Criteris per al règim d’oficialitat lingüística de la República catalana

D’ençà que la hipòtesi de la constitució d’una república catalana s’ha col·locat al centre del debat polític principatí, ha aparegut com una de les conseqüències derivades la qüestió del seu règim d’oficialitat lingüística.

D’antuvi, cal assenyalar que el concepte d’oficialitat lingüística fou introduït pel catalanisme al final del segle xix com a expressió sintètica de les reivindicacions de l’ús de la llengua catalana a tots els àmbits socials, i, en particular, als de caràcter administratiu. Només de manera reactiva començà a aparèixer el concepte a l’ordenament jurídic espanyol durant els anys següents en normes de rang inferior, en què hom pressuposava el caràcter oficial del castellà, fins a la declaració explícita d’oficialitat a l’article 4 de la Constitució de la República de 1931, en aquest cas, en reacció al règim d’oficialitat previst al Projecte de l’Estatut avalat en referèndum pel poble de Catalunya. Val a dir, però, que llengua oficial és un concepte d’abast jurídicament indeterminat, tal com es pot veure, per exemple, en la seva projecció sobre el sector privat. Tanmateix, en la mesura que la mera creació d’una república catalana no implicaria per se el redreçament de la situació de minoració que pateix la llengua catalana, sembla convenient d’establir, ja a la mateixa Constitució, una cert règim d’oficialitat lingüística. Aquesta, a més, és una qüestió ja fressada pel constitucionalisme català, des de les declaracions d’oficialitat única de les Bases per a la Constitució regional catalana, de 1892 (base 3^a), i la Constitució provisional de la República catalana, de 1928 (art. 2), fins al casuístic article 5 de l’esmentat Projecte de l’Estatut, de 1931. Aquests tres textos ens resulten d’utilitat per a prefigurar l’article de la Constitució que reguli el règim juridicolingüístic de la República, el qual, a parer nostre, hauria de guiar-se pels criteris següents:

1. Declaració del català com a idioma oficial, amb mandat explícit al Parlament perquè reguli l’abast jurídic de l’oficialitat. El concepte de llengua pròpia nohauria d’aparèixer a la Constitució, amb el benentès que el desenvolupament legislatiu ulterior atribuirà a l’oficialitat el contingut jurídic del concepte de propietat. Això fóra així perquè el sentit juridicopolític del concepte de llengua pròpia (servir com a fonament jurídic per a establir àmbits d’ús exclusiu, mínim obligatori o preferent per a la llengua catalana en un context constitucional que imposa l’oficialitat del castellà) mancaria de sentit en un marc en què el català és l’única llengua declarada oficial.

2. Reconeixement de drets lingüístics als parlants d’altres llengües en les relacions amb les institucions dependents de les administracions públiques, a desenvolupar legislativament pel Parlament. En aquest punt, una simple qüestió fàctica faria convenient d’incloure l’espanyol entre les llengües reconegudes amb plena validesa jurídica en les relacions amb les administracions públiques, sens perjudici de reconèixer-hi també altres llengües i sense prejutjar que aquest estatus hagi d’ésser permanent, de manera que pugui derogar-se tan bon punt es generalitzi la competència en català entre tots els ciutadans i sens perjudici dels drets lingüístics que reconeixen els tractats internacionals, independents del règim d’oficialitat lingüística. Cal fer notar que aquests drets no abasten el sector privat.

3. Declaració d’oficialitat de l’occità a l’Aran en els mateixos termes que el català ho és al territori de la República (amb l’excepció de l’Aran) i amb el reconeixement de la competència exclusiva del Conselh Generau per a legislar el règim lingüístic al seu àmbit territorial. En aquest sentit, considerem preferible un règim estrictament territorial per a cadascuna de les llengües oficials que no la personalitat purament retòrica prevista a l’apartat cinquè de l’article 6 de la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Tanmateix, atès que ja hem esmentat la conveniència d’elaborar una llei de drets lingüístics, caldria reconèixer-hi als parlants de l’occità almenys els mateixos drets lingüístics que a la resta de ciutadans i, doncs, el dret a utilitzar l’occità, i a rebre-hi correspondència, en les relacions amb el conjunt de les administracions catalanes reconegut a la lletra c de l’apartat primer de l’article 3 de la Llei del Parlament 35/2010, d’1 d’octubre, “de l’occità, aranès a l’Aran”. També caldria evitar la teratològica denominació utilitzada a la legislació lingüística catalana actual per a referir-se a la llengua oficial de l’Aran i emprar exclusivament el nom amb què aquesta és coneguda per la romanística. Altrament, ens trobaríem amb el buit jurídic que travessa l’articulat de la Llei 35/2010 respecte a la resta de varietats de la llengua occitana, que, stricto sensu, no hi són reconegudes.

Finalment, quant a l’aplicació supletòria del dret espanyol a les matèries sobre les quals el Parlament encara no hagi legislat, una llei haurà de declarar explícitament derogats tots els preceptes d’aquesta normativa que imposen l’ús de l’espanyol.

Aquests criteris, pensats per al Principat, considerem que també serien aplicables, mutatis mutandis, a les illes Balears i Pitiüses i al País Valencià, amb l’excepció de les comarques valencianes majoritàriament castellanoparlants, on caldria aplicar fórmules de doble oficialitat basades en el principi de personalitat.