Apunts sobre la islamofòbia: una rèplica a Xavier Díez
Si el racisme o la islamofòbia són mals tan greus és per la violència que estenen en l’espai i el temps fins a determinar la majoria d’àmbits de la vida. El racisme mata, legisla, deté, deporta, explota, jutja i també escriu articles. Com el de l’1 d’abril Gihadisme a Europa. Una guerra de creences, de Xavier Díez. Per què ens preocupa en especial aquest article?
Xavier Díez ha integrat les llistes de la CUP, té una llarga trajectòria sindical a la USTEC-IAC i un treball acadèmic centrat en moviments socials i anarquisme que fa que sigui escoltat com una veu representativa de l’esquerra. L’article, a més, ha estat penjat al portal digital elcritic.cat, un mitjà socialment compromès. Ens preocupa que la islamofòbia i la xenofòbia puguin establir el marc de debat en espais en teoria crítics.
Per què diem que és un article islamòfob i racista?
L’article comença establint un paral·lelisme entre la migració rural nacional de fa 40 anys i els migrants musulmans d’avui. Ens explica com les “creences poc raonables” i tradicionals dels migrants rurals xocaven amb una societat urbana “més oberta”, cosa que provocava greus problemes en la psique de les comunitats migrades, i la conseqüent misèria i marginació social d’aquests grups.
Com bé ens explica Loïc Wacquant, un dels objectius de la retòrica neoliberal ha estat desplaçar la responsabilitat de les desigualtats socials, la pobresa i la marginació cap a les pràctiques i la moral dels més desfavorits, deslliurant així l’Estat i les classes privilegiades de reparar els efectes d’unes polítiques econòmiques homicides. L’obsessió dels neoliberals és la moral dels pobres. A sobre seu hi aboquen tones de literatura fantasiosa a mig camí entre el prejudici visceral aporofòbic i el càlcul polític.
Díez se sent progressista, civilitzat, urbà, laic i europeu. Per això aboca tot el que li repugna a aquells que li repugnen: musulmans, gent rural, immigrants… Oblidant que entendre l’islam i les persones musulmanes com una entitat monolítica i estàtica és, com diu Brigitte Vasallo, el primer pas de la violència islamòfoba. Oblidant que a Catalunya hi ha escoles on se segrega per sexe, que el patriarcat estrangula la societat sencera, que la violència de gènere no entén de comptes bancaris ni títols universitaris. Que les onades de conservadorisme que arrasen Europa no vénen del camp ni del Nord d’Àfrica sinó de think tanks nascuts a Manhattan o a la City de Londres. Oblidant que la llum que va il·luminar d’esperança els moviments socials europeus quan als noranta alguns ja celebraven la fi de la història provenia de la selva Lacandona.
El text continua encadenant tòpics i reflexions cada cop més racistes, la culminació dels quals és l’infame fragment dedicat al vel. Diu sense cap mena de vergonya que “el vel, més que les bombes, han dinamitat els ponts entre comunitats” o que “una dona amb vel aixeca un cordó sanitari al voltant seu que li posa traves en les seves expectatives professionals o de les relacions socials”. Com es pot culpar la persona que és discriminada de la pròpia discriminació? Díez arregla el gravíssim problema del racisme endossant de nou la responsabilitat al col·lectiu afectat. Hi ha hagut dones agredides enmig del carrer pel fet de portar vel. Amb aquests arguments s’exculpa els agressors i es legitima l’opressió. Dirà també que van ser el jueus els culpables del nazisme? Per què ara culpa els musulmans de la violència patida?
Segons Paul B. Preciado, els discursos no s’han d’avaluar per si són vertaders o falsos, sinó per la seva funció. Quina és, doncs, la funció del discurs de Díez? Sens dubte, no és analitzar el per què dels atacs terroristes, com diu a la introducció de l’article. No parla ni de Síria, ni de l’Iraq. Els atemptats són un excusa per escriure un nou capítol dedicat al manteniment d’una fantasia: la superioritat moral i cultural d’Europa.
No és casual que, quan parla del colonialisme, ho faci com si fos una cosa ja passada. Però com es pot parlar de colonialitat ja passada quan la Mediterrània és un cementiri de migrants africans i asiàtics, però no europeus? Quan hi ha deportacions per a uns i vols comercials per als altres? Quan les empreses europees continuen explotant els recursos naturals i humans de les antigues colònies polítiques?
Les ferides i desigualtats colonials continuen sagnant. No es repararan ni acabaran fins que deixin de ser justificades per un altre tipus de desigualtat, simbòlica, discursiva, que situa Europa com una entitat èticament superior. Com diu Grosfogel, portem cinc segles en què Europa ha legitimat el saqueig i el genocidi com a mitjans necessaris per millorar la humanitat. Primer cristianitzant, després civilitzant, posteriorment desenvolupant i, actualment, democratitzant. És dins del projecte de definir els i les musulmanes com a tenidors d’una cultura incompatible amb la democràcia i l’avenç de la humanitat que hem d’entendre el discurs de Xavier Díez. Ell no ha comès cap genocidi i no l’hem de jutjar com a tal. Però el seu relat fa funcionar la maquinària ideològica que possibilita la violència colonial.
No pretenem aixecar cap cordó sanitari entre Xavier Díez i nosaltres. Ans al contrari, considerem que la ideologia colonial és un mal de tots i és responsabilitat de tots eradicar-la. Considerem que sense un treball específic no l’eradicarem del nostres barris, ajuntaments, escoles o mitjans de comunicació. Per això és tan important assegurar des d’avui mateix alguns espais. Poder fer dels partits i sindicats d’esquerra organitzacions lliures de racisme, on cap dels seus integrants participi del discurs islamòfob. Fer de pàgines com elcritic.cat mitjans en què la islamofòbia no sigui considerada una opció més, sinó una ofensa a la dignitat humana, un atac a la solidaritat, la justícia i els drets humans.
Al començament de l’article, Díez ens diu que ha arribat a les seves hipòtesis com a conseqüència de l’experiència pròpia com a professor i de les lectures. Potser és hora de substituir les lectures de Fadela Amara per les de Houria Bouteldja, hora de substituir el prejudici i la por per la bellesa de què ens parla James Baldwin.
*Narcís Díaz és membre de l’Espai Antiracista de Salt i Girona. Aquest article es va publicar a Ariet.cat el 16 d’abril de 2016.
