A propòsit d’Arnaldo Otegi, premi nobel de la pau

Ho dic de nou: és moment de mirar cap endavant, no cap enrere

Arnaldo Otegi

Pròleg

Fa temps que volia escriure aquestes línies sobre Arnaldo Otegi Mondragon. La història, tossuda, ens recorda com moltes persones acusades i empresonades per «terrorisme» van ser posteriorment reconegudes amb el premi Nobel de la Pau. Estic en desacord amb els premis, especialment amb els que s’atorguen des del poder, o com a mimètica d’aquest: Cervantes, Goya, Nobel, Oscar, Planeta, Príncep d’Astúries, etc. Tots estan pensats amb la intenció de domar progressistes, reduir pusil·lànimes, i mantenir els tebis en la seva temperatura. Per tant, si Arnaldo Otegi Mondragon no és res d’això, per què cal reclamar un premi per a ell, especialment sota l’halo de la pau? L’esquerra radical no té, ni ha de tenir, cap cultura de premis, però hi ha vegades, hi ha conjuntures polítiques, com és el cas d’Otegi, en què aquesta distinció hauria de formar part del suport i reconeixement al lliurament per la seva causa. Una manera de reconèixer i airejar la injustícia que cometen els poders capitalistes en mantenir-lo empresonat.

El pres polític basc Arnaldo Otegi

En la seva fitxa podem llegir alguns dels trets que el caracteritzen com a lluitador pels drets i les llibertats d’Euskal Herria, trets que algunes persones pensem que són la causa del seu empresonament: Otegi és «un polític d’ideologia independentista basca i marxista, exportaveu de Batasuna i exparlamentari basc d’Herri Batasuna i Euskal Herritarrok. També va ser elegit secretari general de Sortu».

 

Actualment, es troba a la presó, condemnat a sis anys i mig de presó (en porta ja complerts cinc), acusat de pertinença a organització terrorista en l’anomenat cas Bateragune, un cas representatiu dels molts suposats càrrecs contra Otegi: tots per buscar solucions de pau i proposar el reconeixement dels drets identitaris d’Euskal Herria. Tres exemples:

 

  • El cas Bateragune és un intent de trobada per poder presentar-se a les eleccions municipals i forals del 2011.

  • El Pacte de Lizarra1 va suposar l’inici d’un procés de diàleg sense “condicions prèvies”, amb una segona fase que exigiria una “absència permanent de totes les expressions de violència”, propostes que van propiciar una treva d’ETA.

  • Entre els molts acords, trobades i declaracions a la recerca de la pau, citem el document Zutik Euskal Herria, en el qual s’assumien els Principis Mitchell per donar sortida al conflicte basc, un «procés democràtic en absència de violència» i l’«acumulació de forces sobiranistes». En el document es va descartar l’ús de la violència com a forma de fer política apel·lant a la «lluita de masses, la lluita institucional i la lluita ideològica» com a úniques vies, alhora que afirmava que «ningú podrà utilitzar la força o amenaçar d’utilitzar-ne per influir en el curs o el resultat de les negociacions multipartites o per tractar de modificar l’acord que en neixi».2

 

El Govern espanyol, enemic de la pau a Euskal Herria

Però hi ha raons ocultes perquè el procés de pau a Euskal Herria no sigui fàcil. Deia Otegi, i m’ho crec, que la pau a Euskal Herria no era possible perquè, per a la mateixa dreta, el conflicte [era / és] un negoci: «després de tants anys, l'”antiterrorisme” és un negoci polític i econòmic i hi ha gent que tem que s’acabi. Aquesta és la raó per la qual l’Estat rebutja una i altra vegada la mà estesa… i ho seguirà fent […] no ens enganyem”.3 També apunta més raons, com ara la següent: “hem d’analitzar amb gran rigor quins són els interessos de l’Estat en aquest moment històric. Una cosa és el que diu i una altra, segurament, el que li interessa. Sovint, el que es diu en la política pública ordinària no és més que la màscara del que de veritat es vol. Per exemple, no deien cada dia que l’esquerra abertzale havia d’apostar per les vies democràtiques? I, quan ho vam fer, ens van detenir i empresonar… I el mateix es pot dir de les peticions de desarmament que es fan a ETA, ja que, quan els observadors internacionals van fer el primer pas, els van portar a l’Audiència Nacional”.4 O, afegeix, «aquest procés no el definiria com a procés de pau, ja que aquests han de complir una condició: el compromís i voluntat d’acord de totes les parts. Aquí, només l’independentisme ha mostrat aquest compromís, de paraula i acció. Per tant, aquest és un procés d’alliberament per al desenvolupament del qual l’esquerra abertzale ha renunciat a entendre l’ús de la violència armada i en què ETA ha declarat la fi de la lluita armada. L’Estat, en canvi, no ha fet ni farà aquesta aposta, perquè la violència li resulta necessària per negar la paraula i la decisió a aquest poble».5

 

Reconeixement

No destaco pel fet de ser nacionalista, encara que sí que defenso el dret d’autodeterminació dels pobles, ni les meves propostes són a favor d’estats nacionals socialistes. En les meves últimes reflexions, he defensat el municipalisme com a procés contra el capitalisme, la societat comunal com a alternativa al capitalisme i la renda bàsica de les iguals i la riquesa comunal com a instruments contra el capitalisme. El meu anticapitalisme és evident, però el socialisme com a alternativa i l’estat com a arma no formen part del meu ideari ni de la meva praxi política. Ara bé, més enllà de l’anticapitalisme i el pensament marxista que compartim, diria que el meu compromís polític es troba als antípodes del d’Otegi. No obstant això, això no és raó perquè no defensi el seu dret a la llibertat ni perquè no denunciï el seu empresonament, sens dubte injust i sense i proves, ni perquè no lloï seva justa lluita per la llibertat i els drets del poble basc. Penso i sostinc que es mereix un reconeixement a la seva lluita per la pau a Euskal Herria. Feia temps que l’hi devia.


Apèndix. Els principis Mitchell
  • L’ús de mitjans exclusivament democràtics i pacífics per resoldre les qüestions polítiques

  • El desarmament total de totes les organitzacions paramilitars

  • Acordar que el desarmament ha de ser verificable per una comissió independent

  • Renunciar ells mateixos, i oposar-se a qualsevol intent d’altres, a utilitzar la força o amenaçar amb utilitzar-la per influir en el curs o en els resultats aconseguits en les negociacions multipartites;

  • Comprometre’s a respectar els termes de qualsevol acord aconseguit en les negociacions multipartites i a recórrer a mètodes exclusivament democràtics i pacífics per tractar de modificar qualsevol aspecte d’aquests acords amb què es puguin estar en desacord, i,

  • Instar que els assassinats i pallisses de «càstig» acabin i a prendre mesures eficaces per prevenir aquestes accions.


3Arnaldo Otegi, «Los enemigos de la paz. 10 de febrer de 2014», a http://www.arnaldotegi.com/?p=1842

4Arnaldo Otegi, «El proceso de resolución del conflicto», a http://www.arnaldotegi.com/?p=1939

5Íbid.

You may also like...