Canvi de quadre a la Sarsuela

Al discurs de proclamació del proppassat 19 de juny, Felipe VI parlava d’una “monarquía renovada para un tiempo nuevo”, tota una declaració d’intencions, que s’ha de contextualitzar dins la crisi política general del règim constitucional de 1978. Tot aquest procés ha estat acompanyat d’una sèrie de canvis i continuïtats a nivell simbòlic, amplament ressenyats als mitjans de comunicació de la coral dinàstica espanyola.

Significativa ha estat la substitució del retrat de Felip de Borbó, que presidia el despatx reial de Juan Carlos I, pel de Carlos III. Aquesta modificació, pretén atenuar la connotació negativa, més aviat pèssima, que el nom de pila del nou rei Borbó té als Països Catalans, en un any tan assenyalat com el 2014, amb tot el que representa. El “can Felip” de Joan Coromines al vàter ho diu tot¹.

Carlos III (1759-1788), tercer fill de Felip V, representa l’intent d’autorreforma de l’absolutisme borbònic en un context de canvi socioeconòmic (ascens de la burgesia) i de les mentalitats (Il·lustració). Un rei dèspota però il·luminat que, com a tal, aplicava la màxima atribuïda a l’emperador romanogermànic Josep II: “tot per al poble però sense el poble”.

És evident que l’efecte buscat pels assessors de la Casa Reial amb el canvi de quadre, és la identificació del nou monarca amb l’esperit de modernitat i reforma controlada de l’Il·lustrat. En efecte, Carlos III és, potser, de tota la nissaga Borbó, el que millor premsa té. Tanmateix, als Països Catalans el regnat carolí es caracteritza per la continuació i accentuació de la uniformització borbònica encetada per son pare 52 anys abans.

Important en el procés de castellanització és la Reial Cèdula d’Aranjuez, publicada per Carlos III el 1768: “[…] mando, que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad, y Retórica se haga en lengua Castellana generalmente, donde quiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las Audiencias y Justicias respectivas, recomendándose tambien por el mi Consejo á los Diocesanos, Universidades, y Superiores Regulares su exacta observancia, y diligencia en extender el idioma general de la Nacion para su mayor armonía, y enlace recíproco“. Per a la llengua catalana, es tracta d’un punt d’inflexió claríssim, perquè si d’ençà el 1715 existien instruccions similars, ara la immersió en castellà a l’escola, era segellada per una ordre del monarca absolut.

Segles després, habituats com estem a l’ensenyament en castellà en gran part del domini lingüístic català, resulta difícil imaginar-ho, però l’aplicació d’aquesta immersió era molt problemàtica, ja que, no existien professionals suficientment formats en llengua castellana i tampoc l’alumnat sabia expressar-se en cap altre idioma que el català. Per això, detectem ordres complementàries que, des dels corregidors, pretenen garantir el procés de castellanització dels nens i les nenes: “Que el maestro y costurera estén prontos en la escuela y costura las tres horas de mañana y tres de tarde para la enseñanza. Y no permita el maestro que los niños hablen en el idioma valenciano, sí que les instruya en el castellano para la mejor pronunciación, dando menudamente vista a la escuela y costura, en lo que contribuyan, por su parte, los curas párrocos en su celo”².

Testimoni incipient de la repressió lingüística que nenes i nens patirien a l’escola, és l’ordre del mestre de la Bisbal, el mateix any 1768: “Manda el Maestro de La Bisbal a todos sus discípulos que en adelante hablen y repitan los libros en lengua Castellana; previniendo que no mirará con indiferencia los defectos que en este asunto se cometieren, pues no son dignos de compasión, los que con todas sus potencias no cumplen la voluntad de nuestro Amabilísimo Monarca.”³.

Si Carlos III emprà l’escola com a puntal de la castellanització de les classes populars dels Països Catalans, l’església serà un complement força efectiu, donada l’ascendència social de la qual gaudia. L’any 1769 el Bisbe de Vic ordenava en un decret que tots els capellans al seu càrrec feren els sermons panegírics en castellà: “atendiendo el mandato de Nuestro Rey que Dios guarde”⁴. Sembla que aquesta ordre episcopal és l’extensió a l’àmbit religiós de la ja citada Reial Cèdula, i segurament s’explica en la vinculació directa de l’església amb l’ensenyament, de fet trobem ordres similars coetànies del Bisbe de Mallorca ⁵.

Més ordres reials corroboren l’embranzida que “el millor alcalde de Madrid” imprimí a la substitució lingüística als Països Catalans. Així, el 1772 signava una nova Reial Cèdula obligava a escriure en castellà els llibres de comptabilitat, i l’any següent, una ordre del Consell de Castella prohibia l’edició de nous llibres en català a la Universitat de Cervera⁶ -l’única que funcionava al Principat des de l’època de Felip V fins 1842.

En definitiva, el Carlos III il·lustrat i obert que diu admirar Felipe VI, és el mateix que obstinadament i reiteradament, va fer tot el possible per minoritzar la nostra llengua, per desterrar-la de l’ús públic. Les Reials Cèdules de Carlos III són la demostració clamorosa de la falòrnia d’aquell “nunca fue la nuestra lengua de imposición sino de encuentro, a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano”, de Juan Carlos I en el lliurament del Premi Cervantes de 2001.

És possible que els consellers del nou Borbó, no hagen caigut en el compte de les analogies que es poden fer respecte als atacs que actualment rep la llengua catalana a l’escola (sentències judicials, llei Wert, trilingüisme…) i als mitjans de comunicació (tancament de canals a RTVV i CCMA). L’altra opció possible, i no menys problemàtica, és que els de la Casa Reial, no hagen trobat individu menys controvertit en tota la dinastia.

No podríem acabar aquest repàs biogràfic, sense apuntar que va ser Carlos III el que va definir els símbols identitaris espanyols: la Marxa Granadera o Reial (1770) i la bandera “rojigualda” (1785)⁷. Els intents de reformar Espanya des de la monarquia absoluta van morir amb ell, l’any 1788. L’any següent, a França esclatava la revolució burgesa i els ciments de totes les corts europees trontollaven al ritme de la guillotina parisenca. Carlos IV, el fill de l’Il·lustrat, va tancar les fronteres espanyoles i despatxà els ministres il·luminats. Però ja era massa tard. A la imaginació dels lectors queda plantejar els paral·lelismes que es puguen suscitar en el present.

NOTES: