Balanç d’un ‘altre món possible’.

Emir Sader  

A deu anys de Seattle i del primer Fòrum Social Mundial, el balanç que es fa necessari és el de la lluita per “un altre món possible”. El balanç del FSM no ha de ser dels fòrums, sinó dels objectius que es van proposar quan vam començar a organitzar-los. Una altra visió seria víctima del corporativisme, de la creença que l’evolució interna d’una organització és la història política d’aquesta organització. Un balanç del FSM no és un balanç de la situació de les ONG o dels moviments socials. Per contra, aquests han de ser avaluats en funció del que hagin contribuït a la construcció de l’altre “món possible”. 

Per això, la referència per a establir com paràmetre d’anàlisi és la circumstància per a la creació dw l’altre “món possible”. Fa una dècada, el neoliberalisme regnava com a model hegemònic, sigui a escala mundial, sigui a Amèrica llatina. De la primera generació de mandataris que ho personificaven –Reagan, Thatcher– a la segona –Clinton, Blair– el consens de l’extrema dreta es va ampliar, absorbint als corrents alternatius a ella: els demòcrates nord-americans, els laboristes anglesos. Més ençà en el continent, a l’extremisme de la dreta de Pinochet s’hi van sumar formes nacionalistes –com el peronisme de Menem i els governs del PRI mexicà–, així com els socialdemòcrates, com els socialistes xilens, AD de Veneçuela i els ‘tucans’ brasilers.

Les nostres societats van ser transformades profundament i extensa d’acord amb aquesta recepta, els Estats nacionals acovardits; els patrimonis públics privatitzats, els drets socials retallats, el capital especulatiu incentivat. En conseqüència, es va generar un augment brutal de les desigualtats, de la concentració de la riquesa, de l’exclusió dels drets de la majoria de la població, de l’empobriment generalitzat de les societats i dels Estats.

Deu anys després, continua l’hegemonia conservadora en el món, fins i tot quan està afeblida la seva legitimitat. Una diferència substancial ha tingut lloc a Amèrica llatina, on diversos governs, amb diferències entre si, van posar en pràctica polítiques contraposades al model neoliberal, després d’haver estat una regió de domini conservador, amb la major quantitat i les modalitats més radicals de governs neoliberals.

La regió presenta avui els processos d’integració regional més importants en contrast amb els Tractats de Lliure Comerç proposats pel neoliberalism3. El gran projecte nord-americà, que buscava estendre el lliure comerç a tot el continent –l’ALCA– va fracassar i, en el seu lloc, es va enfortir el Mercosur, van sorgir el Banc del Sud, el Consell Sud-americà de Defensa, Unasur, l’ALBA, entre altres iniciatives. Són espais alternatius en els quals es van desenvolupar, en diferents nivells, formes d’intercanvi privilegiat entre els països de la regió, acompanyades de la diversificació del comerç internacional dels països que hi van participar.

Al mateix temps, com a alternativa al privilegi dels ajustos fiscals es desenvoluparen polítiques socials que van millorar significativament el nivell de vida i van disminuir els graus de desigualtat en el continent de major desigualtat del món. Els mercats interns de consum popular es van ampliar i van aprofundir.

La combinació dels tres elements (diversificació del comerç internacional, amb disminució del pes del centre capitalista i l’augment important del pes dels intercanvis del Sud del món; intensificació substantiva del comerç entre els països de la regió i expansió, fins i tot durant la crisi, del mercat intern de consum popular) va fer que els països incorporats als processos d’integració regional resistissin molt millor els durs efectes de la crisi i varis d’ells tornessin a créixer.

D’altra banda, els projectes com els d’alfabetització –que van fer que Veneçuela, Bolívia i Equador se sumessin a Cuba com països lliures d’analfabetisme en la regió–; de formació de diverses generacions de metges de pobres en el continent per les Escoles Llatinoamericanes de Medicina a Cuba i a Veneçuela –de recuperació de la vista de més de dos milions de persones amb l’Operació Miracle– van demostrar que és en l’esfera pública i no en la mercantil on es recuperen els drets essencials.

Els intercanvis solidaris dintre de l’ALBA són exemples concrets del “comerç just” impulsat pel FSM des dels seus inicis, en espais amb criteris sobre les possibilitats i les necessitats de cada país en contraposició clara a les normes del mercat, del lliure comerç i de l’Organització Mundial del Comerç.

Sense anar més lluny, una avaluació del FSM ha de fer-se en funció de les seves contribucions a la construcció d’alternatives al neoliberalisme, de l’”altre món possible”. És també indispensable comprendre que aquest moviment va passar de l’etapa de la resistència –predominant en l’última dècada del segle passat– a la fase de la construcció d’alternatives. Una visió d’autonomia “dels moviments socials” va tenir vigència en la primera etapa, però quan es va intentar estendre-la a la dècada següent es van cometre errors.

El moviment més significatiu actual de construcció d’alternatives és el de Bolívia: va ser la fundació del MAS per part dels moviments socials a partir de la consciència que després d’esfondrar diversos presidents anaven a constituir un partit, a disputar unes eleccions i a triar com president a Evo Morales. Van reprendre els llaços amb l’esfera política a través de la convocatòria a una Assemblea Constituent, passant a la refundació de l’Estat bolivià.

Altres moviments que van mantenir una visió equivocada i corporativa d’”autonomia” o es van aïllar, o pràcticament van desaparèixer de l’escena política. Aquesta “autonomia” si fos –com ocorria anteriorment– en relació amb les polítiques de subordinació de classes, tenia sentit. Però si es tracta d’una autonomia en relació amb la política, l’Estat, la lluita per una nova hegemonia, és un concepte corporatiu, adaptat a les condicions de la resistència, equivocat quan es tracta de construir les condicions de construcció d’hegemonies alternatives.

En el FSM de Belén (Brasil) va ser possible constatar, amb la presència de cinc presidents llatinoamericans compromesos, amb formes distintes de construcció d’alternatives al neoliberalisme, quant va avançar a tenir reconeixement la lluita que es va iniciar fa deu anys. Ja el FSM va decebre. No es van elaborar propostes per a encarar la crisi econòmica. No es van fer balanços o discussions amb aquests o altres governs, al costat dels moviments socials, per a discutir les contribucions que tenien i els problemes pendents.

En suma, en tenir a les ONG com protagonistes, en autolimitarse a l’esfera social, en tancar els ulls als governs que estan avançant en projectes superadors del neoliberalisme, en no encarar el tema de les guerres –i amb elles, l’imperialisme–, el FSM va anar perdent transcendència, convertint-se en una trobada per a l’intercanvi d’experiències.

El balanç, almenys a Amèrica llatina, de la lluita per “un altre món possible” és molt positiu considerant l’entorn conservador predominant en el món. Però el FSM es va quedar girant en fals, sense capacitat d’acompanyar aquests avanços en els temes de l’hegemonia imperial, entre ells, els epicentres de la guerra imperial en el món –L’Iraq, Afganistan, Palestina, Colòmbia–.

 

*Emir Sader és professor de la Universitat de São Paulo (USP) i de la Universitat dr l’Estat de Río de Janeiro (Uerj), és coordinador del Laboratori de Polítiques Públiquess de la Uerj. És també l’actual director de CLACSO (Consell Llatinoamericà de Ciències Socials http://www.clacso.org.ar).Aquest article va ser publicat el 31 de gener de 2010

You may also like...