Bilingüisme

Manuel de Pedrolo

Article publicat el febrer de 1967 a Serra d’Or

Abunden les teories i els teoritzats que progressivament ens diuen: Barcelona és una ciutat bilingüe; Catalunya és naturalment bilingüe; el català és la forma d’expressió familiar i el castellà la llengua de comunicació pública. El pròxim pas potser serà: el català, idioma mort. Abans d’arribar, però, a una situació que no ens permetria pas de defensar-nos, perquè com a poble hauríem deixat d’existir, el nostre instint de defensa i el nostre desig de perduració ens aconsellen de posar les coses al seu lloc i de discutir aquestes afirmacions cada cop més alarmistes que intenten, amb la finalitat desinteressada que cal suposar, d’enterrar-nos quan encara respirem.

Només un fet permet d’assegurar que el català és una forma d’expressió familiar, mentre que el castellà és una llengua de comunicació pública, i és la circumstància que aquesta comunicació pública en català no ens és pràcticament permesa. Un poble no renuncia voluntàriament a fer un ús públic de la seva llengua en el transcurs de trenta anys, els que ens separen, com tots els que en tenen més de quaranta-cinc poden recordar perfectament, d’aquell moment en què no tan sols en diaris, revistes i la ràdio ens expressàvem en la nostra parla, sinó que en català eren redactats tota llei de documents adreçats a la comunitat de pobles catalans, començant per les factures i els albarans de les cases comercials i acabant pels comunicats de la Generalitat. El temps ha passat i s’ha endut moltes coses, però la llengua no ha estat oblidada ni ha perdut aquella aptesa que tenia perquè hi fossin redactats tota mena d’escrits destinats al costum públic. Una obligatorietat que no arrenca de la voluntat dels catalans, no consultats en aquest afer, sinó d’una imposició exterior, ha bandejat la llengua al reducte familiar, però això no en fa necessàriament una forma d’expressió estrictament privada. Seria estúpid dir d’un animal que ho és de gàbia perquè és obligat a viure-hi i no li obren les portes.

Aquesta és la mena d’error que es comet en parlar de la nostra llengua. Si té capacitat per a manifestar-se en totes les branques de l’activitat humana que exigeixen comunicació i és prou apta per a expressar-se en termes jurídics, econòmics, filosòfics, científics, religiosos, etc., no pot ésser qualificada de forma d’expressió familiar, car això indicaria precisament el contrari, que li falten recursos quan surt del clos de la família i que aleshores es veu obligada a recórrer a d’altres llenguatges més idonis i evolucionats. L’afirmació, doncs, resulta gratuïta en els dos aspectes que pot ser interpretada: en el d’incapacitat de comunicar en matèries d’interès públic i en el de parla voluntàriament reclosa en l’àmbit familiar per convenciment que aquest i no cap més és el lloc que li pertoca.

En afirmacions d’aquesta mena es veu prou bé la manifestació d’un esperit d’observació superficial que no sap o no vol investigar les causes d’alguns fets. El raonament és aquest: com que ara no s’empra el català en cap document públic i pràcticament és absent de la premsa i de la ràdio, senyal que no deu servir per a aquestes finalitats. Doncs: és simple forma d’expressió familiar. Naturalment que, d’això, se’n diu vulgarment no tenir ulls a la cara, car no cal gratar gaire ni anar massa lluny perquè tot quedi aclarit. Així i tot, l’esforç és excessiu per a tots aquells qui troben que les coses ja estan bé tal com van ara i que són capaços de sortir-te, si els acorrales massa a prop, amb el gran argument: el català l’entenen poques persones. I l’hongarès, i el txec, i el finlandès, i el polonès: ¿que els priva això, de comunicar-se en llur idioma? I, en primer lloc, els naturals d’un país és entre ells que s’han de comunicar. La comunicació amb fora sempre és posterior. I malament pot comunicar res a ningú o relacionar-se amb els altres aquell qui no és ell mateix. Mirem els alienats i traguem-ne conseqüències.

Què és pretén, doncs? ¿Que no puguem comunicar? ¿Que no puguem mostrar-nos com som i ens hàgim de veure obligats a la disfressa? No sé si s’ha pensat prou, i em sembla que no, que ningú no té poders legítims per a prendre a un poble o a una persona la possibilitat d’expressar-se en els seus termes propis i, a través d’ells, de viure els valors i de comunicar-los. Resulta encara més inexplicable que això, aquesta anihilació, sigui acceptat com una cosa natural i àdhuc convenient per tots aquells qui es reclamen d’una doctrina basada en el respecte. Com poden viure, ens preguntem, la paradoxa d’exigir que algú ens despersonalitzi si, sense personalitat, no se’l pot estimar ni respectar? Seria trist que precisament es tractés d’això, de reduir-nos a un estat en el qual la paradoxa fos resolta a base d’aquesta reducció al no-res que només planteja el problema de la seva no-existència…¿Però i ara, ara, mentre el procés té lloc? Car en forma part d’aquesta assegurança que ens repleguem perquè reconeixem i acceptem una incapacitat. Però qui la signa, la papereta de defunció? ¿Un metge imparcial que constata la gravetat del pacient o l’hereu que té pressa de fer-se seus títols i béns?

Cal preguntar-se si es mostren d’acord amb aquest veredicte tots aquells milers de catalans joves que esmercen unes hores diàries en l’aprenentatge de llur parla que no han pogut estudiar a l’escola primària ni a les aules de l’institut, o aquells centenars d’escriptors i d’intel·lectuals que no s’han passat a una altra llengua tot i els cants de sirena que parlaven de satisfaccions d’amor propi i d’ingressos més substanciosos, o aquestes dotzenes i dotzenes de traduccions que pacientment s’han pres la molèstia de dominar unes llengües estrangeres per poder enriquir la casa pairal, o els grapats de lectors que es llancen àvidament sobre qualsevol publicació catalana que surt al carrer. ¿Que ho farien, si sentien que el català és únicament una forma d’expressió familiar reduïda a la família i sense futur? No sabem que ningú els hagi preguntat mai què opinaven, i són ells qui ho han de dir, perquè és llur parla i a ells toca de decidir si es veuen amb cor de fer-ne un ús públic i si, de moment, se n’han estat perquè no els quedava més remei o perquè ho han acordat voluntàriament. Car la realitat és aquesta: la que ells diguin, no la que fabriquin artificialment.

Això no priva que tots els ocells de mal averany s’emparin precisament del mot realitat quan constaten o es pensen constatar certs fenòmens, quan dictaminen que Catalunya és naturalment bilingüe, l’argument que precedeix rigorosament l’afirmació que fins ara he anat discutint i que tampoc no podem admetre perquè és una veritat d’aquelles a l’estil de Procuste, que ajustava el dorment al llit i no el llit al dorment. Què vol entendre’s en aquesta ocasió pel natural? ¿Que Catalunya ha estat sempre bilingüe? Que s’hi ha tornat?

Natural és conforme a natura, a manera d’ésser, i tots sabem, nosaltres i els esforçats campions del bilingüisme, que els pobles de llengua catalana deriven de llur llenguatge principalment del llatí si fa no fa en el mateix moment que ho fan els altres pobles de la península, en una evolució paral·lela i independent. No els podia, doncs, ésser natural, conforme a natura, una forma dialectal que ells no havien anat evolucionant i que els calia aprendre en contacte amb els veïns. Que molts, nobles i clergues, coneguessin aquesta llengua que tenien a les portes de casa, el castellà, no fa Catalunya més bilingüe que Castella on també alguns dignataris i gent de cultura sabien el català. L’existència d’unes persones bilingües o trilingües, etc., que han hagut d’aprendre fora de casa i sovint ja de grans aquests altres idiomes que dominen més o menys bé, no converteix en bilingüe, trilingüe, etc., la comunitat a la qual pertanyen.

Molts catalans saben el francès, o l’anglès, o l’alemany, o totes aquestes parles, però són ells com a persones que són bilingües o trilingües, no Catalunya. No ens volem adonar que el castellà penetra a Catalunya molt lentament, tan lentament de fet, que ni ara no hi ha arribat a penetrar del tot. I per tot entenc allò que em sembla que cal entendre: que tots els seus habitants el sàpiguen parlar raonablement i, si no són analfabets, l’escriguin amb un mínim de correcció. A despit de tants anys d’ensenyança primària, la que reben la majoria de la gent, en castellà, hi ha masses immenses de catalans que no el saben escriure o que l’escriuen tan malament com el català que ningú no els ha ensenyat. Al camp, són milers els ciutadans que tenen feina quan s’han d’adreçar a una autoritat castellana perquè no saben expressar-se en la llengua que no empren mai entre ells. Si d’això se’n diu bilingüisme natural, si el fet que la majoria de catalans continuï parlant el seu idioma i expressant-se tan malament en castellà tot i l’escola primària que han hagut de fer en aquesta llengua mereix el nom de bilingüisme natural, aleshores cal concloure que algú o altre ha procedit a novelles definicions que desconeixem. O potser aquest algú o altres només vol tenir presents els habitants de les ciutats, de les viles, que per força s’han hagut de fregar amb funcionaris i gent de parla castellana i, per tant, s’han habituat a emprar-la intel·ligiblement i es pensa que això és tot Catalunya. Però natural?, repetim. ¿Natural quan a les contrades rurals he vist funcionaris tan exasperats que han acabat per dir al seu interlocutor: “¡Hable, hable en catalán, por Dios!”? Em direu que és una excepció. Sí, el funcionari que diu això ho és, perquè en general més s’estimen veure llur idioma trossejat que admetre que l’interlocutor en té un altre amb el qual s’expressa, ara sí, amb naturalitat.

Si no som, doncs, d’un bilingüisme natural per l’origen, ho devem ser perquè ens hi hem tornat, i això des de tan lluny que ara ja no sorprengui aquest adjectiu. Però malament ens hi podem haver tornat, i d’èpoques tan reculades, quan aquesta escassa capacitat del català rural tot just al·ludida és d’ara. Quina no havia d’ésser trenta anys enrera, quan tot ho feia en vernacle, començant per la seva inscripció a la mútua local? I no pot dir-se, sense exageracions de mala fe, que al català corrent, poc instruït però tampoc del tot ignorant, a aquella mena d’home que abunda més ací i a tot arreu, li surt de dins amb la mateixa espontaneïtat la seva parla que el castellà. I si no es pot dir, senyal que no hi ha bilingüisme natural. De fet, no hi ha bilingüisme en molts casos.

Ens deixem enganyar per l’aparença que ens presenten les urbs i volem creure que el país s’hi mesura. I això, tot i saber que les urbs sempre són allò que de menys representatiu hi ha en un país, car són l’indret on fan cap els forasters i on la gent, per força, es veu mig obligada a dominar un altre idioma. Aquesta obligació de cortesia, per dir-ho així, no ens fa pas tan bilingües com diuen, però encara ho som menys quan, més enllà d’aquesta suposada cortesia, hi ha la imposició. Si a l’escola has d’aprendre per força un altre idioma, si no ets pots atansar a cap despatx oficial sense parlar aproximadament el castellà, es crea certament un cert bilingüisme, però no pas perquè la població indígena sigui naturalment bilingüe. Aquest bilingüisme no és la nostra expressió habitual i, per tant, el fet que molts catalans -ni que fossin tots- coneguin el castellà obligadament no autoritza a referir-se a Catalunya com un poble bilingüe en el sentit que se li vol donar: que tan pròpia li és una parla com l’altra. Sap que de seva només n’hi ha una, i que l’altra no és un element indefugible de la seva personalitat pretèrita o actual. Em sembla que això és el que ens hauria de guiar quan estudiem el bilingüisme a Catalunya.

Tan errat és, d’altra banda, voler considerar, com fan molts, Catalunya, o ara més específicament Barcelona o qualsevol centre urbà una mica dens, bilingüe pel fet que s’hi han reunit tanta gent de parla forastera que continuen parlant llur idioma. Perquè això en pot fer, sí, una ciutat bilingüe, però també una ciutat dividida en dues comunitats que s’ignoren i segueixen llur vida a part. Molts pobles ho són, de bilingües, en aquest sentit. Alguns, molt més que això: Nova York mateix, on hi ha comunitats de rel espanyola, italiana, jueva, etc., cadascuna més o menys fidel a la parla respectiva, si més no entre les generacions que han arribat ja formades al país, i fins i tot tenen diaris propis, i escoles, associacions. Però per damunt de tots aquests idiomes que parlen les diverses comunitats hi ha l’anglès, que és el de la terra nord-americana. Aquí, naturalment, és el català, atès que aquests grups viuen en terra catalana. Ara, les circumstàncies han decretat que sigui llur idioma i no el nostre el que val en tot allò que es refereix a qüestions de comunicació pública i de despatx oficial. Però les dues comunitats continuen separades, i més que no ho estarien normalment si no hi hagués aquesta imposició. És un bilingüisme una mica estrany que, si filàvem una mica prim, tampoc no permetria de dir que la ciutat ho és, de bilingüe, car els únics que saben parlar dos idiomes amb facilitat som nosaltres, els catalans. Per una d’aquestes contradiccions que abunden en l’àmbit peninsular, ells, molts d’ells si més no, continuen parlant-ne només un, el castellà. ¿Caldria dir, doncs, que Barcelona és una ciutat castellana?

Suposo que, a això, encara no hi ha arribat ningú. Però el pas és fàcil de fer, i sense necessitat de gaires estímuls: Barcelona, ciutat castellana alguns dels habitants de la qual són bilingües. Deu haver-n’hi d’altres, de ciutats, i no precisament als Països Catalans, on la gent també en saben dues o tres, de llengües. Al nord, a tocar de la frontera, molts saben el francès. Per què ningú no els qualifica aleshores, de bilingües? Cal creure que només pel fet que no han de parlar o escriure necessàriament l’altra llengua i que de cara a l’estat només en tenen una. Tenen la sort que coincideixi, quan hi coincideix, amb la que els és natural. Nosaltres som més desafortunats i per això cal que tornem les coses a lloc i refusem aquest afany de convertir un bilingüisme imposat que no es manifesta en les nostres relacions diàries, ordinàries, en una arma de destrucció dels valors de Catalunya.

No sóc, equivocadament o no, dels qui creuen que d’una coexistència antinatural de dues llengües se’n pot derivar cap benefici ni per al català ni per al castellà, tots dos trossejats sovint per un joc d’influències i mimetismes que tendeixen a crear una llengua nova entre certs elements de la població que ignoren substancialment l’una i l’altra. Un bon exemple, per bé que minúscul prou significatiu, el nom d’aquesta urbanització, “Las Teulas”, sobre el qual, i per això en faig ús, algú ha cridat l’atenció des de les planes d’un diari. “Las Teulas”, com diu aquell comunicant, no significa res perquè no és ni català ni castellà (ni cap altre idioma). No crec que al senyor que s’inventà la denominació se li pugui dir que feia obra constructiva, que enriquia un idioma o que estimulava comprensions, perquè els disbarats no menen enlloc. Com tampoc no hi menen aquestes ridiculeses que han convertit (un exemple entre molts) la Travessera en “Travesera”, les Corts en “las” Corts i la barriada de Montbau en “Monbau”. I sort hem tingut que Horta no hagi estat rebatejada “Huerta”, i el Clot, “Hoyo”, quan Sant Andreu s’ha tornat “San Andrés” i Sant Gervasi “San Gervasio” (això sí, conservant les cassoles en una forma doblement absurda, “cassolas”).

¿No demostra prou això que el nostre bilingüisme no és el domini de dos idiomes (ara, en general, ni el domini d’un de sol) sinó la barreja indiscriminada de mots procedents de totes dues llengües, la destrucció de prosòdies i de sintaxis, d’ortografies? No crec pas que pugui haver-hi algú interessat en la perllongació d’aquest estat de coses si no el mouen raons més difícils de confessar. Al capdavall, a Castella sempre queda la reserva d’una llengua i d’uns valors propis que els escassos catalans fincats en aquella regió no poden ni volen destruir; és còmode, doncs, de deixar que l’idioma es corrompi aquí. Però aquí, on té lloc el desgavell, és casa nostra, i els catalans en sofrim les conseqüències.

Ningú no pot dir amb un mínim de lògica i de sentit comú que respecta, admira o estima la llengua catalana i vol que sobrevisqui per glòria de tots plegats si al mateix temps no fa tot el que cal perquè aquesta llengua vegi el restabliment de totes les seves prerrogatives. No ens podem quedar a mitges tintes i tractar el català com una mena de patuès, com vénen a dir-nos els teòrics de la forma d’expressió familiar, si la llengua ha de viure i continuar essent apta, com fins ara, per a tota finalitat superior. Allò en què cal esmerçar temps no és pas a demostrar que Catalunya és bilingüe, i fer-nos-el perdre tractant de desmentir-ho, sinó a constatar la catalanitat de Catalunya, que s’expressa en català, i reclamar un tracte d’igualtat que convertirà aquestes qüestions en ocioses i aclarirà que el bilingüisme, lluny de ser natural, és estrictament oficial, la cosa sempre més allunyada possible de la naturalitat, i que afecta únicament els catalans i els pocs residents de parla castellana que s’han adaptat al país. Cal que hom comprengui que no se’ns pot sacrificar als qui continuen essent-hi uns estranys ni a les altres contrades peninsulars que tenen els mateixos drets, però no més, a llurs peculiaritats.

Sigui com sigui, no sembla lícit en cap cas d’assegurar que és naturalment bilingüe un poble obligat a servir-se d’una llengua oficial que no és la seva quan ha demostrat suficientment que tenia la intenció d’usar la pròpia, i sabia fer-ho, quan se’l deixava en llibertat d’expressar-se.