Balestrini “Cal colpejar segons com és la realitat, no segons el que ens dicta la fantasia històrica”
Entrevistem l’escriptor italià Nanni Balestrini (Milà, 1935), autor d’obres magistrals com Vogliamo tutto [Ho volem tot] o Gli invisibili [Els invisibles], que van marcar tota una generació de militants. Balestrini va venir a Barcelona a participar a Literal, Fira de Llibres i Idees Radicals, on va pronunciar la conferència «La gran revolta de les lletres». Aquesta entrevista no hauria estat possible sense la col·laboració del Matteo Mastronardi, amb la transcripció, i del Joan Sebastià Colomer, amb la traducció.
L’orda d’oro. La grande ondata rivoluzionaria e creativa, politica ed esistenziale (1968-1977), escrita juntament amb Primo Moroni, resumeixes «la brillant operació de defensa de la “democràcia”» de la manera següent: «Quaranta mil imputats, quinze mil que van passar per les presons, sis mil condemnats… Darrere de les xifres, les “presons especials”, la tortura, l’aïllament, el millor de dues generacions reconduït al silenci». Què en queda en l’actual democràcia italiana, de la revolta d’aquells anys? Qui n’ha recollit el testimoni?
A aquesta llista cal afegir-hi més coses: a la fi dels anys 70′, amb la gran repressió que va posar fi al «moviment dels anys 70», hi va haver també un gran nombre de companys que es van suïcidar perquè pensaven que era impossible que hagués acabat aquell període tan meravellós d’aquells anys i que els vingués al damunt una cosa molt pitjor. Sembla increïble pensar-hi avui, però hi va haver realment molts casos de suïcidi, especialment entre els més joves, entre aquells que havien viscut l’anomenat «moviment del 77». Es tractava d’una altra generació diferent de la del 68, que era la dels que ja anaven a la universitat.
En canvi, aquesta altra generació posterior, que al voltant del 76 i el 77 tenia quinze o setze anys, d’antuvi es va trobar vivint una nova forma de vida que era una meravella per als joves, i la va viure amb gran felicitat, amb una gran alegria de fer les coses junts, de viure junts i de fer-ho tot de manera col·lectiva.
Tot d’una això s’acaba, però ells es pensaven que la vida era així. Quan els prenen tot això sobtadament, arriba la desesperació. Però això no acaba aquí… Molts altres van provar d’oblidar, de trobar quelcom que substituís aquella desesperança, i ho van fer amb l’heroïna, que es va distribuir per tot arreu i de manera probablement deliberada, amb la qual cosa una generació sencera va desaparèixer.
D’aquesta manera, dues generacions van desaparèixer de la vida, del món italià: les dues generacions de la gent que, precisament, participava al moviment, de la millor gent d’aquelles generacions, dels que feien el moviment, dels que feien les lluites. Eren els més intel·ligents, els més valents, els que tenien més imaginació i tot plegat.
Allò va ser una cosa veritablement monstruosa de la qual Itàlia no ha sortit encara: Itàlia està encara enfonsada en la merda per aquest fet, no hi ha hagut una recuperació dels seus ciutadans, de generacions que hagin pogut reprendre el que significava tota aquella acció política, social…
Ningú no en va recollir el testimoni?
Aquesta és una qüestió una mica complicada, que s’ha d’enfocar des de dos punts de vista: en primer lloc, cal tenir en compte el context particular en què van tenir lloc les lluites dels anys 70. Tot allò va succeir després del 68, quan es va lluitar contra l’autoritarisme, per l’alliberament, amb un seguit de conquestes, com el naixement del feminisme o la revisió de la família, de les relacions entre homes i dones, que va donar pas a la vida moderna que vivim avui en dia. Vosaltres no us podeu imaginar com era tot abans del 68, com vivien els joves, com vivien les famílies, etc. Tot era completament diferent. Així doncs, es va produir aquest canvi, i aquesta va ser la primera part d’aquells anys.
D’altra banda, hi havia la part més directament política, vinculada a les lluites obreres, la qual no té una transmissió amb el que hi ha avui dia, perquè era un món completament diferent: el món de la producció, de la indústria, han canviat completament, les fàbriques se n’han anat, la classe obrera ja no hi és, etc., de manera que creure que avui en dia es poden fer les mateixes coses que es van fer llavors és absolutament incorrecte i fins i tot perillós. Es poden, però, tenir en compte les lliçons d’aquells anys i hi ha períodes històrics, moments en què es pot, és just i és bo revoltar-se. Se n’han produït en la història: hi ha hagut la Revolució Francesa, la Revolució Bolxevic… La dels 70 a Itàlia no va ser una gran revolució, va ser un intent de revolta, en un moment donat, que va tenir una gran participació dels joves. Això és una cosa que es pot reprendre, però no amb el mateix contingut ni amb les mateixes formes, perquè les coses han canviat per complet… Per tant, cal trobar noves formes, formes noves en aquests vells mites.
De fet, recordo que en els anys 70 existien molts petits grups, hi havia grups polítics de tota mena: hi havia els maoistes, que pensaven que era necessari fer el que va fer Mao a la Xina, però això no té sentit; altres pensaven que era necessari fer una revolució com la russa, que calia fer aquestes coses. Però, no, cada època té les seves pròpies característiques, té les seves formes i cal colpejar segons com és la realitat, no segons el que ens dicta la fantasia històrica.
A Gli invisibili planteges la necessitat de trencar el silenci de «parlar parlar de tantes coses parlar de tot finalment parlar», tot i que l’obra finalitza sense interlocutor, amb el protagonista dient: «no és possible que fora no hi hagi res més que un immens cementiri on sou em sentiu no sento no us sento ja no sento res». Ens hem recuperat d’aquest «no-res»? ¿Hi ha algú a l’altra banda, que vulgui lluitar contra aquest immens cementiri?
Això ho diu perquè és a la presó i es vol comunicar amb l’exterior i això és evidentment impossible, però pot semblar també una idea, una imatge del que s’esdevé també avui. Jo em preguntava: hi ha una possibilitat de comunicar…?
La resposta depèn de vosaltres. És a dir, depèn del que cadascú de nosaltres faci. És a dir, les respostes no vénen naturalment, per si mateixes, sinó pel fet de fer política, en un sentit social i col·lectiu. Cal una iniciativa que parteixi de la subjectivitat, que trobi una correspondència amb les situacions que ens envolten. No podem quedar-nos a l’espera que ens cridi alguna veu. Som nosaltres els que hem de buscar-ne d’altres que s’uneixin a les nostres lluites.
La violència il·lustrada (Tigre de paper) il·lustra precisament el refinament de la violència inherent a la democràcia burgesa, la normalitat de l’explotació, la destrucció i la mort consubstancials al capitalisme, en contraposició a la violència revolucionària. Com veus l’estadi actual del capitalisme, que, en entrar en crisi, es treu la màscara de la hipocresia pacifista, bé per la via de la guerra, bé mitjançant l’auge del neofeixisme?
Efectivament, aquest llibre es basa, precisament, en la propaganda del capitalisme, del poder burgès, amb l’objectiu, d’alguna manera, de capgirar el que és la premsa, és a dir, una violència il·lustrada, en el sentit que tots aquests textos estan basats en allò que es llegeix als diaris, que he provat de posar en qüestió, de descomposar, per tal de fer entendre que tot el que diuen és fals i tendeix a emmascarar les coses, a voler-ne dir unes altres. Aquesta és una violència contra la informació, una mena de tensió per construir una opinió pública, per manipular-la i eliminar tots els aspectes negatius d’allò que fa el poder, tot presentar-ne els aspectes positius, que realment no existeixen, motiu pel qual som completament violentats en allò que se’ns presenta com a lectura del que s’esdevé al món… Les coses, però, són diferents de com ens les presenten els mitjans, els quals les canvien per enredar-nos i per tenir-nos dominats, sotmesos, esclaus.
Vogliamo tutto ens presenta una època de lluites on tot era possible, i acaba amb «un sol roig i bell [que] s’aixeca a l’horitzó», després de mesos de lluita per assaltar els cels i aconseguir-ho tot, amb l’aspiració de derrotar el patró, i ens hi trobem una de les descripcions més planeres i alhora més punyents de la violència del treball assalariat. Què es pot fer avui en dia per tornar a posar l’abolició de l’esclavitud assalariada al centre de les nostres lluites?
El sol que somriu… Aquesta referència al sol és una mica irònica perquè en la literatura comunista d’aleshores es parlava del sol de l’avenir, i llavors sorgeix el sol de l’avenir. El personatge parla d’aquest sol. Aquest personatge, però, és una mica autoirònic, perquè diu: «Molt bé, ara que hem fet aquesta lluita amb la policia, aquesta vaga, etc., ara prou, ara és una altra fase, després ja veurem…».
Però el que hem de fer avui no li ho heu de demanar a ell, o a mi, perquè jo no sóc cap teòric polític: els meus llibres sempre els he escrit després que aquestes coses s’esdevinguessin, no és que jo hagi escrit primer els llibres i després aquests s’hagin posat a fer les coses. Ja m’agradaria poder fer això! Més aviat digueu-me què és el que cal fer, i després, jo… us escric un llibre! Aquí us estic esperant!
Com dèiem abans, trobo que la situació ha canviat completament, és completament diferent: la feina ara ja no és a les fàbriques, ara hi ha automatització, màquines, ordinadors, tot de coses que constrenyen el temps i les persones a una distribució diferent del que feien abans, quan hi havia un temps de treball i un altre temps diferent. Ara, en canvi, hom està completament implicat cada dia, a tothora, en aquest cicle de la producció… I cal fer-hi alguna cosa, però a partir del saber col·lectiu, no pas depenent de cap gran teòric.
De fet, Marx tampoc no va inventar la manera de guanyar les lluites, sinó que les va descriure, però no va dir què calia fer en aquestes situacions. I aquestes coses, justament, no s’inventen sobre el paper, sinó que s’inventen quan es fan: fent les lluites saps com cal fer-les, no es fa primer el manual i aleshores es diu: «au, executeu-ho!». No és com un llibret de teatre, que primer s’escriu i després s’interpreta. Almenys així és com penso. Després hi pot haver teòrics, filòsofs, que donin bones indicacions de tot, però, al cap i a la fi, tot neix d’allò que és l’acció col·lectiva, de les masses que, en un moment donat, s’adonen que han d’actuar i, aleshores, hom inventa, gràcies al cervell col·lectiu que inventa les lluites. Així va passar també quan es van succeir les lluites de Vogliamo tutto: eren coses que naixien dia a dia.
És significatiu que la majoria dels teus personatges no tinguin nom propi, ja que encarnen un subjecte col·lectiu, justament en l’era de la sublimació del jo individual. De quin subjecte col·lectiu et sents part en l’actualitat? A qui adreces i des d’on escrius la teva obra?
Això és una mica difícil de dir. El subjecte col·lectiu del qual em sento part és el dels escriptors i jo, com a escriptor, principalment escric; escric el que vull, sóc lliure d’escriure el que vull: podria escriure històries d’amor o podria escriure una novel·la sobre les lluites obreres. I escullo això últim, però això és l’argument del que faig com a escriptor, no ho faig com a obrer. I resulta curiós, ja que després de publicar algun llibre escrit en primera persona he trobat gent, una mica ingènua, que em deia: «devia ser dur quan feies d’obrer a la Fiat». «No, mira, no n’he fet mai». O, amb Gli invisibili [Els invisibles], em deien: «Devia ser terrible quan vas ser a la presó». «Compte, que jo no hi he estat mai, a la presó». Però això és normal perquè , de totes les novel·les escrites en primera persona qui les llegeix sempre es pensa que són autobiogràfiques.
Bé, però ara no parlàvem d’autobiografia, sinó de pertinença política, i jo, bé, jo tinc la meva pertinença política: jo sóc comunista però quan escric un llibre no l’escric com a comunista, l’escric com a escriptor sobre arguments comunistes.
Un altre tret significatiu de la teva obra és la manera com jugues amb el llenguatge, com el torsiones, per poder presentar i representar allò innombrable, per tal de plantejar una ruptura respecte el llenguatge com a configurador d’una ideologia coercitiva. Això es concreta en les minúscules a l’inici de paràgraf i en la renúncia a l’ús de la coma. Per què?
Bé, faig servir dos estils diferents. El de La violència il·lustrada, en part està pres del llenguatge de la comunicació, sobretot dels diaris, i també una mica de la televisió, però, en qualsevol cas, dels mass media. I, aleshores, el que jo faig és trencar-lo, esbocinar-lo, fer-lo un munt de trossets i combinar-los entre ells, de manera que emergeixi una mica tot allò que hi ha de negatiu, des del meu punt de vista, en aquests textos: aquest és un dels sistemes que faig servir. En canvi, en l’estil dels altres llibres —parlo, per exemple, de Vogliamo tutto i Gli invisibili— hi ha una veu, i els personatges no tenen nom, no tenen psicologia, perquè els considero personatges col·lectius, com és el cas del personatge que parla a Vogliamo tutto: és un obrer de la Fiat i té les mateixes idees, els mateixos comportaments i les mateixes reaccions psicològiques que milers, deu mil altres obrers de la Fiat. És un personatge general, com també ho és el de Gli invisibili: és un militant polític dels anys 70, que té totes les característiques de tots els altres militants: és a dir, és un personatge, no un individu concret com el de les novel·les tradicionals, en les quals el protagonista és un individu ben definit amb un nom, un cognom, parents, fills, històries d’amor, tot un món particular propi. No, aquí hi tenim un personatge diferent que podríem anomenar un personatge èpic, perquè és com els personatges simbòlics de les antigues històries èpiques.
La teva última novel·la, Sandokan, retrata la màfia com a part inseparable de l’estat italià: no pas com a anomalia tècnica, error del sistema o qüestió contingent, sinó com a element consubstancial a aquest estat. Fins a quin punt segueix sent així en l’actualitat i com s’ha adaptat el funcionament de la màfia a la fase actual del capitalisme?
Això és Itàlia. En tot cas, diria que el capitalisme sempre ha estat tendencialment criminal però, per raons de prudència, sempre ha volgut respectar la llei. És clar que totes les grans empreses busquen sempre, com se sap, manipular els balanços, pagar menys els obrers, fer el que calgui; però han d’anar amb compte perquè existeixen els jutges, els tribunals, que poden intervenir, per la qual cosa sempre són allà, al límit de la llei.
En el cas de les organitzacions criminals, en canvi, de les quals la màfia és la més antiga, més estesa, més estudiada i amb més experiència, les coses sí que van més enllà de la legalitat o s’amaguen, ja que els caps mafiosos han de presentar-se com a persones respectables, però després assassinen, roben i fan de tot. En tot cas, jo no veig gaire diferència entre uns i altres: em sembla que també als llocs on, com a Itàlia, hi ha aquesta tradició entre la màfia i el capitalisme, existeix aquesta petita diferència que fa que uns hagin d’estar una mica més atents per salvar la cara i els altres, en canvi, poden estar-ho menys.
Així doncs, hi ha tot aquest sistema que aglutina pràcticament totes les activitats i rendes de les persones, que fa que tot hagi de funcionar com la màfia vol. Però ara, a diferència dels anys 70, ja no hi ha aquella manera de revoltar-se col·lectivament, ara només hi ha la sortida de revoltar-se individualment, d’anar-se’n, de marxar a una altra banda, si no es vol estar en aquest sistema. És una mica la conclusió de tot aquest cicle, que el 68 semblava tan positiu, durant els 70 va ser bellíssim, després va ser destruït i, finalment, va esdevenir un desert.
I ara, estàs escrivint alguna cosa?
No, no, perquè jo no puc escriure sobre coses buides, que no existeixen. Jo espero. Però no ho crec… ja m’agradaria! Però és el que tots volem, no? Tots ho volem. Tots ho volem tot. I estem esperant que ho feu vosaltres; sou els joves els qui ho heu de fer. Jo potser arribo a veure alguna cosa, si us afanyeu, però espavileu-vos! Tinc vuitanta anys ja i no tinc gaire temps per esperar…
Podeu trobar alguns dels seus llibres aquí (en italià).
