65 hores setmanals? Ni ara ni mai

Jordi Martí Font

Sempre hem sabut que la colla de ben vestits i mal païts que omplen les cadires del Parlament Europeu no ens volen bé… ni mal; senzillament, treballen per a uns altres. Uns altres que no som la majoria que teòricament diuen representar.

Així doncs, no ens hauria d’estranyar la refotuda mania que tenen de fer lleis i normatives cada cop més bèsties per tal de negar els mínims drets que com a classe i societat hem anat acumulant a base de lluites socials, patiment i organització.

És en aquesta línia de barrabassades, perfectament planificades i orquestrades, camí del malmetiment total de les mínimes condicions de vida de què gaudim, que cal situar la nova normativa europea sobre el temps de treball. Va ser el 9 de juny que ens la van plantificar sobre la taula, amb cap vot en contra, els ministres de treball de la Unió Europea. Allí engegaven un procés que acabarà el 19 de desembre, esperem que amb la no aprovació d’aquesta nova escopinada amb mala bava a la cara de tots plegats.

Segons la nova proposta de Directiva, els Estats podran permetre augments de la jornada de treball setmanal fins a les 60-65 hores, que s’aplicarien a través de pactes individuals entre empresaris i assalariats, encara que els convenis fixin una jornada inferior. Suposo que totes i tots sabeu què vol dir això. És la tornada a jornades “legals” de 10 a 12 hores i sis dies per setmana, precisament en un moment en què la seva “crisi” ha omplert les oficines de l’atur de treballadores i treballadores sense feina.

El 1917, l’Organització Internacional del Treball (OIT) va fer oficial la jornada màxima de 48 hores. Hem passat guerres mundials, explosions demogràfiques diverses, revolucions tecnològiques, verdes i informàtiques, canvis brutals que teòricament ens feien la vida més fàcil… i ara ens volen imposar tornar enrere en el dret a la regulació d’un màxim en la jornada laboral.

Els dropos de sempre ens diran que no volem treballar, que sempre hi ha qui no fa la seva feina i paguem justos per pecadors, que si pataplim, que si pataplam… però al cap del carrer tindrem el que ara moltes vegades es fa però és il·legal i per tant denunciable: 65 hores a la setmana. Ara ja no es podrà denunciar res perquè el que volen és fer-nos esclaus permanents de la feina. No per guanyar més sinó per guanyar el mateix treballant molt més.

Pot ser que aquest sigui un altre dels globus sonda que els rics i poderosos ens van enviant de tant en tant mentre preparen l’extermini general que mai no s’acaben d’atrevir a fer, però no ho crec. De totes maneres, si fos això cal dir-los ben clar que no acceptarem cap canvi en la jornada laboral màxima que no vagi cap a la seva reducció sense reducció de salari. I aquesta és la nostra última paraula. No ens val ni la crisi dels “farloperos” mudats ni les raons dels empresaris de bon cor. Tanquem, files i diguem-los com a molt que no… i que sí, que en volem 35 i reduint. Que la nostra vida és més important que la seva mort, la mort organitzada que ens preparen en fàbriques, despatxos, bastides i tallers.

Per fer-ho, hem de recuperar les eines que sempre ens han servit i ens han caracteritzat: autogestió en l’horitzó del demà que no sigui demà passat, acció directa com a mètode de negociació sense intermediaris, federalisme per no dependre de res ni de ningú però ajuntar-nos alhora amb qui creguem que ho hem de fer, vaga general i desobediència civil com a eines per fer els grans canvis, i atrevir-nos a somiar cada dia una mica més. Perquè al cap i a la fi, arribats al cap del carrer, allò que volen són els nostres caps, els nostres somnis, incapaços com són ni d’imaginar ni de viure res que no siguin diners, diners i diners. I els nostres somnis no els regalem.