Anàlisi del decret de “Nacionalització” dels hidrocarburs a Bolívia

Mauricio Ochoa Urioste

Article crític on s’analitza si realment ens trobem davant d’un procés nacionalització.

La premsa boliviana i internacional informa que el govern bolivià ha nacionalitzat els hidrocarburs. Però, el Decret Suprem 28701 – D.S. 28701 – promulgat pel president Evo Morales nacionalitza veritablement la indústria petroliera a Bolívia?

 El jurista Eduardo Novoa Monreal, defineix la nacionalització com “un acte d’alt nivell del govern destinat a un millor maneig de l’economia nacional o la seva reestructuració, a través del qual la propietat privada sobre empreses d’importància és transformada, de manera general i impersonal, en propietat col·lectiva i queda sota domini de l’estat… La nacionalització permet arribar, a través del seu propi efecte i mitjançant un sol acte integral, als complexos processos i resultats necessaris perquè en una ària de l’activitat econòmica nacional, en actual explotació per empresaris particulars: a) quedi eliminada la possibilitat jurídica de ser realitzada per particulars; b) passin a domini de l’estat els béns i elements amb que els empresaris privats la portaven a terme anteriorment; i c) correspongui a l’estat la seva futura explotació”.

 En primer lloc, el D.S. 28701 s’inscriu – tal com van anunciar el President de la República i el Ministre d’Hidrocarburs i Energia – en el denominat “procés de nacionalització”. No obstant això, la nacionalització és un sol acte integral, pel que no és possible un procés de nacionalització, és a dir una nacionalització realitzada per etapes. En efecte, la naturalesa de la nacionalització es diferencia de l’expropiació, del monopoli estatal i d’altres formes de participació de l’estat en l’economia, pel fet de ser un sol acte integral que arriba a tots els processos necessaris per tal de transformar la propietat privada de les empreses en propietat col·lectiva sota domini de l’estat. Per aquesta raó, és impropi parlar d’un “procés de nacionalització”. En segon lloc, el D.S. 28701 no fa impossible per als empresaris particulars l’explotació dels hidrocarburs; sinó que, per contra, manté vigent la possibilitat que aquests realitzin totes les activitats de la cadena productiva, ja sigui individualment o per mitjà de convenis d’associació amb l’Estat bolivià. En tercer lloc, mitjançant la indicada norma jurídica no passen sota domini de l’Estat els béns de les empreses petrolieres que operen al país – plantes, maquinàries i altres actius -. Tot i que s’afirma en l’art. 7 num. II que YPFB controlaria el 50% més 1 de les accions de les empreses capitalitzades, les altres accions de les empreses petrolieres quedarien vigents, així com els seus béns.

 Per aquestes tres raons, l’anomenada nacionalització dels hidrocarburs a Bolívia no és tal. A més, el text del D.S. 28701 presenta una quantitat considerable d’imprecisions jurídiques i ambigüitats: L’art. 1 indica que es “nacionalitzen els recursos naturals d’hidrocarburs del país”. Qualsevol nacionalització afectaria la indústria del sector que explota un recurs natural, però no els recursos naturals que són, constitucionalment, de domini inalienable i imprescriptible de l’Estat. L’art. 7 núm. II prescriu que “es nacionalitzen les accions necessàries perquè YPFB controli com a mínim el 50% més 1 de les empreses Chaco S.A., Andina S.A., Transredes S.A., Petrobrás Bolívia Refinación S.A. i Compañia Logística de Hidrocarburos de Bolívia S.A“. A primera vista podria pensar-se que YPFB seria, segons la nova norma jurídica, propietària del 50% més 1 de les accions de les empreses capitalitzades. Malgrat tot, això no queda molt clar: el text es refereix al “control” de les accions i no a la titularitat o propietat del 50% més 1 de les accions. Tampoc queda clar si l’Estat hauria d’indemnitzar les empreses capitalitzades.

 L’art. 4 indica que per a certs camps es crea una participació addicional del 32% per a YPFB, de manera que l’Estat incrementaria la seva renda petroliera fins a arribar al 82% del valor de la producció. Aquesta nova participació addicional és un tribut: són tributs les obligacions en diners que l’Estat, en exercici del seu poder d’imperi, imposa amb l’objectiu d’obtenir recursos per al compliment de les seves finalitats (art. 9 Codi Tributari). Segons l’art. 6 del Codi Tributari, en concordança amb la Constitució boliviana, només la llei – entengui’s la llei aprovada pel poder Legislatiu – pot crear, modificar i suprimir tributs, definir el fet generador de l’obligació tributària, fixar la base imposable i alíquota o el límit màxim i mínim de la mateixa, i designar el subjecte passiu. Per tant, la creació d’aquest nou tribut mitjançant decret suprem és completament il·legal. Però les majors ambigüitats i imprecisions d’aquest decret es presenten en l’art. 3 i en l’art. 9. L’art. 3 atorga un termini de 180 dies a les empreses petrolieres per a subscriure nous contractes; en cas contrari insta el Ministeri d’Hidrocarburs i Energia a prendre a càrrec seu l’operació dels camps. L’art. 9 indica que es mantenen vigents els reglaments i normes actuals fins que siguin modificats d’acord amb la llei.

 Això significa que la plena vigència del decret promulgat pel president Evo Morales està subordinada a la subscripció de nous contractes amb les empreses petrolieres. Ara bé, segons l’art. 450 del codi civil bolivià “hi ha contracte quan dos o més persones es posen d’acord per a constituir, modificar o extingir entre si una relació jurídica”. Un dels requisits per a la formació dels contractes és el consentiment de les parts. Segons l’art. 473 de la norma civil substantiva “no és vàlid el consentiment prestat per error, o amb violència o dol”. En altres paraules, l’Estat i les empreses petrolieres, en el moment de subscriure nous contractes, poden introduir els termes que vegin convenients, però en cap cas poden ser obligats a signar contractes que siguin contraris als seus interessos, perquè això seria causa de l’anul·lació d’aquests. L’art. 3 i l’art. 9 no defineixen en quines condicions es portaria a terme aquesta presa de control dels camps en cas que l’Estat i les empreses petrolieres no arribessin a un acord per a la subscripció dels nous contractes. Els camps petroliers serien ocupats per la força pública? Quina seria la situació laboral dels treballadors d’aquestes empreses? En el règim jurídic actual els camps petrolífers són propietat de les empreses petrolieres, de manera que l’Estat només podria prendre a càrrec seu l’operació dels camps si existís una norma jurídica que regulés la nacionalització de la indústria petroliera, o l’expropiació de les empreses petrolieres.

Quin va ser el veritable motiu del President Evo Morals per promulgar aquest decret suprem que no nacionalitza els hidrocarburs i subordina la participació de l’Estat en aquest sector de l’economia a la subscripció de nous contractes? La primera hipòtesi és que el President pretén amb aquesta norma jurídica – i tota la parafernalia de discursos, elogis i aplaudiments – pressionar les empreses petrolieres per millorar les rendes petrolieres. La segona hipòtesi és que desitja desfer-se de manera basta d’una de les seves principals promeses electorals per preservar la seva encara elevada popularitat en vistes a l’Assemblea Constituent. D’aquí cent vuitanta dies – o abans – ho sabrem. De moment, la nacionalització de la indústria petroliera ha estat rebutjada pel nou govern.

Artícle publicat a www.bolpress.com