Com el poder de les corporacions ha convertit la riquesa en filantropia per al control social

Text inclòs en el llibre “Capitalism, a Ghost Story”[1]

Aquest escrit podria semblar a alguns una crítica molt amarga. D’altra banda, en la tradició d’honrar als adversaris, podria interpretar-se com un reconeixement de la visió, la flexibilitat, la sofisticació i la determinació indestructible dels que han dedicat les seves vides a modelar un món segur per al capitalisme.

La seva història apassionant, que s’ha esvaït de la memòria contemporània, es va iniciar als Estats Units a principis del segle XX, quan, equipada amb la forma legal de fundacions molt ben dotades, la filantropia corporativa va començar a reemplaçar l’activitat missionera com el sistema d’obertura de camins i manteniment del control de capitalisme (i l’imperialisme).

Entre les primeres fundacions creades als Estats Units hi havia la Carnegie Corporation, creada el 1911 amb els beneficis de la Carnegie Steel Company, i la Fundació Rockefeller, creada i finançada el 1914 per J. D. Rockefeller, fundador de l’Standard Oil Company. Els Tatas[2] i Ambanis[3] del seu temps.

Algunes de les institucions a les quals proveí el capital inicial, o donà suport financer la Fundació Rockefeller són les Nacions Unides, la CIA, el Consell de Relacions Exteriors (CFR), el Museu d’Art Modern de Nova York, i, per descomptat, el Rockefeller Center a Nova York (on va fer arrancar el mural de Diego Rivera de la paret, ja que representava maliciosament els capitalistes rèprobes i un valent Lenin; la llibertat d’expressió s’havia pres el dia lliure).

Rockefeller va ser el primer multimilionari dels Estats Units i l’home més ric del món. Era un abolicionista, partidari d’Abraham Lincoln, i abstemi. Creia que els seus diners li havien estat donats per Déu com a agraïment.

Quan les grans fundacions corporatives van aparèixer per primera vegada als Estats Units, hi va haver un intens debat sobre la seva procedència, legalitat, i manca de rendició de comptes. Alguna gent va suggerir que si les empreses tenien tants diners excedents, havien d’augmentar els salaris dels seus treballadors. (La gent feia aquests suggeriments extravagants en aquells dies, fins i tot als Estats Units.) La idea d’aquestes fundacions, tan comú ara, era de fet un salt en la imaginació empresarial. Entitats jurídiques lliures d’impostos amb enormes recursos i una estructura gairebé il·limitada –completament inescrutable, totalment opaca- quina millor manera de convertir la riquesa econòmica en capital polític, social i cultural, per convertir els diners en poder? Quina millor manera perquè els usurers utilitzin un minúscul percentatge dels seus guanys per dirigir el món? De quina altra manera en Bill Gates, que potser sap una cosa o dues sobre els ordinadors, podría estar dissenyant l’educació, la salut i les polítiques agrícoles, no només per al govern d’Estats Units, sinó per als governs de tot el món?

Al llarg dels anys, a mesura la gent veia algunes de les bones tasques que feien les fundacions (biblioteques públiques, eradicació de malalties) la connexió directa entre les empreses i les fundacions que havien creat i finançat va començar a desdibuixar-se. Amb el temps, es va esvair per complet. Ara, fins i tot els que es consideren d’esquerra no tenen cap vergonya d’acceptar la seva generositat.

En la dècada de 1920 el capitalisme nord-americà havia començat a mirar a l’exterior cercant matèries primeres i els mercats d’ultramar. Les fundacions van començar a formular la idea d’un govern corporatiu global. El 1924, el Fundacions Rockefeller i Carnegie es van unir per crear el que avui és el més poderós grup de pressió de la política exterior al món, el Consell de Relacions Exteriors (CFR:  Council on Foreign Relations), que més tard seria finançat també per la Fundació Ford. El 1947 la recentment creada CIA va rebre el suport del CFR i va començar a treballar-hi estretament. Al llarg dels anys els membres del CFR han inclòs vint-i-dos secretaris d’estat del EUA. Hi havia cinc membres del CFR al comitè de direcció que el 1943 va planificar les Nacions Unides, i una subvenció de 8.5 milions de dòlars de J. D. Rockefeller va servir per comprat el terreny en el qual es troba la seu de Nova York de les Nacions Unides.

Onze presidents del Banc Mundial des de 1946 -homes que s’han presentat com a missioners dels pobres- han estat membres del CFR. (L’única excepció va ser George Woods. I ell era  administrador de la Fundació Rockefeller i el vicepresident del Chase Manhattan Bank).

A Bretton Woods, el Banc Mundial i l’FMI van decidir que el dòlar d’Estats Units hauria de ser la moneda de reserva del món, i que per tal de millorar la penetració del capital global caldria universalitzar i estandarditzar les pràctiques de negoci en un mercat obert. Fou amb aquesta finalitat que gastaren una gran quantitat de diners per promoure el Bon Govern (sempre que ells en controlin les palanques), el concepte d’Estat de Dret (sempre que tinguin veu i vot en la creació de les lleis), i centenars de programes de lluita contra la corrupció (per agilitzar el sistema que han posat al seu lloc). Dues de les organitzacions més opaques del món, que no rendeixen cap compte, van exigint transparència i rendició de comptes als governs dels països més pobres.

Tenint en compte que el Banc Mundial ha dirigit més o menys les polítiques econòmiques del Tercer Món, coaccionant i obrint escletxes al mercat un país rere l’altre per a les finances globals, es podria dir que la filantropia corporativa ha resultat ser el negoci més visionari de tots els temps .

Fundacions creades per una mateixa empresa administren, comercien, i canalitzen el seu poder i col·loquen les seves peces d’escacs sobre el tauler a través d’un sistema de clubs d’elit i grups d’experts, els membres dels quals se superposen i entren i surten per les portes giratòries. Al contrari del que diuen les diferents teories de la conspiració en circulació, en particular entre els grups d’esquerra, no hi ha res de secret, satànic, o de tipus maçó en aquesta disposició. No és molt diferent de la forma en les empreses utilitzen companyies fictícies i comptes a l’estranger per transferir i administrar els seus diners, excepte que la moneda és poder, no diners.

L’equivalent transnacional del CFR és la Comissió Trilateral, creada el 1973 per David Rockefeller, l’ex assessor nord-americà de Seguretat Nacional Zbigniew Brzezinski (membre fundador dels mujahidins afganesos, antecessors dels talibans), el Chase Manhattan Bank, i algunes altres eminències privades. El seu objectiu era crear un vincle durador d’amistat i  cooperació entre les elits d’Amèrica del Nord, Europa i Japó. Ara s’ha convertit en una comissió pentàgon, ja que inclou membres de la Xina i l’Índia (Tarun Das, de la IIC; NR Narayana Murthy, ex-CEO d’Infosys; Jamsheyd N. Godrej, director de Godrej; Jamshed J. Irani, director de Tata Sons, i Gautam Thapar, director general de Grup Avantha).

L’Institut Aspen és un club internacional d’elits locals, empresaris, buròcrates i polítics, amb franquícies en diversos països. Tarun Das és el president de l’Institut Aspen a Índia. Gautam Thapar n’és el president. Diversos oficials d’alt rang del McKinsey Global Institute (la que proposa la nclusió del Corredor Industrial Delhi Mumbai) són membres del CFR, la Comissió Trilateral, i l’Institut Aspen.

La Fundació Ford (versió liberal de la més conservadora Fundació Rockefeller, encara que les dues treballen juntes constantment) es va crear el 1936. Tot i que és sovint subestimada, la Fundació Ford té una ideologia molt clara, ben definida i treballa molt de prop amb el Departament d’Estat dels Estats Units. El seu projecte d’aprofundiment de la democràcia i el “bon govern” és una part molt important del sistema de Bretton Woods per la normalització de la pràctica empresarial i promoure l’eficiència en el mercat lliure. Després de la Segona Guerra Mundial, quan els comunistes reemplaçaren els feixistes com l’enemic número u del Govern dels Estats Units, es necessitaven nous tipus d’institucions per fer front a la Guerra Freda. Ford va finançar RAND (Corporació per la Recerca i Desenvolupament), un think tank militar que es va iniciar amb la recera armamentística per als serveis de defensa d’Estats Units. El 1952, per frustrar “l’esforç comunista persistent per penetrar i alterar les nacions lliures”, va establir el Fons per a la República, que després es va transformar en el Centre per a l’Estudi de les Institucions Democràtiques, la seva comesa era combatre la Guerra Freda de forma intel·ligent, sense els excessos de McCarthy. És amb aquesta òptica que hem de veure el treball que la Fundació Ford està fent amb els milions de dòlars que ha invertit a l’Índia: el seu finançament d’artistes, cineastes i activistes, la seva generosa donació als estudis universitaris i beques.

La Fundació Ford declarà que les “metes per al futur de la humanitat” inclouen intervencions en els moviments polítics de base tant a nivell local com a nivell internacional. Als Estats Units va proporcionar milions en donacions i préstecs per donar suport al moviment de cooperatives de crèdit que va iniciar el proietari de magatzems Edward Filene el 1919. Filene creïa en la creació d’una societat de consum massiu de béns de consum donant als treballadors l’accés assequible a l’crèdit, una idea radical en el moment. En realitat, només la meitat d’una idea radical, perquè l’altra meitat del que Filene creia era una distribució més equitativa de l’ingrés nacional. Els capitalistes van recollir la primera meitat del suggeriment de Filene i, amb el desemborsament de préstecs “assequibles” de desenes de milions de dòlars per a la gent treballadora, van convertir la classe treballadora dels EUA en persones que viuen permanentment en deute, corrent per posar-se al dia en els seus estils de vida.

Molts anys més tard, aquesta idea es va filtrar fins arribar a les zones rurals empobrides de Bangla Desh quan Mohammed Yunus i el Banc Grameen van dur els microcrèdits a pagesos famolencs amb conseqüències desastroses. Els pobres del subcontinent han viscut sempre en deute, en les urpes implacables de l’usurer local -la Baniya. Però les microfinances ho han convertit en negoci corporatiu. Les companyies de microfinances a l’Índia són responsables de centenars de suïcidis  -dos centenars de persones a Andhra Pradesh només l’any 2010. Un diari nacional va publicar recentment una nota de suïcidi d’una noia de divuit anys d’edat, que es va veure obligada a lliurar les seves últimes 150 rupies, la seva quota per a l’escola, per la intimidació dels empleats de l’empresa de microfinances. La nota deia: “Treballeu dur i guanyeu-vos els diners. No agafeu préstecs “.

Hi ha una gran quantitat de diners en la pobresa, i alguns premis Nobel també.

*Traduït per Espai Fàbrica.

Notes de Traducció:

[1] Publicat per Haymarket Books, 2014..

[2] La familia índia Tata, és propietària del gran conglomerat industrial i financer Tata, que inclou Tata Steel, Tata Motors, Tata Consultancy Services, Tata Power, Tata Chemicals, Tata Global Beverages, Tata Teleservices, Titan, Tata Communications i la Indian Hotels Company. Té un enorme poder econòmic i influència política.

[3] Mukesh Ambani, magnat dels negocis de la família Ambani, una de les majors fortunes de l’Índia i del món, propietaris de Reliance Industries, del sector dels hidrocarburs, i Reliance Retail