Comités de Tierra Urbana: una lluita pel dret a la ciutat
Les ciutats d’Amèrica llatina s’han caracteritzat per tenir grans espais de segregació urbana que s’anomenen de forma diferent segons els països favelas, barrios… I Caracas, entre altres ciutats veneçolanes, no és una excepció. En un país on el 97% de la població és urbana, i 2/3 parts de la ciutat l’han construït la gent amb el seus propis mitjans, la ciutat i el dret a l’habitatge són un dels eixos vertebradors de les lluites quotidianes.
A Veneçuela la renta petrolera ha estat la principal font d’ingressos de la burgesia, provocant que l’explotació agrícola de les terres deixés de ser interessant ja que tot es podia importar. L’abandó del camp, a diferència del que ha passat en molts altres països, no va ser doncs conseqüència d’una mecanització de les tasques, o una industrialització sinó que treballar la terra no produïa cap benefici.
En aquestes circumstàncies, la majoria de la població marxava cap a les ciutats, a buscar-se la vida. Però la ciutat era justament, per a la burgesia, l’element essencial per a convertir els recursos del petroli: invertint en la construcció i l’adquisició d’habitatge. S’anava creant i reforçant una ciutat capitalista a la qual els que venien del camp, no hi tenien accés de cap de les maneres.
La impossibilitat total d’accedir a un habitatge, portà els nou urbans a instal·lar-se al voltant de la ciutat, en terrenys que en aquell moment no eren interessants per als inversors. Així s’ha anat construint l’altra ciutat, una ciutat que no s’ha construït per l’especulació capitalista, sinó que parteix de l’ocupació il·legal (que no il·legítima) d’espais, i la construcció sense recursos financers ni ajuda tècnica, de l’habitatge necessari per a la gent que arribava i que en un 90% estava formalment exclosa del mercat de l’habitatge.
D’aquesta manera s’ha configurat l’estructura de Caracas, que per les característiques geogràfiques s’ha anat construint als turons que envolten la ciutat formal, sovint en terrenys inestables i sense les infraestructures bàsiques. Durant molt de temps, i encara avui en dia, en alguns casos concrets, aquesta altra ciutat, ni tant sols sortia als mapes. Parròquies tant extenses i poblades com La Vega, apareixien en gris, o com a zones verdes. Una mostra més de la seva exclusió total de la ciutat.
La lluita que des dels barris duen a terme els sectors populars per reivindicar la seva pertinença a la ciutat, pren una dimensió diferent el 2002. En base a les assemblees de barri i amb la promulgació del Decreto Presidencial 1.666 relatiu a la regulació de la tinència de la terra, neixen els Comités de Tierra Urbana.
Aquest decret preveia, un procés de regularització de la tinença de la terra en els assentaments urbans populars, que a la pràctica reconeixia l’habitatge existent pel mitjà d’una cedula catastral, que venia a ser una carnet d’identitat de l’habitatge. Suposa el reconeixement de fer part de la ciutat i alhora tenir uns drets com a tal. Aquesta regularització, però, no es fa a nivell individual, ha de passar per tenir una comunitat organitzada, i aquest és el paper dels Comités de Tierra Urbana (CTU), assemblees obertes on hi participen tots els ciutadans i ciutadanes d’una àrea urbana.
A partir del 2002, en aquest nou marc jurídic els CTU, com a comunitat organitzada, tenen diferents funcions:
– definir el poligonal del barri, de la comunidad, és a dir els seus límits físics, que ara serviran de base per a instaurar el poder popular i els consells comunals.
– establir la carta del barrio, que consisteix en fer un cens exhaustiu de les famílies que viuen en l’espai delimitat, però també recuperar la història no contada del barri, així com fer un diagnòstic de la situació i les necessitats i propostes per al barri. Així, es concreta el pla de transformació integral de la comunitat que volen els veïns (un pla que per llei no pot contemplar la destrucció de més d’un 20% dels habitatges o infraestructures existents, mesura que vol impedir l’especulació). La carta de barri l’aproven en assemblea de ciutadans i ciutadanes, i és vinculant per a l’ordenança municipal.
– permetre el procés de regularització que es tradueix per l’adquisició de la cedula catastral que es realitza quan s’ha culminat el procés d’elaboració de la carta. El procés d’adjudicació de títols de terres és lent, sobretot per les dificultats d’elaborar el cadastre, i és per això que només s’han donat 60.000 títols de terres
Amb aquestes tasques, a partir del 2002, es van creant nuclis locals de CTU, que es reuneixen per parròquies, i envien portaveus a les reunions fetes a nivell de tot Caracas. En un primer moment, les reunions són per ajudar-se els uns als altres, per compartir experiències sobre la feina pràctica de definició dels barris.
Amb el temps, però, aquesta coordinació pràctica esdevé una voluntat de bel·ligerància política conjunta, per a construir polítiques per a la ciutat, des dels barris; conscients que la regulació jurídica no serveix de res si no hi ha una regulació que asseguri unes condicions de vida dignes.
Actualment hi ha més de 7000 nuclis de CTU arreu de Veneçuela, que agrupen 1.000.000 de famílies que es coordinen a nivell nacional.
Els CTU són doncs la gent que es va organitzar per rebre en propietat els títols de les cases il·legals que ells mateixos havien construït. Com a tals tenen unes problemàtiques pròpies i segueixen organitzats també per rebre millors serveis, per l’aigua, per la recollida d’escombraries.. en definitiva per millorar les seves condicions de vida en els barris. Però la reivindicació pel dret a la ciutat també implica la organització d’altres col·lectius, que es coordinen amb els CTU en una plataforma conjunta:
– els pioneros són les persones que no tenen casa i es veuen obligades a marxar del barri perquè no hi ha espai per a viure-hi. Les famílies afectades s’organitzen per a crear noves comunitats amb els mitjans tècnics dels quals no es disposaven abans, però sense renunciar a fer ells mateixos la seva pròpia casa. L’objectiu és doncs que sigui la comunitat qui decideixi el model de casa, d’infraestructures, de serveis, i valori els impactes ecològics alhora de crear noves vivendes. Això es contraposa amb el model del govern que seria la Misión Villanueva, on des de les institucions es creen una sèrie de cases que després són distribuïdes a la població. Això fa que no hi hagi un treball comunitari des del principi i es perdi una bona oportunitat de crear realment un model basat en les decisions col·lectives. Es tracta doncs de potenciar una producció social de l’habitatge i no passar per l’estat o el sector privat per crear i accedir a l’habitatge necessari.
– Els conserjes, que tenen dues condicions de vulnerabilitat, ja que quan perden la feina perden la casa. Sovint viuen en habitacions molt petites i treballen, a cops sense cobrar res, en una situació pràcticament d’esclavatge. Actualment s’està intentant que s’organitzin però amb dificultats.
– Els inquilinos són els llogaters, en general de classe mitja, que estant sent o han estat desallotjats pels propietaris després de molts anys (fins a 40) vivint al mateix lloc. En general es tracta de grans propietaris amb ganes d’especular que volen expulsar els inquilins per canviar l’ús dels habitatges per fer-ne despatxos (el lloguer dels quals no està regulat) o construir nous habitatges. Els inquilinos intenten organitzar-se per fer tallers, entendre els seus drets i fer un front col:lectiu en el moment dels desallotjaments.
La mateixa pressió immobiliària que expulsa els inquilins, ha portat a una ranchificación de la ciutat formal, ja que és reorganitzen els habitatges, es transformen, per acollir-hi més persones. S’ha creat una xarxa d’inquilinos anti-desalojo, i actualment s’aturen certs desallotjaments per ordres del tribunal.
A aquestes situacions concretes s’afegeixen les ocupacions fetes per damnificats o pels sense sostre. L’articulació de totes aquestes lluites, en torn dels CTU, ha donat lloc a una campanya organitzada per la plataforma que ara mateix s’està duent a terme, la campanya Zero desalojo. Aquesta té per objectiu evitar que s’expulsin persones del seu habitatge, en qualsevol dels casos esmentats anteriorment. Però també, ve a enfortir la idea que no tenir accés a una casa és també una forma d’expulsar de la ciutat capitalista. És per això que es reivindica el dret a la ciutat, com un nou dret que engloba, entre altres el dret a un habitatge digne, i que vol definir una nova forma d’entendre la ciutat, les persones que hi viuen i sobretot la manera com es relacionen.
La idea del dret a la ciutat és el fruit de la voluntat de construcció política dels CTU, més enllà de les reivindicacions quotidianes concretes, conjuntament amb les reflexions fetes en diverses conferències i coalicions sobre hàbitat, a Amèrica llatina.
Aquest nou concepte, inclou diferents aspectes. Primer de tot, entén el fet de poder seguir vivint a la ciutat com un dret. S’ha de desmuntar el mecanisme que permet expulsar població, desallotjar. Així es considera que la gran propietat immobiliària ha de ser regulada per l’Estat.
Un altre punt important és el que vol establir la funció social del sòl urbà, que no pot estar al servei de les empreses, del negoci, sinó que ha de permetre el dret a la ciutat i tenir un ús d’interès social. A Caracas, per exemple, entre un 15 i un 20% del sòl urbà és ociós o està sub utilitzat. Només aprofitant aquest espai es podria allotjar la població actual i l’augment previst en els pròxims cinc anys sense que la ciutat s’estengués més.
El dret a la ciutat també inclou una solució al tema del risc (esllavissaments quan plou molt) i altres aspectes molt importants com l’accés als serveis i l’autogestió entesos com un dret.
I el que és primordial: es considera que qualsevol planificació que no és fa amb la gent, es fa contra la gent. L’organització ha de ser autogestionària i amb una planificació i una gestió participatives.
Els CTU defineixen la seva feina, com una exercici de la co-responsabilitat assumida entre les comunitats i l’estat, treballant per fer avançar la revolució. Però s’afronten sovint a un model de govern que segueix sent el d’un estat burgés, i que explica les relacions turmentoses que tenen, per exemple, amb el ministeri d’hàbitat i habitatge. També és cert que totes aquestes lluites, que els CTU fan des de la base, des del carrer, també troben un paral·lelisme en la vessant institucional i jurídica. Els avanços en termes legals han estat molts, tot i que a la pràctica encara queda molt per fer, fet que es confirma en la continuïtat de la situació de l’habitatge a Veneçuela.
No hi ha hagut cap trencament amb el model urbà anterior, i la ciutat i la seva gestió són actualment el reducte del neoliberalisme dins de la revolució.
—
