Breu genealogia i usos polítics del concepte ‘espai públic’

En dues etnografies sobre dos àmbits urbans de Barcelona (L’espai clos [2004], sobre el Fòrum de les Cultures, al Parc del Fòrum, i Rambla del Raval de Barcelona [2010], sobre la Rambla del Raval), vaig introduir críticament el concepte espai públic per plantejar críticament que es pogués equiparar amb l’ús lliure i públic de la raó amb què Immanuel Kant traçava la imatge de l’espai públic modern.

Allà, hi blasmava la idealització que en féu al cap de 200 anys un altre filòsof, Jürgen Habermas, el qual excloïa d’aquesta noció totes les pràctiques de dominació, jerarquització i control social que, en realitat, hi estan associades. Per què? 

Orígens. El concepte espai públic com a consagració del suposat ús col·lectiu i harmoniós del domini públic d’un espai que se’ns representa com si fos veritablement accessible a tothom deu el seu èxit a l’ús que n’han fet, als darrers 25 anys, polítics professionals, governants, planificadors urbans, arquitectes i urbanistes. El 2008, l’antropòleg Manuel Delgado va redactar una anàlisi crítica d’aquest concepte que es reflectí a la primera part del seu pròleg a Rambla del Raval de Barcelona. Per a qui vulgui aprofundir en el coneixement d’aquest terme, és fonamental la lectura d’El espacio público como ideología (2011) publicat recentment en francès, en què Delgado analitza el desenvolupament del concepte i el sentit dels seus usos.

Sobre la base de les incursions de Richard Sennet (L’espai públic, 2014) i Delgado mateix a aquesta noció, provo de sintetitzar una mirada panoràmica amb l’objectiu de comprendre les raons per les quals és pertinent qüestionar l’ús del concepte espai públic, en la mesura que substituir carrers per espai públic implica acceptar un procés històric de legitimació ideològica del projecte social que el capitalisme global aspira a materialitzar als entorns urbans.

Partint de l’obra de Kant, al segle XVIII, l’espai públic apareix com una idealització absoluta de l’ús lliure i públic de la raó. Si es confronta aquesta idealització amb les condicions materials de vida de la classe treballadora urbana europea contemporània als segles XIX i XX i amb la seva situació de subalternitat, explotació i control social enfront de l’estat i de les classes dirigents, difícilment s’hi pot trobar un vincle empíric vegeu, per al context català del XIX, les monografies de Laureà Figuerola (Estadística de Barcelona en 1849) i d’Ildefons Cerdà (Estadística de la clase obrera en Barcelona en 1865).

Al cap de dos segles des de la filosofia política―, Hanna Arendt (La condició humana, 1958) concep l’espai públic com un àmbit ideal en què la gent enraona i debat en llibertat. Ho fa, igual que Kant, des del més pur idealisme. Arendt també havia remès en altres bandes a l’àgora grega, obviant l’absència forçosa d’esclaus, dones i infants. I, als anys seixanta del segle passat, Jürgen Habermas (Coneixement i interès, 1968) remarca la qualitat relacional de l’espai públic a través de qualsevol mitjà o esdeveniment que provoqui una comunicació entre desconeguts…

Significats. Observant els autors que, de dins i de fora de l’antropologia urbana, han pres les relacions socials als carrers com a objecte d’estudi als darrers cinquanta anys, es comprova que, en una pila de recerques clàssiques, el concepte d’espai públic no hi apareix Jacobs, el 1961; Ledrut, el 1973; Rapoport, el 1978; Augoyard el 1979; Lynch, el 1985; Lefebvre, el 1987 i el 1988, o Whyte, el 1988. Si s’hi detecta una vegada aquest terme, és com a simple equivalent de “carrers” i “places”. Erving Goffman, doctor en antropologia social, utilitza aquesta noció en un llibre titulat Relacions en públic (1963). Allí, espai públic apareix en alguna ocasió per remetre a l’espai en què s’esdevenen les relacions en públic: es refereix a les situacions en què hi ha persones que coincideixen físicament en espais pels quals transiten, espais de la relació en públic i per a la relació en públic. La societat, per a Goffman, esdevé un escenari immens sostingut a còpia de representacions contínues en què tothom actua d’acord amb el que pensa que els altres esperen d’ell vegeu el marc explicatiu que proposa Delgado.

Sennett, al cap del temps, no s’escarrassarà gaire a ocultar que parteix de Goffman en definir l’espai públic com “un lloc on es troben dos desconeguts” (Sennet, 2014: 11). En obres dels anys 1984 i 1985, antropòlogues i antropòlegs urbans com ara Lyn H. i John Lofland entenen l’espai públic com les àrees de la ciutat a les quals tothom té permès l’accés en general, la qual cosa inclou equipaments públics (edificis, aeroports, xarxes de metro, zones públiques d’edificis privats, etc.), i contraposen la noció d’espai públic a la noció d’espai privat, sotmès a restriccions legals pel que fa a l’accés. El 1988, Isaac Joseph, el gran estudiós de l’obra d’Erving Goffman, utilitza el concepte espai urbà que, segons ell, es caracteritza per una successió extrema de trobades i intercanvis d’informació en contextos de mobilitat (la mena de situacions que el poeta Charles Baudelaire, el novel·lista Jack London i el sociòleg Georg Simmel van avançar fa més de cent anys).

En definitiva, des de determinats terrenys del camp de la filosofia política, el concepte d’espai públic ha esdevingut una categoria que remet a l’esfera pública com a fiscalització de l’exercici del poder per un grup de persones, dins el context de determinades formes de vincle social. De l’ús generalitzat d’aquest terme des de la fi dels anys vuitanta i l’inici dels anys noranta del segle XX, se’n dedueix una mescla d’interpretacions amb connotacions polítiques i econòmiques definides amb claredat.

Per tant, si repassem com ha estat utilitzada la noció d’espai públic al llarg del temps, ens adonem que abraça: 1) el conjunt de llocs de “lliure” accés; 2) l’àmbit en què es desenvolupa una forma determinada de vincle social, i 3) l’àmbit d’un tipus concret de relacions de poder. Als últims 25-30 anys, la instrumentalització del terme espai públic per governants i polítics urbans, planificadors, urbanistes i arquitectes apareix associada gairebé sistemàticament a la legitimació de polítiques classistes a fi de perpetuar determinades pràctiques i representacions de la ciutat, amb l’objectiu d’encaminar les experiències dels vianants als carrers en termes d’obediència política i consum comercial formal. A Barcelona, mentre l’Ajuntament invoca les bondats de l’espai públic, multa infants pel fet de jugar a futbol en carrers buits i reprimeix, empaita i deté venedors informals, oblidant-se de promeses electorals sobre revocacions de l’Ordenança de civisme (2006), desenvolupada pels socis (PSC) de Barcelona en Comú. Confronteu-ho igualment amb les polítiques empreses per ICV des de la Conselleria d’Interior entre el 2006 i el 2010: organitzar la Brigada Mòbil en múltiples casos per apallissar, agredir, amb armament legal i il·legal kubotans, i segrestar, literalment, més de vint manifestacions a Barcelona, amb dispositius de centenars de mossos.

La suposada igualtat en les relacions a l’espai públic a què s’apel·la des dels discursos ciutadanistes és desmentida pels mateixos processos d’especulació immobiliària, gentrificació, control social, repressió, dominació i explotació. La representació idealista que Kant dugué a terme de l’espai públic com un espai harmònic, neutral, idíl·lic i socialment desconflictivitzat esdevé, en la societat de classes capitalista, una mera fal·làcia, pel fet que la nostra pròpia societat reflecteix tota mena de processos d’inferiorització social per motius de classe, gènere, etnicitat, edat, trets fenotípics (el color de la pell) o per motius vinculats a adscripcions ideològiques de tipus polític, religiós o afectivosexual.

Expulsant del llenguatge els conceptes carrer i plaça, esborrem del pensament el sentit perpètuament dinàmic i sotmès a tota mena de barreges, trànsits i contingències de la quotidianitat col·lectiva: som carn i ànima de carrer, sempre, vulguem o no. Enfront d’això, topem amb una retòrica entestada a mostrar les benaurances absolutes de l’espai públic, no pas com una categoria analítica molt relativament útil o bé absolutament inútil, sinó com un terme que es configura com instrument de l’acció administrativa i del control (mal) suposadament racionalitzador sobre les intervencions urbanístiques. No pot ser pas racionalitzador si no respon al que, ja a la Catalunya del segle XIX, la classe treballadora anomenava el bé superior de l’interès col·lectiu”, és a dir, el de la majoria social popular subalterna.

Utilitzacions. Aquest dispositiu conceptual anomenat espai públic pretén ensinistrar la societat en el camp dels discursos i les representacions a l’entorn dels suposats valors de la “ciutadania”. On hi ha espai públic, hi ha ciutadans, i on hi ha ciutadans, no hi ha lluita de classes. En canvi, on hi ha carrers, hi ha societat, col·lectivitat, heterogeneïtat, relacions de poder desiguals i conflicte. Així, és lògic que, des de perspectives polítiques diguem-ne d’esquerres, es remeti a la ciutadania? A Barcelona hi ha més 200.000 persones a les quals s’impedeix d’accedir a un seguit de drets formals, que no poden ni votar malgrat que visquin aquí des de fa cinc, deu i quinze anys, persones que un dia van arribar de fora de les fronteres de la Unió Europea buscant-se la vida, que fan les feines més mal pagades, que s’enamoren, estimen, s’aparellen, tenen criatures, es barallen, viuen i emmalalteixen, que moren aquí i que viatgen amb nosaltres al metro, cada dia. On són, llavors, els ciutadans, i els esclaus, les dones i els infants de l’àgora?

Per als antropòlegs, l’espai és un procés social; és, evidentment, dinàmic i està sotmès a tota mena de contradiccions, afirmacions, lluites i relacions de poder. Es tracta de reconèixer l’existència d’experiències individuals i col·lectives i de models antagònics respecte a les apropiacions que les persones duen a terme de l’espai, per exemple: vianant vs. conductor; oci mercantilitzador vs. lleure no consumista; festetes rituals per a figurants de les obres teatrals que el poder escriu vs. ocupacions reivindicatives dels carrers; control social (dotzenes de milers de càmeres) i militarització (milers de policies) de l’espai públic vs. passejar, rodar, tafanejar, badar, aturar-te, córrer, ajuntar-te, manifestar-te, cridar, pintar les parets, erigir barricades, curtcircuitar els processos de producció, distribució i consum… als carrers.

Henry Lefebvre plantejà (La producció de l’espai, 1974) que l’espai apareix com un marc, una reproducció i una apropiació de les persones que el viuen. Per aquesta raó, l’espai, en qualitat de fenomen social produït i reproduït per la pràctica que les persones i les societats en fan esdevé, sempre, un procés social un procés social en construcció contínua; un espai dinàmic que, més enllà de les normativitzacions dels urbanitzadors, planificadors i organitzadors, és objecte de construcció i d’ús pels qui hi transiten. Al seu torn, Jean-François Augoyard (Pas à pas, 1979) assenyalà que les atmosferes urbanes neixen d’entrecreuaments múltiples de sons, olors, colors, la pluja i el vent, les diversitats físiques, visuals, culturals… la vida col·lectiva.

L’espai, el carrer, és un procés social. No farem desaparèixer ni resoldrem els conflictes pel fet que, dels carrers, en diguem espai públic. Al darrere d’aquest terme hi ha l’intent dels poders establerts d’esborrar dels paisatges urbans la vida a través del seu desenvolupament: tremolors, trànsits, lluita de classes, patriarcat, racisme, resistències, trobades, agrupaments col·lectius, jocs, impugnacions simbòliques i instrumentals. La societat urbana és la societat dels carrers, i l’espai públic és senzillament un parany ideològic. Pertoca als senyors, als poders econòmics, polítics i mediàtics dominants utilitzar el terme espai públic.

Les ciutats seran rius plens de gent, cantava l’Ovidi: aquests rius són els carrers. I els carrers seran sempre nostres.

Gerard Horta

Gerard Horta

Poeta, escriptor, antropòleg, professor universitari català. Ha publicat diversos llibres d'antropologia, entre els quals destaca "De la mística a les barricades" el qual va rebre el XXII Premi Carles Rahola d'assaig l'any 2001. És militant de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP), i de la Coordinadora Obrera Sindical (COS).

You may also like...