BCN World, el desencaix d’un projecte

 

Sergi Saladié i Antonio Russo

 

Era el 7 de setembre de 2012 –un dia abans de l’anunci que Eurovegas es decantava per Madrid i divuit dies abans de la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya (que van ser el 25 de setembre)–, quan el Govern de la Generalitat de Catalunya va presentar el projecte Barcelona World, que es pretenia ubicar en uns terrenys del Centre Recreatiu i Turístic (CRT) dels municipis de Vila-seca i Salou. Amb aquest anunci, el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, i el seu partit, CiU, pretenien sortir reforçats d’una pugna que, des de la seva òptica, havien perdut. També, és clar, pretenien posar en primera línia del debat mediàtic preelectoral la idea que el “Govern dels millors” es preocupava per captar inversions i per crear llocs de treball.

 

L’anunci no podia ser més espectacular. Cinc grans àrees (BCN Dream, BCN Village, BCN DownTown, BCN Park&Golf, BCN SmartCity i BCN BeachClub), de les quals el producte central seria el BCN Dream, format per sis grans complexos que recrearien sis àrees geogràfiques: Europa, els Estats Units, la Xina, el Brasil, Rússia i l’Índia. BCN Dream oferiria 12.000 places hoteleres, centres comercials, teatres, centres de convencions, àrees amb serveis i oficines i casinos. També es van anunciar uns estratosfèrics 17.000 llocs de treball (10.000 de directes!, i 7.000 d’indirectes). Es plantejava d’ubicar-ho tot plegat en uns terrenys de 445 hectàrees que La Caixa té dins l’esmentat CRT, entre Port Aventura i el cap de Salou. La inversió es va dir que rondaria els 4.800 milions d’euros, i tota l’operació seria gestionada pel grup Veremonte, que cercaria inversors privats per desenvolupar el projecte. El Govern català preveia que el complex podria inaugurar-se el 2016, i que s’assolirien els 10.000.000 de visitants l’any.

 

El cas és que, l’any 2006, part d’aquests terrenys de La Caixa van ser objecte de l’aprovació del Pla Parcial Urbanístic del Subsector 2. Aquest pla parcial havia de permetre el desenvolupament de la resta del sòl urbanitzable delimitat del CRT, unes 247 hectàrees. Estava previst que s’hi construissin 2.500 habitatges i, tot i que els terrenys es van urbanitzar, no s’hi va arribar a construir. El mateix any 2006, també es va aprovar el Pla especial en sòl no urbanitzable per als camps de golf (196 hectàrees) i el Beach Club, a la Platja Llarga de Salou. En aquest cas, sí que es van construir tres camps de golf, i el Beach Club va entrar en funcionament. L’esclat de la bombolla immobiliària, l’any 2008, va fer que aquests terrenys amb el temps perdessin expectatives i valor. D’aquí que, a partir d’aleshores, La Caixa busqués algú a qui poder vendre tot el paquet de sòl. Tanmateix, ja s’admetia des del començament la incògnita del finançament, ja que caldria buscar operadors interessats a ser en el projecte, una empresa complicada en la situació de crisi econòmica.ⁱ

 

Però el cert és que, avui dia, BCN World encara representa més un concepte, una idea, que no pas un projecte en si, perquè no hi ha cap document tècnic –ni tan sols es coneix un pla de negoci– que el subjecti. L’única informació pública que en tenim és una pàgina web (<http://www.bcnworld.com/>) i les declaracions, de vegades contradictòries, dels promotors (Veremonte) i del Govern de la Generalitat de Catalunya. Pels pocs detalls que se’n coneixen, es pot afirmar, doncs, que el projecte BCN World consistiria en una gran operació de desenvolupament urbanístic per a la instal·lació d’una infraestructura hotelera i d’espais recreatius dissenyats al voltant dels jocs d’atzar. I tot plegat ja ha anat sofrint modificacions a la baixa. Així, al final del mateix any 2012, Veremonte va anunciar una primera rebaixa en les expectatives, afirmant que, de moment, només tenien plantejat iniciar la part corresponent als sis complexos de casinos i hotels (conegut com a BCN Dream) i el Beach Club. Al maig del 2013, en un nou pronunciament, Veremonte encara va rebaixar més les expectatives: es comprometia a iniciar tan sols un dels sis complexos de casino i hotel, que contindria també botigues de luxe i un teatre. La inversió de 4.800 milions d’euros també es reduïa a prop de 780.ⁱⁱ

 

I malgrat que no es tracta de cap projecte que es presenti de manera mínimament seriosa (recordem que no hi ha projecte ni pla de negoci), el Parlament de Catalunya va engegar la maquinària per modificar una sèrie de lleis per tal d’adaptar-les a les exigències dels promotors. En aquest sentit, el maig del 2013 es va aprovar la reforma del reglament de la llei de joc catalana de l’any 2001, que permetia la liberalització d’aspectes de gestió i funcionament intern, com els horaris d’obertura.ⁱⁱⁱ Posteriorment, el 29 de maig de 2014, es va aprovar la Llei 6/2014,^iv que va entrar en vigor a partir del 12 de juny. Aquesta modificació legislativa es va aprovar amb els vots favorables de CiU i PSC, i parcialment del PP i d’ERC. Inclou una rebaixa del 55 % al 10 % en els tributs al joc i, entre altres modificacions, permet la transgressió de la normativa territorial i urbanística vigent fins ara, mitjançant l’aprovació d’un nou Pla Director Urbanístic.

 

Amb tot, fa l’efecte que el govern de la Generalitat de Catalunya no té una estratègia clara sobre com afrontar aquest moment de crisi. D’una banda, es limita a liquidar els serveis i equipaments públics, i, de l’altra, es posa al costat de qualsevol proposta que arribi –com és el cas de BCN World–, encara que tingui uns quants aspectes obscurs. Aquesta aposta del Govern, com es veurà, no té en compte una sèrie d’aspectes territorials, ni s’adapta a l’estratègia turística que s’ha anat consolidant, malgrat totes les dificultats que es vulgui, a la Costa Daurada. BCN World significaria aprofundir en el turisme de baixa qualitat, l’aposta per un model desterritorialitzat, que no té en compte els elements i recursos propis del territori, i que s’aprofita de les misèries que imposa un capitalisme senil per exigir rebaixes fiscals, i modificacions en el planejament territorial i urbanístic aprovat, entre d’altres. Promotors i Govern juguen amb els elevats nivells d’atur per a l’acceptabilitat de la proposta, malgrat les greus contradiccions que amaga en si mateixa, com és el dubte sobre la quantitat i qualitat dels llocs de treball que es pretenen oferir.

 

El context territorial de BCN World

En el context de les contingències de la crisi que tan durament han colpejat la regió del Camp de Tarragona, especialment en termes d’ocupació (la taxa d’atur s’ha més que quadruplicat entre el 2001 i el 2011), i la constatació que en aquesta fase el producte turístic català –i la Costa Daurada en particular– no s’ha ressentit excessivament de la situació econòmica adversa i ha mantingut una posició competitiva favorable, d’entrada no es pot descartar analitzar amb atenció un projecte que, sobre el paper, promet utilitzar aquest punt de força per tornar a generar ocupació al territori.

 

No obstant això, la intel·ligència sobre models i experiències de desenvolupament turístic i territorial procedents de l’acadèmia, el capital d’experiències acumulades durant la crisi per la societat civil i la comunitat empresarial, i la nostra actitud crítica davant d’operacions de creació i imposició de consens, ens obliguen a mirar amb lupa i qüestionar una operació que s’assembla massa a d’altres que van acabar generant beneficis privats (de vegades, poc transcendentals) i grans despeses públiques, en forma d’inversió i d’externalitats.

 

Malauradament, una anàlisi dels pocs detalls coneguts del projecte BCN World, ens atorga prou pistes per dubtar de la validesa que té com a model de desenvolupament local. Si l’experiència ens diu que cal apostar per respostes innovadores, pensades a llarg termini i basades en un clar i transparent reconeixement del valor social pel que fa a l’ús de recursos públics del territori, podem assegurar que BCN World és precisament tot el contrari. BCN World no sols és una resposta continuista que respon principalment a la lògica de desenvolupament especulativa immobiliària –la mateixa que ens ha dut a la situació de crisi actual–, sinó que el projecte genera molts dubtes sobre els beneficis a mitjà-llarg termini pel que fa al seu model territorial, social i ambiental, com també al model turístic per al desenvolupament econòmic local.

 

Hi ha diversos aspectes d’aquest projecte que tenim l’obligació de prendre en consideració i examinar críticament. Procedim a il·lustrar-los tot seguit.

 

Un projecte d’aquestes dimensions tindria, clarament, un impacte urbanístic-territorial notable a l’escala dels municipis centrals de la Costa Daurada més directament afectats pel projecte (Salou, Vila-seca i Cambrils), ja que podria suposar –en cas que el projecte original no patís variacions– un augment molt important de la densitat construïda i humana de la zona.

 

Si es tenen en compte les 12.000 places, més els suposats 17.000 empleats, seria com si sorgís una nova urbanització, on es mourien unes 25.000 persones: una nova ciutat que tindria els mateixos habitants, aproximadament, de cadascuna de les tres viles que formen la Costa Daurada Central. Pel que fa a l’impacte sobre les places turístiques (actualment n’hi ha unes 26.000 d’hoteleres i 27.000 de no hoteleres entre els tres municipis), significaria un increment de més d’un 20 %, percentatge d’augment que podria ser aplicat a altres indicadors.

 

Per aquests motius, cal qüestionar l’encaix de BCN World amb els patrons de desenvolupament actuals del territori: els que marquen els documents d’ordenació territorial^v i de planificació estratègica^vi existents, i els que reclama la societat, tenint en compte els efectes, però també les causes, de la crisi econòmica al nostre país i al nostre territori –una crisi a la qual, cal recordar, no són aliens el creixement immobiliari a la costa i els desequilibris al desenvolupament territorial i turístic.

 

Entre els documents que marquen les polítiques de desenvolupament territorial i econòmic, cal esmentar que els tres municipis afectats tenen Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal (POUM) en vigor. Però la implantació del complex significaria per a Salou i Vila-seca la realització d’un nou planejament urbanístic, ja que tot el sistema urbà s’hi veuria afectat directament o indirectament. De fet, la creació de BCN World comportaria nous problemes de mobilitat i d’ús de les infraestructures de transport. La mobilitat que actualment hi ha a la comarca del Tarragonès és de prop de 130.000 desplaçaments diaris, xifra que es veuria notablement augmentada. La intensitat mitjana diària de les carreteres de l’àrea més propera veuria incrementat el seu volum de trànsit en un percentatge que podria ser del 50 %, aproximadament, cosa que provocaria saturacions i incomoditats a les hores punta. Atès que l’àmbit central del Camp de Tarragona necessita urgentment un Pla Director Urbanístic per resoldre els nombrosos problemes d’usos del sòl que s’hi presenten, i concretar molt més el Pla Territorial Parcial del Camp de Tarragona –aprovat el 2010–, una implantació del tipus BCN World no s’hauria de fer al marge d’aquest tipus de planificació.

 

Aquest conjunt d’instruments i directrius –incloent-hi, damunt dels documents esmentats, d’altres com el Pla estratègic del Camp de Tarragona, adoptats per les Administracions a tots nivells de la jerarquia institucional, des del Govern de la Generalitat fins a la Diputació de Tarragona i les comarques i municipis implicats– apunten clarament cap a un canvi de model territorial, i posen les bases estratègiques, urbanístiques i d’infraestructures perquè aquest canvi es pugui complir.

 

És un nou model que mira cap al desenvolupament endogen i sostenible, basat en la valorització dels punts de força, de les capacitats i dels recursos del territori, capaç d’activar sinergies importants amb els sectors capdavanters de la noves economies del coneixement i de la creativitat, de la recerca i de la formació avançada, i també de les energies renovables, a més de buscar la reactivació d’alguns sectors industrials i agrícoles que s’han demostrat estratègics davant dels xocs de l’economia mundial. És un model que implica sectors del territori oblidats pel creixement extensiu del litoral en les dècades passades, que produeix noves oportunitats per a un desenvolupament equilibrat i difús; un model intensiu i de baix impacte energètic, territorial i estètic, que produeixi valor afegit des dels actius intangibles del coneixement i la intel·ligència territorial, que redueixi l’explotació de recursos, i que valoritzi el paisatge i la capacitat empresarial local.

 

Fins i tot la Unió Europea, en aquests anys, ha finançat diversos programes orientats a afavorir aquest canvi de model (Fons FEDER, LIDER, SOC, etc.) i ha apuntat així cap a la creació d’ocupació en harmonia amb la valorització del territori i la capacitat innovadora incrustada en els actors econòmics locals, i a la Universitat Rovira i Virgili com a gran motor de la recerca aplicada, de la innovació i de la transferència.

 

És evident que BCN World no té res a veure amb tot això, ni des del punt de vista del què, ni del quant, ni del com nide l’on. Al contrari, ens fa tornar enrere, fins a l’època de la confiança cega en les capacitats taumatúrgiques del totxo, tal com va dir l’expresident del Brasil, Lula da Silva (Premi Internacional Catalunya 2012), quan es va referir al «casino» com a metàfora d’un paradigma econòmic neoliberal que és pura ficció, un castell de cartes destinat a esfondrar-se en qualsevol moment.

 

En aquest sentit, no és casualitat que la costa mediterrània dels Països Catalans s’hagi caracteritzat per patrons de creixement desproporcionats en les dècades precedents a la crisi. A la manca de protecció i sensibilitat ambiental de les grans promocions urbanístiques de caràcter depredador dels recursos ambientals (aigua, sòl, etc.) –els costos externs de les quals sempre s’acaben assumint públicament–, cal afegir-hi un model econòmic i empresarial especulatiu dictat per l’agenda dels interessos financers, executat per empreses de tots els nivells (locals, nacionals, internacionals) amb el beneplàcit i connivència de les Administracions. En definitiva, un model responsable de l’escenari que ha portat aquest país al desastre, tal com reconeix clarament el mateix Parlament Europeu en una resolució de l’any 2009.^vii

 

Precisament la mateixa Unió Europea és qui ens recomana buscar un altre patró de desenvolupament, recordant-nos que hi ha alternatives més sostenibles, aquelles estratègicament vinculades a la Nova Agenda Europea per al Creixement 2020. I en aquest marc, BCN World no és un projecte ni ‘smart’, ni ‘sostenible’, ni ‘inclusiu’, sinó que se situa en un escenari contrari al que suggereixen les noves directrius d‘una política europea. Una política que pot ser criticable en molts aspectes, però que intenta aprendre dels errors passats.

 

 

Un model turístic superat i inviable

A banda de tot això, hi ha una pregunta molt més pragmàtica que cal plantejar: BCN World és un projecte turístic que tindria èxit? I com es mesura aquest èxit? Sorprèn que ningú fins ara no hagi ofert una avaluació tècnica exhaustiva per respondre una pregunta tan senzilla. Fins i tot les veus dels «yes people» de sempre, que tan favorablement havien valorat la hipòtesi de desenvolupament d’Eurovegas Barcelona fa un temps i que corroboraven les xifres fantasmagòriques d’ocupació proporcionades pel conseller Mas-Colell, aquesta vegada s’estan ben callades. No tan sols es coneixen pocs detalls del projecte, sinó que amb el poc que se’n sap, als experts de turisme i coneixedors de la història i de les perspectives del desenvolupament turístic de la Costa Daurada els sembla un disbarat total. Tot seguit, intentarem exposar-ne els motius.

 

En primer lloc, es tracta d’un plantejament important que gairebé doblaria la quantitat de places hoteleres d’una destinació, la Costa Daurada Central en les delimitacions municipals de Vila-seca i Salou, incloent-hi els hotels de Port Aventura. Cal recordar que aquesta destinació ha hagut de reinventar-se diverses vegades, i que inverteix constantment en nous productes, campanyes de màrqueting i tecnologies turístiques capdavanteres, tot fent esforços per trencar l’estacionalitat i diferenciar-se d’altres àmbits de la costa dels Països Catalans i de la resta de la mediterrània: tot plegat per atraure un públic de qualitat i amb efectes sostenibles per al territori. És una destinació que té l’ambició i la dignitat de voler atraure un públic que realment s’interessi pels seus elements culturals i territorials. Estem parlant, per exemple, d’un territori on es troba una de les ciutats patrimoni de la humanitat més importants de la península Ibèrica, un dels llegats més impressionants i ben conservats de l’antiga Roma, probablement el més infravalorat, però també objecte de noves iniciatives de valorització cultural molt encertades. Aquesta és una destinació amb uns actors públics i privats que fa anys que estan desenvolupant conjuntament una estratègia que, de sobte, es troba amb un projecte promogut de forma exògena i que basaria el seu atractiu principal en un tema totalment aliè a les vocacions del territori.

 

Exposem aquí dos escenaris hipotètics en cas que es tiri endavant BCN World. D’una banda, el complex funcionaria com una estructura d’allotjament amb un entramat empresarial que, per escala, per mercats d’orientació i donades les condicions de fiscalitat favorables que se li han concedit, xuclarà la demanda dels hotels de la Costa Daurada, i posarà així en risc la supervivència de l’oferta existent. D’altra banda, BCN World revelarà l’enèsima herència dels especuladors immobiliaris als empresaris locals, com ja ha passat diverses vegades (com ara a Marina d’Or) a la costa dels Països Catalans. I és que, molt probablement, seguint els models, i donada la manca d’integració de la seva oferta amb el territori, la supervivència de BCN World acabarà basant-se en l’oferta low cost. I, com ja sabem, un megacomplex low costconverteix la destinació on s’emmarca en una destinació low cost, pel que fa a la seva imatge. Tenim ben a prop l’exemple de Lloret de Mar, que avui ja no sap què inventar-se per sortir de l’espiral a la baixa en què ha entrat fa alguns anys.

 

Els que estudien el desenvolupament turístic a escala internacional saben molt bé que per continuar sent competitiva, una destinació ha d’enfortir la seva marca i, al mateix temps, ha d’orientar les propostes de nous productes cap a mercats de gran poder adquisitiu. A escala de territori, no val qualsevol mercat: es vol atraure turistes empàtics amb la destinació i els recursos que tenen, fidelitzats, disposats a venir fora de temporada, curiosos. És a dir, tot al contrari del públic potencial dels resort-casino, que la literatura acadèmica caracteritza pel reduït interès cultural vers l’entorn, de gustos indiferenciats, amb patrons de mobilitat força reduïts (no surten gaire del recinte d’oci), i que en tindria prou amb el reclam de la marca Barcelona per decidir-se per la visita. Aquest és un altre tema important: algú ha demanat a la ciutadania de Barcelona si li agrada que s’associï el nom de la ciutat a aquest projecte? De moment, el passat mes de maig, el ple de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar, amb el suport de tots els grups polítics, demanar al Govern i als promotors que no utilitzin el nom «Barcelona» o «BCN» per a aquest projecte.

 

De fet, els promotors van més enllà de la qüestió del nom, ja que en el seu portal web (www.bcnworld.com) hi apareixen les imatges de les torres de la Sagrada Família, la torre Agbar i el monument a Colom. Això indica clarament que es va a remolc de la marca/imatge Barcelona, i, de fet, suposa un engany i un procés loss-loss, ja que hi perdria Barcelona, perquè es confon la marca, i hi perdria el territori, perquè es crea una expectativa que no existeix.

 

Des d’aquest punt de vista, la qüestió de la imatge turística i del posicionament de mercat de BCN World en el marc del turisme de la Costa Daurada, és particularment preocupant. Al llarg dels anys, Salou, Cambrils i la Pineda han esquivat de caure en el parany de la banalització a la baixa de la destinació, i han apostat per la qualitat, la sofisticació i l’enllaç amb el territori. En els últims anys, per exemple, s’ha començat a donar un gran impuls al turisme d’esport, d’esdeveniments, de patrimoni i, sobretot, el turisme etnogastronòmic, en el qual l’interior del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre s’estan posicionant com a referència internacional. Aquest gran esforç exigeix coherència i consolidació contínua, i resulta bastant obvi que el projecte BCN World va per un camí totalment oposat.

 

A més, la Costa Daurada, com qualsevol altra destinació madura, s’enfronta a una demanda en constant evolució. Al segle XXI, els viatgers es fan més exigents i sofisticats, i volen saber, interactuar, degustar la destinació de formes cada dia noves i personalitzades. El turisme de masses s’està fraccionant en una miríada de demandes diferents, que les destinacions competitives saben anticipar i satisfer amb èxit. Si d’un costat és veritat que un projecte com aquest podria tenir cert atractiu per a mercats emergents, poc sofisticats i molt organitzats, cal preguntar-se si això és realment el que es vol, o si més aviat caldria que se seguís un full de ruta d’èxit cap al nivell que exigeix aquest territori.

 

Per acabar, i donat que el projecte BCN World és molt lluny dels objectius perseguits pels actors turístics de la Costa Daurada i el Camp de Tarragona, cal preguntar-se si l’estratègia dels seus promotors és la de continuar fins al final amb el projecte concret de BCN World, o si és simplement una manera de reactivar urbanísticament uns solars valuosos per després retirar el projecte i deixar pas a altres operacions de menor abast però igualment criticables. En els últims anys, l’estratègia de demanar 100 per obtenir 10 ha estat molt popular entre els matussers de tots l’Estat espanyol, en general, i dels Països Catalans, en particular, i es tem que això es torni a repetir.

 

Qualsevol treball no és bo

No es qüestiona aquí la capacitat d’un gran projecte de desenvolupament infraestructural de generar ocupació –almenys a curt termini– i de reactivar un sector de la construcció que ha quedat moribund per molts anys com a conseqüència de les restriccions al crèdit i de la flexió de la demanda interna, sobretot al mercat de l’habitatge. I és coneguda la capacitat d’aquest sector d’emprar la mà d’obra en aquest moment més necessitada, la no especialitzada i formada. Des d’aquest punt de vista, qualsevol projecte que estimuli la inversió privada és benvingut. No obstant això, cal que ens interroguem sobre els efectes a llarg termini d’aquesta inversió potencial, i sobre l’existència d’alternatives més interessants i viables que la que estem considerant.

 

En primer lloc, es tracta d’un plantejament reactiu aprofitant la conjuntura actual: es justifica una operació per reactivar el treball no especialitzat, aquell dels sectors socials més desafavorits, però s’oblida la feina per a la força de treball formada i especialitzada. Per a aquesta darrera, la de major valor afegit, no hi ha projecte, ni es pot preveure gaire sinergia positiva des de BCN World cap a les empreses del territori, si mirem la xarxa de proveïdors que ja operen amb els hotels i complexos recreatius de la zona. En règim d’operació, BCN World podrà generar molts llocs de treball per a cambrers i crupiers. I si bé no s’ha de menysprear aquestes ocupacions, seria útil valorar les xifres reals que es poden generar en diferents escenaris. A més, s’han de considerar els salaris i el nivell de protecció laboral per a aquestes ocupacions, que, de manera notòria, el model Las Vegas Sands –l’empresa que volia instal·lar Eurovegas– empenyia fins als mínims. Aquests efectes no es coneixen, ja que no s’ha pogut apreciar públicament cap estudi d’impacte socioeconòmic, que sempre s’exigeix quan es tracta de prendre decisions importants sobre projectes de potencial efecte regenerador del territori. No es coneixen els plans del grup inversor quant a l’estratègia productiva al territori. I, per contra, coneixem la curta durada de l’impacte de la construcció de grans obres sobre el mercat laboral local.

 

El tipus de projecte que es proposa, a més, té els seus punts foscos quant al model financer implicat. No cal ser suspicaços a prioriamb un projecte empresarial, però és ben conegut el paper dels complexos de gamblingcom a màquines per netejar diners bruts de les màfies internacionals, especialment en contextos on no hi ha una experiència institucional i policial de control de l’economia criminal. I, com va avisar públicament el sociòleg Roberto Saviano –probablement un dels més famosos experts internacionals de les formes de funcionar dels sistemes econòmics mafiosos–, a Catalunya encara no es coneix prou l’abast dels vincles entre l’economia legal i la submergida. Està documentat, per exemple, com el desenvolupament del pol de jocs d’atzar de Nova Goriça (a Eslovènia) va servir, als anys 80, per netejar els diners de la Camorra napolitana, li va obrir la porta cap al ric nord-est d’Itàlia, per finançar la venda il·legal d’armes per al conflicte Balcànic i per establir noves rutes de comerç criminal de drogues, prostitució i emigrants il·legals. Avui dia, la regió de Nova Goriça no és pobra, al contrari, és una de les més desenvolupades del país: té universitats, bancs, complexos comercials, i és la regió de la Unió Europea amb més concentració de prostíbuls, els clients dels quals es poden veure en les llargues cues que es formen a les autopistes italianes cada cap de setmana.

 

És acceptable tot això? Segurament el pragmatisme ens diria que sí, però queda un gran problema –que, si no és ètic, almenys és macroeconòmic–, quan es valori com és la contrapart de tot plegat en termes d’alimentar un model econòmic mafiós (segons Saviano, el model neoliberal portat a les seves extremes conseqüències) que, a llarg termini, afecta tota la societat catalana i, fins i tot, l’europea. Així, abans de donar carta blanca a operacions d’aquest tipus, caldria exigir sobre la taula un projecte integral –un projecte urbanístic, econòmic, ambiental–, on es poguessin mirar amb lupa i monitoritzar amb severitat tots els detalls a fi d’evitar problemes majors en el futur. Malauradament, no sembla que aquesta hagi estat considerada una prioritat per BCN World.

 

Finalment, tornem a centrar-nos en “l’endogenitat” del desenvolupament del Camp de Tarragona arran dels actius que té. Avui dia, la triple hèlice del desenvolupament territorial que vincula institucions, sector empresarial i productors de coneixement –com la universitat i els centres tecnològics– està començant a funcionar. Amb la seva estratègia a llarg termini de transferir el coneixement generat a l’acadèmia fins a les empreses del territori en els seus sectors capdavanters, a través d’una xarxa de parcs científics i tecnològics, la Universitat Rovira i Virgili –amb fons de la UE, de l’Estat espanyol i de la Generalitat de Catalunya– ha aconseguit engegar un mecanisme virtuós que es troba a molt pocs territoris. En el camp del turisme en particular, s’ha realitzat una connexió estratègica entre institucions locals, empreses, sector cultural, paisatge, i investigació i formació avançada, que està començant a donar els seus fruits. La Costa Daurada s’ha convertit en una de les marques turístiques més obertes a la innovació en la gestió de territori, amb casos molt exitosos, com ara el Priorat i la Terra Alta, que fins fa pocs anys eren comarques oblidades i avui estan a punt de fer el salt com a grans destinacions internacionals per al turisme del vi i el turisme cultural, amb productes i equipaments de gran qualitat.

 

Des del sector de la recerca i de la formació, no obstant, es troben molt pocs experts disposats a defensar BCN World com a projecte que contribueix i s’amaneix amb aquest model. Tot al contrari: es tracta d’un projecte heterodirecte, poc innovador, no apte per difondre i enfortir els punts de força de la connexió entre ciència i territori.

 

En una desafortunada declaració pública, el conseller Mas-Colell va apuntar el fet que BCN World, «enfortint l’accessibilitat internacional del Camp de Tarragona, aniria a afavorir la capacitat de la Universitat Rovira i Virgili d’atraure talents internacionals». Tenim molts dubtes que aquest sigui el cas. És més probable que els talents internacionals –i nosaltres sí que n’hem consultat alguns– no trobin particularment atractiva una regió coneguda com a destinació turística de gran escala i orientada al turisme de gambling.

 

Aspectes ambientals i paisatgístics: un projecte de risc

Com que BCN World no ha presentat cap projecte tècnic sobre les intencions que té, és molt difícil poder determinar els requeriments reals amb relació a les necessitats energètiques, hídriques i d’altre tipus d’aquesta proposta de centre de joc i d’allotjament turístic. Tanmateix, com s’ha dit, l’anunci inicial dels promotors era el de construir sis grans complexos amb 12.000 places hoteleres d’alta qualificació, que significaria un aprofundiment de les externalitats negatives associades al turisme intensiu: consum de sòl, d’aigua, d’energia, etc., que són recursos escassos i, en el cas de l’aigua i l’energia, no suficients al territori on es vol implantar. Això implica que aquests recursos s’hauran d’importar d’altres territoris, i aprofundir així en els desequilibris territorials que Catalunya pateix en aquest sentit.

 

Tenint en compte aquesta capacitat i qualitat hotelera,^viii es pot despendre que el consum d’aigua assoliria els 1,58 hm³anuals, sense comptar la despesa del complex de joc i zones verdes, amb la qual es podria arribar als 2 hm³, segons el Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT).^ix Aquest consum d’aigua seria l’equivalent al d’una ciutat com Cambrils, d’uns 33.000 habitants, tenint en compte un consum mitjà de 130 litres/persona/dia.^x Avui dia, no es coneix com es duria a terme aquest proveïment d’aigua al complex hoteler i de joc, però tot sembla indicar que es faria a partir del transvasament d’aigua de l’Ebre gestionat pel CAT. Tampoc no estaria solucionat el sistema de sanejament d’aigües residuals.

 

I el mateix succeeix amb el consum d’energia elèctrica. Calculant un consum elèctric de 4,19 MWh/persona/any, seguint els paràmetres de consum als hotels de Port Aventura,^xi el complex BCN World tindria un potencial de consum elèctric anual de 50.280 MWh/any. Aquest consum elèctric és l’equivalent al d’una ciutat com Torredembarra, d’uns 15.000 habitants (comptant un consum mitjà de 3,37 MWh/persona/any, l’habitual segons l’Institut Català de l’Energia).

 

També cal considerar aspectes relacionats amb el risc mediambiental amb què el projecte BCN World s’enfronta. La localització del complex, just al límit meridional del gran polígon químic sud de Tarragona, incrementarà l’exposició al risc químic d’un bon nombre de potencials usuaris d’aquest espai de joc. Segons els criteris de la Direcció General de Protecció Civil de la Generalitat de Catalunya,^xii els terrenys on es vol implantar BCN World estan just al límit dels 500 metres, dins els quals es fan potencialment inviables les previsions urbanístiques des del punt de vista de la gestió del risc químic. Segons aquests mateixos criteris, «cal tenir en compte que la franja de seguretat de 500 metres s’associa a la presència de substàncies que poden generar núvols tòxics de gran abast. Amb una velocitat de vent mínima d’1,5 m/s, l’avenç d’un núvol tòxic és de 500 metres en 5 minuts i mig, o, el que és el mateix, 1 km en 11 minuts.» Per tant, el projecte BCN World s’ubicaria en uns terrenys altament vulnerables davant del risc químic que suposa el polígon químic més important del sud d’Europa.

 

Des del punt de vista paisatgístic, cal tenir en compte que la densitat d’habitatges dels sectors propers al complex és baixa, d’uns 20 habitatges/hectàrea, mentre que amb la realització d’aquest la densitat variaria notablement, cosa que tindria repercussions sobre el paisatge global de l’àrea. La construcció d’hotels-torre d’entre 30-40 plantes i 110-145 metres d’alçada, contrasta totalment amb el patró de les construccions residencials primàries i secundàries de tota la zona, amb unes intensitats d’edificació mitjanes que s’avaluen en menys d’un metre quadrat de sostre per metre quadrat de sòl. També suposa un canvi molt sobtat sobre el paisatge construït. Per aquests motius, d’entrada es pot dubtar que la implantació de BCN World encaixi amb el procés de renovació de la imatge turística que la Costa Daurada intenta consolidar: un complex de joc d’aquest abast podria malmetre la imatge de turisme familiar que, des de totes les Administracions públiques i el mateix sector turístic, s’ha estat impulsant els darrers anys amb inversions importants, en molts casos, de diner públic. Si Port Aventura representa un tipus de paisatge recreatiu que té un valor estètic,^xiii fins i tot productiu, que, en certa manera, encaixa amb la vocació familiar de la destinació Costa Daurada, BCN World podria representar un pas enrere en aquest procés, per la dissociació entre les tipologies turístiques.

 

A més, l’àrea de BCN World té sortida a la platja, a la Platja Llarga del municipi de Salou, concretament, que té una longitud de 560 metres i una amplitud d’uns 20. La saturació de la platja, a raó de 5 m²/persona, s’aconseguiria fàcilment amb la construcció del nou complex. Així mateix, s’intensificaria notablement la densificació de les petites platges veïnes. Sempre en el supòsit que els ocupants de l’hotel preferissin anar a la platja al llarg del dia i deixessin el casino, el teatre, etc. per a les nits.

 

Aspectes de governança o de «procés»

Finalment, ens queda fer alguns comentaris sobre la manera com s’ha plantejat el projecte BCN World i els procediments que s’estan seguint per tramitar-lo.

 

Mai abans no ens havíem trobat en una situació com aquesta: a l’hora de prendre decisions sobre un gran projecte d’interès públic –de les quals seria molt difícil tornar enrere–, trobem més detalls d’antecedents, context, marc legal i actuacions previstes a l’Anuari Territorial de Catalunya (http://territori.scot.cat/cat/anuari.php), o a la Viquipèdia (http://es.wikipedia.org/wiki/BCN_World), que no pas a les institucions publiques competents.

 

És evident que s’ha volgut seguir un camí molt diferent del que ha acabat enfonsant el projecte Eurovegas. No sols per la indisponiblitat del grup d’Adelson a posar-hi diners, sinó per l’oposició de la gran majoria de la societat barcelonina a un projecte que, com més coses se’n sabien, més incompatible li resultava amb els punts de força, les necessitats i les ambicions de la Regió Metropolitana de Barcelona. Un projecte que, potser per distreure l’atenció d’un error de valoració de dimensions enormes, es va substituir de seguida amb un altre que, d’entrada, creava problemes menors al Govern.

 

Aquest cop, s’ha optat per l’opacitat, per dir el menys possible, i sempre amb cura de presentar el projecte com una cosa consensuada amb les Administracions involucrades. Fins i tot, quan al tren del projecte BCN World s’hi va afegir la complicitat de Port Aventura –la propietat del qual va canviar fa poc i ningú no sap qui són i què volen fer els nous propietaris–, s’ha anunciat públicament que «tots hi estan d’acord».

 

A la ciutadania del Camp de Tarragona, però, ningú no els ha consultat res. No s’ha posat en marxa cap mecanisme de participació ciutadana en la decisió, tal com exigiria un projecte d’aquesta transcendència i dimensions. I no val a dir que es tracta d’una decisió feta per institucions locals democràticament escollides, perquè també ho eren els plans territorials i estratègics que aquestes mateixes institucions s’havien donat i obligat a dur a terme, i amb què el nou projecte entra clamorosament en conflicte. Per exemple, s’haurien de tornar a la UE els 2 milions d’euros de fons FEDER concedits per al Pla d’enfortiment de la competitivitat turística a les Comarques de Tarragona –i gestionats per l’Ajuntament de Vila-seca–, del qual la visió i actuacions estratègiques van per una direcció totalment oposada a la de BCN World.

 

Només se sap, pel poc que els mitjans de comunicació han anat publicant sobre aquest tema, que els empresaris turístics de la demarcació Costa Daurada no n’estan gaire contents. I estem parlant del sector empresarial més important que hi ha a la regió, el que hauria de connectar estratègicament amb aquest nou complex i que porta el producte turístic que hauria d’atraure els nous turistes a BCN World.

 

A més, entitats del territori com l’Assemblea Aturem BCN World han tingut problemes per poder realitzar actes informatius a localitats com Salou on, de manera reiterada, se’ls ha vetat la possibilitat d’organitzar actes en espais públics. Aquest és un clar exemple de poca transparència i manca de democràcia participativa del projecte BCN World. De fet, entre les accions de l’Assemblea Aturem BCN World, creada el desembre de 2012, hi ha la de denunciar la manca de transparència del projecte.

 

En l’àmbit dels mitjans de comunicació de masses, el discurs ha estat predominantment favorable al projecte, i s’ha posat especial èmfasi en qüestions com els llocs de treball i els milions d’euros d’inversió. S’hi han destacat sempre tots aquells actes o qüestions favorables al projecte. D’altra banda, per part d’aquests mitjans hi hagut una certa tendència a infravalorar els posicionaments crítics amb el projecte, expressats per la mateixa Assemblea Aturem BCN World, els empresaris turístics i, fins i tot, per professors universitaris. Aquesta invisibilitat mediàtica ha condicionat el suport al moviment contrari al projecte, que en determinats moments ha tingut certes dificultats de convocatòria. Des d’aquest punt de vista, seria interessant explorar la possibilitat de teixir una xarxa densa d’entitats i moviments contraris arreu del territori, especialment en el sector central de la Costa Daurada, per tal que el discurs contrari al projecte pogués “permeabilitzar” millor.

 

Conclusions

Amb tot, aquí s’ha provat d’il·lustrar la manca d’encaix del projecte BCN World amb l’estratègia econòmica i territorial del Camp de Tarragona, en particular, i dels Països Catalans, en general. En poques paraules, es tractaria d’una actuació conforme a un model de desenvolupament ‘extensiu’ que s’ha demostrat poc sostenible en els anys passats, i que representa les mateixes bases de la crisi que tan fortament ha colpejat el nostre país:

• Un projecte orientat a una visió de curt termini, ineficaç quant a efectes estables sobre l’economia local, poc orientat a les vocacions i necessitats reals del territori, feble davant les fluctuacions de l’economia mundial i els canvis exògens de la demanda turística, incapaç de generar sinergies interessants amb altres vocacions territorials i, per contra, subjecte a fortes externalitats negatives i costos d’oportunitat pel que fa a inversions alternatives.

• Amb recaigudes laborals probablement positives quant a llocs activats, però també probablement limitades quant a qualitat, solidesa, nivell professional i valor afegit de l’ocupació.

• Un projecte, molt probablement, dirigit pel capital estranger (extraeuropeu), amb les consegüents dificultats que això comporta a les Administracions locals, per controlar-lo, i a la societat local, per internalitzar-ne els beneficis.

En definitiva, BCN World representa un model de desenvolupament aliè a les responsabilitats econòmiques a llarg termini, clarament insostenible econòmicament, però també ambientalment, i excloent, pel caràcter exclusiu que té i també per la seva desvinculació, i fins i tot contraposició, de les ambicions de la societat tarragonina. És a dir, el contrari del que ha perseguit, des de fa diversos anys, el Camp de Tarragona i els municipis més fortament bolcats al turisme de la Costa Daurada: un model de desenvolupament ‘endogen’, regulat o recomanat per diferents instruments de planificació territorial i estratègica.

 

Un projecte d’aquest abast hauria de ser consensuat amb les forces empresarials i ciutadanes, però també hauria de ser objecte d’una fase de preparació i aprovació molt meticulosa, que inclogui un estudi d’impacte econòmic –per poder valorar la recaiguda en termes d’ocupació i de valor afegit al territori–, un estudi d’impacte ambiental –que valori la pressió adjunta d’un projecte d’aquestes dimensions sobre els recursos hídrics i energètics de la regió–, un pla de modificacions de les infraestructures ambientals, especialment en tot el que fa referència a l’evacuació i tractament de les aigües residuals, un pla de riscos ambientals, un estudi meticulós sobre la procedència dels capitals d’inversió i els currículums de les companyes promotores, i, finalment, un estudi turístic a escala de destinació que valori si el nou projecte contribueix a la competitivitat de la destinació i de la seva marca o si l’afecta negativament. Perquè aquestes anàlisis fossin al màxim d’objectives possible, les haurien de realitzar empreses o institucions totalment alienes a les entitats promotores.

 

Si s’ha fet alguna cosa en aquest sentit –i no volem considerar la hipòtesi que hi hagi algun inversor que pugui prendre aquesta decisió sense conèixer-ne el retorn–, ni nosaltres ni els municipis als quals afectarà més directament el projecte no en sabem res.

 

Com s’ha dit al començament, el 29 de maig de 2014, es va aprovar la Llei 6/2014^xivamb els vots favorables de CiU i PSC, i part del PP i d’ERC. Tenint en compte el desconeixement total dels detalls del projecte, hauria estat més savi no aprovar aquesta llei i esperar que totes les informacions fossin sobre la taula. Malgrat això, encara no és tard per demanar que es facin aquestes clarificacions, per consultar a les poblacions afectades i a les forces empresarials i socials del Camp de Tarragona, i, fins i tot, per tornar a considerar la viabilitat i desig d’un projecte que, com hem argumentat, té massa punts foscos.

 

---