Bolívia, rumb sobirà

Res és casual, i molt menys en política. Per això, no ha estat estrany que, després d’una trobada històrica a l’Havana durant l’últim cap de setmana del mes d’abril d’aquest any, on es van reunir el president cubà Fidel Castro, el veneçolà Hugo Chávez i el bolivià Evo Morales, l’endemà, el significatiu dia dels treballadors, el primer de maig, el màxim mandatari de Bolívia decretés la nacionalització del gas i del petroli. I afirmem que no és casual perquè aquests successos són part d’una cadena d’esdeveniments que ja estan en marxa, i que continuaran succeint si els poders fàctics de la regió i els blocs imperials no ho eviten.

Les fitxes del dòmino han començat a caure, i ho continuaran fent malgrat els desvaris dialèctics de certes autoritats europees i les amenaces constants del govern dels Estats Units. El tret de sortida el va fer Hugo Chávez amb la seva victòria electoral el desembre de 1998, ja que és aleshores quan començà el nou segle llatinoamericà. A partir d’aquí, va començar el procés de construcció de la integració llatinoamericana i la batalla per la sobirania nacional i regional.

La incorporació de Bolívia a l’ALBA, la substitució dels contractes operatius per les empreses mixtes amb majoria d’accionariat estatal en el sector petrolier veneçolà, i la més recent nacionalització dels hidrocarburs bolivians, són la mostra del nou rumb sobirà que els països d’avantguarda llatinoamericans estan imprimint al nou segle.

La visita llampec que el president de Veneçuela realitzava a Bolívia per donar suport total a la nova mesura adoptada pel seu homòleg bolivià era un clar gest que Evo Morales no enfrontaria sol les primeres amenaces proferides per altes instàncies europees. Les recents èpoques de submissió davant els blocs imperialistes (Estats Units i Europa) estan donant pas a unes noves actituds més dignes i sobiranes.

Mentre els governs i les altes instàncies de la Unió Europea demostren la seva prepotència colonialista amb l’únic objectiu de defensar els interessos de l’elit empresarial del vell continent (mai els dels treballadors europeus i molt menys els dels llatinoamericans), el govern bolivià pren una mesura amb una clara orientació sobirana i amb evidents beneficis econòmics per a les arques públiques. Són les dues cares de la mateixa moneda: uns governs al servei del capital transnacional i uns altres governs, amb notable voluntat a favor dels drets dels més desfavorits.

Des de Caracas, es viu amb emoció aquesta nova incorporació al bloc bolivarià del país més pobre del subcontinent. I la il·lusió desborda molta gent quan el mandatari bolivià assegura que aquest és només el primer pas cap a la recuperació de tots els sectors estratègics. La política de blocs és avui més important que mai per a enfrontar l’enemic i els reptes del futur. Ni l’imperi del nord ni els altres blocs imperialistes permetran que, en aquesta fase de centralizació i concentració del capital i d’apropiació colonial dels recursos estratègics del planeta, uns pocs països llatinoamericans escapin a aquesta dinàmica. Per això, el plantejament d’un perspicaç analista no és del tot desgavellat: tornaran les dictadures, de nou, a Amèrica Llatina? L’intent fallit d’abril de 2002 a Veneçuela va ser, sens dubte, un senyal d’alarma, tot i que en un període relativament curt es va reinstaurar el govern popular i democràtic. El que sembla obvi és que el futur ve carregat d’incertesa i de conflicte creixent entre els interessos del Sud enfront dels del Nord, i entre els interessos de les grans majories enfront dels dels poders fàctics.

Dimecres 3 de maig de 2006

* Luismi Uharte és militant d’Askapena i professor de la Universitat Central de Veneçuela (UCV)