Chávez deixa un estel roig al firmament

Simón Bolívar va morir a l’exili colombià, traït i sense poder veure materialitzat el seu somni de la Patria Grande llatinoamerciana. Quasi dos segles després, Hugo Chávez ha mort a la seva terra, acompanyat per milions de compatriotes i amb la tranquil·litat d’haver estat l’artífex del major procés d’integració llatinoamericana de la història. El deix estadista del president veneçolà, es pot equiparar avui a la d’uns quants grans revolucionaris del continent.

En conseqüència, la seva desaparició física suposa un contratemps de proporcions incalculables perquè trenca una combinació virtuosa que poques vegades es dona en la història i que a Veneçuela se sintetitzava en l’empelt de tres factors: lideratge carismàtic imparable, visió estratègica revolucionària poc comú i control de la reserva petroliera més gran del planeta. Ha estat una variable fonamental per a l’actual canvi d’època a l’Amèrica Llatina.

Perfil. La figura de Chávez és l’expressió, parafrasejant Bertolt Brecht, d’un d’aquests imprescindibles, per a la història de les classes populars. Per això precisament, la insistència malaltissa dels portaveus de l’elit transnacional en etiquetar-lo com a líder “populista i autoritari”. L’obsessió del latifundi mediàtic planetari, en caracteritzar-lo com un “bufó de circ”, amaga deliberadament la complexitat d’un gegant polític amb grans virtuts.

La passió quasi juvenil per a la lectura i l’autoformació política, ha estat un factor clau en la maduració ideològica de Chávez i en l’aposta per un bolivarianisme de tall anticapitalista. Alhora, les seves aptituds pedagògiques han estat una “arma de construcció massiva” per a l’educació política de milers de veneçolans i veneçolanes, a través dels mitjans de comunicació públics. La claredat que a fer entendre realitats com ara per exemple l’”explotació capitalista” o la necessitat de la “propietat social dels mitjans de producció”, situen Chávez com un educador de primer ordre i com el sembrador més efectiu, de consciència revolucionària a Veneçuela.

Llegat. El llegat de Chávez com a President és extens i molt divers, però ens atrevim a sintetitzar-lo en tres reflexions:

La primera seria la constatació que “es pot canviar el rumb de la història”, és a dir, el neoliberalisme com a projecte autoritari i d’exclusió social pot ser substituït per una agenda alternativa, si realment hi ha voluntat política.

La segona implica la reivindicació que “es pot tornar a somniar”, és a dir que els horitzons utòpics són un altre cop instruments efectius per a l’organització i la mobilització de masses: Poca gent encara és capaç de valorar en la seva justa mesura, la importància que va tenir el discurs de Chávez al Fòrum Socialde Brasil al 2005, quan va rescatar de les catacumbes la necessitat de recuperar el socialisme com a projecte d’emancipació per a la humanitat.

La tercera apel·la a la idea que “podem ser lliures i sobirans”, o el que és el mateix, Amèrica Llatina està iniciant el trànsit cap a una segona independència, i apostant per a superar l’interminable cicle de 500 anys de colonialisme. El més paradigmàtic del nou cicle no és que s’estiguin creant nous instruments d’integració regional autònoms respectes dels EUA, com ara la CELAC o la UNASUR, sinó que els països més conservadors de la regió (Xile, Colòmbia, …) es veuen obligats a formar part de la nova dinàmica, perquè no poden permetre’s el luxe de quedar-se fora de la història.

Allò irreversible? El debat entorn a la irreversibilitat d’alguns canvis a la pàtria de Bolívar, resulta un terreny sumament relliscós. A pesar d’això, si que és cert, que podem mencionar un conjunt de transformacions que poden considerar-se extremadament profunds i sòlids.

Un d’ells, el podem ubicar en el plànol psicosocial, i és com Chávez i el moviment que ha liderat, ha aconseguit apujar l’autoestima col·lectiva del poble veneçolà, fins a nivells inèdits. Les ja conegudes millores de les condicions de vida materials de milions d’èssers humans en el país, han anat acompanyades d’un procés de dimensions colossals, de dignificació dels més exclosos. La inclusió no ha estat només socioeconòmica i política, sinó fonamentalment cultural, afectiva i simbòlica. Ha estat un eix transversal i constant en la Revolució Bolivariana, i en aquesta batalla en Chávez hi ha tingut una gran responsabilitat.

L’altra gran aportació és la capacitat per augmentar la consciència política i ideològica de les masses, especialment per instaurar, quasi tres llustres després de l’inici del govern, una nova cultura política sustentada en la següent equació: Estat social, sobirania nacional i participació popular. La campanya electoral de la dreta en les presidencials de 2012 n’és el millor exponent, ja que es va veure obligada a dissenyar un discurs de campanya d’inspiració progressista.

Chávez abandona el timó de la nau, però les paraules del seu darrer discurs abans de partir cap a l’Havana, quedaran per a la posteritat com una metàfora que condensa el moment històric veneçolà: “Sigui com sigui, i amb això acabo, avui tenim Pàtria, que ningú s’equivoqui. Avui tenim Poble, que ningú s’equivoqui. Avui tenim la Pàtria més viva que mai”.