Com un sospir (per una vaga global i indefinida)
David Caño 
Eren joves quan van aprendre el significat del compromís, la implicació no sempre donava els fruits desitjables però la coherència els reconfortava fent-los creure atemporals i rebels. Qualsevol proposta de canvi passava, indubtablement, per la formació; la construcció sobre la ruïna de les velles estructures destruïdes, per això es van fer companys i reivindicaren els bons mestres, aquells que no s’amagaven dins les quatre parets fosques de l’autoritarisme i l’adoctrinament.
Érem joves quan vam aprendre el significat del compromís, la im
Es sabien lliures i pretenien trencar les cadenes jeràrquiques dels vicis antics, dels interessos antics, renegaven dels mites salvadors organitzats en avantguardes clandestines i prepotents, de l’entrada triomfal a les pàgines de la història que desconstruïen. Només creien en la lucidesa del dubte, en la crítica permanent, per això defensaven l’acció quotidiana, l’argumentació compartida, la potencialitat del procés com a canvi; era la pandèmia alliberadora i s’infiltraren a l’escola, al taller, a la fàbrica o a l’hospital; es sentien companys en la lluita per l’abolició del domini, en la denúncia de la repressió dels desitjos i els seus somnis, en la condemna a la mutilació de l’esperança. Res no tornaria a ser igual, era el judici públic a l’opressió -amb totes les seves màscares i eufemismes-, la fi de la plusvàlua de l’acotament, es volien imprescindibles en la justa mesura dels seus actes, lluny de l’egocentrisme i la por.
La por és una radiografia penjada a les sales blanques de les causes perdudes, un mirall on aturar-te i observar el teu voltant, quin és l’esperit de la derrota si estem condemnats a no trobar-nos? Fugen les promeses d’aquella tarda inevitable en la violència d’aquest present sense possibilitats, és l’orgull dels mediocres i la seva burocràcia, la promoció dels miserables, el triomf de la imposició de la rutina, la privatització de la ingenuïtat. Avui, totes les converses parlen de guanys econòmics i les aules empeltades s’han marcit amb la pedagogia dels gestors, la cultura de la subordinació, la irracionalitat de la segregació per múltiples raons, l’èmfasi en les potencialitats d’adaptació i obediència. Què entenem per educació quan l’avaluació només parla de xifres?
Classificarem l’inclassificable en el rànquing de les competències dels competitius incompetents i en farem estudis extensos que també classificarem.
Més enllà del miratge, només porres, desolació i cendra.
Érem joves quan vam aprendre el significat del compromís, la im
Escrit a la ciutat dels Au va lladres! *
* Vers extret del poemari UH d’Enric Casasses.
