Bolívia recupera la dignitat, el petroli encara no
Marc Gavaldà
Les mesures del nou govern bolivià d’Evo Morales han tingut un important impacte mediàtic en els darrers dies. En aquest article, Marc Gavaldà analitza la situació creada al país llatinoamericà.
L’1 de maig, des del gran camp de gas de San Alberto, Evo Morales va anunciar la nacionalització dels hidrocarburs, mentrestant a La Paz la multitudinària concentració oficial saludava la mesura i un contingent militar custodiava les instal·lacions petrolieres de tot el país.
Segons el decret, les empreses petrolieras que actualment realitzen activitats de producció de gas i petroli al territori nacional, están obligades a lliurar a l’estatal “Yacimientos Petrolíferos Fiscales Bolívianos” (YPFB), tota la producció d’hidrocarburs, ja que la YPFB assumeix, en nom de l’Estat, la propietat dels mateixos i la seua comercialització. A més, es nacionalitzen la quantitat necessària d’accions per tal que YPFB controle, com a mínim el 50% més 1 de les empreses privatitzades Chaco (fins avui, en mans de BP-Amoco), Andina (propietat de Repsol-YPF) iTransredes (pertanyet a Enron-Shell) així com també les refineries de Petrobras i CLH. Als camps de gas natural que hi tinguen una producció superior a 100 milions de peus cúbics diaris, el 82% serà per l’Estat i el restant 18% per les companyies.
Encara que el Decret de Nacionalització va ser interpretat per les empreses estrangeres com una agressió directa cap a les seues inversions, fins ara, llevat de la brasilera Petrobras (que depén dels 50 milions de metres cúbics diaris de gas bolivià), les empreses han reaccionat amb cautela. La moderada davallada en Borsa experimentada per les empreses afectades (Repsol, només va baixar un 1,23% al dia següent) indica una probable negociació que puga satisfer ambdues parts.
Com és que Repsol pot romandre a Bolívia malgrat la nacionalització?
En primer lloc, Repsol no té cap intenció de deixar anar les enormes reserves de gas que va trobar a Bolívia, més encara quan aquestes li són molt estratègiques ja que d’elles depenen els mercats del Brasil, l’Argentina i Xile.
Els pous San Alberto, San Antonio, Mararita i Itaú, són un negoci per les properes dècades.
En segon lloc, si bé Repsol treia un benefici d’u a cent amb l’anterior llei. Ara, encara que els beneficis s’hi voran reduïts, no deixarà de ser un negoci.
En tercer lloc, s’haurà d’analitzar al detall el Decret de Nacionalització. En general, el Decret es recolza i reforça la Nueva Ley de Hidrocarburos 3058, augmentant els privilegis a un 82% sols als megacamps de gas, deixant als camps de gas més menuts i als de petroli intocables.
Però, a diferència d’abans, ara és Bolívia, mitjançant la YPFB, qui fixa els preus i comercialitza. D’altra banda, les empreses capitalitzades, que van ser lliurades gratuïtament el 1996, no seran confiscades sinó que solament perdran unes dècimes de les seues accions per tal que YPFB hi tinga el control.
En resum, Bolívia ha recuperat un poc de sobirania encara que no es pot parlar de nacionalització. Però Repsol, amb 22 plantes al país, denúncies per contraban, estafes i mort; la possibilitat de vet de les comunitats indígenes i ara amb més taxes i la impossibilitat de fixar preus, ha perdut el paradís.
Article publicat al quinzenal valencià L’Avanç (nº104)
