Cultura: escoltar, coordinar, protegir, i propagar.

Si jo dic la frase: “S’acabarà la nit quan la fera ferotge tombe l’estaca i el burro i l’àguila reial se’n vagen a la verda!” potser molts dels qui esteu ací no compreneu del tot el sentit de d’aquestes paraules. Encara quedarà menys clar si dic que les paraules d’aquesta frase vénen d’imatges produïdes en cançons de Raimon, Llach, Pi de la Serra i Ovidi Montllor. Però si us dic que “la nit” era “la dictadura”, “La fera ferotge” era “la consciència política”, “verda” era “merda”, “l’estaca” era “l’opressió”, “el burro” era “Franco” i “l’àguila reial” el rei Borbó aleshores podem entendre la frase del tot: “S’acabarà la nit quan la fera ferotge tombe l’estaca i el burro i l’àguila reial se’n vagen a la verda!”.

Contra la força de les armes el nostre poble ha hagut de cultivar l’antic art de l’esteganografia o l’art d’amagar en les paraules.

Això és una de les coses que ens permet la cultura popular: ampliar o adaptar un camp semàntic com a  eina de supervivència.

Les primeres manifestacions artístiques de l’home primitiu (així ho deia Víctor Jara) existien per a procurar a l’ésser humà una bona collita, una bona cacera… cançons per a atraure la pluja, per exemple (la nostra tradició està plena de cançons de batre per a seguir el ritme al treball). Era entès l’art com a una inequívoca eina de supervivència i també d’alliberament perquè és un instrument que permet la propagació d’idees d’una manera horitzontal. I, al mateix temps, és un instrument per a la memòria històrica dels pobles.

Un dia a aquestes necessitats, com l’aliment o la salut, s’hi van afegir altres i aleshores, per exemple, van caldre cançons per a denunciar injustícies o reclamar justícia: Quan el nostre poble ha necessitat negar-se sempre ha tingut una cançó per a dir “no”.

Per això, en la meua opinió, la cultura inclouria manifestacions culturals provinents d’una necessitat intrínseca i manifestacions culturals provinents d’una necessitat adquirida.

La cultura és una necessitat intrínseca a la humanitat i universal mentre que la cultura popular desborda en procés. Les necessitats canvien i per tant la cultura popular s’eixampla i s’adapta a cada comunitat humana.

En aquest punt baixem a l’exemple en forma de pregunta: És equivalent “pop music” amb “música popular” o “pop art” amb “art popular”? No. Però poden esdevindre cultura popular manifestacions del “pop music”? Sí, quan esdevenen utilitats per a necessitats adquirides.

I quines són les eines de propagació de la cultura? I per què existeix la voluntat d’adaptar i eixamplar la cultura popular per a formar-ne part?

La cultura de masses és la que té accés a grans mitjans de reproducció de manifestacions culturals per intentar fer-les formar part de la cultura popular com a necessitat adquirida que es pot adaptar i eixamplar, com hem dit. La cultura de masses es propaga de manera vertical. Però no pot propagar avantguarda sinó reproduir-la.

Per altra banda deia Gramsci: “La conquesta del poder cultural és prèvia a la del poder polític”. Qui aconsegueix la capacitat d’incidir en la cultura popular està aconseguint al mateix temps la capacitat d’incidir políticament.

Però si realment volem propagar una cultura transformadora no hauríem de promoure aquesta propagació vertical de les idees, ni tampoc hauríem d’’infiltrar-nos’ com a agents aliens a la societat que volem en transformació, som la societat que volem en transformació. Hauríem de fomentar, en comú, la propagació horitzontal dels fets culturals transformadors i això no depèn d’una complicada enginyeria política per arribar a un subjecte sinó que depèn del treball en comunitat que fa i rep la cultura al mateix temps perquè el subjecte som nosaltres.

Tots els membres d’una comunitat haurien de tindre garantits els drets a rebre i crear cultura. Ara m’agradaria explicar que l’acció artística la fan persones i que aquestes persones poden ser “artistes” i “intèrprets”. L’artista és qui crea, amb els seus propis mitjans: és l’avantguarda, eixampla els horitzons de la cultura popular. L’intèrpret o “cultor” (que és una paraula molt més bonica utilitzada a Sud-Amèrica) és la persona qui reprodueix o crea amb mitjans adquirits, manté viva la cultura popular però no l’eixampla, és la rereguarda. La protecció de l’activitat d’aquestes persones possibilita una cultura digna, com la protecció de qualsevol treballador possibilita un treball digne. Tots els membres d’una comunitat hauríem de tindre la possibilitat de desenvolupar-nos com a artistes i intèrprets. La capacitat de disposar de temps per a desenvolupar-se artísticament necessita d’unes condicions socials concretes que ara no existeixen.

Aquesta acció artística necessita d’una acció cultural, en les mateixes condicions, per a propagar-se. Els mitjans que propaguen de manera vertical la cultura no poden generar avantguardes, només les poden reflectir perquè són els artistes qui les fan. No es pot controlar la cultura popular ni tan sols es pot dominar a través dels mitjans de comunicació de masses. Les avantguardes existeixen, continuen incidint, però la propagació horitzontal és més lenta que la propagació vertical si no hi ha organització, autoorganització.

Sempre he pensat que tenim una autèntica Conselleria de Cultura alternativa. Alternativa però no alterativa, proposa una alternança de model però no altera per crear un model nou. Reprodueix sense atendre a l’avantguarda sinó reproduint formes i estètiques de l’èxit, sobretot econòmic. La finalitat més important d’un concert es treure diners de la barra i no propagar res per a transformar res. Tindre èxit no sempre és ser popular. Afortunadament tenim grups d’artistes capaços de jugar en aquests terrenys salvant el paper de molts organitzadors. Una altre desavantatge d’aquesta Conselleria és que no té responsables que puguen dimitir si les coses no es fan bé, està  mal coordinada i difícilment pot generar objectius comuns. No oblidem que quan estem en una organització som polítics gestionant cultura. Quantes de organitzacions que coneixem tenen consells culturals? quantes vegades consultem als artistes i intèrprets abans d’encarar qualsevol propagació cultural?

Només la coordinació d’artistes pot generar manifestacions culturals de transformació però no ho poden fer sense el suport d’organitzacions. Hem de generar punts de trobada.

No es tracta d’adhesió ni acceptació: nosaltres som poble i podem eixamplar la cultura popular també des de dins.

I com podem generar discurs cultural que eixample la cultura popular a través de necessitats culturals adquirides? Doncs amb la consciència de què, cada vegada més ràpid, apareixen noves eines de propagació cultural i ens hem de formar en gestionar aquestes eines. Però també estar atents a la tradició i a les noves manifestacions culturals al mateix temps que aprofundim en l’organització, la coordinació i parem l’oïda a les propostes dels generadors de cultura: els artistes, els intèrprets i els manejadors culturals (l’acció artística i l’acció cultural).

Potser ens cal un congrés popular de la cultura que done raó de la cultura com a procés en procés. Potser pot ser.