Canal 9: Una televisió regional per a una regió d’Espanya

El 4 de juliol de 1984 es promulgava la Llei 7/1984 de creació de Radiotelevisió Valenciana (RTVV), l’entitat encarregada de posar en marxa una televisió autonòmica. El preàmbul de la Llei assegurava que era «una mostra més de la voluntat política d’assumir la responsabilitat concreta de fer avançar la consolidació de l’Administració Autonòmica i la presa de consciència dels nostres trets diferencials com a poble». I afegia, «aquesta Llei […] aprofundeix en el nostre concepte d’autogovern, i possibilita una antiga i renovada aspiració del poble valencià: la d’expressar-se i comunicar-se en la pròpia llengua». Els propòsits, sobre el paper, eren encoratjadors.

Però el text de la Llei no reflectia una realitat social molt diferent, amb un PSPV-PSOE en el poder sotmès al dictat de Madrid i el blaversime al carrer amenaçador com mai. Eren els anys de major virulència de l’anomenada Batalla de València i molts els valencians ja havien comprovat com el PSPV-PSOE tenia més interès a satisfer l’anticatalanisme de l’oposició que no pas avançar en la normalització social i nacional del país. Tot plegat permetia dubtar de la intencionalitat d’una televisió que naixia a l’ombra de TV3, quan, cal no oblidar-ho, la Llei s’havia promulgat el mateix any que havien començat les emissions de TV3 al País Valencià.

De fet, el partit socialista ja havia actuat en contra de les emissions de la televisió principatina, que es feien a través dels repetidors d’Acció Cultural pagats per mitjà de subscripcions populars. En primer lloc, el Delegat del Govern, Eugeni Burriel va interposar diverses querelles judicials per obstaculitzar la iniciativa. Després, amb les emissions de prova de Canal 9 es van usurpar les freqüències que venia utilitzant TV3. I, finalment, el terrorista i ministre d’aleshores, José Barrionuevo va enviar la Guàrdia Civil per precintar els repetidors. Tot plegat, però, no va impedir que TV3 esdevingués un referent per a molts valencians, sobretot en contraposició a les minses desconnexions territorials que fins aleshores oferia TVE.

Així doncs, quan el 1989 Canal 9 irrompé en el País Valencià, es creà una divisió de sensacions: d’esperança, d’una banda, pel que podria ser una eina per a la normalització cultural i nacional, i de sospita per la poca confiança que mereixien els polítics que l’havien impulsat. Aquest conflicte intern que molts valencians sentiren inicialment s’anà esvaint amb l’inici de les emissions. Tot i que la presència del valencià era significativa –especialment si la comparem amb l’actual– els continguts eren clarament decebedors i apuntaven cap a un model de televisió pública gens compromès amb la dignitat intel·lectual i cultural dels seus espectadors.

La llengua catalana, però, fou una de les víctimes prematures a Canal 9. D’entrada, mai no es va concebre altra cosa que un canal bilingüe: la producció pròpia seria en llengua pròpia i la resta en castellà. A la pràctica açò suposava que només els telediaris, els programes d’espectacles o infantils i les retransmissions esportives es feien en català. A més a més, a mesura que augmentava la producció conjunta dins la Forta (entitat que aplega les televisions autonòmiques de l’Estat espanyola) o se n’externalitzava una part, el català reculava progressivament.

Tanmateix, la primera gran polèmica no es va produir fins al 1991. Aquell any, el director general de RTVV enceta una persecució de l’equip de correctors lingüístics de la televisió que acaba amb l’acomiadament de tots ells, mentre publicava una llista de cinc-centes paraules prohibides per ser «massa catalanes». El director general no era altre que Amadeu Fabragat, un intel·lectual valencià guanyador d’un Premi Octubre de narrativa i autor de diversos treballs del renaixement cultural postfranquista. La trajectòria de renuncia i traïció que recorria el PSPV-PSOE es personificava perfectament en aquest personatge. Una traïció que també es va veure en altres persones del món de la cultura i l’espectacle, com ara Joan Monleon, que després d’haver militat en les files de la nova cançó va realitzar un trist show de varietats que esdevindrà emblemàtic de la primera etapa de Canal 9.

Però si bé amb el PSPV-PSOE Canal 9 va quedar completament desprestigiada, l’arribada del PP al Govern de la Generalitat va suposar una incursió en allò que ja era surrealista. D’entrada, el PP s’inaugurà en la gestió amb un escàndol pel «segrest de les emissions de TV3». El segrest consistí en el bloqueig de les senyals d’emissió de TV3 durant les retransmissions dels partits de futbol pels canals de la Forta. Durant aquestes retransmissions, TV3 podia assolir més del 13 % de la quota de pantalla al País Valencià, cosa que no només era un problema econòmic per a Canal 9, sinó que deixava en evidència la ínfima qualitat de la seva retransmissió. Els autors, descoberts in fraganti, eren una productora privada que treballava habitualment per a Canal 9.

Però l’ofensiva forta del PP ara ja no era només contra el caràcter valencià de l’ens (que després del pas del PSPV-PSOE ja era quasi indetectable) sinó contra el caràcter de televisió pública. Amb el canvi del mil·lenni aparegueren les primeres noticies de la possible privatització de l’ens. I també es conegueren les ordres estrictes de la direcció de RTVV per prohibir cap referència a la privatització en cap dels informatius.

Per assentar les bases de la privatització, la direcció de l’empresa dissenyà una estratègia de programació que, d’una banda, fomentava els espais de producció externa (és a dir, privada) i, d’altra, desprestigiava l’entitat amb programes amb audiència molt per sota de la mitjana de la resta de canals autonòmics. Al mateix temps, es creà Punt 2, el segon canal autonòmic, que serví per enviar-hi gran part de la redacció que feia nosa a la direcció però que per diferents motius no podia acomiadar. I paradoxalment Punt 2 esdevingué un referent d’una televisió pública, de qualitat i en valencià, però, això, si, amb uns índex d’audiència mínims.

L’altra qüestió per la qual es recordarà la gestió «popular» de RTVV serà per la manipulació sense complexos. Aquesta, òbviament, ja existia en temps del PSPV-PSOE, però de nou, amb el PP, la situació limita amb l’esperpent. En aquest cas, gràcies a les denúncies del Comitè de Redacció de TVV s’han pogut documentar els múltiples casos de manipulació o censura en els informatius de la cadena autonòmica. Allò que els espectadors poden comprovar per la simple observació, el Comité de Redacció ha corroborat amb informes periòdics. Entre els casos més recents trobem el tractament maniqueu del conflicte per l’aigua, on la televisió pública valenciana va fer campanya oberta a favor del PHN; així mateix, el conflicte de l’Iraq o els atemptats de l’11 de març van ser també tractats parcialment, com a la resta de televisions controlades pel PP, però segons va denunciar la secció sindical d’UGT, el cas de Canal 9 va superar àmpliament la «manipulada TVE i la progovernamental Antena 3».

Al final de tot aquest procés ens trobem amb una televisió autonòmica molt desprestigiada que genera indiferència entre la majoria de la població i que dista molt d’allò que n’establia la Llei de creació. Tot i que actualment el procés de privatització està aturat per sentencia judicial, les productores privades afins al PP omplen de programes una gran part de la graella. I, al mateix temps, l’endeutament de l’entitat assoleix xifres astronòmiques —com la resta de l’administració autonòmica, hauríem d’afegir.

Pel que fa a la presència del català als dos canals de TVV, no hi ha cap estudi rigorós, però es pot afirmar que al canal principal no hi arriba, ni molt menys, al 50%. Així doncs, es pot concloure que Canal 9 no ha servit per normalitzar la llengua, ni la cultura, ni molt menys la nació, ans al contrari: l’ínfima qualitat que té ha fet que els telespectadors optin per altres canals, com ho demostra, entre altres coses, el fet que mai hagi liderat els índexs d’audiència regionals.

Tanmateix, no hauríem de considerar açò un fracàs de la televisió autonòmica. En primer lloc, perquè ha servit per contrarestar els efectes d’una televisió més normalitzada com és TV3. Però, a més a més, de la mateixa manera que amb l’autonomia política actual, plena d’escàndols i ineficàcies, els i les valencians s’han desentès de la política local, amb Canal 9, els i les valencianes han optat per les televisions estatals. Aquest és el gran triomf de TVV: desprestigiar allò propi (sigui la llengua, la cultura o els mitjans de comunicació) per ressaltar el valor d’allò que ve del centre. En definitiva, com aclareix el nostre himne regional, una nova glòria ofrenada a Espanya.