Autocritiquem-nos i tornem al carrer

Analitzem-nos. Critiquem-nos. Siguem capaces d’establir el nostre propi full de ruta i deixem de donar pals de cec. El problema, més que de democràcia o no -ja tothom sap que l’Estat espanyol no ho és pas, de democràtic-, va de legitimat vs. legalitat. O dit d’una altra manera: de desobediència o servilisme. I en això, els partits que de facto co-governen el Principat de Catalunya, CiU i ERC, encara han de donar mostra d’alguna capacitat de desobeir.

Segurament, el principal problema per a l’Esquerra Independentista i la Unitat Popular que s’aixopluga sota les tres consignes històriques -independència, socialisme, Països Catalans- ha estat voler jugar a un joc on totes les cartes estaven marcades. D’un joc -procés- que hauria de ser del tot obert i on tothom n’hauríem de posar les regles, ens estem trobant en un joc -procés- que és més estret com més va. Alguns en dirien real politik, d’això.

La pregunta, la consulta i el procés no són per a res el que naltros volíem. Cert que, dins un moviment popular ampli que aglutini diverses sensibilitats, ningú pot imposar la seva. Però això és tant cert com que l’EI s’ha trobat immersa en una espiral de renúncies -completament ad hoc amb el procés, que és un cúmul de renúncies- on el seu llistó era igual o inferior al ‘dels altres’, al dels nous independentistes -CiU i ERC- o pseudo-federalistes -ICV-. El nostre màxim era com el seu. Què en podíem esperar, doncs? No estàvem pressionant massa.

I aquesta autocrítica, per què? Doncs perquè, des del meu punt de vista, si seguim autocomplaent-nos no arribarem pas a bon port. Ens cal fer-nos totes les crítiques necessàries per poder seguir-corregir-redreçar-revertir la dinàmica de lluita que portem. Sinó, seguirem deixant-nos dur pels vents que bufen… o per la corrent, com els peixos morts.

A aquestes alçades, suposo que ja no és gens sorprenent dir que les preguntes són un engany. I no ho dic des de la perspectiva de ‘militant que no hi veu més enllà del seu cercle’, ho dic havent escoltat comentaris de gent que no respon precisament a aquest perfil, gent no militant i il·lusionada amb el procés -tant, que em criticaven que hi fes crítiques-, i que ara se’n senten desenganyats. Que es facin dues preguntes, és un engany. Que la primera no faci referència explícita a la independència, és un engany. Que la independència sigui una de les tres opcions vàlides, havent de passar per un doble filtre de 50%+1 per tenir legitimitat política, és un engany. Tres enganys al preu d’un. I encara hi ha gent que aplaudeix amb les orelles.

El mateix Artur Mas es va encarregar de dir, a l’entrevista que va concedir a TV3, que les preguntes les havia pactat amb Duran i Lleida i, un cop aquest les havia acceptat, l’havia anat a negociar (sic) amb les altres formacions. Si en Duran ho veu bé, ja podem desconfiar-ne. Si estava pactada prèviament, ja em direu quina negociació hi podia haver, amb la resta de partits. La mateixa CUP ha denunciat haver estat una convidada de pedra.

La regressió antidemocràtica que està suposant l’esdeveniment del procés és d’uns nivells alarmants, i poca gent sembla adonar-se’n o denunciar-ho. Qui ha posat la qüestió de la independència del Principat a l’agenda política ha estat un moviment popular -que no analitzarem aquí per falta d’espai-, i la consigna era clara: independència sí o no. Qui n’ha gestionat finalment les preguntes, han estat els partits. Reducció doble, en termes d’objectius a assolir i d’actor protagonistes. I qui fa temps que en recull èglogues, entrevistes, llibres i similars, n’és una persona, el president del govern, Artur Mas. Una reducció del protagonisme dins el procés que no és casual ni asèptica; cal no perdre de vista la força mediàtica que acompanya el procés, amb una TV3 lliurada descaradament als interessos del govern. N’Isabel Vallet ho advertia molt clarament a la xerrada d’Independència per canviar-ho tot a Mataró, el passat 10 d’octubre: el procés corre un risc molt alt d’institucionalització i supeditació als mateixos gestors que, durant 30 anys, han gestionat la nostra misèria a través de l’autonomia.

I és que el problema no és només de confrontació amb l’Estat, sinó també amb el seu representant legal al territori concret, la Generalitat. No podem voler-nos acollir a un representant legal que, no només és actualment fill directe de l’Estat, sinó que està duent a terme unes retallades antisocials mai vistes en molts anys. Cal analitzar-ho tot en el seu conjunt, no podem separar-ne l’acció de govern diari des de fa anys de l’acció política a la que s’ha vist empès per la força del carrer.

Tot això, però, malauradament, no ens hauria de sorprendre: per a l’EI, des que es ‘va engegar’ el procés, s’ha perdut un llençol a cada bugada. La territorialitat és esquarterada; el debat social, inexistent… per imposar el consens del capitalisme realment existent. I a la lluita antipatriarcal ni està ni se l’espera. Qui hauria d’haver posat aquestes reivindicacions damunt la taula? Naltros, l’EI. Per què no ho hem fet? Chi lo sa.

Hem d’acceptar totes aquestes renúncies? Perquè més enllà del ‘què’ -què es pregunta, a qui afecta, etc.- la qüestió és ‘com’ hi hem arribat: hi hem posat tota la carn a la graella o hem anat acumulant renúncies i guardant-les a la motxilla seguint allò tant pujolià que ‘això no toca’? És a dir, no és el mateix arribar a una consulta sobre la independència del Principat havent lluitat per un procés d’autodeterminació dels Països Catalans i havent perdut per una qüestió de correlació de forces -aquestes coses passen-, que haver assumit que això era el màxim al que podíem aspirar. Perquè al final, no tenim ni consulta sobre la independència. De fet, no tindrem ni consulta.

Seguint l’espiral de renúncies, els mateixos partits suposadament independentistes -CiU i ERC- que es van fer la foto de la pregunta han trigat ben poc a mostrar-se disposats a més renúncies si l’Estat s’avé a negociar. Espectacular. Però no ens sorprenguem: qui els està pressionant per fer més? Qui els està pressionant a desobeir? Ningú, perquè ells estan esdevenint el procés. I reitero: no podem considerar el conflicte democràtic només contra l’Estat espanyol, ens estarem fent un flac favor.

No goso dibuixar escenaris futurs en clau de prohibició de la consulta més enllà d’unes eleccions plebiscitàries que seran la cirera d’un nou engany i d’una DUI que difícilment es produirà tenint en compte el servilisme i vassallatge de tots els partits del règim -és a dir, exceptuant la CUP-; i menys, quan no s’està treballant en dotar el poble d’eines, estructures i mecanismes d’autodefensa per respondre a l’ofensiva de l’Estat. I per què no es fa?, ens podríem preguntar. Potser perquè no es contempla aquesta opció, potser perquè no interessa.

I ens quedarem de braços plegats? Convindria d’un cop que ens traguéssim la son de les orelles, deixéssim d’aplaudir amb aquestes cada renúncia venuda com a èxit i passéssim de ser espectadores a protagonistes del procés. L’EI fa 40 anys que lluita per uns objectius concrets i ara és el millor moment per socialitzar-los i desenvolupar-los dins la Unitat Popular: la independència ha de servir per canviar-ho tot, i és per això que s’ha de construir des del carrer, per tots els mitjans. Tracem el nostre propi full de ruta, el de la classe treballadora dels Països Catalans. Sense autocrítica no avançarem. Sense desobediència no hi haurà independència.