Crisi capitalista, expectativa social i procés independentista

 El 28 de juny de 2010 el Tribunal Constitucional espanyol va emetre una sentència que impugnava una part de l’Estatut d’Autonomia i col·lateralment liquidava el projecte reformista del maragallisme. Aquesta és, per a molts, la data que explica l’auge de la mobilització independentista al Principat. Deixant de banda que les dades no acaben d’encaixar (les consultes per la independència són prèvies), cal dir que les causes són molt més complexes.

Tot i que la tendència sigui pensar que els moviments nacionals, per la seva pròpia naturalesa, responen en exclusiva als vaivens de la política interna d’un estat, en realitat la seva vinculació al context polític i socieconòmic internacional és enorme. Dels 24 processos independentistes que des de 1895 han existit a Europa -i aquí excloc els del Caucas-, només 3 (Noruega, Montenegro i Kosovo) es produeixen en contextos que responen principalment a una lògica interna.

També la pròpia evolució ideològica o d’acumulació de forces dels moviments d’alliberament nacional respon a una lògica molt vinculada al context general. El sorgiment dels separatismes als anys 20 té una inspiració directa en l’experiència irlandesa, però alhora és una resposta al canvi social que es viu després de la Primera Guerra Mundial. No en va, una part molt important del primer separatisme català seran posteriorment els fundadors del comunisme al Principat -que és també una cultura política que respon a una lògica social post Primera Guerra Mundial-.

És als anys 60 però, on la relació entre moviments nacionals i context general adquireix unes conseqüències que perduren fins avui dia. No es tracta només de la influència de les lluites anticolonials, que certament també serà molt intensa, sinó d’un canvi general a nivell europeu. El canvi de model en la societat industrial i l’aparició de la societat de consum, juntament amb l’accés a l’educació superior de classes socials cada cop més baixes, és el brou on operaran diversos canvis ideològics. Els vells-grans partits comunistes entren en crisi i els sectors més a la seva esquerra hegemonitzen la idea de canvi social. I a les nacions sense estat aquest canvi social anirà aparellat a una renovació ideològica que durà a l’assumpció dels postulats revolucionaris com a part del projecte d’emancipació nacional, a la capacitat de fer una relectura del passat en clau de transformació i, conseqüentment, un marc ideològic molt més favorable per a la participació dins els nous moviments socials (ecologisme i defensa de la terra per una banda, i feminisme per l’altra). Alhora, l’extensió de la cultura acadèmica superior a àmplies capes populars permetrà la creació d’una intel·lectualitat pròpia que servirà de referent al moviment nacional.

Seguint aquest fil argumenta, quina és la situació actual, més enllà dels afers polítics domèstics, als Països Catalans? L’empobriment i el trencament d’expectatives de les capes més altes dins les classes populars i la petita burgesia en un context d’agudització de l’espoli social i de desmantellament de l’estat del benestar. D’altra banda, si bé el canvi en l’estructura econòmica del model industrialista originat al segle XIX és ja ben patent als anys 80, amb la pèrdua de poder del sector de la manufactura enfront les noves formes del capitalisme hispànic, les prebendes col·laterals d’aquest capitalisme hispànic havien tapat la pèrdua de control sobre la pròpia economia. Alhora, l’esclat d’aquest model havia conduit a l’espiral del deute i a una pèrdua de sobirania.

Aquest context, extensible a tots els països del sud d’Europa, adquireix a l’estat espanyol una fórmula concreta: la recentralització. El nacionalisme espanyol, després d’una immensa operació de cirurgia estètica, recupera la suficient força per iniciar un procés de recentralització en el mateix moment en que la crisi de 2008 és usada per a forçar un major desmantellament, encara, de les conquestes socials arreu d’Europa. Si tenim en compte que les autonomies, més enllà de ser la institucionalització del poder de les elits locals com a forma de resposta al problema nacional, tenen en el disseny estatal la missió de gestionar les principals potes de l’estat del benestar, tenim l’aliança perfecta entre recentralització i ofensiva capitalista.

En aquest context de canvi, expectativa i por social, quina és la reivindicació o l’horitzó polític que en matèria social determina l’actual mobilització independentista al Principat? Sens dubte, la defensa de l’estat del benestar. Amb tots els matisos que es vulguin, però l’objectiu en la vessant sòcioeconòmica d’aquesta mobilització és el retorn/defensa dels paràmetres de protecció social dels anys 80 i 90.

Aquesta idea dominant, però, té al nostre entendre alguns punts febles. Aquesta voluntat de canvi/conservació està determinada per un seguit de pautes ideològiques “antigues”, que no tenen en compte les múltiples veus que assenyalen que ja res seguirà igual. La pròpia solució de la defensa/recuperació de l’estat del benestar dins un context capitalista i dins la UE és una solució força utòpica. D’altra banda, la idea d’una Espanya ineficient i endarrerida forma part de clixés antics, de la mateixa manera que la simpatia europea per la causa dels catalans empresonats per l’endarreriment secular castellà.

Hi ha, però, un altre actor important en aquest escenari. De la mateixa manera que hi ha hagut una reactivitat social en defensa de l’estat del benestar, també hi ha hagut un procés d’acumulació de forces en el camp anticapitalista. Milers de persones s’han desenganyat del sistema capitalista i hi ha hagut marge suficient des de 1989 per a articular de nou crítiques al sistema i proposar alternatives amb recorregut.

Aquest sector ja no creu en tornar a l’estat del benestar dels anys 80/90, bé perquè saben que és impossible, bé perquè aquest estat ja aleshores no els en proporcionava massa de benestar. La consciència que s’ha anat generant ha estat la de posar dempeus alternatives de caire cooperatiu i horitzontal, i cercar la seva legitimitat històrica en les experiències obreres del primer terç de segle. S’imposa la idea d’una ruptura absoluta amb l’herència de 30 anys de monarquia constitucional i estat de les autonomies.

La idea de la independència com una eina per assolir aquests horitzons, tant l’un com l’altre, i com una eina per a guanyar una redemocratització de la societat ha anat fent forat fins a minoritzar plantejaments de tall autonomista, federalista o antinacionalista.

Però per què la sortida independentista que es planteja al Principat no es planteja igualment a la resta de Països Catalans? D’entrada, hem d’afirmar que el nostre cas no és tan estrany. La desarticulació nacional és una característica pròpia de totes les nacions sense estat. Si una nació és una construcció social, aquesta habitualment només es pot arribar a travar i unificar de forma definitiva a través de l’estat.

D’altra banda, i anant al nostre propi cas, aquesta diferenciació té molt a veure amb el model d’identitat hegemònic. D’entrada, en cap de les regions dels Països Catalans hi ha un model d’identitat hegemònica comuna per a tots els Països Catalans. El projecte nacional amb totes les seves conseqüències és minoritari en tots els territoris. Cal anar, doncs, a veure com s’articula la identitat de cada territori respecte la identitat espanyola.

Per motius històrics, la identitat hegemònica del catalanisme al Principat ha estat una identitat contraposada a l’espanyola. Per molt que pugui semblar contradictori, ha estat perfectament compatible amb el projecte d’encaix a Espanya des de fa prop d’un segle. Formar part de l’estat però essent només catalans és la solució que recorre el catalanisme polític hegemònic fins a Jordi Pujol.

En canvi, al País Valencià i a les Illes Balears la identitat ha estat diferenciada però complementària. El sistema d’articulació de les identitats regionals amb la identitat nacional espanyola sorgit a finals del segle XIX ha esdevingut l’hegemònic i ha aconseguit articular-se de forma comuna en ideologies terriblement enfrontades com l’extrema dreta o el republicanisme marxista.

Per tant, si en un cas la resposta a la situació social que descrivíem abans pot ser la creació d’un estat independent, en els altres casos la lògica ens diu que de moment aquesta resposta estarà hegemonitzada pels partidaris de la regeneració. Això és molt evident en el cas de Compromís al País Valencià, i té un punt més de complexitat a les Illes Balears.

És en aquesta conjuntura que l’esquerra independentista ha de construir la seva tàctica. Plantejar una batalla contra la fragmentació i per la construcció nacional. Guanyar amplis sectors socials que encara confien en sortides legalistes o reformistes. Fer saltar el mur autonomista a l’esquerra del País Valencià i de les Illes. Fer esclatar la contradicció entre ordre i ruptura que atenalla l’autonomisme reconvertit a sobiranisme. I fer tot això en un context en què la reubicació ideològica del vell autonomisme està fent que les hegemonies dels darrers 30 anys continuïn ancorades als llocs de poder, pilotant alhora l’ordre i el canvi.

*Aquest text és la transcripció de la ponència de l’autor exposada en l’Escola de Formació de l’organització Endavant del passat mes de novembre de 2013 a Barcelona.