Recull d'imatges de la vaga de Panrico a la fàbrica de Santa Perpètua (Barcelona)

 

 

Per saber-ne més:

Vídeo relacionat

Pressupostos que consoliden el model neoliberal, privilegis per a la burgesia i patiment per a les classes treballadores.

 

Protesta Encerclem el parlamentEl Projecte de pressupostos del 2017 es construeix essencialment com una continuació del que són els pressupostos des del 2012: manteniment del statu quo per a la burgesia, atac els serveis públics i baixa pressió fiscal envers les grans fortunes.  No es enganyem: es mantenen les retallades. Parlar d'aturades és generar confusió, tot abonant-se la visió interessada de JxSí.

 

En primer lloc, JxSí manté intactes els privilegis d'una minoria que formen les classes altes, cosa que, alhora, és una imposició sectària del model neoliberal i una negació de capacitat recaptatòria que pugui donar solucions per a la majoria del país. Cap intervenció en relació amb la pujada del tram autonòmic de l'IRPF a partir dels 60.000 € o progressivitat en els impostos de successions o patrimoni. Crida encara més l'atenció que algunes de les polítiques fiscals que, si operessin, suposarien gravar més les classes populars (eliminació de la deducció per compra de primer habitatge amb ingressos superiors a 30.000 € anuals o Impost sobre les begudes ensucrades). La resta de nous impostos tindran una recaptació simbòlica. No es tracta únicament de qui aporta, sinó de tenir ingressos suficients per poder cobrir les necessitats socials d'un país amb un nivells del 20 % de la població al llindar de la pobresa.

 1. L’any 2000 Pierre Bourdieu i Loïc Wacquant publicaren un article titulat La nova vulgata planetària (vulgata remet a la traducció que es féu de la Bíblia del grec i l’hebreu al llatí, cap al segle IV, a fi d’apropar-ne la comprensió a tothom que parlava el llatí anomenat “vulgar”). Els autors hi afirmaven que, arreu, polítics, periodistes, acadèmics i funcionaris de tot tipus havien acordat parlar una nova llengua el vocabulari de la qual en va ple de conceptes com ara “globalització”, “flexibilitat”, “governabilitat”, “empleabilitat”, “underclass”, “exclusió”, “nova economia”, “tolerància zero”, “comunitarisme”, “multiculturalisme” i dels acompanyants ja sabuts: “postmodern”, “etnicitat”, “minoria”, “identitat”, “fragmentació”, etc. Per ells, d’aquest reguitzell de mots presents als mitjans de comunicació (i consum) se n’excloïen –i se’n continuen excloent– termes com ara “capitalisme”, “classe”, “explotació”, “dominació”, “desigualtat”... atenent-ne la “condició obsoleta” o bé la “manca de pertinència”.

L'anàlisi feminista de l'etapa de la transició del feudalisme al capitalisme i del treball reproductiu no assalariat com a suport del sistema capitalista han convertit a Silvia Federici, escriptora, activista i professora de la Universitat de Hofstra de Nova York, en un referent per comprendre la interconnexió entre la crisi sistèmica del capital i l'increment de les diferents formes de violències cap a les dones. El seu pas per Equador per participar en diferents trobades amb l'acadèmia i moviments feministes durant el passat mes de maig, va permetre una conversa en la qual de manera crítica analitza l'actualització directa i indirecta de la caça de bruixes i les conseqüències de les polítiques extractivistes sobre les vides i els cossos de les dones a Amèrica Llatina.

El 25 de novembre se celebra el Dia Internacional contra la Violència Masclista. Amb el pas dels anys, ha anat evolucionant en el nostre imaginari i en el discurs què és el que es considera violència de gènere o violència masclista. La sensibilització creixent, encara que sigui només de paraula, fa que passem a considerar violència de gènere no només la violència física, la més evident, sinó tot un seguit de violències: verbal, simbòlica, etc. Aquesta presa de consciència que la violència de gènere és molt més extensa que la situació tipus d’un home que pega a la seva parella i, sobretot, la necessitat d’anar més enllà per adonar-nos que la violència que exerceix el sistema patriarcal té desenes o centenars de manifestacions, és el que ens porta a pensar la violència obstètrica com una manifestació més de la violència de gènere.


Els impulsors d’Escola Nova 21, i concretament el Sr. Eduard Vallory, han dissenyat un projecte de boira i fum que no concreta res. Quan el Sr. Vallory comenci a concretar-lo és quan podrem anar a l’arrel de la qüestió. Us qüestionarem i us deixarem baldats. Però fins ara res, tot fum. No concreteu. De què teniu por?

 

Potser serà que a l’hora de concretar-lo, els “progres” deixaran d’adherir-se al vostre projecte de pretesa renovació pedagògica? Comprovareu l’efecte higiènic i sanitari de la mala bava ben documentada de pensadors, investigadors, catedràtics, mares, treballadors o polítics que ara no s’atreveixen a plantejar una crítica oberta? I de defensar-la als vostres mitjans de comunicació?

 

Extracte del llibre "Marx at the Margins"

.

Aquest viatge pels escrits de Marx* a propòsit del nacionalisme, de les races, de l'etnicitat i de les societats no-occidentals crec que ha demostrat el caràcter multidimensional del conjunt del seu projecte intel·lectual. Crec que ha quedat provat que, per a Marx, la crítica del capital va més enllà del que generalment se suposa. És cert que es va centrar en les relacions capital-treball a Europa i Amèrica del Nord però, al mateix temps, va dedicar un temps considerable, i va dedicar una energia enorme, a l'anàlisi de les societats no-occidentals i a les qüestions referides a les races, l'etnicitat i el nacionalisme. Encara que alguns dels seus escrits testimonien una perspectiva unilineal discutible i, en ocasions, comporten elements d'etnocentrisme, la trajectòria del conjunt dels escrits de Marx sobre aquestes qüestions, vistes en la seva evolució, va per altres camins. Aquest llibre mostra que Marx va crear una teoria plurilineal i no-reduccionista de la història, que va analitzar la complexitat i les diferències de les societats no-occidentals i que va rebutjar caure presa d'un model únic de desenvolupament o de la revolució.

La història, del tot apòcrifa —però que, com moltes històries apòcrifes ben trobades, s'acostuma a prendre com si fos del tot vertadera—, de la ridícula conversa entre el portaavions dels EUA i el far canadenc ha tingut un protagonista durant les darreres dues dècades: el portaavions USS Abraham Lincoln. Vés a saber per què li va tocar al gegant Nimitz de cinquena classe convertir-se en l'objecte de la broma. Devia ser per alguna dissort semblant que li va tocar després esdevenir l'escenari d'una altra, en aquest cas ben real: el maig de 2003 va arribar amb el president George Bush al port de San Diego, de tornada de la guerra de l'Iraq, exhibint la memorable pancartassa que deia Mission Accomplished. Els vuit anys següents demostrarien com de forassenyat era aquell eslògan.


La cosa irònica de la victòria (estreta) de Donald Trump a les eleccions presidencials dels Estats Units és que el seu candidat "segur" les ha perdudes per als demòcrates, Wall Street i els estrategs del capital. Ara estan en la corda fluixa amb una bomba de rellotgeria d'un bala perduda.

 

Trump ha guanyat perquè un (justet) nombre prou gran de gent està farta de l'statu quo. Pel que sembla, el 60% dels votants contestaven a una enquesta a peu d'urna que el país "va en el camí equivocat", i dos terços estaven farts i enfadats amb el govern de Washington —una cosa que Clinton personifica.

Qui pot comprar o vendre el cel, la força de treball o l’escalfor de la terra?

Antologia sobre la propietat privada i el treball assalariat

 

Editorial Tigre de PaperCol·lecció «Urpes». Diverses autores. 2016. 304 pàgines

 

 

Ressenya per Elena Idoate Ibáñez

 

“Qui pot comprar o vendre el cel, la força de treball o l’escalfor de la terra?” és una pregunta que ens porta a reflexionar sobre la naturalesa de les relacions capitalistes que fan que els recursos naturals i les persones estiguin sotmesos a un sistema de mercantilització i apropiació. Aquesta reflexió àmplia i profunda és l’objectiu d’aquesta antologia de textos sobre la propietat privada i el treball assalariat, que aborda dos dels grans pilars del capitalisme.

 

A Cuba

Escrit per Publicat a Amèrica

cuba1A Cuba,

escrits d'un viatge

 

Por la verdad todas las huellas, aun las manchadoras; las del lodo, pero por la verdad, la muerte, pero por la verdad

 

Roque Dalton

 

*A prop de la porta dels agots de l'edifici de Tabacalera, Donostia, primavera de 2016. Imatge [1]


 

Les petites fan gran, diuen. I les grans, què fan, les grans?

 

1

 

Les grans fan el món més petit: quantes llengües (petites, mitjanes i grans) no han fet callar les llengües grans?

No es podria admetre, no es podria escriure, no es podria posar en una paret que les llengües grans fan el món més petit, seria mentida, una mentida insultant. Les llengües grans fan comerç, el comerç millora el món.

 

2

Per crear llengües calen milers d'anys de paciència, milers d'anys d'art, milers d'anys d'humor, han calgut milers d'anys de cants, i tanmateix... Tanmateix, quanta escassetat, quanta imperfecció. I totes són maquinària perfecta en llur curtesa.

Llengües petites?

Bruce Springsteen podria cantar les polifonies dels pigmeus amb el seu grup? Llengües grans? Quina grandesa poden mostrar l'anglès al maori (i a tants altres), el francès al canac (i a tants altres), l'espanyol al tarahumara (i a tants altres), el portuguès al kimbundu (i a tants altres)?