Apunts sobre el tractat de lliure comerç UE-EUA.

Des de la Segona Guerra Mundial, l’eliminació de les barreres a la inversió i al comerç internacionals ha estat fonamental per al projecte hegemònic nord-americà.ⁱEl conflicte entre els dos blocs geopolítics de la guerra freda obligà Occident a tolerar ―i fins i tot impulsar― models desenvolupistesi proteccionistes per mantenir l’estabilitat i la pau social en els països avançats i el consens dels països nascuts de la descomposició de vells imperis. No obstant això, amb la progressiva erosió del moviment obrer, aquests compromisos han esdevingut innecessaris: tots els governs han passat a prioritzar en la seva política econòmica l’atracció de la inversió estrangera i la captura de mercats d’exportació, alimentant una dinàmica de competència entre països que no deriva, com abans, en una guerra entre interessos imperials, sinó en una creixent acomodació a la voluntat i interessos del capital transnacional. Aquest procés, que ha tingut en l’FMI i el Banc Mundial seus millors guardians, va ser harmonitzat en el camp comercial i inversor amb els acords multilaterals de la Ronda d’Uruguai (1986-1995), que van portar a la formació de l’Organització Mundial del Comerç (OMC).

L’OMC, però, ha resultat menys efectiva per als interessos neoliberals que les velles institucions de Bretton Woods: la Ronda de Doha, iniciada el 2001, llangueix pels interessos divergents del Nord i les noves potències del Sud, particularment en matèria agrícola i de patents.

En la signatura de tractats entre estats hi havia, de manera embrionària, una estratègia globalitzadora alternativa. Durant els anys vuitanta i, de forma més accelerada, als noranta, es va viure una autèntica explosió de tractats bilaterals d’inversió (TBI), que protegien els interessos dels inversors estrangers davant els tribunals internacionals d’arbitratge, fet que es justificava per la “debilitat” dels ordenaments jurídics interns d’un (o ambdós) països participants, i els acords entre països desenvolupats eren una raresa. Entre 1989 i 1999, el nombre de TBI entre els països avançats i la resta va passar de 260 a 737, i de 385 a 1857, en total.ⁱⁱA partir del tractat ALCAN (que unia Mèxic amb Canadà i els EUA), els TBI s’han completat amb el desmantellament dels aranzels i quotes que impedien la lliure circulació de mercaderies entre els països signants, i és a la combinació d’ambdós pilars que fa referència l’expressió Tractat de lliure comerç(TLC). Els Estats Units han signat TLC amb països sobre els quals exerceixen sovint una forta tutela política i econòmica: l’Amèrica Llatina, els països àrabs, Israel, el Canadà, Austràlia i Corea del Sud. La majoria d’aquests estats mantenen, al seu torn, tractats de lliure comerç amb la UE, i aquesta amb la majoria dels seus veïns europeus (entre els quals, potser, aviat comptarem amb Ucraïna) i mediterranis.

L’Administració d’Obama ha manifestat, també en aquest camp, la voluntat de radicalitzar el llegat dels seus predecessors, obrint negociacions simultànies amb els seus aliats comercials al Pacífic (entre els quals s’inclou el Japó) i a la UE per formar dues grans àrees de lliure comerç que englobin els arxipèlags actuals en un sistema quasi global de governança. Després de la petita picabaralla causada per l’escàndol d’espionatge a líders europeus, la Comissió Europea espera que el TLC entre la UE i els EUA estigui llest per a la seva aprovació cap al final de 2014, i el mateix Obama pressiona les cambres des de fa temps perquè el ratifiquin el més ràpidament possible. Tot això passa en la major opacitat, a pesar de la magnitud dels canvis regulatoris que s’acosten: eliminació de tots els aranzels entre les dues primeres economies del món i establiment de regles comunes ―que, amb tota probabilitat, servirien d’estàndards mundials―en camps que van des de la producció d’aliments a la protecció de la inversió estrangera.

Tot i que el títol del tractat suggereix una absència de “lliure comerç”, el nivell d’integració comercial entre EUA i la UE ja és molt elevat. Segons l’informe preliminar de la UE,ⁱⁱⁱno es considera que l’efecte de la signatura d’aquest tractat superi el 0,5 % del PIB europeu i, en cas de limitar-se solament a canvis en el sistema aranzelari, s’estima en només el 0,1 %. És més, caldria analitzar les estimacions de la UE amb escepticisme. Formulades sota la hipòtesi d’una quantitat de treball fixa,^ivels càlculs amaguen a priori un biaix positiu: en plena crisi, és poc probable que les millores en la “eficiència” que deriven de l’obertura comercial estimulin la inversió i animin els sectors més beneficiats a ocupar els treballadors dels sectors obsolets. Per contra, el més probable és que aquests passin simplement a engrossir les files de l’atur. A més, els canvis en l’activitat econòmica no afecten de forma homogènia tots els sectors i països europeus: Espanya, amb una estructura productiva relativament endarrerida i una activitat significativa als sectors més negativament afectats pels canvis aranzelaris (automòbils, química, etc.), podria empitjorar fàcilment la seva situació amb aquest tractat. Atesa la delicada posició de l’economia exterior espanyola, l’equilibri de la qual és fonamental (en absència de dèficits públics) per reduir la càrrega del sobreendeutament privat, no sembla que sigui el millor moment per empitjorar els problemes de competitivitat del país. I això perquè, en absència de polítiques industrials, l’ajust recauria en la demanda interna, que es contrauria conjuntament amb les importacions, per a millorar la balança exterior. El resultat final, és clar, seria una depressió de l’activitat econòmica.

En qualsevol cas, l’interès de l’acord no radica tant en el seu impacte macroeconòmic, sinó en el que podrien semblar aspectes menors d’un acord comercial, però que podem suposar que són, en realitat, l’objectiu darrer dels seus promotors. El Paísens ho indica quan escriu: “És una bona notícia que els dos blocs econòmics més importants del món avancin en la direcció de la llibertat comercial sense restriccions […][.] [T]ant se val ara que l’impacte concret sigui aquest 0,5% del PIB que anticipava el voluntarista president de la Comissió Europea “.^vEn efecte, el Tractat de lliure comerç entre la UE i els EUA ha de permetre la creació d’un marc jurídic internacional sobre drets de propietat intel·lectual i regulacions de salut, consum, medi ambient, sector financer, etc., que, rere el principi de simplificar l’embolic de normes divergents, acabi reduint a la mínima expressió i en limiti el control popular.

Com ha assenyalat recentment el Corporate Europe Observatory,^viel modus operandide les negociacions consisteix a integrar les grans companyies i organitzacions patronals en l’elaboració de les noves regulacions i estàndards del TLC (i també els conflictes que, amb els anys, aquest pugui generar); un privilegi que no s’estén a consumidors i treballadors i que perverteix l’interès general que els negociadors haurien de representar.^viiUn exemple del que això implica el trobem en com la Citylondinenca defensa un acord transatlàntic a la seva mida.^viiiEl model britànic, més desregulat, aniria en contra de les propostes d’alguns governs europeus (tot i que no de l’Administració d’Obama, l’esforç regulador de la qual, en aquest camp, s’ha fet pensant en els interessos de Wall Street)^ix. Sembla, però, que compta amb el suport de la Comissió Europea, atès que, segons els seus propis càlculs, ha de ser el sector financer (banca i assegurances), ja hipertrofiat, un dels més beneficiats pel nou TLC.

A més de les finances, l’analista Dean Baker^xproporciona una llista d’altres interessos patronals sensibles, entre els quals destaquen les patents farmacèutiques, els drets intel·lectuals sobre la cultura, els transgènics, el bestiar hormonat o les normes de fracking, que porten el debat públic cap al fosc món de les regulacions “comercials” (apartat en què la Comissió Europea gaudeix de gran discrecionalitat). Un altre sector important és el dels mercats públics, especialment en aquells sectors en què la gestió de propietat pública és encara dominant.

D’altra banda, sembla probable que aquestes negociacions generalitzin els investment-state disputi settlements(ISDS) per arbitrar els conflictes entre Estat i inversors al voltant dels (vagament definits) interessos dels últims en els canvis reguladors. Aquests conflictes es dirimirien al marge de la sobirania nacional i les seves jurisdiccions habituals, per tribunals especials, els ISDS, formats habitualment per advocats de negocis, de la imparcialitat dels quals no és difícil sospitar. Sembla que la UE ha exigit garanties addicionals per a aquests mecanismes, com ara la necessitat que els judicis siguin públics i que els partícips declarin l’existència de possibles conflictes d’interès,^xiperò no ha justificat la necessitat de la seva més que probable adopció (ja que les lleis nacionals i europees haurien de ser suficients per harmonitzar el bé comú i els interessos dels inversors).

Associats generalment als TBI, els ISDS ja han donat empara a judicis grotescs. El periodista George Monbiot^xiicita el cas d’una companyia minera canadenca que exigeix ​​compensació a El Salvador per haver-li negat el dret a explotar una mina que contaminaria l’aigua de la regió; i també el d’una tabaquera americana que va denunciar el govern australià per haver introduït legislació antitabac que la Cort Suprema va jutjar vàlida (però per la qual ara ha de respondre davant d’un d’aquests tribunals sui generisa Hong Kong). El cas més emblemàtic és, potser, el de l’Argentina, signatària de diversos tractats bilaterals d’inversió durant els anys de Menem (1989-1999) que la van exposar, amb l’arribada del kirchnerisme, a nombroses demandes dels grans grups transnacionals i fons de inversió.^xiiiDiverses mesures d’emergència (la congelació de preus públics en serveis essencials, com aigua i electricitat, peatges i tarifes de telecomunicacions, etc.) i la reestructuració del deute extern van ser portats als tribunals, amb un cost (fins al 2008) de més de 1000 milions de dòlars.

És d’hora per saber quin serà el resultat final de les negociacions del TLC i els detalls del text que haurà de ser aprovat pel Parlament europeu. Però hi ha pocs motius per esperar un acord positiu per als pobles europeu i nord-americà o per als d’altres nacions (especialment, aquelles que s’havien resistit, fins avui, a aquest tipus d’associació). Al cap i a la fi, no seria la primera vegada que, des d’institucions europees, es promocionessin tractats que, en aprofundir la integració comercial, erosionessin el poder de les institucions democràtiques existents mitjançant regles favorables al capital. És per això que seria desitjable que el rebuig del TLC amb els EUA figurés als actes i reivindicacions de l’esquerra de forma oberta, i també en el seu programa per a les pròximes eleccions europees.

Publicat originàriament a Mientrastanto