2004-2006: última Reforma Laboral?
Emili Cortavitarte, Pepe Berlanga
Els secretaris generals de la Federació d’Ensenyament i de la Federació de Catalunya de Sindicats de Banca, Borsa, Estalvi, Entitats de Crèdit, Assegurances i Oficines i Despatxos de la CGT analitzen la reforma laboral que vol aprovar el Govern espanyol.
Cronologia que ha conduït a la reforma laboral que negocien el Govern espanyol, la patronal i els sindicats institucionals (CCOO i UGT)
El 14 de març 2004, contra tot pronòstic, victòria electoral socialista, José Luis Rodríguez Zapatero és triat president del Govern, instaurant un terme identitari del seu mandat amb “tarannà”. En adequació d’aquest terme al diàleg social, anuncia que “no s’imposarà cap reforma laboral” per a no obstaculitzar l’enteniment, ja que és “millor la negociació entre interlocutors socials”.
29 d’abril , visita del ministre de Treball i els seus principals secretaris d’Estat als dirigents de CCOO i UGT. El diàleg social es va centrar en: mercat de treball, negociació col·lectiva, sinistralitat laboral, immigració, formació, contractació, protecció social, salari mínim, igualtat d’oportunitats, participació dels treballadors… Les diferents valoracions van mostrar els “nombrosos punts de coincidència”.
12 de maig , Caldera anuncia en el Parlament la voluntat del govern de negociar amb els agents socials i arribar a un “gran pacte per la competitivitat i l’ocupació estable”.
13 de maig , entrevista entre Zapatero i Cuevas. El president de la CEOE va expressar la seva coincidència amb el del Govern en la necessitat d’enfortir “la competitivitat de les empreses i la creació de més ocupació i de més qualitat”.
14 de maig , Caldera va comunicar a la Comissió Social del Congrés el pla i els continguts de la negociació social.
8 de juliol, Zapatero va signar amb els màxims representants de CCOO, UGT, CEOE i CEPYME una declaració política conjunta (Declaració per al Diàleg Social) per a obrir un procés negociador amb l’objectiu d’aconseguir “un model de creixement equilibrat i durador basat en la millora de la productivitat” compatible amb “més nivells de qualitat en l’ocupació, benestar social, cohesió territorial i sostenibilitat ambiental”.
Es va projectar una gran rellevància a la signatura en subscriure’s en el Saló de Columnes del Palau de la Moncloa, on a l’octubre de 1977 es van subscriure els Pactes de la Moncloa, de tan trist record i que tant van perjudicar la classe obrera, en destruir les mobilitzacions populars i propiciar la reforma pactada de la dictadura franquista.
El temari del diàleg social constava de 13 elements: temporalitat, promoció de l’ocupació, immigrants, formació, reforma de l’INEM, inspecció de treball, política industrial, SMI, participació dels treballadors en les empreses, accidents laborals, negociació col·lectiva, agents socials i pensions.
És digne d’esmentar que després de la signatura, el màxim representant de CCOO, el seu secretari general José María Fidalgo, va confirmar: “com que el mercat laboral és un reflex de l’aparell productiu és necessari reforçar-lo millorant la productivitat i la competitivitat sense perjudicar els drets”. Després van seguir molts mesos d’opacitat, de negociació sense revelar propostes ni resultats i amb el govern central actuant en alguns temes (immigració, SMI…).
En aquest interval, el govern va encarregar a una Comissió d’Experts l’elaboració d’un informe tècnic per a ser utilitzat com a base dels canvis a introduir. Aquest informe va veure la llum l’ 1 de febrer de 2005 amb el títol: “Més i millor ocupació en un nou escenari socioeconòmic: per una flexibilitat i seguretat laborals efectives”.
El contingut d’aquest informe aborda en cinc capítols temes com: la flexibilitat externa entesa com “la capacitat empresarial per a realitzar contractacions i acomiadaments i organitzar el procés productiu mitjançant la utilització de serveis d’altres empreses”; “la flexibilitat interna com la capacitat empresarial de modificar les condicions d’ocupació i l’organització del treball dintre de la pròpia empresa mitjançant la mobilitat funcional, la mobilitat geogràfica i la modificació de les condicions laborals i del temps de treball”; apuntant així mateix en el capítol quart que “l’alta dosi de pacificació social de les relacions laborals, propiciada per un procés continuat de concertació, al costat de la moderació salarial, han estat factors claus per al creixement de l’ocupació”, si bé reconeix que “el creixement de l’ocupació basada en la moderació salarial ha suposat un baix creixement dels salaris en amplis grups de treballadors”; d’altra banda, “valora positivament les reformes laborals de 1994, 1997 i 2002, a pesar de reconèixer” l’alta taxa de temporalitat resultant, la reducció de la durada mitjana dels contractes temporals i l’excessiva dedicació de recursos públics a bonificacions empresarials de contractes que s’haguessin realitzat de totes maneres, en particular, el contracte “d’obra i servei”.
Quant a les propostes plantejades per aquest informe, són destacables: necessitat de potenciar les ETT; nova regulació de l’acomiadament reduint-ne el cost i agilitant el procediment administratiu i judicial; agilitar i modernitzar la negociació col·lectiva; considerar de forma integrada la prestació per atur i la indemnització per rescissió del contracte laboral.
A conseqüència d’aquest ambient, el 4 de març se signa l’Acord Interconfederal de Negociació Col·lectiva (AINC), on no hi falta cap dels agents socials i es fixen les bases de la negociació col·lectiva per al 2005 vinculant el salari a l’IPC previst i millorant la productivitat.
A l’ abril de 2005, la CEOE planteja en la taula del “Mercat Laboral” la seva primera proposta oficial consistent en un nou contracte estable més llarg en el temps que els eventuals però sense arribar a ser indefinit, vinculat a la producció d’un determinat producte (per exemple, un model de cotxe) i canalitzat a través de la negociació col·lectiva. El problema era important perquè convertia els sindicats signants en cogestors dels contractes lligats a la producció i de la supressió de les barreres legals per a l’acomiadament. En aquest tipus de contracte els dies màxims d’indemnització perdien importància, les antiguitats dels nous contractats serien pràcticament irrellevants.
El següent mes, maig de 2005, CCOO i UGT presenten les propostes sindicals unitàries que s’articulaven en 4 eixos: reduir la temporalitat, eliminar els elements perversos (sinistralitat i eventualitat) de la subcontractació en cadena, establir polítiques d’igualtat laboral home-dona i assegurar la protecció davant la falta d’ocupació.
18 octubre 2005 , el Govern socialista va presentar un Document per a la Taula de diàleg social sobre mercat de treball de 18 folis amb el qual pretenia donar un impuls al procés negociador i situar-se en una “posició intermèdia” sobre la base que pretenia reduir l’alta temporalitat dels contractes (5,1 MM són eventuals, el 34%), proposant com a mesures ampliar els col·lectius als quals s’apliqui el contracte de foment “de l’ocupació” que contempla la indemnització de 33 en lloc de 45 dies per any treballat; rebaixar el marge d’intervenció dels jutges per a decidir si un acomiadament per causes objectives (econòmiques, organitzatives o productives) s’ajusta a dret; reduir les cotitzacions empresarials a la Seguretat Social en un 0,5% d’aquí al 2008; augmentar l’àmbit d’intervenció del Fons de Garantia Salarial (FOGASA) per a assumir la indemnització en empreses de menys de 50 treballadors (en l’actualitat menys de 25) en cas d’acomiadaments improcedents.
Dies més tard, 25 d’octubre 2005 , la CEOE va contestar a les propostes del govern amb un document de 44 pàgines proposant un nou contracte indefinit amb una indemnització per acomiadament improcedent de 33 dies amb un màxim de 24 mensualitats; passar a fixos els contractes eventuals successius en contractes i subcontractacions amb la condició que la indemnització per acomiadament sigui de 8 i 33 dies, depenent del temps que es dugui treballant; rebuig a qualsevol responsabilitat subsidiària de l’empresa principal respecte a les subcontractacions; reducció en tres punts de la cotització empresarial a la seguretat social; millorar la contractació a temps parcial en canvi de major flexibilitat en el temps de treball; supressió de l’autorització administrativa en acomiadaments col·lectius; revisar les causes de l’acomiadament objectiu; no intervenció del jutge en la valoració d’aquest tipus d’acomiadaments; ampliació de l’àmbit d’actuació de les ETT…
La resposta dels sindicats més representatius tampoc es va fer esperar, van considerar que el text del govern vulnerava la Declaració per al Diàleg Social de juliol de 2004 i qualificaven les propostes com a reforma de l’acomiadament perquè canvia de manera significativa les regles de la contractació i l’acomiadament.
Des de llavors, més opacitat; a pesar del compromís de CCOO i UGT “d’informació, negociació i unitat d’acció”, no són precisament les seves seccions sindicals o federacions sectorials i territorials les que estan fent un esforç d’explicació entre la seva pròpia afiliació i el conjunt de la classe treballadora.
—————————
Principals propostes del Govern, les patronals i els sindicats institucionals
Contractes indefinits
Legislació actual : contracte ordinari (en cas d’acomiadament, indemnització de 45 dies per any treballat) i contracte de foment de l’ocupació (per acomiadament, indemnització màxima de 33 dies per any treballat, amb un límit de 12 mesos) destinat a certs col·lectius (majors 45 anys, discapacitats, dones en certes situacions…).
El Govern : proposa mantenir el contracte ordinari i ampliar el contracte de foment de l’ocupació (indemnització màxima de 33 dies, amb un límit de 12 mesos) als desocupats, d’1 mes almenys, als temporals que ja estiguin en l’empresa o que canviïn d’empresa sense passar per l’atur i als contractes.
CCOO i UGT : mantenir el contracte ordinari; el contracte de foment, per als col·lectius amb més atur i temporalitat; i recuperar la conversió de contractes temporals a foment de l’ocupació (que es va extingir al desembre de 2003).
CEOE i CEPYME : eliminar el contracte indefinit ordinari, mantenint els drets que ara tenen; universalitzar el de foment de l’ocupació, que passaria a ser el contracte indefinit tipus; incentius fiscals i quotes a la SS per a la contractació indefinida.
Temporalitat
Legislació : encadenament il·limitat dels contractes individuals si se’n demostra la causalitat; i, molta tipologia d’eventuals: formatius, d’inserció, de relleu, d’interinatge, parcial…
Govern: convertir en fix qui hagi encadenat 2 o més contractes temporals durant més de 2 anys, en un període de 3; consolidar la contractació temporal a través de les ETT; i baixar les sobrecotitzacions dels contractes temporals.
Sindicats : precisar les causes del contracte temporal i limitar la permanència dels eventuals, que de superar-la es convertirien en fixos; incrementar la cotització dels contractes temporals.
Patronals: mantenir els contractes temporals lligats als cicles productius, acceptant limitacions en la seva durada.
Contractes i subcontractacions
Legislació : contractes d’obra o servei, existeixen sentències que limiten el contracte d’obra a la durada del contracte entre diferents empreses.
Govern : desvincula el contracte d’obra i servei dels contractes i proposa dos nous models de contracte per a aquesta activitat, establint una causa d’acomiadament automàtic en cas de finalització del servei; indemnització en funció de l’antiguitat (10 dies 1 any, 15 dies 2 anys, 20 dies 3 anys)
Sindicats : exigeixen definir millor les contractes i les subcontractes, incrementar la responsabilitat de l’empresa principal i limitar la subcontractació en determinats sectors (construcció, obres públiques).
Patronals : un contracte “més flexible que respongui a les necessitats empresarials” per als treballadors de contractes, que no serà indefinit (de foment de l’ocupació) fins als 4 anys (acomiadament automàtic amb preavís de 15 dies i indemnització de 8 dies de salari en el primer any, 20 en el 2º, 36 en el 3º, 56 en el 4º); i una responsabilitat limitada per a la contracta relacionada directament amb l’empresa principal.
Acomiadament
Legislació : els acomiadaments individuals objectius per causes econòmiques, tècniques, productives,… poden ser desestimats pels jutges i declarar-los nuls quan incompleixen els requisits formals; certs requisits previs en els acomiadaments (l’autorització administrativa en els col·lectius, l’autoritat judicial en les causes econòmiques,…); el FOGASA assumeix el 40% de la indemnització en cas d’acomiadament en les empreses de menys de 25 treballadors.
Govern: eliminar la causa de nul·litat per incompliment d’obligacions formals de l’empresari en l’acomiadament objectiu individual, que passaria a ser improcedent; limitar el paper dels jutges a l’analitzar les causes d’acomiadament; igualar les causes de l’acomiadament col·lectiu i individual (art. 51 i 52 c ET); flexibilitzar la sortida del lloc de treball sense “intromissions regulades”; el FOGASA assumirà el 40% de les indemnitzacions de les empreses de menys de 50 treballadors;…
Patronals : acomiadament lliure mitjançant l’eliminació dels requisits en els acomiadaments (l’autorització administrativa en els col·lectius, l’autoritat judicial en les causes econòmiques,…); eliminar la intervenció dels jutges en els acomiadaments individuals objectius; FOGASA 40% de les indemnitzacions per acomiadaments improcedents i objectius en empreses de menys de 50 treballadors.
Els sindicats : que les normes quedin com estan en l’actualitat i més autonomia en la negociació col·lectiva per a regular les reduccions de plantilles.
Estímuls per a la contractació
Legislació : incentius en els contractes de foment de l’ocupació i per la conversió de temporals en fixos; el límit del cobrament d’incentius són 2 anys.
Govern : bonificacions només al contracte de foment de l’ocupació, augmentar de 2 a 4 anys el període per a la percepció d’incentius a les empreses (tot el període de contracte en els casos de majors de 45 anys i discapacitats); més bonificació als contractes parcials; cotitzacions: reduir mig punt la cotització d’atur en 2 anys i de 0,1 en el FOGASA (quedaria en 0,3%).
Patronals : simplificar les bonificacions i finançar-les amb impostos generals; reduir les cotitzacions empresarials a l’atur 3 punts en 3 anys; reduir la seva aportació al Fons de Garantia Salarial al 0,1% (ara 0,4%); eliminar les sobrecàrregues de la contractació temporal; reduir les cotitzacions per contingències comunes.
Sindicats : que es bonifiqui únicament la contractació indefinida inicial i la dels desocupats amb especials dificultats i que s’elevin les cotitzacions per atur en els contractes temporals; eliminar els incentius a la conversió.
Igualtat home-dona
El govern vol plans d’igualtat (home-dona) en totes les empreses de determinada grandària (250 treballadors/es); els sindicats proposen donar prioritat a les dones en l’accés al treball, en igualtat de mèrits; les patronals on s’impulsi la igualtat però sense mesures legals obligatòries.
Conclusions
Les posicions semblaven molt allunyades, la possibilitat d’un acord entre les parts del sindicat i la patronal no era possible. El que ho distorsionava era la postura intermèdia del govern i el canvi d’actitud respecte que no aprovarien res en matèria laboral que no estigués prèviament pactat. Era xocant, per no dir vergonyós, escoltar en boca dels empresaris com desitgen acomiadaments més barats mentre blinden els dels seus directius. Les posicions partidàries de legislar per a aprofitar el bon moment de l’economia espanyola eren cada vegada més grans entre els membres del govern. Aquest era el perill.
En aquest ambient, hauríem de reflexionar sobre la utilització que les empreses estan realitzant de la contractació temporal ja que, cada vegada més, la utilitzen per a amplificar els períodes de prova legalment establerts i l’Estat espanyol es troba molt allunyat dels índexs dels seus socis europeus (Portugal només té un 12% de temporals). D’altra banda, en l’ordenament laboral els contractes de treball són causals, és a dir la seva naturalesa, justificació i objectiu responen a una causa, per contra, les parts negociadores insisteixen fins a la paranoia a regular la contractació eventual en comptes d’ampliar les causes del contracte indefinit.
A pesar d’això, amb posicions cada vegada més allunyades entre els interlocutors socials, el govern va continuar desenvolupant part dels seus compromisos: la llei d’igualtat d’oportunitats home-dona (contestada pels empresaris), que pretén que sigui d’aplicació obligada a les empreses de més de 250 treballadors i que reserva per a les dones el 40% dels llocs en els consells d’administració; ampliar el període de paternitat en 8 dies més (actualment són 2); acumulació del temps de lactància; ampliar la jornada reduïda fins als 8 anys d’edat per a cura d’un menor; acord sobre formació per a l’ocupació que unifica la formació contínua amb l’ocupacional, dotant-la de 2.213 MM d’euros per al 2006; futura llei d’atenció a persones dependents.
Mentrestant els sindicats defensaven que no volien acomiadaments més barats ni incrementar la temporalitat. En resposta, els empresaris no desitjaven tornar “a la rigidesa en el mercat de treball” ni deixar en mans del govern la solució de la reforma laboral i que, en aquesta tessitura, era preferible deixar-ho tot com estava. Paral·lelament, la discussió de l’Estatut de Catalunya; l’Opa “a la catalana” de Gas Natural contra Endesa; la devolució del patrimoni històric a la UGT;…
Doncs, malgrat tot això, i quan semblava que no hi havia solució possible, ens despertem amb l’anunci que patronal i sindicats accepten la reforma tal com l’ha elaborada el govern i que ha de signar-se ràpidament.
En què consisteix aquesta proposta?
A costa d’un tractament més a fons quan sigui definitivament subscrita i pública, podem anticipar que una part important de les reclamacions dels empresaris s’han vist acomplertes: reducció de fins a un punt de les cotitzacions a l’assegurança d’atur (passant del 6 al 5%), rebaixa de les quotes del Fons de Garantia Salarial (FOGASA) un 50% (del 0,4 al 0,2%), reforç de la Inspecció de Treball per a evitar l’encadenament de contractes temporals, redefinició del contracte d’obra i servei, potenciació del contracte de foment d’ocupació (indemnització de 33 dies davant els 45 del contracte indefinit), que passarà a ser l’únic amb bonificacions, ampliant els col·lectius als quals s’aplicarà aquesta modalitat (actualment limitat a dones i majors de 45 anys), ampliació de les bonificacions a l’ocupació estable de 2 a 4 anys i permetre als comitès d’empresa el control de les condicions laborals de les subcontractacions.
Barcelona, abril de 2006
[Article cedit per la revista Catalunya de la CGT]
