CAMINANT, DE NOU, CAP A LA REFORMA LABORAL

Si algun fet caracteritza l’evolució del mercat de treball a l’Estat Espanyol en els darrers temps és el desenvolupament d’una gran quantitat de reformes destinades, diuen, a fer del mercat de treball de l’Estat un mercat “competitiu”. Amb el model de relacions laborals europeu al cap, i la “modernització” com paraula fetitxe, ja des de la transició es va establir un model que identificava els sacrificis socials com el preu a pagar per la modernització i tancava, des de la lògica de les organitzacions més representatives, qui eren els interlocutors socials (Pactes de la Moncloa). Un cop havien decidit qui serien els protagonistes i gestors de la reforma, s’engega un fort moviment de (re)regulació del mercat de treball, on la flexibilitat (ara ja sí) es situa com a ideal necessari per ser competitius.

A inicis de la dècada de 1980, i amb un atur juvenil exorbitant, els discurs polític i mediàtic va ser clar: per crear ocupació s’han de rebaixar els costos de la força de treball (que no són res més que els nostres drets socials!!), s’ha de permetre un ús més “flexible” de la força de treball. Així, la primera dimensió en que es centren les reformes laborals (ja al 1984) és en l’accés en el mercat de treball: contractes temporals, en pràctiques, de nova activitat, eventual per circumstàncies de la producció… on la temporalitat és concep com a mecanisme de creació d’ocupació. Aquesta proliferació de la temporalitat rep un nou impuls amb la reforma laboral de 1994, on es reestructuren els contractes temporals (s’elimina el de foment de l’ocupació i s’estableix el d’aprenentatge), i es legalitzen les ETTs. En la mateixa reforma s’ampliava el paper de la negociació col·lectiva front a la norma general, es descentralitzaven a nivell d’empresa o de sector aspectes vinculats al salari, a les tasques a realitzar, i a la jornada, quedant els treballadors i les treballadores més desprotegits davant l’empresari.

La següent reforma del marc jurídic de contractació té lloc amb la reforma laboral de 1997. El discurs flexibilitzador i el manteniment de la temporalitat es trasllada ara de la rigidesa del marc de contractació, en concret, a la suposada rigidesa dels costos d’acomiadament del contracte indefinit, com a raó de la poca creació d’ocupació indefinida. En aquest sentit, es conceptualitza que si hi ha un ús massiu dels contractes temporals és perquè els indefinits tenen unes condicions excessivament “rígides” i és necessari “flexibilitzar-los”. Amb l’objectiu de potenciar l’ocupació estable, es regula, a través del Acuerdo Interconfederal para la Estabilidad en el Empleo (AIEE), signat per CCOO, UGT i CEOE-CEPYME, el contracte pel foment de la contractació indefinida . Aquest, destinat en un principi a la població amb majors dificultats d’accés a una ocupació estable, redueix les indemnitzacions per acomiadament quan l’acomiadament es declara improcedent en relació al contracte indefinit ordinari (en concret, dels 45 dies per any treballat i un màxim de 42 mensualitats a 33 dies per any treballat i un màxim de 24 mensualitats). Tot i que aquesta mesura no ha reduït la temporalitat en el conjunt de l’Estat (just un 1% des de 1997), CCOO i UGT la van conceptualitzar com molt positiva, acceptant, una vegada més la lògica empresarial de reducció dels “costos laborals”. El següent pas és clar: si ha estat tant bo… per què no s’amplia a tota la població? I aquest és actualment el principal cavall de batalla de l’actual procés de “diàleg social” que s’està desenvolupant des de l’arribada de Zapatero al poder.

Amb l’objectiu d’armar-nos ideològicament contra aquesta més que probable agressió als drets dels treballadors i les treballadores s’ha elaborat un dossier que, recollint textos que ofereixen eines per analitzar la situació actual, ens permetin respondre amb contundència a la reforma laboral i als seus gestors: govern, patronal i sindicats més representatius. El camí de precarització total cap al que ens volen dur sembla sé que tindrà com a següent pas la quasi desaparició del contracte indefinit… quin garantia és, avui en dia, quan la rotació laboral és un fet, cobrar 33 dies per any treballat quan l’acomiadament és improcedent?

Martí López i Andreu