Amb la fusta que tenim, el foc ha de cremar (sobre les xarxes de solidaritat i de suport mutu)

Alex Lòpez

 

A la vora del Volga

Volòdia va nàixer en una ciutat a prop del riu Volga. Era, segons el seu mestre, un bon estudiant, sempre net i estudiós, i primer en totes les matèries. Volòdia va fer-se gran, va continuar estudiant i llegint. I de tant que va llegir i estudiar, va acabar escrivint. En un dels seus llibres, planteja com s’havia d’organitzar la classe treballadora, que no podia haver-hi un moviment revolucionari sense una teoria revolucionària. Aquesta relació entre teoria i pràctica que apunta el llibre de Vladimir –Volòdia n’és el diminutiu– va lligada al fet que les idees revolucionàries puguin arrelar en l’imaginari de les persones que lluiten per una nova societat. Mentre aquest pensament sigui una qüestió narcisista i erudita i no esdevingui una guia per a l’acció, el seu futur «és el d’una sala més del museu de les idees que mai varen esdevenir força social.»i

Per tal d’evitar que aquestes idees esdevinguin «sala de museu» cal compartir-les, cal que els toqui l’aire, i que siguin acceptades per àmplies capes de la població. Cal que siguin assumides per un nombre gran de persones que les comencin a practicar, perquè l’objectiu de la revolució no és cap altre que adquirir la capacitat de fer coses –és a dir, exercir poder per emancipar-nos. Però el poder no s’assoleix ni després d’un assalt al Palau d’Hivern ni després d’uns comicis electorals. Assolir poder és un procés. I a cada pas que fem podrem exercir-lo una mica més. I cada casal que obrim, cada comitè d’empresa que liderem, cada carrer que omplim, cada assemblea en què participem, cada plaça o cada immoble que alliberem és un pas endavant. El poder popular és la gent treballadora organitzada, és el «cada cop més i més fortes». És apropar-se a l’hegemonia de les idees anticapitalistes per governar-nos a nosaltres mateixes. Poder obrir una porta i entrar en un bloc de pisos en desús, propietat d’un banc, perquè l’omplin de vida famílies desnonades és exercir poder. I, de moment, no hi ha cap llei als Països Catalans que ho reculli.

 

La classe mitjana és una carbassa

«Els meus fills menjar, mengen, però a casa la carn és un luxe que no podem permetre’ns. Inclús, per no gastar gas, els meus sogres ens couen a casa seva els llegums que ens dóna el banc d’aliments.»Són paraules de José Ramón Lugo, un treballador català de qui El Paísiidiu que «fins fa poc pertanyia a l’anomenada classe mitjana»,iiiuna“classe”en certa manera ara enyorada per moltes, però que no era més que una fantasia, una projecció del que ens havien dit que érem i volíem ser. De la mateixa manera que a mitjanit la carrossa de la Ventafocs torna a ser el que realment era, la classe mitjana ara es dilueix i torna a ser un grup de persones que ha de treballar sota condicions d’explotacióiv per aconseguir un salari que li permeti viure, un grup de persones que havia augmentat el seu poder adquisitiu mitjançant el deute. Des de les elits calia fomentar aquest deute per tal de sostenir un model basat en el consum, un model ple de contradiccions que els capitalistes han intentat resoldre amb mesures provisionals, i que podem recollir amb una precisió gairebé mil·limètrica sota la sentència castellana «pan para hoy, hambre para mañana».

 

Sabem que el capitalisme és un sistema altament revolucionari i cooperatiu.v D’una banda, té la necessitat de reinventar-se per poder continuar creixent i generant riquesa. De l’altra, requereix l’esforç d’una gran quantitat de gent que treballi per poder produir els béns que comercialitzarà, n’extraurà una plusvàlua i continuarà creixent i generant riquesa. Davant de cada crisi, el capitalisme s’ha d’inventar una solució, que sempre és una fugida endavant i que, en les darreres grans crisis, ha tingut el deute com a principal protagonista. De la crisi del petroli del 1973 se’n va sortir mitjançant el deute. És senzill: si el model capitalista es basa en el consum i les consumidores en potència no tenen diners per comprar, cal que puguin comprar sense tenir diners. Crèdits per al cotxe i per als mobles, hipoteques, targetes de crèdit i mecanismes variats per tal de fomentar el consum. Tot s’hi val. No és tant el «t’ho apunto»del cambrer o del botiguer del barri, sinó el «ja m’ho pagaràs» del camell de confiança. El que importa és que compris.

 

En definitiva, el fenomen del deute ha revolucionat les formes de dominació de les elits cap a les classes populars, i, per defecte, també canvien els reptes que haurem d’assumir en el procés que ens ha de dur cap a la sobirania.

 

En José Ramón i la seva família són una de tantes. Un 67,1 % de la població catalana té alguna, bastant o molta dificultat per arribar a final de mes, un percentatge que en 10 anys ha crescut més del 15 %. En una de les pàgines d’El llibre roig dels Països Catalans, publicat aquest 2014, s’hi llegeix «La base material que garanteix la vida en una societat lliure no es pot deixar en mans dels mercats i sota la lògica del benefici privat.»Bé, potser sí que es pot. I si l’objectiu és l’acumulació de capital per sobre de qualsevol altra cosa, llavors aquesta premissa ha de ser un imperatiu. Diu Santiago Alba en el seu darrer llibrevi que el capitalisme no consisteix en l’explotació de les treballadores, de les aturades i de les consumidores, sinó en la impossibilitat d’explotar-les sense empobrir-les, sense destruir la natura i sense retallar llibertats democràtiques. I per aquest fet, perquè consisteix en això, és irreformable. Assumim, doncs, que mentre duri el capitalisme durarà aquesta explotació i hi haurà mancances produïdes per la desigualtat inherent del model capitalista. I és per això, diu Santiago Alba, que és necessària una revolució, ja que «no es pot passar del capitalisme a aquest altre món possible més o menys borrós amb què somiem sense una destitució revolucionària del model capitalista de producció i de distribució de la riquesa.»

 

El teu tema és el nostre tema

Partim de la premissa que el capitalisme és irreformable perquè té la injustícia en la seva pròpia essència, en el seu ADN. Perquè té unes contradiccions internes constitutives i irresolubles que el condemnen a crisis continuades –per no dir un continuat estat de crisi. Perquè no pot, de cap de les maneres, garantir la democràcia ni la bona vida de la majoria de les persones que habiten el planeta. Podem afirmar, doncs, que és necessària una intervenció revolucionària per tal de superar el capitalisme i constituir un model de relacions millor; superior. Però fer una revolució no és quelcom que es faci d’un dia a l’altre. És un procés que avança i es desenvolupa de manera gradual. Als Països Catalans, ens trobem en un moment inicial d’acumulació de forces en què les idees revolucionàries no són encara majoritàries, tot i que cada cop més gent perd la confiança en el miratge que el capitalisme ofereix, i es desvetlla com un model sota el qual no és possible tenir garantides les necessitats bàsiques i la vida digna –o, en molts casos, fins i tot la vida mateixa. Cada vegada hi ha més gent al nostre país que no té garantida la sanitat, l’educació, l’alimentació, l’habitatge o altres drets bàsics que tothom, indiscutiblement –visqui on visqui, sigui qui sigui i vingui d’on vingui–, hauria de veure satisfets.vii,viiiMentre construïm institucions revolucionàries hem de ser capaces de trobar solucions a una sèrie de problemàtiques i dificultats que, evidentment, no poden esperar a «després de la revolució». Es tracta d’una mirada bifocal, de ser capaces de fixar la mirada en l’ara i en el futur. Es tracta de pensar en un nou paradigma de política social lluny de les polítiques del trickle down effect –o efecte degoteig– que la ideologia liberal il·lustra amb l’al·legoria d’un castell de copes de cava, en què en dipositar líquid a les de dalt de tot, el líquid sobrer va vessant i omplint la resta de copes fins arribar a les de la base de la construcció: si enriquim els de dalt, del que vessa se’n beneficien els de baix. Cal superar també les polítiques socials assistencials i de beneficència que sovint generen dependència i perpetuen les diferències socials, fan una funció de control social i de desactivació del moviment obrer, o, en el millor dels casos, no són suficients. En aquest sentit es pronuncia amb encert el treballador social i investigador Marco Marccioni.ix Diu «Jo no solucionaré el teu tema, però contribuiré que tu solucionis el teu tema.»Marccioni proposa una línia a seguir: no es tracta de solucionar els problemes a ningú, sinó d’acompanyar-lo, de fer-ho juntes, de manera col·lectiva. En aquest sentit, l’acompanyament no és una relació jeràrquica, sinó d’un «ser al costat de l’altra»sense tuteles ni fiscalitzacions, ser al costat d’una companya en un pla d’igualtat. Si anem al camp de la intervenció social i de les disciplines professionals d’on és propi el terme –treball social, educació social o psicologia social–, acompanyarés ser al costat durant el procés per allò que necessiti l’altra, partint de la idea que és el seu procés. En el tema que ens ocupa en aquest article, l’acompanyament hauria de ser entès no com una persona o col·lectiu al costat d’un altre, des de la distància professional, sinó des de la proximitat de la camaraderia, alhora que, en funció dels casos, és probable que també hi hagi la distància raonable de la diferència. Sense pretensió de rigor, podem pensar en el nostre moviment com una comunitat de persones unides per un projecte comú que tenen singularitats. En el si d’una xarxa de solidaritat i suport mutu, o altres espais de solidaritat, podem observar algunes diferències. Senzillament, es tracta de tenir-les presents, de no fer com si no hi fossin des d’aquesta perspectiva de la camaraderia. Per posar un exemple concret, en el si de les Plataformes d’Afectades per la Hipoteca (i la Crisi) hi ha persones afectades i persones solidàries. Tot i que el capitalisme ens afecta a totes, és cert que no ens afecta a totes de la mateixa manera, cosa sobre la qual també cal reflexionar. D’altra banda, és imprescindible partir de la idea de la camaraderia, generar un sentiment de comunitat.

 

Caminem mentre fem passes

Un grup de catalanes desorientades arriben a un barri de Caracas, on troben una dona acompanyada de la seva filla que relata ocupacions de terres, anomenades per elles «las invasiones».80 famílies varen ocupar terres per construir-hi cases. L’any 2005, ja eren 500. Ara, vés a saber. Mentrestant, en Ricardo, un home fort i hàbil amb les paraules, exposa la seva opinió: entre les seves acurades paraules, defensa la idea que cal aprendre de la pròpia experiència. Es mostra crític amb una excessiva referencialitat de les experiències europees i amb les autores del vell continent. En pocs metres quadrats, i a molts quilòmetres d’aquí, en un barri de Caracas, aquella dona i aquell home plantegen dues idees fonamentals: l’organització de les comunitats per satisfer les pròpies necessitats de forma col·lectiva, d’una banda, i l’aprenentatge de la pròpia experiència (l’assaig-error) vinculada a la necessitat de construir models propis, de l’altra.

 

A partir d’aquestes dues idees centrals, per teixir les xarxes de solidaritat i suport mutu podem desenvolupar un programa d’intervenció social que tingui la mirada centrada, precisament, en les nostresnecessitats i les de les persones del nostre entorn, les del nostre barri, les de la nostra ciutat o les de la nostra comunitat.

 

Per a això, primer de tot és necessari poder identificar quines són aquestes necessitats, que no s’han de percebre de manera unilateral per un“comitè especialitzat”que es guia per criteris tècnics, sinó a partir de la participació de la població a què va destinada la intervenció. Aquest grup de persones pot ser la gent que viu en un barri determinat, pot ser un col·lectiu d’afectades, o pot ser un col·lectiu de persones unides per afinitat política. Amb el temps i la pràctica comuna, aquest col·lectiu passarà a ser una comunitat –en el cas que no ho fos ja abans. Alhora que identifiquem les necessitats de la comunitat, hem de recollir també la capacitat de treball de la mateixa, per tal de poder definir unes apostes que puguin ser materialitzades després i no quedin en simples brindis al cel que generen frustració i desmotiven la tropa. Cal afinar la punteria. Un cop identificades les necessitats de la comunitat, recollides les potencialitats i creuades aquestes dues variants, caldrà començar a definir el tipus d’intervenció.

 

Esdevé d’interès especial discernir quin és el tipus de solucions que podem proposar des de l’organització de base per cobrir aquelles necessitats que identifiquem com a prioritàries i abastables, i que, alhora, aquestes solucions siguin ja part del procés revolucionari en què també tenim la mirada fixada: que la forma d’aconseguir habitatge sigui revolucionària, que la forma d’aconseguir aliments sigui revolucionària, que la forma de cobrir les nostres pròpies necessitats sigui part del camí per cobrir també les necessitats futures –individuals i col·lectives–, i anar construint un model de justícia social.

 

Model d’intervenció

Les estructures que ja existeixen s’han de posar al servei de lesXarxes de Suport Mutu (XSM). El moviment revolucionari de l’Esquerra Independentista té una basta xarxa de casals, infraestructures diverses i, sobretot, una gran potencialitat en la seva militància compromesa amb un projecte revolucionari. Tota aquesta energia s’ha de poder aprofitar també per a la creació, multiplicació i consolidació de les XSM arreu del territori. Cal arribar a un punt en què en l’imaginari col·lectiu l’EI sigui un Sr. Llop tarantinià,x que l’esquerra independentista i la resta del moviment anticapitalista català siguin «solucionadors de problemes». Però que ho siguin no com una intervenció externa al problema i externa a qui el pateix, sinó com a part afectada pel problema i com a agent que acompanya. Com deia Marccioni, algú que no soluciona el tema, sinó que contribueix a solucionar el tema. En aquest sentit, cal que siguem capaces d’imaginar i crear espais col·lectius de lluita des dels quals puguin donar-se respostes a problemàtiques socials de primer ordre amb la força col·lectiva.

 

Ja tenim exemples de formes d’organització i lluita que mitjançant la pressió i la negociació col·lectiva han aturat desnonaments, han aconseguit que entitats financeres negociïn hipoteques i que Goliat concedeixi dació en pagament a David. També gràcies a la força col·lectiva i a la desobediència, moltes persones que s’havien quedat sense habitatge han aconseguit una casa on viure –quelcom que cap Administració pública ni cap altra institució ha pogut oferir a aquestes persones malgrat disposar de molts més recursos.xi Fa uns anys, les persones que formaven part del moviment okupano podien imaginar-se que això pogués passar. Ho podien somiar, com una fantasia, però no podien imaginar-s’ho. Avui és una realitat. I aquí pren sentit la idea d’en Ricardo, el nostre amic xilè que parlava sobre la pròpia experiència en una barriada de Caracas: cal que experimentem, que caminem i aprenguem dels propis èxits i errors sense por, amb entusiasme i amb el desig de fer-ho millor cada vegada. El «si no et donen, pren»de l’Ovidi i de la companya de «las invasiones»és també un dels ingredients imprescindibles per dotar de sentit les XSM.

 

A partir del que ja tenim

Si fem una ullada a les estructures i institucions que ja tenim és fàcil pensar en els més de 130 casals i ateneus que té l’Esquerra Independentista arreu del país, els milers de militants compromeses i els milers de persones del nostre entorn disposades a implicar-se en espais d’acció política. Cal imaginar i pensar el paper que poden jugar en les xarxes de solidaritat i suport mutu, i com podem fer que esdevingui acte allò que ara és potència. Com els nostres casals, ateneus i altres espais poden esdevenir un punt de referència on qui tingui necessitat i inquietud s’hi pugui apropar a la recerca de «solucionadors de problemes» –i que elles mateixes ho esdevinguin. Que la gent del barri o de la ciutat sàpiga que allà trobarà un punt de referència i podrà contactar amb persones que l’acompanyaran d’una o altra manera. No parlem d’un assessorament individual per fer la compra en temps de crisi, sinó d’un espai de referència en el terreny de la lluita colze a colze. En definitiva, com dèiem més amunt, un espai de camaraderia.

 

Les intervencions de persones en les vides d’altres persones demanen confiança. Compartir una problemàtica que contingui material sensible i que faci que la persona que ha de demanar ajuda o suport hagi d’exposar-se davant d’altres requereix un vincle que cal anar construint des de la honestedat. Estem més acostumades a demanar ajuda a la família que no pas a altres institucions, probablement perquè d’aquesta manera la qüestió no pren una dimensió pública i queda en l’àmbit més aviat domèstic i familiar. Des del 2007 ençà, els Serveis Socials han vist com augmentava la ràtio d’usuàries,xii com, d’alguna manera, s’han universalitzat uns serveis que fins ara havien estat marcats en l’imaginari col·lectiu d’amplis sectors de la població com a quelcom «que no era per a elles». Amb la socialització de la pobresa, l’increment de l’atur, els desnonaments i altres agressions a la classe treballadora no només ha crescut exponencialment el nombre de ciutadanes que acudeixen a aquests serveis, sinó que, en molts casos, aquests s’han vist sobrepassats i també limitats per les lleis que col·loquen al davant dels drets socials i el benestar de la majoria, el dret a la propietat privada i els privilegis de les elits.

 

A partir de la idea que podem aprendre de la pròpia experiència, cal prendre bona nota del bagatge de les xarxes de solidaritat que ja funcionen al nostre entorn. I és mitjançant aquestes experiències i l’assaig-error, que podem seguir constituint aquestes institucions populars on confluir amb persones o sectors socials amb qui fins ara no ens hem trobat, o potser ens hi hem anat creuant. Són persones del nostre barri o ciutat amb qui compartim problemàtiques, però encara no compartim espais, amb qui en la mesura que compartim experiències positives de treball comú podrem teixir aliances personals, podrem construir vincles polítics i personals que cada cop siguin més forts i que ens portin a trobar-nos i també a caminar juntes, a acompanyar-nos mútuament.

 

El procés de politització dels sectors de la societat que decideixen ser un agent actiu en la resolució dels seus problemes i els de les altres és un procés que es dóna de manera gradual o, a voltes, lenta, de manera natural, a partir de la confiança mútua. Aquests vincles tenen també una important funció social de protecció i de bon tracte en el si de l’exosistema o comunitat per la seva funció de suport instrumental i emocional.xiiiD’aquí el «juntes podem»,el «si en toquen a una, ens toquen a totes»i altres idees convertides avui en lemes que expressen amb punteria afinada les implicacions d’aquests espais comuns de solidaritat.

 

Cal apuntar aquí amb honestedat que tot plegat no es tracta de cap tàctica per eixamplar el nostre moviment. Del que es tracta és que les relacions socials es basin en el bon tracte, en el suport entre iguals i, en definitiva, en el bé comú. La proposta de l’Esquerra Independentista no és –o mai no hauria de ser ni aproximar-s’hi– una idea despòtica. Es tracta d’una proposta política que té la mirada clarament fixada en una transformació social que beneficiï les grans majories treballadores, i que ha de garantir no renunciar per possibilismes ni per la seducció del poder o l’èxit individual, recollint i apropiant-nos del «para todas todo, nada para nosotras» de les zapatistes.

 

Els serveis socials i la solidaritat

L’Estat espanyol es defineix com un estat de dret, és a dir, un estat on les lleis i les institucions es regeixen per una constitució. D’una banda, aquesta carta magnapromou la protecció social, i, de l’altra, legisla en favor de les lleis i les polítiques econòmiques que generen la pobresa i l’exclusió –són aquelles lleis que beneficien les elits econòmiques nacionals i internacionals. Aquesta contradicció queda degudament il·lustrada en algunes qüestions socials concretes com, per exemple, el dret a l’habitatge. El mateix estat que crea unes lleis que reconeixen el dret a l’habitatge i es dota d’un seguit d’institucions que pretenen garantir aquest dret, d’altra banda legisla en favor que l’habitatge sigui un producte amb el qual es pugui mercadejar, que sigui objecte d’especulació. I és que, aquestes institucions que tenen com a objectiu el benestar social, s’emmarquen en un model que prioritza l’acumulació de capital per sobre del benestar de la majoria de la població.

 

Per la naturalesa d’aquest text, no és possible desenvolupar aquesta idea, però sí que resulta d’interès apuntar la reflexió sobre com són de limitats els recursos dels serveis socials, uns recursos que no permeten que la ciutadania a qui s’ha de garantir benestar gaudeixi d’aquests drets. L’especulació que permet i fomenta l’Estat amb les seves lleis esdevé un agent prohibitiu pel que fa a l’habitatge per a àmplies capes de la població. I no tan sols això, sinó que l’Estat espanyol fa i manté vigents lleis que faran fora de casa seva aquelles persones que no puguin fer efectius els pagaments de les hipoteques, persones que després aniran a serveis socials a buscar l’ajuda a què les institucions de protecció social no podran donar resposta.

 

No obstant, a l’Estat espanyol la PAH ha aturat 1.135 desnonaments i, mitjançant l’obra social, ha reallotjat 1.180 persones. Allà on l’Estat i les seves institucions no han arribat, hi han arribat les treballadores organitzades amb les seves pròpies institucions.

 

Una possible manera de resoldre aquesta contradicció és una intervenció revolucionària en la línia del que proposa Alba Ricoxiv: pel que fa als serveis socials i les institucions que actuen al nostre territori, haurem de ser reformistes, i haurem de ser revolucionàries respecte de l’economia. En altres paraules, podem i hem de rescatar el millor d’aquests serveis i desempallegar-nos de la part més assistencial i de control social, alhora que assumim posicions radicalment revolucionàries respecte del model econòmic en què s’han integrat. I, mentrestant, cal començar a crear les institucions pròpies de la classe treballadora que puguin fer una funció de suport i actuació en els casos d’emergència social, així com de mur de contenció de la dreta populista, de l’egoisme i del «campi qui pugui». I tot plegat, assumint la sentència que juntes som més fortes.

 

Com a corol·lari, hem d’extreure una idea clau: la construcció de xarxes de solidaritat i de suport mutu –l’autoorganització popular– no entra en cap cas en contradicció amb la defensa dels serveis públics –serveis socials i altres institucions de benestar social. Ambdues lluites són complementàries, i en això no hi ha contingència. La idea mitològica de l’au fènix i les seves cendres no és més que això, un mite. La nova societat no naixerà màgicament de les cendres de la vella. Aquesta al·legoria ens val com a recurs poètic de la superació d’allò vell per allò nou que vindrà, però no hem –ni podem– cremar-ho tot. Hem de partir del que ja tenim. Cal conservar els èxits de les lluites obreres del passat, però no per honrar reconeixement a les qui varen lluitar, sinó perquè les necessitem en el present.

 

Els serveis públics actuals pretenen universalitat –més enllà de si en l’actualitat, o en algun moment, l’assoleixen–, i aquesta ha de ser la pretensió del futur model de serveis socials en una societat socialista. Difícilment –per no dir impossiblement–, des de l’autoorganització en cooperatives de salut, d’educació o d’habitatge podríem esdevenir universals i donar resposta a les problemàtiques del conjunt de la societat. Certament, hi ha experiències que donen solucions a múltiples problemàtiques, però sense una institució forta que pugui garantir l’aplicació del model. Les xarxes de solidaritat són mesures d’emergència necessàries en l’actualitat, com també ho són els serveis públics, i per això cal defensar-los.

 

I les xarxes de solidaritat encara són més necessàries per les privatitzacions. A més, en un futur, poden esdevenir llavor o part dels nous models de benestar social, si existeix una coordinació entre poder públic i poder popular, entre institucions de l’Estat i institucions populars no estatals o no administratives. És el cas de Veneçuela i les ocupacions de terres per construir habitatge social: allà, han optat per la corresponsabilitat entre les comunitats i l’Estat per donar resposta a la necessitat d’habitatge que tenen amplis sectors de la ciutadania de Caracas, perquè el dret a l’habitatge no fos paper mullat.xv

 

Avís per a navegants

Seguint encara Marco Marccioni, podem veure quina és la diferència entre el treball social i la beneficència. «Jo sóc allà, menjant el panettone, a casa. Casa modesta, però amb panettone. Compres el panettonea El Corte Inglés, el pastís de Nadal. Menjant el panettonem’apropo a la finestra i veig al carrer una pobra velleta demanant almoina. Llavors, tallo un tros de panettone, baixo i l’hi dono. El treball social no és el panettone. Jo no solucionaré el teu tema, però contribuiré que tu solucionis el teu tema. Hem transformat la lluita per l’autonomia en un instrument de dependència, no d’autonomia. Aquest és un moment de lluita.»xviAquestes paraules de l’investigador italià estan pronunciades en referència a una intervenció social de caràcter professional. Però ens serveixen per a la nostra lluita, perquè l’essència assistencialista que hem de combatre és la mateixa.

 

L’Esglèsia Evangèlica Baptista del Redemptor col·labora amb el rebost solidari perquè està compromesa amb el seguiment de Crist. Ajuda la humanitat a superar la pobresa, perquè troba el significat i la força de l’existència en l’acte d’amor que va explicar Déu en la vida, la mort i la resurrecció de Jesús. Les persones que encara avui ens col·loquem a l’esquerra del president de l’Assemblea Nacional Constituent de París, que veiem en el 15-M una demostració que sí que es poden canviar les coses a partir de la nostra pròpia força i sense demanar almoina a qui ens explota, ni pactar amb qui els ajuda a mantenir els seus privilegis, totes aquestes persones no donem panettone als pobres en una mena de mimetisme de Crist, sinó que ho fem perquè observem el nostre entorn: reflexionem i veiem que si en José Ramón i la seva família no tenen gaire per menjar és perquè Emilio Botín, Amando Ortega, Isidre Fainé, o la família Carulla basen la seva riquesa en l’explotació de tots els José Ramón i de les seves famílies. No és un càstig diví, no és un accident, no és una tempesta. És un robatori i és estructural. Per això cal que la resposta solidària de la ciutadania sigui alhora rupturista amb aquelles estructures, empreses i institucions que fins ara han gestionat aquest espoli, i pugui ser llavor de noves formes d’organització centrades en les persones i no en el capital, centrades en el benestar de la majoria social i no en l’acumulació de capital d’una minoria privilegiada.

 

Organització en comunitats

La delimitació territorial de les comunitats en les que apostem per desenvolupar les xarxes de suport mutu no és el més important a definir, ja que és una qüestió que es defineix i redefineix principalment a partir de la pràctica i la reflexió crítica de la mateixa, i a cada territori les persones que hi treballen són les que hi podran definir millor el model més adient. És quelcom que va mutant en funció de factors de necessitat i possibilitat.

 

Tot i així, podem suggerir que per tal de delimitar aquest abast territorial, d’entrada, podria ser a parti d’espais on la gent que hi fa vida s’hi autorreconegui. A les ciutats grans com Barcelona o València, podrien ser els barris, probablement. A les ciutats mitjanes, podrien ser els barris o la ciutat sencera, en funció d’una sèrie de variants que caldrà anar valorant i assajant. I a les ciutats petites o viles, és probable que sigui la localitat mateixa. I per allò que sigui necessari l’organització i coordinació comarcal i nacional, serà també espai que caldrà tenir molt present en la mesura que les dinàmiques de solidaritat s’estenguin. A hores d’ara, és una realitat que gran part del nostre moviment ja s’organitza d’aquesta manera. I ja tenim un teixit –encara petit, però cada cop més gran– que abraça tot el país, gràcies a les organitzacions d’abast nacional i altres entitats que s’estenen pel conjunt del territori.

 

Aquesta articulació i coherència pot donar, a mitjà termini, la dimensió necessària perquè puguem parlar d’institucions revolucionàries, de comunitats organitzades en diferents nivells territorials que poden donar resposta a problemàtiques socials a què l’Estat no arriba o no vol arribar.

 

Corol·lari

El capitalisme no garanteix una vida digna a la majoria de les persones. El miratge de la classe mitjana no és conservable ni repetible en la conjuntura mundial actual. El capitalisme no és reformable, cal una intervenció revolucionària per superar-lo.

– Cal cercar solucions a l’emergència social i als problemes immediats. Aquestes respostes cal que siguin revolucionàries, que puguin acumular forces, persones, lluites al procés i servir com a experiències per als futurs models d’organització social centrats en el bé comú.

– Cada intervenció que fem ha de tenir present els objectius, arribar a nous sectors socials, acumular forces i apropar-nos als nostres objectius de transformació social.

– Cal afinar la punteria a l’hora de triar els projectes a impulsar des de les XSM, perquè siguin útils i viables, i evitin generar desencís i desgast.

– Cal observar i seguir les experiències que ja funcionen. Des de rebostos solidaris, xarxes d’aliments, obra social PAH i altres projectes com ateneus, cooperatives, sindicats i assemblees de treballadores i caixes de resistència. També cal observar altres experiències internacionals.

– No comencem de zero. Cal partir del que ja tenim i rendibilitzar la força que suposa un moviment organitzat i amb un fort potencial.

– Cal també conservar aquelles iniciatives institucionals o populars que ja treballen en la intervenció i la transformació social des del suport i la solidaritat.

– Per acabar, cal ser creatives i cal actuar sense por a l’error. De la pròpia experiència i del treball col·lectiu podem acumular molt coneixement útil per a la creació, el creixement i l’expansió de les xarxes de solidaritat i suport mutu. Juntes podem.


Altra bibliografia consultada

– Som Països Catalans. (2014). El llibre roig dels Països Catalans. Barcelona: Pol·len Edicions.

– Gordillo, I. (2013).«La crisi capitalista com a recomposició del sistema», dins del llibre Perspectives.Barcelona: EspaiFàbrica.

– Instituto Nacional de Estadística (INE). Visiteu:<http://www.ine.es/jaxi/menu.do;jsessionid=9A187E0AFD38CB1DA6C1310DAE41FC8F.jaxi03?type=pcaxis&path=%2Ft25%2Fp453&file=inebase&L=0>.


i  Boron, A. (2009). Socialismo del S.XXI. ¿Hay vida después del neoliberalismo? Hondarribia: Editorial Hiru.

ii  Mouzo, J.; Vallespín, I. (23.11.2013). «SOS por la pobreza infantil». El País. Barcelona. http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/11/23/catalunya/1385234823_041245.html

iii  Segons el Síndic, prop de 50.000 nenes i nens de la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC) tenen privacions alimentàries a causa de la pobresa de les seves famílies.

iv  És a dir, que hi ha algú altre que, beneficiant-se d’una posició social de poder, s’apropia del seu treball mitjançant la plusvàlua.

v  Busqueta, J. M. (2014). «La despossessió, la raó de ser del capitalisme», dins del llibre El preu de la salut. Interessos i model sanitari.Barcelona: Espai Fàbrica.

vi  Alba Rico, S. (2013). ¿Podemos seguir siendo de izquierdas? Panfleto en si menor.Barcelona: Pol·len edicions.

vii  Busqueta, J. M. (2014). (Op. Cit.).

viii  Alba Rico, S. (2013). (Op. Cit.).

ix  Marccioni, M. (14.12.2011). Entrevista. Visiteu: <http://www.youtube.com/watch?v=4wi0G-v0Nko>.

x  –Vostè és en Jimmy, cert? Aquesta és casa seva?

Exacte.

Sóc el Senyor Llop. Solucionador de problemes.

(De la pel·lícula Reservoiur Dogs, Quentin Tarantino (1992)).

xi  Només a Sabadell, actualment hi ha gairebé 150 persones vivint en habitatges recuperats per l’Obra Social de la PAHC. Visiteu: <http://www.afectatscrisisabadell.cat/>.

xii  Baquero, A.; Subirana, J. (10.12.2008). «La demanda d’ajudes socials es dispara el 15 % per la crisi».Article aEl Periódico. Disponible en línia a: <http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/barcelona/20081210/demanda-dajudes-socials-dispara-per-crisi/27033.shtml>.

xiii  Barudy, J. y Dantagnan, M. ( 2005). Los buenos tratos en la infancia. Parentalidad, apego y resilencia. Barcelona: Gedisa.

xiv  Alba Rico, S. (2013). (Op. Cit.).

xvi  Marccioni, M. (14.12.2011). De l’entrevista citada anteriorment.

You may also like...