Alain Badiou: “La hipòtesi de l’emancipació segueix essent la hipòtesi comunista”

  Entrevista  a Alain Badiou  

En aquesta entrevista, el filòsof Alain Badiou reivindica la necessitat de recuperar la hipòtesi d’emancipació, més enllà de la democràcia parlamentària del capitalisme, que no representa la sobirania popular, però amb formes noves després de les fallides experiències històriques.

Reflexiona també sobre la necessitat d’una pràctica la resistència a l’ofensiva reaccionària, exemplificada a l’Estat francès per l’ascens de Sarkozy, en el moment actual en què l’esquerra veritable no està en condicions de prendre el poder, i que compara amb el període d’interval reaccionari viscut entre la Comuna de París i la Revolució d’Octubre.

– L’última cita electoral(1) ha tractat exclusivament segons vostè de la mobilització d’afectes col·lectius, amb d’un costat l’expressió d’una por «primitiva» encarnada per Sarkozy, i de l’altre una por a aquesta por encarnada per Royal. Aquesta seqüència acaba prendre tota credibilitat als seus ulls a la democràcia parlamentària liberal. Però llavors, si aquest sistema és dolent, com es pot expressar la sobirania popular?  

– Alain Badiou: No tinc resposta preestablerta a aquesta qüestió d’una nova forma de la democràcia. Però crec necessari de tornar a la distinció clàssica entre democràcia formal a nivell de l’Estat i democràcia de massa, des del punt de vista de l’exercici polític possible per al poble. L’exercici del poder tal que és organitzat avui deixa molt poc espai a una democràcia veritable. Les determinacions econòmiques tenen tal pes, que són, en definitiva, fora de la decisió dels electors. Ens hem de preguntar doncs com un exercici democràtic autèntic pot ser possible avui. No tinc fórmula en el que concerneix la qüestió del poder d’Estat. És una gran qüestió heretada de tot el segle XX, a propòsit de la qual les solucions comunistes tradicionals s’han fet insostenibles.

– Aquesta qüestió de l’Estat no és un punt cec de la hipòtesi comunista?

– Alain Badiou: Sí, jo ho penso. Les solucions leninistes s’han mostrat pertinents sobre un punt particular: el d’aconseguir la insurrecció, de prendre el poder. S’han mostrat, per contra, extraordinàriament difícils i finalment contraproduents a nivell de l’exercici del poder. Aquí és on som ara. Al cap i a la fi, tot just en sortim.

Ara mateix, els sectors oberts a una democràcia veritable són en la meva opinió limitats. No se situen a nivell del poder d’Estat, sinó al nivell la mobilització popular, de la temptativa de resistir a l’hegemonia del capitalisme liberal. Són moments limitats i defensius, però és a partir d’ells que cal reconstruir alguna cosa. Quant a la fórmula del poder d’Estat, hem d’acceptar dir que per ara no en tenim. No tenim alternativa estatal clara. El nom d’aquesta alternativa, en el marxisme clàssic, era la «dictadura del proletariat». Les formes que se n’han reivindicat no tornaran, ja que la seva experiència política ha estat greument negativa. Quan insisteixo en les inconseqüències i sobre el poca realitat democràtica veritable del sistema parlamentari, allò no significa doncs que desitgi la tornada a les formes antigues de la dictadura del proletariat. Es tracta simplement de subratllar que el problema de l’Estat és un problema obert per a tots els que conserven la idea comunista.

– Pensa, com el filòsof i sociòleg Slavoj Zizek, que el destí del capitalisme és necessàriament en una limitació llibertats, en un control generalitzat de les poblacions…

– Alain Badiou: D’això n’estic convençut. Les mesures successives, dissimulades, lentes, es despleguen progressivament en el temps, donant cos a una legislació cada vegada més repressiva, a un consens securitari portador d’aquesta limitació de les llibertats. No som de cara a un cop d’estat brutal, que interromp de cop les llibertats, i instal·la la policia arreu. És un procés que afecta totes les democràcies parlamentàries occidentals. De resistències locals significatives, que porten l’esperança del futur, n’hi ha. Però per ara no existeix contrapès poderós a aquesta forta tendència. És clar tanmateix que el capitalisme desencadenat en el qual vivim no té sentit veritable. La gent tard o d’hora veurà que es tracta en definitiva, sota l’aparença d’abundància i de prosperitat econòmica, d’una devastació de la vida humana.

– «La realitat de la situació, és la guerra», diu. Què vol dir?

– Alain Badiou: És en principi la guerra exterior. D’una manera o una altra, Sarkozy ens posarà sota la bandera guerres americanes. És cert. I després hi ha la guerra contra els febles, els pobres, els obrers, els joves. Un en desconfia, se’ls aïlla. Aviat, es construiran murs per aïllar els centres i barris alts de les ciutats de les barriades. S’alçaran Check-points a l’estació del Nord. Ja ho veurà, hi arribarem.

– Quin és aquest «transcendental pétainista(2)» que ressorgeix avui segons vostè sota la forma de Sarkozy?

– Alain Badiou: Es tracta d’una analogia. El «pétainisme» remet a una idea més vasta que només el règim de Vichy. Ha començat potser el 1815, amb la contra-revolució francesa, en el moment de la Restauració.

Avui, la por davant el futur, la por als estrangers, als joves, del món tal com és, porta a una demanda d’autoritat que posaria el país d’alguna manera a l’abric de la història. França desgraciadament és esculpida per una voluntat conservadora profunda, per l’aspiració a un tancament protector. Ara bé tal tancament no pot ser obtingut més que per capitulacions de tots els projectes polítics. De manera que l’home de «la ruptura» és en realitat l’home de la defensiva i del replegament. És ell l’home del declivi. Del declivi espiritual, del declivi dels projectes. Fer els rics més rics, els pobres, més pobres i exhortar la gent a treballar més si volen diners, no és altra cosa que una regressió manifesta

– Parla d’una «desorientació» generalitzada. Com s’articula això amb el que anomena, com Lacan, el «servei dels béns» ?

– Alain Badiou: És la clau de la nostra societat. El servei dels béns avui, per reprendre l’expressió de Lacan, és el servei del capitalisme liberal. Els béns són produïts, distribuïts en el règim de l’economia de mercat. Si hom és al servei del servei dels béns, és allò que ha de sostenir. Ara bé, en el meu sentit, ho repeteixo, aquest capitalisme liberal no fixa cap orientació a l’existència col·lectiva. El ciutadà no és més que el que compareix davant el mercat. És el consumidor tal que és definit per la circulació de mercaderies. Per tant, la nostra societat coma tal no pot representar-se el seu futur col·lectiu. La gent mateixa en la seva existència particular és no pot construir veritables projectes fora de l’univers del consum i de l’acumulació. És aquesta la desorientació.

– Per què analitza la voluntat de «liquidar l’herència de maig 1968» com una voluntat d’esborrar tot rastre d’una política d’emancipació possible ?

– Alain Badiou: Hi ha hagut tres Maig de 68 : un Maig de 68 llibertari d’alliberament dels costums, un maig de 68 de la caga clàssica i un Maig de 68 que duu la idea de reinventar la política, d’extreure-la de la seva repetició per trobar formes noves. Maig de 68 va ser completament animat per tots els seus components per la idea que una emancipació veritable de la vida humana era possible. Quan Sarkozy vol «liquidar Maig de 68», és amb allò que vol acabar. Per imposar la idea segons la qual les grans lleis de la societat contemporània, el capitalisme liberal, l’autoritat de l’Estat, la seguretat, les lleis repressives serien el moviment natural de les coses. Es tracta en aquest cas d’una nova etapa en la construcció d’un consens reaccionari veritablement instal·lat.

– Resistir consisteix segons vostè a «mantenir les posicions» posicionant-se en el temps, fora de l’ordre establert, del consens reaccionari, de les regles capitalistes. Aquesta proposició no parteix més d’una ètica individual ?

– Alain Badiou: Estic convençut que també es pot resistir, protestar-se o trobar una independència respecte al consens reaccionari en sectors que no sorgeixen directament del moviment col·lectiu. En la manera de pensar les formes artístiques, de practicar la vida amorosa, hi ha també possibilitats de resistència.

Però prenguem punts essencials al meu entendre, com la resistència a l’organització general del servei dels béns, l’atenció a la qüestió dels treballadors de procedència estrangera, la prohibició de la protecció social o dels serveis públics. Per mantenir aquests punts en el temps, calen certament formes d’organització col·lectiva noves, que impliquen una discussió oberta, pròpiament política.

– El punt essencial per a vostè rau en aquesta afirmació segons la qual «hi ha un sol món»… per què «el treballador sense papers» és a segons vostè una figura central?

– Alain Badiou: Els treballadors sense papers són emblemàtics de l’existència d’allò que és presentat com un altre món, però que sostinc que és el mateix. En la inspiració original del marxisme, hi ha alguna cosa de semblant. Per als reaccionaris del segle XIX, els obrers representaven la classe perillosa, eren considerats com exteriors a la societat. Molt de temps, també van haver de presentar «papers»: el carnet obrer va existir durant tot el segle XIX. Marx considerava aquests obrers, dels quals els privilegiats negaven la pertinença a la societat, com portadors del futur. Eren doncs ells, va concloure, que calia organitzar prioritàriament.

En la nostra societat, els treballadors més baixos, i entre ells els que tenen aquesta característica suplementària, que a més són els que estant sent perseguits per aquesta condició, són de la mateixa manera el símbol central del futur.

– Cita un passatge molt bonic de la República, en el qual Sòcrates imagina que l’estranger pot ser el lloc de la realització d’una nova possibilitat.

– Alain Badiou: La idea segons la qual una invenció política es fa sempre amb gent i a partir de situacions considerades com exteriors és molt antiga. En el fons, integrar o incorporar alguna cosa que és exterior és un moviment fonamental de tota creació, en art com en política.

– En què consisteix aquest «coratge», que ha de respondre segons vostè al cop global que ens dóna avui el sentiment d’haver estat anorreats?

– Alain Badiou: El coratge consisteix fonamentalment a mantenir una posició. No només sobre el moment mateix, sinó en el temps. És la qüestió del temps. Una bona part de l’opressió contemporània és una opressió sobre el temps. Estem obligats a un temps fragmentat, discontinu, dispers, en el qual la rapidesa és un element major. Aquest temps no és el temps del projecte, sinó el del consum, dels treballs assalariats. El coratge podria consistir a intentar imposar una altra temporalitat. A sostenir les posicions contra tots els embats, al llarg d’un temps, que no depengui dels criteris de l’èxit o del fracàs imposats pel model de la societat liberal.

– Vostè analitza el període actual com un període «d’interval» semblant a la que va separar la Comuna de París de la revolució d’Octubre. Què caracteritza aquest període?

– Alain Badiou: Després de la Comuna de París, el model d’organització i d’acció del moviment obrer ja no podia ser el mateix perquè no havia portat a la victòria de la insurrecció obrera. Després de l’esclafament de la Comuna, l’adversari va aprofitar molt de temps la seva victòria. Aquests grans anys de consens, d’expansió del capitalisme van ser també els de l’expansió imperial, del colonialisme. Va igualment avui, després del fracàs de la figura de l’Estat socialista.

Ens trobem evidentment en condicions objectives extremadament difícils, ja que aquest fracàs es paga molt car. Desencadena la dinàmica reaccionària a gran escala. És aquest el període d’interval. Dóna, des del punt de vista de la teoria, tasques noves per a pensar el món, les formes d’organització, la política d’emancipació. Des del punt de vista pràctic, aquests períodes estan marcats per lluites, són principalment defensives. Però és molt important sostenir-se, no desanimar-se.

– Està convençut que caldrà en el futur fer realitat la hipòtesi comunista en una nova manera. Però diu poc, al capdavall, d’aquesta manera com aquesta hipòtesi s’haurà de presentar.

– Alain Badiou: M’agradaria poder dir-ne més. Per ara, sostinc que cal afirmar sense por que som en el manteniment d’aquesta hipòtesi. Cal dir que la hipòtesi de l’emancipació, fonamentalment, continua sent la hipòtesi comunista. Aquest primer punt pot trobar formes d’elaboració. Cal comprendre llavors que es tracta aquí d’una idea en el sentit fort. Proposo treballar-la com a tal. El que significa que en una situació concreta, conflictiva, l’hem d’utilitzar com a criteri per distingir el que és d’acord amb aquesta hipòtesi igualitària i el que no ho és.

D’altra banda, no ens podem quedar en la discussió del període anterior entre les tendències anarquitzants, que revaloraven el moviment pur, i les tendències més tradicionalment organitzadores que revaloraven el partit. Caldrà retenir sens dubte alguna cosa d’aquestes dues tendències. Però aquest tipus de discussió ja no és fecund.

La disciplina dels Partits comunistes en el període post leninista va fer possible l’existència de partits-Estats, amb una organització policíaca. Sortim d’un llarg període en què aquesta disciplina ha estat impulsada al límit, on s’ha convertit en un autoritarisme calcat del poder d’Estat. El que dominava, no era la confiança en la gent, sinó la desconfiança respecte a ella. Al contrari, hem d’inventar una disciplina de la confiança. No és l’entusiasme, l’espontaneïtat creadora del moviment que m’agrada i que comparteixo, però amb la qual no n’hi ha prou a crear el nou període que ens cal.

Els oprimits no tenen altre recurs que llur disciplina. Quan no tens res, ni els diners, ni armes, ni poder, no tens gran cosa més de la teva unitat. La nostra qüestió central és doncs: quina forma pot prendre una nova disciplina? Des del punt de vista filosòfic, penso que és necessàriament una disciplina de la veritat, una disciplina del procés mateix. El que esdevé, allò que passa, ha de ser la llei comuna per a aquesta disciplina. En altres paraules, és el procés polític mateix que ha d’engendrar la seva disciplina. Finalment, es tracta d’una fidelitat. En el fons, el mateix problema és plantejat quan un s’interroga sobre la disciplina mínima que fa que una parella amorosa es mantingui.

___

* Entrevista feta per Rosa Moussaoui (L’Humanité, 6 de novembre de 2007), arran de la publicació del llibre de Badiou “Circonstances 4. De quoi Sarkozy est-il le nom ?“, (Nouvelles Éditions Lignes, 2007). Traducció de La Fàbrica.

Notes:

1. Les eleccions presidencials a l’estat francès que suposaren la victòria de Sarkozy l’any 2007.
2. El mariscal Pétain fou el cap d’estat del règim col·laboracionista amb l’ocupació nazi de Vichy