“Caldrà tornar a pensar Europa amb la lògica de les potències regionals i la geoestratègia”

 Conversem amb Mikel Aramendi, antic militant de l’esquerra radical basca i comentarista polític internacional de la premsa èuscara. L’entrevista va tenir lloc en una granja del centre de Donostia el proppassat 1 d’octubre.

 

Sembla que les relacions entre el món occidental i Rússia es compliquen un altre cop…

 

Sí, penso que enguany, que es compleix el vint-i-cinquè aniversari de la implosió del bloc oriental, el perfil del nou món europeu, d’alguna manera s’ha aclarit. I aquest perfil és molt semblant al de l’Europa clàssica, on hi havia algunes potències continentals que s’aliaven i lluitaven entre si. De moment, és clar, sense arribar a la guerra, però sí, en una confrontació continuada d’interessos i, segurament, el fet de conèixer la política del segle xix esdevé imprescindible per a entendre la política del segle xxi.

Des d’aquest punt de vista, el segle xx i, sobretot, la segona meitat, ha estat un parèntesi estrany, però aquest parèntesi s’ha acabat i, en aquest moment, el procés que hi ha hagut durant aquests vint-i-cinc anys ha estat que el bloc occidental ha intentat mantenir la ficció de la seva unitat interna, que ha pres la forma d’Unió Europea (UE), la qual, sobretot després de la crisi, queda com més va més clar que, si és alguna cosa, és Alemanya i els seus satèl·lits. Aquesta, a més, almenys a l’Europa continental, està aconseguint el que en podríem dir els seus objectius històrics, és a dir: ser la potència hegemònica del centre d’Europa, ja que està col·locant la seva economia com l’únic eix d’Europa i d’Occident, perquè és cada cop més clar que aquest eix París-Berlín és, en realitat, Berlín, on París es mou al seu voltant i, més lluny, Itàlia, Espanya, etc. i els satèl·lits més petits, el Benelux i tots aquests països de l’Europa oriental que han entrat a la UE. I això és una dinàmica irreversible. Segurament, l’únic adversari d’aquesta dinàmica a l’Europa occidental seria l’euroescepticisme britànic, on són  com més va més palesos els criteris geoestratègics. No sé fins a quin punt, aquesta gent, a la Gran Bretanya, voldria tornar al que ells anomenaven política d’equilibri a Europa, però és clar que, en aquest moment, aquest equilibri s’ha trencat en favor d’Alemanya. El revers d’això seria el que ha succeït amb Rússia, que ha hagut de passar aquest camí de superpotència a només potència europea, però és clar que encara és una potència europea, entre altres raons perquè és el principal proveïdor energètic d’Europa i la majoria de matèries primeres són seves. Des d’aquest punt de vista, és cada cop més clar que Alemanya no es vol enemistar amb Rússia, sinó que hi vol mantenir alguna mena de sintonia, que històricament s’havia donat, perquè el que va fer Hitler o el que va passar a la Primera Guerra Mundial serien excepcions històriques i, normalment, Alemanya i Rússia han acordat que els països de l’entorn quedessin sota el domini de l’una o de l’altra. Això d’Ucraïna seria el corol·lari, o el darrer pas, d’això. Jo penso que ha estat un problema endogen, on un grup de conspiradors ha aconseguit de fer caure un poder oligàrquic i corrupte jugant amb les contradiccions i la dinàmica internacionals. Però això no significa que els interessos internacionals hagin canviat. D’on ha obtingut el suport el grup de conspiradors que s’ha imposat a Kiev? Dels que volen afeblir Rússia, sobretot del Regne Unit i França. Jo no crec, en contra del que es pensa, que hagin obtingut l’ajut d’Alemanya, perquè Alemanya s’adona que això és inacceptable per a Rússia i això trenca la sintonia per a la pròxima negociació, no només per la qüestió immediata dels combustibles, sinó també en l’àmbit geoestratègic. Des d’aquest punt de vista, jo penso que Alemanya s’estima més una Ucraïna neutralitzada que no una font de conflictes. Davant això, Rússia ha reaccionat, fins a un cert punt de manera improvisada i fins a un cert punt, de manera estudiada. Veig molt clar que el de Crimea no és una cosa improvisada; hi havia un pla per a ocupar-la, que s’ha executat en un tres i no res i que els ha sortit molt bé, perquè en un mes han pres el territori. I, a més, això no tindrà marxa enrere, perquè la gent d’allà hi està d’acord. En canvi, el que està passant a Donetsk penso que, per a Rússia, ha estat anòmal, que no ha buscat ni busca la secessió d’Ucraïna, sinó la seva neutralitat, mitjançant una federalització interna o el que sigui. I en això hi ha un acord o una sintonia entre Moscou i Berlín. I la resta de potències occidentals s’ensumen això d’alguna manera i intenten tensionar. Tot això és política del segle xix. La implosió del bloc oriental no només no ha portat la fi de la història, sinó que no ha fet més que actualitzar la història, i la història vella. És a dir, caldrà tornar a pensar Europa amb la lògica de les potències regionals i la geoestratègia. I Alemanya és una potència industrial o postindustrial dominant; Rússia és una potència dominant almenys en les matèries primeres i la resta són potències excolonials que han perdut força: el Regne Unit, França i, no diguem, Espanya i Itàlia.

 

La política europea del segle xix va acabar amb la Gran Guerra…

 

Sí, però la qüestió és que aleshores hi va haver una cursa armamentística esfereïdora que va ser un factor confluent amb el creixement industrial. És a dir, un dels principals factors del creixement industrial va ser, precisament, la producció bèl·lica. Ara no passa això. En aquest moment, els països europeus i les potències es troben en una mena desmantellament militar. Avui dia, Rússia, militarment, és menys que la Unió Soviètica; ha renovat algunes armes, però no la seva potència ni res que no tingués l’URSS. Això es veu fins i tot tàcticament. És a dir, diria que la principal particularitat que ha tingut l’operació de Crimea ha estat, en primer lloc, que Rússia ha assolit els seus objectius sense cap gran demostració de força. El tipus d’actuació de Rússia i l’URSS sempre havia consistit a desplegar milers de tancs i esclafar el contrari. Ara ha portat dos o tres mil soldats emmascarats i s’ha apoderat del país sense disparar ni un sol tret. A Donbass el que veig és que, en certa mesura, sense utilitzar les seves tropes directes, estan ajudant i armant mercenaris, voluntaris, és a dir, amb alguna mena de mecanisme d’això que en diuen proxy war. A Europa no hi ha cap dinàmica especial tendent a militaritzar els problemes polítics, entre altres raons, perquè, actualment, està demostrat que qui comença una guerra la paga i no hi ha manera de fer les guerres  econòmicament a esquena de l’altre. I, en aquest sentit, la recuperació del creixement polític, diplomàtic i de la la influència pràctica d’Alemanya no s’està traslladant a un creixement militar. Per tant, des d’aquest punt de vista, les possibilitats que aquesta dinàmica acabi en alguna cosa com  la Primera Guerra Mundial són pràcticament nul·les. Com a molt, podria passar el que passa a Ucraïna, una proxy war, una guerra d’intensitat baixa o mitjana entre petits agents interposats de segon o tercer nivell, però de cap manera una confrontació general. Al capdavall, el valor econòmic del sector armamentístic no és del segle xx. Però aquest problema podria ser al darrere, on sí que s’està donant una cursa armamentística i una militarització dels conflictes. Per veure el risc d’una gran guerra, jo sempre miro al començament i n’hi ha un de molt perillós, que hi ha estat sempre, i és entre l’Índia i el Pakistan i que sovint han estat a un pas d’una guerra general. I, després, per exemple, també és preocupant com estan creixent les contradiccions entre la Xina i el Japó. No hi ha cap agressivitat externa palesa, però es veu que, per sota, hi ha un creixement continuat. I, com que totes dues són potències econòmiques, estan assumint una despesa militar tremenda, més petita que la dels EUA, sens dubte, però, proporcionalment, molt més gran que la de qualsevol país europeu; estan renovant les flotes, dissenyant armes estratègiques, etc. El Japó està bastint l’exèrcit que, en teoria, li prohibeix la seva constitució i això sí que es preocupant, quan, a Europa, tots els exèrcits estats estan en procés de desmantellament. França encara no, però el Regne Unit, per exemple, té uns problemes econòmics tremends per renovar els Trident, perquè, a més, no és gens clar que hi hagi cap enemic amb què justificar aquesta despesa. En canvi, després de la Primera Guerra Mundial les despeses per a renovar les flotes eren un dels motors de l’economia i la part més substanciosa de la despesa pública que, actualment, a Europa cap opinió pública acceptaria.

 

Has comentat que hi ha tensions dins la mateixa UE. Per on podrien esclatar?

 

Aquesta tensió interna avui dia està esclatant en l’àmbit econòmic. Al capdavall, l’austeritat és la política econòmica d’Alemanya. I, al mateix temps, també hi ha una geoestratègia d’Alemanya, perquè això li garanteix que els altres països li pagaran el deute que tenen amb les seves finances, però també perquè porta Alemanya a una posició dominant, que està sortint de la crisi molt més forta relativament davant Europa. La resta de països han perdut pes relatiu a Europa. El Banc Central Europeu és una sucursal d’Alemanya, que fa el que Alemanya vol. El paper central d’Alemanya està quedant del tot fixat: és el país més gran, més avançat, i la seva economia marca la dinàmica de tota la resta i tots els altres no són capaços de posar-se d’acord contra Alemanya. El seu problema, en el futur, serà amb els EUA. L’elit política nord-americana fa temps que ha vist que Alemanya és un contrincant, no militar, però sí econòmic i se l’ha de vigilar. I aleshores es fan coses a Alemanya i a Angela Merkel que al Regne Unit no se li farien mai. Segurament, per a l’elit clarivident nord-americana, Alemanya, actualment, és més preocupant que Rússia, perquè veuen que el fet que la UE sigui un satèl·lit d’Alemanya i del seu entorn és un problema seriós per a ells, sobretot a llarg termini. Si canviés la composició dels blocs econòmics del mercat lliure, o d’aparença lliure, tot Europa quedaria amb les normes d’Alemanya, i no dels EUA.

 

Ara s’està negociant el Tractat de Lliure Comerç entre els EUA i la UE…

 

En l’àmbit del mercat lliure, la circulació lliure de capitals ja està feta i no sembla que ningú hi pugui posar fre, com ara amb una taxa Tobin. Jo veig que, com més va, més problemes hi ha per a arribar al mercat de mercaderies totalment lliure, sobretot als mateixos EUA. En el cas d’Europa, si el proteccionisme als EUA s’accentués, la UE també ho hauria de fer i això suposaria automàticament per a Alemanya un mercat més tancat. Alemanya pot fer càlculs que el seu interès econòmic estricte és Alemanya, però el seu interès més ampli és l’eurozona i, aleshores, hi hauria un problema de matèries primeres. Jo suposo que faran una tongada de converses, que no arribaran a res, perquè és cada cop més clar que la liberalització total del mercat de les mercaderies no és desitjable ni interessant per a les grans potències. Per exemple, la liberalització dels productes de l’agricultura beneficiaria nombroses economies emergents. I als EUA i la UE l’agricultura és un sector hiperprotegit. Per tant, des d’aquest punt de vista, jo no espero cap acord seriós. Potser signaran alguna cosa per fer veure que, de tant en tant, arriben a algun acord, però penso que el que els interessava era la liberalització de capitals, i això ja ho han aconseguit.

 

Abans has esmentat les guerres mitjançant proxies i tu mateix has dit que un dels exemples més evidents en seria Síria.

 

Sí, és com més va més clar que a Síria hi ha una guerra regional. Tota la regió es troba, d’una manera o altra, en una situació de guerra i tots els actors de la zona hi estan implicats. I, per tant, cal mirar on són els fronts ideològics i estratègics. La meva impressió és que els fronts són segons les fractures internes de l’Islam, entre sunnites i xiïtes. Els xiïtes fa temps que ho han entès i això els ha donat un avantatge, perquè, a Síria, jo penso que l’Iran va veure des del principi que la situació acabaria en una guerra. Quan van començar els primers incidents al carrer, jo no entenia per què el govern va adoptar una posició tancada i va optar per la repressió de manera tan despietada, però, després, s’ha vist que hi havia una decisió estratègica i que hi han actuat assessors iranians, que li han dit que això acabaria en guerra i, per tant, s’hi havia de preparar. I que hi perdria una part del seu exèrcit i s’havia de preparar per a guanyar-la amb la que li quedava. I al-Assad ha seguit aquest raonament. La valoració moral d’això pot ser la que vulguis, però l’avaluació militar és impecable: qui veu la guerra abans que comenci ja té guanyada la primera batalla. Aquest món xiïta ha estat el guanyador de la guerra de l’Iraq sense fer res, per dir-ho d’alguna manera. La guerra de l’Iraq ha acabat, l’ha guanyada l’Iran. I això va ser així perquè la minoria xiïta que a l’Iraq no havia estat mai al govern hi va arribar i va organitzar una mena d’Estat o un tros d’Estat. A Síria ha passat el contrari: la minoria era el món alauita, que ha tingut el poder durant dècades i l’ha mantingut. I el tercer o quart element seria Hezbollah al Líban, que, oficialment, no és al poder, però que, fàcticament, és un poder tremend; hi és el poder principal i, segurament, és més poderós que el mateix Estat. L’Iran ha sabut coordinar tot això i és per això que veig que en aquesta guerra general o racional ha aconseguit posicions molt serioses. El cas contrari és el del món sunnita. D’una banda és majoritari, més ric, perquè té al seu costat els petroregnes de l’Aràbia, però li ha costat i li està costant tenir una resposta comuna, perquè, entre altres raons, les fractures que hi ha dins aquest món són molt més grans, ni tan sols hi ha acord entre els règims de l’Aràbia. Això s’ha vist a la guerra de Líbia, on cada part tenia els seus patrons i col·laboradors, però a Síria passa el mateix. Per què està tan trencada l’oposició a al-Assad? Perquè s’organitza d’acord amb patrons diferents: l’Exèrcit Lliure de Síria, sobretot a la rereguarda, té el suport de Turquia; el Front Islàmic, que seria el front dels Germans Musulmans, té el de Qatar; i després apareix aquest element anòmal que és l’Estat Islàmic. Amb l’Estat Islàmic crec que el passa és el que ha passat sovint: que un estat, en aquest cas, l’Aràbia Saudita, li ha donat suport a l’Iraq, però que, al final, l’invent se li ha escapat de les mans, igual que va passar al seu moment amb Al Qaeda, ja que, al capdavall, jo penso que l’Aràbia Saudita, en tot això, intenta controlar amb diners aquestes criatures que ha creat, però el control a través dels diners aguanta fins que aquest tipus d’organitzacions aconsegueixen mitjans de finançament propis. El que se’n va en orris en tot això és l’esquema dels EUA per a l’Iraq de la postinvasió: mantenir un Estat unificat. Avui dia, parlar de l’Iraq com un estat unificat és una ficció; en tot cas, hi ha tres estats o subestats i, en el futur, serà impossible tornar-lo a cosir. De retop, s’ha creat una mena d’estat kurd, que, en teoria, cap de les potències no voldria (ni l’Aràbia Saudita, ni l’Iran, encara menys Turquia, ni tampoc Síria), però s’ha creat. Ja veurem amb quina durada, però això mateixa ja altera l’escenari, ja que porta Turquia o a prendre decisions molt radicals (perquè si prioritza el problema de la seva minoria kurda gairebé estaria obligada a actuar contra aquest estat kurd) o a buscar una solució política, és a dir, acceptar que aquest estat kurd existeix i reconèixer a la seva minoria kurda almenys alguns drets polítics i culturals, perquè, si no, és l’escenari ideal per a tenir  una situació de guerra intermitent. Però es veu que, en tota la dinàmica, hi ha una guerra, en alguns llocs oberta, en d’altres, larvada, silent, mitjançant agents interposats, ja que, és clar, l’Iran no està en guerra de manera directa, però els seus assessors són a Síria, a l’Iraq; l’Aràbia Saudita no està en guerra directament, però els seus diners són a l’Iraq, a Síria, al Líban… Tots estan prenent una mentalitat bèl·lica i això et porta a estendre la guerra, no a .buscar solucions polítiques. Jo crec que cada part encara pensa que pot treure més de la dinàmica bèl·lica que no de les dinàmiques polítiques, entre altres raons perquè amb prou feines hi ha dinàmiques polítiques. Al Líban mateix, encara es manté l’aparença d’una unitat interna, però perquè hi va haver una guerra civil esfereïdora gairebé fins ahir mateix i perquè ara que tothom s’ha adonat que la superioritat militar de Hezbollah seria total, si Israel no s’hi fiqués. És una situació explosiva, que pot acabar en una guerra regional oberta.

 

Aquests dies han començat els bombardeigs occidentals sobre Síria…

 

Jo penso que això és pur teatre. Cadascun dels participants vol fer la impressió que fa alguna cosa sense fer-la de debò. És a dir, no crec que els EUA vulguin ajudar al-Assad destruint la seva oposició. Per tant, bombardegen, però, si és possible, sense desactivar l’oposició a al-Assad. De manera que aquestes bombes havien de fallar. Després diran que també hi ha l’Aràbia Saudita, Qatar, i els Emirats. I jo dic que cadascun d’aquests té sota les bombes algú que ells mateixos han finançat. Tots han de fer una ficció davant l’opinió pública occidental. D’on ve aquest afer? Més enllà de la truculència de les execucions de l’Estat Islàmic [IS, per les sigles en anglès], cal pensar que són accions pensades políticament i estratègicament i, per tant, si eren accions pensades políticament i estratègicament, calia saber que la conseqüència seria una intervenció militar. Per tant, volien aquesta intervenció. Per què pot voler l’Estat Islàmic una intervenció? D’una banda, és clar, per assolir legitimació entre una part dels islàmics, només d’una part, però d’una part que per a ells és important: els radicals, etc. Però, d’altra banda, la meva impressió és que també hi pot haver un càlcul força més barroer. Tot això passa quan s’han fet tots els esforços perquè les potències occidentals intervinguin a Síria, i aquests han fracassat. Es va intentar amb la qüestió dels gasos, però, d’una banda, les potències occidentals no tenien gens de ganes per fer de debò un salt com aquest i, de l’altra, no veien clar que hi guanyarien,  o qui ajudarien a guanyar, si el feien. Doncs, al final, això s’ha fet de manera estrafalària: amb la mediació de Rússia, amb al-Assad dient que està disposat a destruir les seves armes químiques (cosa que no altera gens la dinàmica de la guerra, perquè aquesta no s’està fent en aquests termes, sinó que és una dinàmica de guerra terrestre). Quan no van aconseguir que les potències occidentals intervinguessin a Síria amb allò de les armes químiques, jo penso que altres (especialment, l’Aràbia Saudita) s’han pensat com es pot aconseguir que s’impliquin en aquesta història i una via sinistra pot ser aquesta: passant l’IS de l’Iraq a Síria; un cop allà, hi ha un creixement molt ràpid, perquè, al capdavall, l’oposició siriana és més un problema d’astrofísica que no de política (és una constelació: satèl·lits, planetoides, etc.) i d’aquí s’ha donat la implosió de l’Iraq. La implosió de l’exèrcit iraquià, al nord, era una cosa del tot previsible, perquè aquest exèrcit era un invent dels EUA, que no tenia gens de suport en la societat ni en la política iraquianes. La base de l’exèrcit podia ser multiconfessional, però els oficials eren totalment sunnites. I el que, al final, ha passat ha estat que el govern xiita d’al-Maliki, de manera sectària, però estratègica, ha intentat establir la seva base també a l’exèrcit, la qual cosa ha portat a l’exclusió dels oficials sunnites, però quan va començar l’ofensiva d’IS al nord, segons la xifra que he llegit, hi va haver 30.000 desercions. És a dir, gairebé tot l’exèrcit que hi havia allà ha desertat. Això ha portat tota la dinàmica que ha vingut després. En la intervenció occidental, per exemple, en la posició d’Obama, es veu quantes resistències, condicions, límits, sí, peròs hi ha posat. D’una banda, si cal intervenir a Síria o no, si s’han de fer accions terrestres o no, qui cal bombardejar, com s’ha de formar la coalició, i tot això. Jo penso que, al capdavall, totes les parts són conscients que estan aliats amb uns tramposos i, doncs, que tenen problemes per fer les seves trampes. És a dir, un joc de tramposos on cadascú espera sortir-hi guanyant manipulant l’altre. És una situació típica en aquestes proxy wars: es fa el mínim de guerra i els guanys més grans s’aconsegueixen mitjançant maniobres fetes al darrere. Ara: això té poc recorregut, perquè la realitat és la que és. Jo penso que els EUA deixaran aquesta qüestió tan bon punt es tranquil·litzi la seva opinió pública.

 

Així, doncs, l’IS és una criatura que se li ha anat de les mans a l’Aràbia Saudita?

 

Sí. El que passa és que l’Aràbia Saudita no s’ha d’entendre com un estat homogeni o monolític. D’una banda, l’Estat es barreja amb una família, de manera que els vaivens familiars són problemes d’Estat. Al Qaeda era una criatura que es va rebel·lar contra l’Aràbia Saudita, però els serveis secrets saudites van perdre del tot el control o estaven d’acord amb moltes de les coses que feia Osama Bin Laden? Potser el rei i el ministre de Defensa no hi estaven d’acord, però el seu germà, que era cap dels serveis d’intel·ligència, s’entrevistava amb Osama Bin Laden a l’Afganistan quan els EUA el tenien com l’home més buscat. És a dir, que aquests jocs són continus a l’Aràbia Saudita, però en aquest moment aquesta dinàmica de l’IS sense subte no li interessa gens, sobretot des del moment que la nomenen califat, perquè això té unes repercussions ideològiques tremendes, perquè qui es considera califa ha d’exigir la submissió de tots de tots els musulmans, incloent-hi l’Aràbia Saudita. Ara: a la vegada veig que l’Aràbia Saudita sap que si cal assolir la implicació d’Occident cal fer coses així, perquè, si no, amb l’altra dinàmica els està guanyant l’Iran. Per tant, si ha d’enfrontar-se a l’estratègia de l’Iran o ha d’assolir la col·laboració d’Occident ha de fer totes les trampes.

 

Tornant a la política europea, una de les qüestions que més s’han destacat de les darreres eleccions al Parlament europeu ha estat la victòria del Front Nacional a França i el creixement de l’extrema dreta a altres estats.

 

Jo, aquí, comparteixo les anàlisis més convencionals que se n’han fet: l’extrema dreta està essent un dels guanyadors de la crisi i això, en gran mesura, és perquè l’esquerra no té política clara ni, sobretot, alternatives. Potser en el cas de Grècia, sí, però seria gairebé l’únic cas, perquè, a la resta, el que està passant ―aquí amb Podemos, etc.― són fenòmens molt immadurs, almenys per ara, no hi ha cap corpus doctrinal, encara menys organitzatiu. En el cas de França, el factor principal és la desfeta absoluta de la socialdemocràcia, perquè, antigament, Strauss Kahn podia ser l’ala dreta de l’esquerra, però, actualment, la política d’Strauss Kahn és totalment la política del govern. Al seu moment, a Alemanya va passar una cosa semblant amb Oskar Lafontaine, però, en el cas de França, és palès que el govern no només fa una política de dreta, sinó que la fa negant tot el que havia ofert. I, des d’aquest punt de vista, Valls és un sarkozyà. En aquest sentit, el Front Nacional té el valor de la coherència, no ha canviat el seu discurs i, potser, amb Marine Le Pen s’han imposat les seves cares més fosques i estridents. Fóra “bo” haver de portar al govern tot això, perquè una cosa és dir a la gent, des de l’oposició, el que vol sentir i una altra arribar al govern i veure què passa amb la senyora Merkel, perquè, a banda de la ruptura ideològica de la socialdemocràcia, hi ha també la feblesa geopolítica de França. I això no canviarà ni tan sols amb Marine Le Pen al govern. O, per a això, s’hauria d’anar en orris la UE. A veure si són capaços de fer-ho. Passarà el que sempre ha passat a França: el que va portar Chirac al govern, és a dir, per barrar el pas al Front Nacional, tots amb la dreta, perquè l’alternativa és l’ultradreta.

 

L’any 2002, però, quan va arribar Chirac a la presidència de la República, almenys, juntament amb el creixement del Front Nacional, també va pujar l’LCR, però ara…

 

Jo penso que aquí tenim un problema doctrinal: l’esquerra no té una resposta a la crisi i a la situació socieconòmica que aquesta ha generat. En una situació d’emergència, l’esquerra no ha pogut crear, com a Grècia, un programa mitjançant unes mesures de coherència mínima o de sentit comú, que pot acceptar molta gent. Aquí també l’esquerra diu coses que accepta la gent, però no és capaç de fer un projecte amb tot això. I és que, per fer un projecte, cal trencar amb moltes coses; no és només un procés de construcció, sinó també de destrucció. I, en aquest moment, es pot fer un projecte socioeconòmic seriós a la UE per a sortir de la crisi continuant a la Unió i a l’euro? És clar, sortir de l’euro fa tremolar a la gent, també a la d’esquerra. El que té cinc cèntims diu que tot quedaria potes enlaire. Al referèndum d’Escòcia, les raons econòmiques han estat decisives. I això que el món del sí ha treballat el programa socioeconòmic fins a l’extrem, però, fins i tot així, molta gent ha votat que no, perquè li tremolen les cames amb el canvi de moneda, la sortida de la UE, etc. Avui dia, és molt difícil dir que hauríem de sortir de l’euro, però si no comencem a sembrar aquestes idees, tota la resta són pedaços. La virtut del programa revolucionari de fa un segle era aquesta: abans de construir qualsevol cosa, haver de destruir. Però ara volem transmetre a la gent que el que volem construir nosaltres es pot construir sense destruir res del que hi havia abans. I cal trencar moltes coses. Un altre problema, no menor, és que, sociològicament, som una societat vella i, a les societats velles, costa molt trencar coses. La veritat és que hi ha una munió d’intel·lectuals que fan propostes d’esquerra;  sabem què és el que no funciona socioeconòmicament; tenim una experiència que no teníem quan érem joves, etc., però, alhora, ho volem fer tot sense trencar ni un sol vidre.

 

Al Regne d’Espanya, l’aspecte més destacable dels resultats de les eleccions al Parlament europeu ha estat la irrupció amb força de Podemos.

 

Jo penso que això ha estat una de les conseqüències del daltabaix del PSOE, el qual no sé si serà total, però aquí, al País Basc, és molt evident que el PSOE, com el PSC a Catalunya, està quedant reduït als seus quadres professionals. I, d’ara endavant, potser molta gent tindrà menys problemes per a votar l’esquerra abertzale, però d’altres també a Podemos, al mateix País Basc, on va obtenir 50.000 vots, la qual cosa amb prou feines ha assolit mai aquí una força d’esquerra. D’on ha tret tots aquests vots? D’entrada, de molta gent jove, que acaba d’arribar a la política. I aquí sí que s’està donant una mena de canvi, on durant molts anys els joves han viscut d’esquena a la política i ara hi ha una dinàmica entre joves de 18, 20 o 22 anys en què està ben vist responsabilitzar-se de la política o, si més no, interessar-s’hi. I en aquest àmbit hi ha alguns referents. I Pablo Iglesias ha aconseguit esdevenir-ne un, del tot mediàtic, sense cap tipus de connexió doctrinal i, encara menys, orgànica, però els agrada el que diu i l’han votat. I, després, el rebot: molta gent que ha sobreviscut al daltabaix de l’esquerra. Fins a quin punt pot durar aquesta dinàmica? Això també serà a les seves mans. Si fossin capaços de donar-se un cos orgànic, un contingut doctrinal…, però això ho veig difícil, perquè aquest món és molt magmàtic. Aquí, per exemple, el que va ser molt cridaner de les eleccions europees va ser que Podemos va obtenir vots a la majoria de pobles, fins i tot als més petits, totalment euskalduns, de l’esquerra abertzale (Zerain, etc.). Dels vuitanta i escaig municipis de Guipúscoa, em sembla que Podemos no hi va treure cap vot només a cinc. És una altra manera de fer política, que no té res a veure amb les connexions de l’esquerra clàssica (basada en les organitzacions sindicals, les fàbriques, etc.).

 

Una de les implicacions més evidents de l’emergència de Podemos a escala estatal és el fre que ha suposat al gran creixement que esperava la UPD.

 

Això també és significatiu: la sagnia del PSOE no està alimentant de cap manera esguerros com la UPD o Vox, sinó aquestes dinàmiques d’esquerra. Jo penso que UPD ha fracassat totalment en aquesta idea de vincular la sortida de la crisi al reforçament de l’Estat central.

 

En el cas de Podemos, el concepte de classe sembla que ha desaparegut del seu vocabulari (només parlen de “castes”); segons una enquesta, era la formació més ben valorada pels empresaris i, en la qüestió de la plurinacionalitat de l’Estat, s’han oposat a les organitzacions territorials, al·legant que això conculca el principi del valor igual dels vots. Això també ho diu la UPD…

 

Sí. És un fenomen que es troba en una situació magmàtica. D’una banda, és microcefàl·lic: hi ha quatre o cinc entorns, des dels quals es dóna una mena de procés d’irradiació. Aquesta gent coneixia Pablo Iglesias per la televisió i, en aquests missatges, sovint hi ha més un contingut vehicular que no un de doctrinal, perquè els missatges que es poden emetre per televisió són aquests. Per a ells, l’eina política bàsica és la tertúlia. Això et porta a condicionar també el producte, quan no tens altres recursos. A partir d’aquí, jo veig que en aquest món hi ha idees del tot contradictòries.

 

Per exemple, el federalisme i la circumscripció única.

 

Sí, i a més fugint de l’experiència política acumulada que hi ha. Per exemple, quants anys portem pensant, debatint, avorrint-nos i emprenyant-nos a l’entorn del federalisme? I què entén Podemos per federalisme? Vés a saber, apostaria que tants caps, tants barrets. Què passarà si es porta aquest tema a una assemblea interna? Doncs que el moviment no té prou unitat interna per a romandre unit en aquests àmbits doctrinals bàsics. I en una assemblea de Podemos a Madrid sortirà una cosa i Podemos del País Basc sortirà tot el contrari i, aleshores, vindran ruptures, etc. I els que en un lloc siguin majoritaris en un altre seran minoritaris. A mi el que em sorprèn és que sembla que alguns es pensen que és factible que tinguin responsabilitats de govern en un termini immediat. Això té una explicació i és que, per assolir crèdit davant l’opinió pública, cal dir que s’està disposat a assumir responsabilitats. La relació de Podemos és mediàtica; no hi ha cap estructura. Si hi hagués un moviment estudiantil seriós, organitzat, amb un corpus orgànic i ells hi fossin forts, el controlessin, en podrien treure doctrina, consensos (o disensos) i hi hauria una columna vertebral. Però quan tens un líder que apareix a la televisió i molts espectadors que des del sofà de casa que diuen “doncs, està molt bé el que diu aquest”, què s’aconsegueix? Una sintonia metafísica, i les sintonies metafísiques duren el que duren. És molt difícil donar cos a això. És un fenomen totalment nou, però el risc que té és que sigui efímer. Això pot ser bo si serveix perquè després sorgeixi una altra cosa, però, ara com ara, ho veig molt difícil. Els moviments socials estan molt malament: els històrics (sindicalisme, etc.) i els que han sorgit en els darrers temps (15-M i aquest tipus de moviments). Per exemple, és preocupant que, en un moviment en què hi ha molts estudiants universitaris, el moviment sociopolític a la universitat sigui un zero a l’esquerra.

 

Tanmateix, sembla que, a les eleccions al Congrés espanyol, Podemos podria fer uns resultats espectaculars.

 

Segurament sí, pel desprestigi continuat de la política convencional i tot el que es fa contra Podemos, al capdavall, els alimenta. És el mateix fenomen polític que, al seu moment, hi va haver amb l’esquerra abertzale. En la mesura que les forces del sistema l’ataquen, això li dóna crèdit davant de molta gent. I aquest és el seu principal atractiu polític. Fins quan pot durar això? Ja veurem, però és veritat que és molt incòmode per al sistema polític, perquè, entre altres raons, el pot portar que no hi hagi majories clares. I el sistema espanyol, sense majories clares, és un caos. Està pensat per a crear majories artificialment i, si aquest sistema juga en direcció contrària, perquè ha aparegut una força com Podemos, les conseqüències polítiques poden ser greus.

 

Alguns analistes han interpretat l’acceleració del procés successori a la corona espanyola per la por del PP i el PSOE de perdre la majoria absoluta entre tots dos a les pròximes eleccions…

 

Jo mateix penso que aquest va ser el factor principal per a accelerar el canvi de rei. Altrament, no s’hauria fet o, si més no, no s’hauria fet en aquests terminis, però quan van veure que, en unes eleccions, no sumarien prou vots entre el PP i el PSOE per fer la llei orgànica per al canvi que volien fer, doncs van dir que ara o potser mai. Bé, ha servit per a retirar el Borbó…

 

Al País Basc, l’aparició de Podemos ha afectat, en certa manera, l’esquerra abertzale. D’una banda, el fet de tenir responsabilitats de govern i, de l’altra, formar coalició amb Eusko Alkartasuna (EA) pot haver-li fet perdre alguns vots…

 

Jo penso que, per a l’esquerra abertzale, l’aparició de Podemos al País Basc, d’una banda, li suposa un risc, però, de l’altra, també una oportunitat i la meva impressió és que s’estima més de veure-ho com una oportunitat, tot i que, al principi, l’endemà de les eleccions europees, entre molta gent hi hagués una reacció força negativa. Jo pensp, però, que s’han adonat que això els pot fer més bé que mal i que han d’intentar d’arribar a una sintonia amb aquest món, sobretot perquè han vist que hi ha un món d’esquerra que no és a l’esquerra abertzale històrica o convencional, en certa mesura pel problema de la violència, però també potser perquè tenen altres sentiments o visions a l’entorn de la nacionalitat i la identitat. I, sobretot, perquè s’han adonat que això és una realitat entre la gent jove, euskaldun, que no veu en perill la identitat nacional. Molts votants de Podemos són joves euskalduns, que van a la universitat, que fan els estudis superiors en èuscar, però als quals, a la vegada, el problema nacional no els capfica especialment, perquè, entre altres raons, no han viscut la conflictivitat que hi havia en altres èpoques. I l’esquerra abertzale, pel reduccionisme que fa sovint, s’ha pensat que tothom que és d’esquerra i euskaldun és dels seus. En el cas de Podemos, la conclusió a què ha arribat l’esquerra abertzale, que ara està convençuda de debò de la prioritat de la política, ha estat que hauria de fagocitar Podemos, fer-li una OPA amistosa. A més, perquè si Podemos assolís representació als ajuntaments, juntes generals, etc., aquests serien els seus aliats més immediats. I amb prou feines han anat vots de l’esquerra abertzale a Podemos. L’esquerra abertzale podia tenir un desgast electoral, però diria que sobretot entre els electors més joves, que no estan d’acord amb els seus representants i, sovint, per problemes del tot locals (aquí, sens dubte, un dels problemes més grans ha estat la gestió dels residus). A més, molts dels representants polítics són provisionals, sobretot a Guipúscoa i als ajuntaments i juntes generals, la gent que han sorgit de les llistes blanques. Segurament, a les pròximes eleccions hi haurà una fusió entre l’elit política que ha sortit d’aquesta experiència i l’elit política tradicional. Però, per aquí, no crec que Podemos li suposi cap problema electoral especial. Els problemes electorals de l’esquerra abertzale són els seus de casa.

 

En aquest sentit, els problemes de l’esquerra abertzale podrien derivar del fet d’haver assumit responsabilitats de govern i de la qüestió dels presos i del final de la lluita armada.

 

Sí, el que passa és que, parlant amb sarcasme, el govern de Madrid li fa un favor a l’esquerra abertzale per la tossuderia que porta en política penitenciària, que ha obligat l’esquerra abertzale a romandre unida. Una política més intel·ligent i prudent hauria estat crear-hi fractures, afavorir unes vies i reprimir-ne d’altres, etc., però, en comptes d’això, el que fa és atonyinar tothom i obligar l’esquerra abertzale a mantenir-se ferma. I això, sent sarcàstic, ha estat el factor més beneficiós políticament per a l’esquerra abertzale en aquests quatre anys. Jo penso que el desgast de govern és més un desgast de gestió. Almenys en el cas de Guipúscoa, penso que el cas de les escombraries ha estat totalment real i ha obligat l’esquerra abertzale a fer algun tipus d’adequació, passant del sistema porta per porta com a única opció a fixar objectius més concrets en els percentatges de reciclatge, qualsevol que sigui el mitjà per arribar-hi (amb el cinquè contenidor, etc.). Una altra cosa és el peatge a les autopistes. Això porta a enfrontar-se amb el sector del transport, sobretot amb el sector petit, és a dir, el més pròxim a l’esquerra abertzale. Això ho ha deixat d’alguna manera en stand by. I és clar que hi tornarà després de les eleccions, però sabent que, per no lluitar contra la seva base social, haurà de fer les coses amb molt de rigor, explicant-les bé i fent el mínim de mal a la gent. Altrament, en aquest moment l’esquerra abertzale té un avantatge i és que els seus contraris estan molt malament; almenys a Guipúscoa és molt evident.

 

El PNB també?

 

Sí, en el cas de Guipúscoa, el PNB no sé en què pensa, però ha fet una oposició kamikaze, en què ha donat per bona qualsevol cosa per fer la contra a l’esquerra abertzale i els resultats que ha obtingut no ho justifiquen gens i em penso que, quan arribin les eleccions, aquests seran encara pitjors. Hi podria haver alguna sorpresa, però penso que el PNB podria treure uns resultats encara pitjors que a les eleccions anteriors. El Partit Socialista, en aquest moment, es troba en un procés de descomposició, el beneficiari principal del qual serà Podemos, però també, en alguns llocs (per exemple, a Errenteria), l’esquerra abertzale, on ha fet una gestió força convencional, que ha satisfet la gent. La realitat també hi ha ajudat una mica, ja que tothom accepta la decisió de no fer la incineradora. Però això també li ha fet veure el problema que implica fer política. La qüestió no és només tenir les solucions que semblen màgiques i una certa força política, sinó que cal convèncer la gent i, sobretot, els seus. I, davant de molts problemes, el món de l’esquerra abertzale és molt ampli. El transport i les escombraries no s’han vist històricament com a problemes de classe, però són problemes socials. Ara hi ha també el problema de la bancarització de Kutxabank, i aquí sí que tenia un sentit de classe més clar, perquè és clar que hi ha un procés de bancarització molt directe i aquí l’esquerra abertzale no ha tingut dubtes del que s’havia de fer.

 

Al primer acord, va dir que sí…

 

Sí, perquè van intentar el possibilisme. En aquest sentit, ELA va tenir una mica més de previsió. De tota manera, el que és molt clar és que, en aquest camí, l’única alternativa política a la privatització d’aquesta banca mig pública és l’esquerra abertzale. La resta estan del tot ficats en el mecanisme privatitzador, pensant que cadascú hi sortirà guanyant, quan, en realitat, els qui hi sortiran guanyant seran els gestors. D’altra banda, la Diputació Foral de Gipuzkoa està subvencionant empreses (empreses petites i mitjanes), fent una gestió clàssica. Aquest món, a Guipúscoa, és molt ampli i, per a molts empresaris petits i mitjans, l’esquerra abertzale és més desitjable que d’altres. La meva impressió és que, a Guipúscoa, a les pròximes eleccions l’esquerra abertzale es consolidarà, amb tota la força que a les anteriors.

 

La qüestió és si tindrà majoria absoluta o no.

 

En qualsevol cas, si arriba a una segona legislatura amb una majoria àmplia serà molt més difícil fer-li aquesta oposició kamikaze, perquè un o l’altre haurà de decidir si continuen per aquest camí, i continuen perdent, o li resulta més còmode arribar a algun acord o coalició amb l’esquerra abertzale. La meva impressió és que, amb la situació en què quedaran els socialistes, aquests hauran de fer comptes sobre el seu futur.

 

Una altra opció seria, en cas que Podemos entrés a les Juntes Generals, un govern de coalició EH Bildu-Podemos, si entre tots dos sumessin majoria absoluta.

 

Sens dubte. Això seria, per a l’esquerra abertzale, gairebé l’escenari ideal.

 

Quines previsions fas per a les eleccions al Parlament basc i com veus el “procés de pau”?

 

El que l’esquerra abertzale ha d’intentar i intentarà és mantenir el tema a l’agenda política, perquè una gran part de la seva motxilla és en aquest ampli món dels presos. Com? Jo penso que és clar que unilateralment, perquè no es pot esperar res de Madrid, perquè només farà canvis, com amb la doctrina Parot, quan li ho digui una instància inapel·lable. En aquest sentit, el problema de l’esquerra abertzale és com mantenir aquest problema a l’agenda política. Sens dubte, per a això cal un moviment social; potser no tant un moviment basat en una mobilització continuada, com fins ara, sinó en els mecanismes de grans mobilitzacions molt de tant en tant. I, en aquest àmbit, el que és clar és que estan intentant eixamplar el cercle: eixamplar els acords polítics per a donar una sortida més o menys digna a la qüestió dels presos. Com portar això a les eleccions? Això podria ser un dels problemes més grossos, perquè, com més va, la política institucional imposarà les seves normes i aquestes són que calen uns candidats creïbles, que siguin representatius del seu món, però que també tinguin solvència tècnica i intel·lectual. Després, Madrid no només no hi ajuda, sinó que està sabotejant el procés. Els darrers rumors diuen que està preparant una batuda contra Gure Esku Dago. Jo penso que l’espectre polític basc està molt estabilitzat. La majoria de vots estan decidits per endavant, però també hi ha fluctuacions, les quals es donen més en el si del sector constitucionalista que no en el món del nacionalisme basc. Però en aquest també hi comença a haver fluctuacions; el món del PNB ha estat molt fidel, però, si més no a Guipúscoa, això és un gran dubte; de vegades hi puja, de vegades hi baixa, també perquè els seus líders sóncada cop més febles i els seus continguts doctrinals o programàtics són cada cop més difusos. A l’esquerra abertzale el fet de continuar sota la pressió de l’Estat li suposa un factor de cohesió, tot i que els lideratges (amb l’excepció del lideratge moral d’Arnaldo Otegi) siguin difusos. Però jo penso que el principal problema de l’esquerra abertzale serà mobilitzar la seva gent.

 

A escala estatal, les pròximes eleccions al Congrés poden ser molt interessants…

 

Ho haurien de ser. De l’Estat, jo ja no n’entenc res. A mi em sembla que, a l’Estat, com més va, més s’imposen dinàmiques locals i que hi ha poques dinàmiques centrals. Potser una de les darreres expressions de dinàmiques centrals ha estat l’aparició de Podemos, però la resta, no. UPD, per exemple, no; ha assolit una certa adhesió a Madrid i a la Comunitat Valenciana, però a Catalunya i al País Basc, que, en teoria, serien els objectius de les seves prèdiques no és ni extraparlamentària. A Madrid hi ha una dinàmica —que ells en diuen espanyola—, que ni tan sols té translació a Andalusia, que també té dinàmiques bastant pròpies i que a Catalunya i el País Basc gairebé tenen un efecte reactiu. És a dir, el qui puja a Madrid, a Catalunya i el País Basc baixa, i viceversa. Quant pot durar aquesta dinàmica sense desconjuntar-se? En el cas de Catalunya, la dificultat més gran és aquesta, no qui té més múscul, sinó com estan perdent la sintonia. I és cada cop més difícil trobar algun tipus de via intermèdia. I aquí, històricament, aquest paper l’havia volgut jugar el PSOE. En què s’està quedant, en caiguda continuada i, a més, sense aconseguir la taxa de renovació? Hi ha gent que no és independentista i que no ho serà mai, però qui la representa políticament? Perquè el PP creixia a la dècada dels noranta, però des d’aquella història de Mayor Oreja i Redondo Terreros ha entrat en caiguda lliure. I, si les coses es posen malament fins i tot des del punt de vista del PNB, amb la renegociació concert i la quota… Ara estan preocupats perquè veuen Madrid està en un procés de recentralització. Enhorabona! Quants anys porten en aquest procés? Això és veritat ara, fa tres anys, en fa cinc i trenta. Ja veurem com es tradueix això electoralment, però és cada cop més clar, per exemple, que, històricament, la reducció de l’abstenció ha perjudicat el nacionalisme basc. Ara, en canvi, veig que passa el contrari. La gent que es troba en una mena de neutralitat política, quan s’activa políticament, ho fa més fàcilment cap a una posició nacionalista. És el que ha passat a Escòcia, on alguns nacionalistes de sempre han votat no i, en canvi, molta gent que ha votat els laboristes ha votat sí. En part, a causa de la crisi; l’economia basca, en teoria, ha aguantat més bé que no la de l’Estat, però quan la crisi s’ha estès a l’economia real, la producció i la indústria, la situació ha esdevingut cada cop més preocupant.

 

Com es veu el procés català des del País Basc?

 

Diria que el PNB mira somrient el que passa a Catalunya dient “que hi posin ells la cara, a veure si els la trenquen i nosaltres anirem darrere del tobogan”. Aquí no hi ha prou cohesió interna perquè hi hagi un moviment així. Això concorda amb la doctrina de l’esquerra abertzale —la qüestió és fins a quin punt això és part de la seva tasca quotidiana, deixant de banda els problemes simbòlics—, però el PNB ha arribat a la situació actual després que descarrilés el pla Ibarretxe. Per què va descarrilar? Al capdavall, perquè era el pla d’Ibarretxe, i no tant del PNB, i amb una certa col·laboració de l’esquerra abertzale. Però quan se’n va anar en orris, Ibarretxe es va quedar sense res. El que passa a Catalunya no és el pla Mas. Els qui ara manen al PNB (Urkullu, Ortuzar i companyia) són els que van sabotejar el pla Ibarretxe des de dins. I no poden donar gaire suport a Catalunya, quan a casa el mateix Ibarretxe o qualsevol que estigués a favor seu els podria dir: “què feieu quan entre nosaltres es va plantejar això mateix o una cosa semblant?” Jo penso que s’allargarà. Una cosa és quin final tindrà això del 9 de novembre. Madrid ha prioritzat clarament l’opció de la força i, anant a la força, jo penso que els catalans faran alguna cosa simbòlica, però no el que es pensava. En qualsevol cas, això avança alguna cosa? No. El problema es col·loca en un ròssec. La meva impressió és que la part independentista de la societat catalana i la seva capacitat de mobilització no ha minvat, i aquest és el factor decisiu. I si algú tingués la temptació de baixar del tren, ell hi sortiria perdent. Però Madrid no vol entendre això en aquests termes. Jo veig que els protagonistes estan improvisant, és a dir, no hi ha una agenda, des de cap de les parts, i això farà que esdevingui un conflicte continu.

 

Aquesta ha estat històricament la relació entre Catalunya i l’Estat espanyol…

 

Però ara hi haurà un conflicte formal, perquè fins ara era una contradicció, sempre subjacent, però sense que la societat tingués aquesta percepció, però la meva impressió és que, d’ara endavant, la societat catalana tindrà la percepció que a Madrid hi té un enemic i, a Madrid, hi haurà la percepció que a Catalunya tenen uns traïdors. Cap de les parts no convencerà l’altra. La reacció que ha tingut Madrid ha estat del tot balcànica , m’ha fet recordar la posició que es va prendre a Iugoslàvia al començament del conflicte de Kosovo, poc després de la mort de Tito. Amb quina naturalitat amb què es parla a Madrid de suspendre l’autonomia! De debò pensen en això? La qüestió no és tenir competències legals, sinó veure quines són les conseqüències polítiques d’això. Hi ha una apolitització del problema, que no els portarà res de bo i, al capdavall, portarà a la ruptura (la qüestió és amb quins costos i quant patiment). Quan la política no es veu com una eina per a resoldre el problema, s’arriba a això. A Iugoslàvia també van dir: “nosaltres som la majoria i, per tant, treurem l’autonomia a Kosovo”. Tots els processos de supressió d’autonomia, a Europa, han acabat en una independència, després de molt de patiment.

 

S’ha dit que la resposta del govern català consistiria a convocar eleccions plebiscitàries perquè el Parlament sortint fes una declaració d’independència, però, a molts, això ens resulta inimaginable de la mà del Molt Honorable Mas…

 

Però fins i tot fent això, no farien més que allargar l’afer, perquè portar a la pràctica la declaració d’independència té el mateix problema que fer un referèndum. Tu et pots sentir moralment independent, perquè t’hi has declarat, però, a la pràctica, ni tan sols ets capaç d’evacuar les institucions de l’Estat central, i entres en uns llimbs. Però, a la vegada, suposem que, davant una declaració així, l’Estat intenta mostrar el seu múscul militar o policial, és a dir, recorre a la via balcànica. Encara pitjor, perquè què has de fer: suspendre l’autonomia i fer una ocupació militar a Europa avui dia? Qui l’ha de gestionar? Com? L’Estat central ha de gestionar les institucions catalanes? Ni tan sols serà capaç d’imposar la seva llengua. Què passarà, per exemple, si es fa càrrec de l’ensenyament i els mestres i les escoles només escriuen en català a l’Estat? Què dira l’Estat? “No, escriviu-me en castellà, perquè la meva llengua és el castellà”? Quan es bandeja la política des del principi s’arriba a aquestes situacions. Això del referèndum o consulta és això: quin problema hi havia que es fes?

 

És una qüestió de mera voluntat política.

 

Era una simple enquesta. La qüestió és que calcules que no et sortirà un bon resultat i, aleshores, penses “que no es faci”. I aleshores la política queda descartada; prejutjant que no podràs convèncer la gent, ja dius “no em posaré a convèncer ningú i ho resoldré a hòsties”.

 

El problema, a diferència de les repúbliques independentistes balcàniques, és que Catalunya no té aliats en l’àmbit internacional i la mateixa Angela Merkel es va pronunciar molt clarament en aquest sentit i és clar que l’imperialisme occidental està amb el govern espanyol.

 

És que, avui dia, per al món de les finances, tots els focus d’inestabilitat són molt dolents i, en el cas d’Escòcia, l’FMI i la resta s’han arrenglerat amb el no, sobretot perquè veuen que això pot ser molt perillós per a un sistema financer que penja d’un fil. I, en el cas de Catalunya, tothom s’imagina quina dinàmica hi pot haver. En cas d’una Catalunya independent, Espanya pot tenir l’opció de vedar-li l’entrada a la UE. I en faria casus belli. Això vol dir, automàticament, que se’n van de la UE set milions europeus, els quals no voldran assumir la part corresponent del deute espanyol, amb la qual cosa Espanya, pràcticament, faria fallida. I les fallides podrien venir en cascada. Ara: a la vegada, si les situacions es donen de facto, de seguida es veu que les potències es recol·loquen. Jo penso que els EUA veuen aquesta situació amb sorpresa, sobretot perquè veuen que la lògica pragmàtica és el que s’utilitza menys, gens, i es recorre a principis i legalismes inventats vés a saber on. La posició de Madrid és negar les coses, perquè el contrari hi pot guanyar, tot i que sigui clar que ell també hi perd amb aquesta posició.

 

Mikel Aramendi és comentarista polític i col·laborador, entre d’altres, a Gara, Euskalerria Irratia, Euskadi Irratia i Hamaika Telebista.

 

 

*Entrevista realitzada i traduïda per Daniel Escribano per a l’Espai Fàbrica

 

You may also like...