Atacs, hipocresies i violències de la reforma de la llei de l’avortament
La nova regulació presentada ahir per Galladón torna a les dones als temps més foscos. Amb la “Ley de Protección de la Vida del Concebido y de los Derechos de la Mujer Embarazada” només es permetrà interrompre l’embaràs sota dos supòsits: en cas de violació (fins a les 12 setmanes) i si hi ha un greu perill per a la salut física o psíquica de la mare (fins les 22 setmanes) -tot un detall-. En aquest cas el risc per a la seva salut ha de comportar un “menoscabo importante y duradero” i ho hauran d’acreditar dos especialistes aliens a la clínica on es dugui a terme l’avortament. Això si ets major de 18 anys. Si bé la majoria d’edat sanitària a l’estat espanyol es de 16 anys, per a interrompre l’embaràs es modifica aquest límit. Dels 16 als 18 caldrà la participació dels pares o tutors legals. Tampoc no es podrà al·legar existència de discapacitat per a avortar, supòsit que sí que entrava a la llei del 1985. I si entrem en els supòsits, se’ns farà un assessorament personal i haurem de pensar-nos-ho durant set dies abans de mostrar el nostre consentiment per avortar. També es regularà en detall l’objecció de consciència.
Però la llei també diu dues coses més: que es despenalitza a la dona que interromp el seu embaràs (mantenint les penes per a les persones que el produeixin, el personal sanitari) i que, sota els supòsits despenalitzats, la interrupció voluntària de l’embaràs estarà inclosa en la cartera comú de serveis del “Sistema Nacional de Salud”.
Fins que no tinguem el text definitiu i la llei entri en vigor no podrem saber exactament què implicarà a la pràctica. I algunes qüestions seran de cabdal importància. Per exemple, qui tindrà potestat per a firmar les autoritzacions per als avortaments? En quins centres es realitzarà? Com es valoraran els riscos psicològics i qui els valorarà? Com es demostraran? Qui ho determinarà? La forma com aquesta llei es traduirà a la pràctica serà una qüestió fonamental que ens mostrarà la magnitud dels obstacles amb que ens trobarem per avortar.
Però, sigui com sigui, aquesta llei és la materialització de la ideologia més conservadora, rància i ultracatòlica. Un atac frontal al dret al propi cos enverinat amb discursos que suposadament defensen la vida quan, en el fons, són condemnes de mort per a les dones. Per exemple, com és que han inclòs la despenalització per a les dones? Quin interès hi ha al darrera? Despenalitzar-lo perquè se’ns considera ‘sempre víctimes’ contribueix a concebre’ns com a incapaces de prendre decisions, com a no autònomes, però què més s’hi amaga?
Darrera d’aquesta contrarreforma hi ha un factor clau que mostra la perversitat d’aquesta llei. La despenalització de la dona ve acompanyada de tres mesures més: la regulació de l’objeccció de consciència, el manteniment de la penalització per a les persones que produeixin l’avortament i uns supòsits ambigus mèdicament. Un metge, per a autoritzar un avortament, haurà de firmar un informe on es digui que hi ha greus riscos per la salut de la dona. Com es prova que una dona tindrà greus problemes psíquics si continua amb l’embaràs? Si se’l denuncia, quines proves tindrà el metge de que això era així? Amb el risc de penes de presó, quins metges voldran firmar tals informes o practicar tals avortaments? Si a això s’hi afegeix una gran facilitat per a acollir-se a l’objecció de consciència, quin serà el resultat? Cap metge voldrà practicar avortaments i, amb l’objecció de consciència, estarà emparat per la llei. Per tant, no és només que es negui el dret a la dona a decidir sobre el seu propi cos sinó que ni tan sols sota els supòsits establerts queda clar que l’estat garanteixi que els avortaments es duguin a terme.
Per tant, tot i que el fet de considerar la dona com a víctima és en sí mateix lamentable, realment se la tracta com a una víctima? Quines mesures defensen a la ‘víctima’? En quin punt s’assegura el dret a l’avortament almenys en els casos que entrin dins els supòsits? En cap. Òbviament, no hi ha cap interès en protegir les dones, i no se’ns penalitza perquè no aconseguirem ni avortar sota aquesta llei. La penalització és prèvia, impossibilitant l’avortament dins i fora dels supòsits.
I les hipocresies continuen. Per exemple, es diu que en cas de violació es pot avortar durant les 12 primeres setmanes perquè l’embaràs és fruit d’un delicte i va contra la “dignitat més essencial de la dona”. I després de les 12 setmanes, la violació ja no constitueix un atemptat contra la dignitat de la dona? A la setmana número tretze, l’embaràs fruit d’una violació deixa de ser-ho? Una altra mostra de que no hi ha cap interès en protegir les dones. I darrera d’aquest suposat interès de vetllar per la vida, la vida de qui s’està defensant? Si la malformació no és un supòsit i es creu que aquest seria discriminatori, quines mesures proposen per a que les futures vides es puguin mantenir? En l’actual situació de retallades i de desfeta de la llei de la dependència, quines vides importen? Des de quan el PP ha vetllat per al manteniment de la vida?
No vénen a protegir ningú, de res, només a erigir en forma de llei la negació al dret al propi cos de les dones en base a la infantilització, l’estigmatització i la violència de l’estat sobre els nostres cossos.
– Ens infantilitzen quan no ens consideren com a subjecte capaç de decidir. Quan a sobre ens fan reflexionar durant set dies (set dies!) una decisió ja presa, en una qüestió on a més el temps és fonamental. Ens infantilitzen quan per avortar ens fan dir, i aconseguir que dos metges certifiquin, que la nostra salut psíquica està en greu perill si no avortem. Quan als setze anys se’ns considera massa petites per a prendre la decisió d’avortar però no la de continuar amb l’embaràs ni ser mares. Ens infantilitzen quan ens consideren ‘sempre víctimes’.
– Ens estigmatitzen quan fan que avortar sigui un delicte i, per tant, les dones que avortem, delinqüents. Encara que no se’ns penalitzi legalment, ens posen el pes de la moral al damunt. Ens estigmatitzen quan es diu que anem contra la vida, quan se’ns fan cercar les trampes de la llei, quan se’ns fa avortar clandestinament, quan se’ns fa marxar a un altre país per avortar. Quan se’ns culpabilitza fent-nos estar set dies ‘reflexionant’.
– Exerceixen violència sobre els nostres cossos quan ens obliguen a mantenir un embaràs no desitjat. Violència quan no ens garanteixen avortaments segurs i posen en risc les nostres vides obligant-nos a dur a terme avortaments clandestins. Violència quan se’ns fa esperar dies (o setmanes si calen informes mèdics) mantenint l’embaràs, fent-lo cada dia més perillós per a la nostra salut. Violència quan ens treuen drets, quan ens posen la por al cos, quan no fomenten l’educació sexual i afectiva. Violència quan se’ns fa viure la nostra sexualitat sabent que, si ens hi trobem, no podrem avortar. Quan se’ns fan viure els embarassos amb por, perquè si alguna cosa no surt bé, aquesta llei ens condemna a tenir fills no desitjats.
Per tant, l’únic camí és la desobediència. No evitaran que avortem. Algunes podran fer-ho fora, les que tinguin suficients recursos per anar a avortar a altres llocs. Altres trobaran maneres de fer-ho aquí. Les dones continuarem avortant, com sempre hem fet, tot i les lleis. Tenim les nostres xarxes i potenciarem que l’avortament se segueixi duent a terme en les millors condicions possibles, la lliçó la tenim apresa. I desobeirem aquesta llei, no permetrem que s’apliqui. Hem de treballar per l’autogestió de l’avortament alhora que hem d’assegurar que es duguin a terme en els centres públics. Els nostres cossos són el camp de batalla de les seves guerres ideològiques. Però els nostres cossos són nostres, i també nosaltres sabem fer-los servir per a les batalles. Aquesta l’hem de guanyar i la guanyarem. No ens podem permetre que l’apliquin. Les feministes ja estem en peu de guerra, esperem que els moviments socials i tothom en general estigui a l’alçada. Per la nostra dignitat com a dones, i com a poble.
Nosaltres parim, nosaltres decidim! Cap agressió sense resposta!
