Bandejar les falses rutes, avançar fermament cap a la independència
Editorial de L’Accent 
La sentència del Tribunal Constitucional que retalla l’Estatut d’Autonomia del Principat no és un simple accident en el camí ni fruit d’un moment especial, sinó que és un pas més en el camí marcat pel nacionalisme espanyol per assimilar la nació catalana.
Qui vulgui creure que això és un episodi més de l’enfrontament PP-PSOE dels darrers anys, o que l’anticatalanisme i l’espanyolisme desbocat només afecten els nostàlgics del règim franquista, errarà completament la predicció i, alhora, les línies d’actuació. Aquesta sentència no té les seves bases ni en el 1975 ni en el 1939, sinó que cal buscar-les a mitjans segle XIX, amb la configuració estatal de l’estat espanyol com un intent de ser un reflex del veí estat francès. Aquest model estatal ha imbuït dretes i esquerres espanyoles durant prop de 150 anys.
La resposta a això vingué de la formulació d’un catalanisme influenciat per l’utopisme federalista o impulsat per la burgesia barcelonina. Ara, aquest somni del “catalanisme” ha demostrat ser un engany de proporcions mastodòntiques. Fet i fet, en aquests dies també de Mundial, aquest projecte “catalanista” de la burgesia barcelonina s’ha materialitzat en la selecció espanyola de futbol: una Espanya forta comandada per catalans. I les conseqüències les hem vist, o sentit, tots i totes.
Aquesta falsa ruta és la que ens ha portat a la devaluació actual. No pas una devaluació post-retallada, sinó fins i tot devaluació amb l’estatut de 2005. En els tres processos de constitució autonòmica viscuda al Principat (1918,1931 i 1977) i els dos del País Valencià i les Illes (1931 i 1977), les aspiracions de l’autonomisme -no diguem ja les de l’independentisme- se situaven a un nivell molt superior del que es va acabar esdevenint. Jordi Pujol, a qui cal reconeixer-li les sobrades virtuts d’il·lusionista, s’adonà perfectament de la fragilitat de la il·lusió de paraestat que pretengué vendre als nacionalistes del Principat durant vint anys. Per això, fou l’únic que s’oposà a la reforma de l’estatut, intuint la involució autonòmica. Ell, que tant i tant ha parlat de futures estacions, no tenia clar que a mitjà termini el tren pogués circular més enllà de les autonomies homogeneïtzadores.
Analitzant la sentència en sí, dos són els aspectes més importants: l’establiment d’un precedent de retrocés autonòmic i l’atac a la llengua catalana. Aquest retrocés serveix de negativa preventiva a tot aquell que vulgui plantejar nous escenaris. En primer lloc, deixa desemparada l’elit del PSC que volien vendre’ns el federalisme. Però també deixa en una situació de total desorientament els autonomistes del País Valencià i les Illes, que de cop i volta veuen que no poden vendre gaire via autonomista més a les bases, trobant-se així condemnats a servir exclusivament per pactar amb el “poli bo”, situació ja coneguda -i amb ella els seus límits- a les Illes, i que pot tenir volada uns quants anys més al País Valencià però també amb els límits ja coneguts de l’etapa Lerma.
El segon element, l’atac a la immersió lingüística, que s’ha anat preparant des de principis dels 90, és un torpede directe als fonaments de la nació. Si bé és cert que només una mica més de la meitat dels ciutadans dels Països Catalans poden gaudir d’aquest sistema, la pervivència de la identitat nacional es basa en l’existència d’una consciència lingüística sustentada alhora en una massa crítica suficientment àmplia de parlants d’aquesta llengua.
Aquesta sentència obre la porta a invertir la situació i fer que, en comptes de ser el País Valencià i les Illes qui vagin augmentant -amb l’esforç d’aquells qui lluiten- la presència del català en l’educació i la societat, sigui el Principat qui reculi cap a fórmules de doble línia que ja han demostrat la seva eficàcia espanyolitzadora a altres indrets del país.
Seria doncs, un error, pretendre creure que aquest atac a la llengua sigui només part de l’estira-i-arronsa del peix al cove. L’estat espanyol ha decidit aniquilar la nostra consciència nacional a partir de l’atac a la llengua. Un atac que cal que contestem tant els qui tenim com a llengua familiar el català com els qui tenim el castellà o francès. Atacar la llengua catalana i la seva extensió és posar les bases per descohesionar i enfrontar les classes populars, i fabricar un exèrcit de reserva de l’espanyolisme cada vegada més gran afincat a casa nostra.
Som probablement en un dels moments de canvi més importants dels darrers cent anys. Certament, el procés actual està tancant l’etapa iniciada amb la reforma política de 1975, i obre una nova etapa amb un espanyolisme renovat, assentat entre les democràcies liberals però amb un enfrontament profund amb els moviments d’alliberament nacional. Però si fem memòria, moments més àlgids del nostre passat recent no ens conduïren mecànicament a assolir objectius d’emancipació col·lectiva. És cert que el vell model s’està morint i que no n’acaba de néixer un de nou. Un moment en que alguns creuen que van a una velocitat de vertigen i s’arroguen el dret de tirar llast i enterrar la territorialitat tot conformant-se amb un bantustan. Un bantustan que d’altra banda ningú ha garantit, ni absolutament ni probablement, que acabi existint. L’esquerra independentista haurà de situar la unitat dels Països Catalans i la xarxa social que els relliga en un punt central de la nostra praxi i tenir la capacitat de superar les ambigüitats que tant ens angoixen en aquest sentit.
En aquest moment en que la societat bull d’indignació, allò més sentit és “cal exigir als nostres polítics que…”, frase que il·lustra perfectament la desproporció absoluta entre la base independentista i el seu grau d’autoorganització. L’immediatisme de l’estratègia de la majoria absoluta independentista al parlament principatí -en boga en aquest darrer any-, suposa el triomf d’una concepció individualista entre el jo votant i l’ells parlamentaris, que ens abocaria a una derrota absoluta.
Serà difícil per l’esquerra independentista defensar el model d’autoorganització popular sense que aquells qui creuen que ho tenim a tocar ens acusin d’immobilistes. Potser en aquest moment és quan caldrà recuperar la memòria del procés de redacció d’un estatut d’autonomia pel Principat el 1919. Mobilitzacions massives, equivalents a les actuals, per part d’una base independentista poc organitzada i més o menys capitanejada per l’ala dura de la Lliga Regionalista. Tot plegat va quedar en res. Als anys 30 el mateix succeí amb l’estatut d’autonomia valencià. La no existència d’un independentisme fort, organitzat i arrenglerat en la defensa de les classes populars -les que mai s’arronsen a l’hora dels canvis, tinguem-ho clar- va fer possible l’esllanguiment del procés. Hem de tenir clar que alguns que puntualment semblen caminar al nostre costat, tenen un projecte estratègic que els impossibilita el trencament amb Espanya. Aquests dies, la burgesia regionalista s’ha omplert la boca amb la necessitat del sentit de país, de respostes a l’alçada d’estadistes, d’unitat per avançar… Però els fets assenyalen clarament que la burgesia regionalista només ha aplicat aquests conceptes per apuntalar l’estat espanyol i el sistema capitalista, mai per plantar cara a l’espanyolisme. Pretendre caminar a recer de l’autonomisme, que amb habilitat camaleònica fins i tot ha inventat una paraula per ambigüitzar-se encara més -el sobiranisme- ens porta a un futur incert i a ser carn d’experiments neoliberals embolicats en l’estelada.
Fer créixer l’autoorganització popular, en un procés basat en l’agudització de la conflictivitat amb l’estat a tots els nivells, és segurament la via de treball a seguir. No com un exercici de retòrica més, de terminologia revolucionària que ens cobreixi per a fer la viu-viu, sinó com la praxi central del moviment. La creació d’espais d’unitat popular, la seva coordinació i la continuïtat de les experiències ens han de permetre crear una xarxa per posar dempeus, estendre i defensar iniciatives de desobediència a l’estat.
*Editorial de l’Accent , periòdic popular dels Països Catalans, número 182, del 14 de juliol de 2010.
