De la revolta estudiantil a la vaga general
Ana Villaverde
El maig del 68 francès, del que ara es compleixen 40 anys, mostra que a la història s’han donat exemples de com esdeveniments concrets poden desencadenar tot un procés de radicalizació de la societat que pot culminar en el qüestionament de l’ordre existent. Ho analitza aquest article de la revista L’HEURA d’En Lluita.
La revolta que en qüestió d’unes setmanes va ser capaç de paralitzar l’Estat francès es recorda oficialment com una insurrecció estudiantil, com si es tractés d’una enrabiada d’universitaris, fills de burgesos, que en la ingenuïtat pròpia de la seva joventut creien en la possibilitat de canviar el rumb de la societat. L’origen del que va ocórrer se sol traslladar a un conflicte generacional, eludint qualsevol referència al conflicte entre classes socials. No obstant això, al Maig del 68 va tenir lloc a França la major vaga general que s’havia donat al país i al món sencer fins aquell moment. En molts casos, les treballadores i els treballadors van arribar a ocupar les fàbriques. Les mobilitzacions estudiantils van ser el detonant d’un procés que va anar molt més lluny i va acabar qüestionant les bases mateixes del sistema polític, social i econòmic establert.
El detonant: el moviment estudiantil
A la dècada dels 60, la població estudiantil a França havia augmentat de forma molt significativa. El Govern de De Gaulle havia emprès, des de la seva pujada al poder el 1958, una estratègia de modernització econòmica del país.
Una de les mesures d’acord amb els seus plans va ser ampliar l’accés als estudis superiors a una capa més extensa de la població, que contribuiria a cobrir les necessitats tecnològiques d’un capitalisme avançat. Com a conseqüència, en deu anys el nombre d’estudiants universitaris va passar de 175.000 a 530.000. No obstant això, aquesta incorporació massiva d’estudiants es va produir de forma molt accelerada i no es va acompanyar amb un augment de recursos públics en funció de les noves necessitats que s’havien creat. Les facultats estaven superpoblades i no hi havia aules ni professorat suficients.
A més d’això, les i els estudiants havien de suportar les rígides normes d’una estructura universitària conservadora i excessivament centralitzada, com la prohibició que impedia als homes anar a visitar les residències de dones. El 1967, aquestes condicions van portar els estudiants de Nanterre, un nou campus construït als suburbis de París, a dur a terme diverses accions de protesta, com ocupacions pacífiques de les residències femenines o boicots als exàmens, i fins i tot es va convocar una jornada de vaga en què van participar al voltant de 10.000 estudiants. Encara que aquestes protestes es referien fonamentalment a les condicions del campus, els i les estudiants pertanyents a l’esquerra radical (trotskistes, maoistes i anarquistes) intentaven traslladar el problema a qüestions d’abast més global, com la repressió sexual o les limitacions que el sistema imposava al desenvolupament intel·lectual, i van començar a jugar un paper important en les mobilitzacions.
No obstant això, aquestes protestes no passaven de ser una cosa puntual; el moviment estudiantil francès no destacava respecte la situació del mateix en altres països europeus i els estudiants polititzats no deixaven de ser una minoria. El sindicat estudiantil que anys abans havia liderat les mobilitzacions contra la guerra d’Algèria, la UNEF, estava en decadència i el nombre dels seus militants havia descendit considerablement. Eren necessàries noves formes d’organització que servissin per canalitzar el descontent creixent entre els estudiants.
El 22 de març de 1968, a manera de protesta per la repressió patida en una manifestació contra la guerra de Vietnam, un grup d’estudiants va decidir ocupar la gerència del campus de Nanterre. Els estudiants que van participar a l’ocupació constituïen una minoria respecte al total d’estudiants del campus i es trobaven amb dificultats a l’hora de connectar amb la resta. Van passar a autodenominar-se “Moviment 22 de Març” i durant la setmana següent es van dedicar a intentar estendre la protesta a altres estudiants col·locant cartells, repartint pamflets, etc. amb l’objectiu immediat de convocar-los a una nova ocupació. Les autoritats universitàries van reaccionar tancant la universitat i utilitzant la policia per enfrontar-se a la resistència de les i els estudiants. El Ministre d’Educació va sortir als mitjans criminalitzant els estudiants involucrats en el moviment.
Aquesta forma d’actuar enfront de protestes pacífiques va començar a sumar simpaties envers el moviment entre els estudiants no polititzats, que fins al moment s’havien mantingut al marge de les mobilitzacions. El Moviment 22 de Març va convocar noves accions de lluita antiimperialista per al 2 i el 3 de maig i el govern, en complicitat amb les autoritats universitàries, no va dubtar a tornar a utilitzar mètodes repressius per impedir-ho. La policia va detenir un dels principals líders del moviment, Daniel Cohn-Bendit, i altres set estudiants van ser obligats a comparèixer davant les autoritats universitàries. Com a resposta, un grup d’estudiants es va dirigir al centre principal de la Universitat de París, la Sorbona, amb la intenció de protestar pel que succeïa. Les autoritats van decidir tancar tota la Universitat i la policia va rebre ordres de desallotjar els estudiants que estaven resistint a l’interior de l’edifici. Uns 500 estudiants van ser detinguts.
El Govern esperava que mitjançant una estratègia de repressió selectiva, detenint el nucli de militants actius, aconseguirien mitigar les mobilitzacions estudiantils. No obstant això, l’ocupació per la força va tenir justament l’efecte contrari i milers d’estudiants es van solidaritzar amb els seus companys sumant-se a les protestes, iniciant-se un cicle de manifestacions i enfrontaments directes amb les forces de seguretat que continuaria al llarg de tota la setmana següent.
La nit del 10 de maig es va produir un canvi decisiu. Les i els estudiants, que els dies previs s’havien limitat a resistir els cops de la CRS (antidisturbis francesos), van decidir passar a l’ofensiva. Van aixecar més de seixanta barricades al voltant del Barri Llatí, creant una àrea alliberada des de la que poder fer front als atacs de la policia. Els ministres, reunits en un ple extraordinari, van ordenar als alts caps de la policia parisenca que utilitzessin la força que fos necessària contra els estudiants. Aquests van respondre utilitzant tot el que estigués al seu abast -pedres, llambordes, fustes, etc.- per defensar-se i al llarg de la nit van anar sumant suports de gent del carrer.
Un testimoni ho descrivia: “Literalment milers de persones ajudaven a aixecar les barricades; dones, treballadors, transeünts i gent en pijama feien cadenes humanes per carregar pedres, fustes i ferros. Un magnífic moviment havia començat.” (Jean Jaques Lebel, a Black Dwarf, 1 de juny de 1968).
L’endemà, el govern es va veure contra les cordes. La repressió utilitzada contra les i els estudiants i el seu coratge per resistir-la els havia proporcionat la simpatia i el suport de bona part de l’opinió pública. D’altra banda, els sindicats s’havien vist pressionats a convocar una jornada de vaga acompanyada d’una gran manifestació a París com a mostra de suport als estudiants per al pròxim 13 de maig. El primer Ministre, Georges Pompidou, va ordenar que s’obrís novament la Sorbona i els estudiants detinguts van ser alliberats. Anys després, a les seves memòries, va confessar que preferia donar-los la Sorbona als estudiants que veure’ls prendre-la per la força. Aquesta victòria dels estudiants i la confluència de més d’un milió de persones a la manifestació del dia 13 van servir per demostrar davant dels ulls dels treballadors francesos que les coses podien canviar.
Antecedents a la França de De Gaulle
L’èxit de la revolta estudiantil, el suport que va rebre d’altres sectors i l’impacte que va tenir sobre la societat francesa no poden entendre’s sense analitzar quin era el context polític i econòmic en el que es va desenvolupar. Des de la seva arribada al poder el 1958, De Gaulle s’havia proposat modernitzar l’economia francesa de forma accelerada. Per a això, va iniciar una estratègia que combinava una planificació intervencionista des de l’Estat amb el desenvolupament de les forces del lliure mercat. En l’àmbit polític, aquest impuls del capitalisme francès es va traduir en un Govern autoritari i fortament centralitzat en la figura del propi De Gaulle, el qual va dirigir tot el procés de forma unilateral, no sols ignorant les reclamacions dels sindicats, sinó en molts casos contradient també els interessos immediats de certs sectors de la classe dirigent.
En qüestió de deu anys, a costa de la classe treballadora, De Gaulle va aconseguir que l’economia francesa ocupés un lloc clau en la competència internacional. Com a conseqüència, les i els treballadors francesos s’enfrontaven a greus problemes a la fi de la dècada dels seixanta. Els salaris romanien molt baixos alhora que els impostos es mantenien prou elevats. La desocupació havia pujat fins a 500.000 aturats, afectant especialment la gent jove. Els serveis públics també s’havien vist deteriorats. El 1967, la Seguretat Social va patir una reconversió que suposava la reducció de medicaments i un retall de la plantilla dels treballadors que conformaven el sistema. A tot això, se sumava una crisi dels sindicats més importants: la CGT (Confédération General du Travail), lligada al Partit Comunista Francès (PCF), i la CFDT (Confédération Française Democratique du Travail), la militància de la qual havia descendit notablement.
Els anys previs a 1968, els i les treballadores havien dut a terme diversos intents de contestació davant aquesta situació, però tots havien fracassat, creant-se una sensació de fort pessimisme, amb la creença que el règim de De Gaulle era invencible. Al no haver-hi estructures sindicals fortes, amb una base social suficient com per contenir les lluites i funcionar com a mitjancers entre els interessos de la patronal i els treballadors, el govern va optar per una estratègia de repressió sistemàtica, que en tots els casos havia funcionat per truncar les incipients lluites que s’havien donat.
A França existien les condicions perquè es donés una revolta popular. Les i els treballadors eren conscients que la seva situació cada vegada s’estava tornant més insostenible, però els faltava la confiança suficient en la seva pròpia capacitat per canviar les coses. L’èxit espectacular de la manifestació del 13 de maig, on centenars de milers de treballadors van marxar al costat dels milers d’estudiants que s’havien radicalitzat els dies previs, va donar un gir a aquesta situació. Les i els treballadors més joves ràpidament es van contagiar del radicalisme dels estudiants, que van acudir a la mobilització amb eslògans que atacaven directament a De Gaulle i qüestionaven la legitimitat de les bases del capitalisme. Quan va acabar la manifestació tot semblava indicar que la revolta havia arribat fins a la fi, però la flama ja hi havia pres sense que les autoritats ni les cúpules sindicals se n’adonessin d’això i els pròxims dies aquesta es va estendre per tot el país, fent-se cada vegada més difícil d’ofegar.
El poder de les i els treballadors: la vaga general
L’endemà de la gran manifestació, un grup de treballadors de la fàbrica de Sud Aviation, situada a Nantes, va decidir que un dia de vaga no era suficient per millorar les seves condicions de treball. Després de convèncer la resta dels seus companys, van ocupar la planta, van bloquejar l’entrada amb barricades i van convocar una aturada indefinida.
Quan van rebre la notícia d’allò que havia succeït, les plantilles de Renault a Flins, Le Mans i Boulogne Billancourt es van sumar a la vaga. Al principi, això no va tenir massa impacte, la premsa li va prestar poca atenció, però aviat va començar a comprovar-se que no es tractava de fets aïllats. Els diies següents, treballadors de diferents sectors productius van començar a ocupar els seus llocs de treball al llarg i ample del país. En qüestió de dues setmanes, nou milions de treballadors estaven en vaga i absolutament tots els sectors estaven involucrats, donant-se finalment una situació de vaga general.
Entre les ocupacions de fàbriques i les lluites estudiantils que s’havien donat a les primeres setmanes de maig hi havia una connexió evident. Els treballadors s’havien vist molt influenciats per la revolta prèvia dels estudiants, que havien pres com una de les seves principals formes de protesta l’ocupació de les facultats. D’altra banda, en comptes de ser fruit de l’espontaneïtat, les ocupacions van ser en part una conseqüència del treball dels anomenats Comitès d’Acció, que van constituir la forma en què els estudiants revolucionaris i els treballadors es van organitzar per intercanviar experiències i desenvolupar una acció conjunta. Quan va esclatar la vaga general, el nombre dels Comitès d’Acció va créixer ràpidament. En una assemblea de coordinació celebrada el 19 de maig a París hi havia 148 comitès representats i, tan sols una setmana després, un total de 450 comitès s’estenien per tota la ciutat, als quals se sumaven altres centenars repartits per la resta del país.
A Nantes, els comitès d’acció dirigits per les i els treballadors van arribar a crear una situació de poder dual que es va prolongar al llarg d’una setmana, durant la qual la ciutat va passar a denominar-se “la ciutat dels treballadors”. Van aixecar barricades a les carreteres d’accés a la ciutat i els treballadors del transport al costat dels estudiants controlaven tot el trànsit que arribava. Els piquets també van establir un control sobre el subministrament de combustible, assegurant-se que aquest s’emprava només en casos de vertadera necessitat, i sobre el preu dels aliments, evitant que els botiguers s’aprofitessin de la situació de desabastament. Per això, els van obligar a penjar a les portes de les seves botigues cartells que deien: “Aquesta botiga ha estat autoritzada a obrir. Els seus preus estan sota la supervisió permanent del Comitè”. El que ocorria en aquesta ciutat servia per la resta del país com un exemple de la capacitat d’autoorganització dels i les treballadores, que estaven sent capaços de gestionar una ciutat sencera en condicions tan adverses de forma autònoma, mentre el poder de les autoritats es veia cada vegada més reduït.
Als treballadors industrials i estudiants es van sumar molts altres sectors de la societat. Els professionals amb llocs de treball més qualificats i millor pagats, que constituïen el que habitualment es denomina classe mitjana, van deixar els seus llocs de treball. Els treballadors de la televisió francesa (ORTF) també van participar, negant-se a col·laborar amb la manipulació mediàtica dirigida pel Govern, que els impedia donar notícies relacionades amb les vagues i ocupacions. Els serveis estaven suspesos, els treballadors del transport públic de París, dels Ferrocarrils Nacionals, del gas, de l’electricitat i de correus es van unir a la vaga, encara que per decisió dels propis comitès de treballadors es van mantenir els subministraments domèstics i d’emergència.
En l’àmbit educatiu, els professors també es van sumar a la vaga i el moviment estudiantil es va estendre als instituts, iniciant-se un procés de qüestionament de la rígida estructura del sistema educatiu francès a tots els nivells. En definitiva, tota França es trobava paralitzada i el fulgor revolucionari s’anava contagiant de forma accelerada d’uns sectors a altres de la societat.
A un nivell ideològic, les lluites de maig també van tenir un impacte significatiu en la societat francesa. Prejudicis que estaven fortament arrelats, com el racisme, el sexisme o la repressió sexual, van començar a ser qüestionats. El 1968, la immigració era ja una realitat bastant assentada a França. Tres milions d’immigrants procedents del nord d’Àfrica, l’Índia i el sud d’Europa vivien al país, treballant en condicions encara més precàries que els autòctons i amb més dificultats per organitzar-se, sota l’amenaça constant de la repatriació. Les i els treballadors d’origen francès, encara que treballaven colze amb colze amb immigrants, rares vegades els dirigien la paraula i les idees racistes, promogudes per la classe dirigent a través dels mitjans i bastant esteses entre la gent, dificultaven encara més la comunicació entre ells. Malgrat això, a les vagues de maig els treballadors immigrants van jugar un paper molt important i, a través de la lluita comuna, els llaços entre aquests i els treballadors francesos es van estrènyer. Això va contribuir a trencar l’aïllament a què els immigrants es veien sotmesos anteriorment.
En el cas de l’opressió de la dona, encara que és cert que el sexisme no va patir un retrocés gaire important, multitud de dones van participar activament en el moviment, especialment en l’estudiantil, la qual cosa va influir clarament en el desenvolupament del moviment feminista que es va donar a França en els anys posteriors.
D’altra banda, al maig es va produir una autèntica revolució cultural. Els estrets límits en què s’emmarcava la cultura tradicional van començar a ampliar-se, donant lloc a noves creacions lligades a la revolta. Es van realitzar moltes pel·lícules crítiques amb el sistema, els murs de la universitat es van omplir de pintades que contenien eslògans molt creatius, com “La imaginació al poder” o “Sota les llambordes, la platja”, molts dels quals havien estat inventats per poetes surrealistes o pels situacionistes, un corrent de revolucionaris culturals sorgida als 60. Edificis que simbolitzaven el limitat accés a la cultura, que sempre havia quedat restringit a les capes més benestants de la societat, van ser ocupats per realitzar assemblees, com el famós Teatre Odèon de París.
En aquestes circumstàncies, la situació del govern es tornava cada vegada més difícil. El 24 de març, mentre 30.000 persones es dirigien cap a la Bastilla en una manifestació, De Gaulle va anunciar per televisió que se celebraria un referèndum, afirmant que es tractava d’una prova de confiança cap a la seva persona i que en cas de perdre’l es retiraria del poder immediatament. L’altra estratègia era intentar negociar amb els líders sindicals amb l’objectiu d’acabar definitivament amb les vagues.
A l’anomenat “Acord de Grenelle”, el Govern, representat per la figura de Pompidou, va prometre un increment del 35% en el salari mínim industrial i un 7% de mitjana per a tots els treballadors. No obstant això, el pla no els va sortir com esperaven. Quan els líders sindicals van traslladar les negociacions a les i els treballadors a les fàbriques es van trobar amb la negativa a abandonar la vaga. Un vegada que els treballadors havien pres consciència del seu poder no seria tan fàcil que es rendissin així com així. La CGT va observar com el moviment dels treballadors s’escapava del seu control i, en un intent per recuperar-lo, no va tenir més remei que cridar a la realització de vagues locals per aconseguir millors condicions en les negociacions. La vaga general va continuar.
Durant tres dies de l’última setmana de maig es va donar una situació de buit de poder al país. El Govern es trobava en una posició de debilitat enfront de les i els treballadors i estudiants mobilitzats i realment havia perdut el control de la situació. Una mostra d’aquesta sensació de derrota per part de les autoritats governamentals va ser la misteriosa desaparició de De Gaulle el dia 29 de maig. En un atac de desmoralització a causa del fracàs de les seves estratègies, va marxar a Alemanya, abandonant el seu lloc en un moment crucial i sense dir-ho a ningú, encara que l’endemà ja estava de tornada. Mentrestant, la principal oposició de De Gaulle en les eleccions, liderada per Mitterrand, va proposar la formació d’un govern provisional que fos capaç de controlar la situació. Totes les forces polítiques van estar d’acord, excepte el Partit Comunista, que no li va donar suport en un primer moment fins haver-se assegurat que ocuparia una bona posició al si del mateix. La CGT va convocar una manifestació per exigir la formació d’un “govern del poble”, amb representació comunista, al qual van acudir 500.000 persones.
Una vegada que el PCF es va fer un buit en l’àmbit institucional va contribuir a tornar el moviment obrer a les vies constitucionals i acabar amb les aspiracions de qualsevol canvi radical.
Desmobilització i desencant
L’experiència de Maig del 68 representa un dels exemples més clars a la història del poder que tenen les i els treballadors per canviar la societat, però desgraciadament també ho és de la capacitat que tenen els buròcrates de les cúpules sindicals per limitar i, en última instància, exhaurir el moviment dels treballadors. En alguns casos, com el de la planta de Renault Flins o l’aeroport Orly-Nord, la participació dels treballadors en la vaga i les ocupacions era tal que van ser capaços de prendre-hi el control i dirigir col·lectiva i democràticament les condicions en què aquestes s’anaven desenvolupant. No obstant això, aquesta situació distava molt de ser la més comuna.
La CGT i el Partit Comunista Francès gaudien encara d’una posició de lideratge entre bona part dels treballadors. Encara que no comptaven amb una àmplia base d’afiliats a les fàbriques, molts treballadors veien en ambdues organitzacions els seus referents polítics. En un principi, tant el PCF com el seu sindicat afí es van mantenir al marge de la revolta estudiantil i fins i tot van mostrar obertament el seu rebuig cap aquella minoria d’estudiants que es definien com a revolucionaris. No obstant això, a mesura que van observar com els treballadors anaven mostrant el seu suport a les mobilitzacions estudiantils, van canviar la seva posició. L’objectiu principal, tant del Partit Comunista com de la CGT, era recuperar una posició de poder i acabar amb l’aïllament polític a què havien estat sotmesos en l’última dècada. El primer cercava aconseguir-ho mitjançant la representació parlamentària i el segon pretenia ser tingut en compte en les negociacions amb la patronal.
Tot seguit es van adonar que un moviment com el que estava tenint lloc era l’oportunitat perfecta per aconseguir els seus objectius. L’estratègia que van seguir va consistir a intentar posar-se al capdavant de les vagues i les mobilitzacions i, una vegada havent-hi pres el control, tornar les lluites dels treballadors a la via institucional mitjançant les negociacions amb El Govern i la patronal. Si aconseguien reprendre el control que les autoritats governamentals eren incapaços de recuperar, demostrarien la seva capacitat d’influència a la classe treballadora, la qual cosa els atorgaria una posició de poder al terreny polític. El paper que va jugar la CFDT, l’altre sindicat més important, tampoc va ser molt distint. És cert que en un primer moment va mostrar el seu suport al moviment estudiantil de forma més immediata, però quan va arribar l’oportunitat, tampoc va dubtar a pactar amb el govern i la patronal a les negociacions de Grenelle.
La forma d’actuar del PCF i els sindicats majoritaris va ser una de les raons que van portar a la desmobilització dels i les treballadores, però no va ser l’única.
Un altre dels problemes principals a què s’enfrontava el moviment de maig era l’absència d’una organització revolucionària forta i decidida que contribuís a dirigir el procés en la direcció necessària.
Els Comitès d’Acció, que constituïen la forma alternativa en què estudiants i treballadors s’havien organitzat conjuntament, presentaven diversos problemes que els incapacitava per complir- la. En tractar-se de comitès creats espontàniament a partir de les necessitats que anaven sorgint a cada moment, no comptaven amb una estratègia i una política comuna ben definides. Cada nou pas per avançar era debatut en discussions interminables al si de cadascun d’ells o en les assemblees de coordinació, la qual cosa feia impossible que poguessin donar respostes clares sobre com actuar davant la rapidesa dels esdeveniments.
Al moviment estudiantil, la presència de les organitzacions revolucionàries, fonamentalment trotskistes, maoistes i anarquistes, era molt major. No obstant això, encara que als comitès d’acció treballaven colze amb colze amb treballadors, les i els estudiants no van aconseguir trencar del tot amb la barrera que els separava d’ells, al no saber adaptar el seu discurs a la realitat fora del marc universitari.
D’altra banda, De Gaulle -més confiat després de comprovar que els líders sindicals, en comptes de parlar de revolució, cridaven a la formació d’un nou govern- va reaparèixer en escena trepitjant fort. El 30 de maig va tornar a sortir a la televisió abandonant la seva idea inicial de convocar un referèndum i anunciant la seva intenció de celebrar eleccions anticipades. A més a més, es va atrevir a amenaçar amb la utilització d'”altres mitjans” per preservar la República si el PCF decidia boicotejar-les. Darrere les seves ambigües paraules, s’amagava la intenció d’utilitzar les forces armades i una crida als seus seguidors perquè prenguessin mesures contra l’esquerra en cas de no aconseguir el seu objectiu. Aquest mateix vespre, la dreta i l’extrema dreta van sortir del seu amagatall. Un milió de persones es van manifestar pels carrers de París en una demostració de suport al govern. Les organitzacions de l’esquerra revolucionària van ser il·legalitzades i el PCF i els partits reformistes a penes van mostrar senyals de protesta, en la seva obsessió per mantenir la seva constitucionalitat intacta i poder presentar-se a les eleccions.
Les vagues suposaven un obstacle per a la celebració d’aquestes eleccions, que constituïen el principal objectiu tant per De Gaulle com per la direcció del Partit Comunista. D’aquesta manera, en la seva desarticulació es van veure implicats ambdós sectors. El govern va utilitzar els mètodes més violents per desallotjar a les i els treballadors de les fàbriques que encara romanien ocupades, així com per aixafar qualsevol intent de mobilització als carrers. El 10 de juny un estudiant va ser assassinat a Flins a les mans de la CRS i, l’endemà, li va ocórrer el mateix a un jove treballador. D’altra banda, es van atorgar algunes concessions econòmiques, els sous es van incrementar una mitjana d’un 10%, el temps de treball per setmana es va reduir una hora i els drets sindicals es van expandir a més centres de treball.
Aquesta situació va provocar divisions internes al si del moviment obrer, que fins al moment havia mostrat una unitat sense precedents. La CGT va utilitzar aquestes concessions per fer una política de boicot a les vagues; a les fàbriques on tenia representants, aquests es van dedicar a convèncer els treballadors que si tornaven al treball aconseguirien encara millors condicions. A poc a poc, entre la repressió i la manipulació dels líders sindicals, les vagues van anar desconvocant-se gairebé igual de ràpid que s’havien estès.
Finalment, les eleccions celebrades a la fi de juny van culminar amb la victòria de la dreta. De Gaulle va guanyar amb el 60% dels vots. El PCF va rebre una sorpresa al comprovar que, en comptes d’aconseguir una bona posició, el resultat de les votacions era desastrós per a l’organització. Probablement, molts treballadors estaven decebuts pel paper que havien jugat a la revolta del mes anterior i, en comprovar que no plantejaven cap alternativa combativa, van optar per votar directament els socialistes de centre, agrupats al PSU.
L’explicació de com un moviment de masses pot arribar a culminar en la victòria electoral de l’enemic a qui s’havien dirigit totes les protestes es pot trobar en dos factors fonamentals. D’una banda, hi havia una falta d’organització i coordinació al si del moviment i es va deixar massa espai a l’espontaneïtat per enfrontar-se a un govern ben organitzat. Per l’altra, les organitzacions i els sindicats més poderosos dins la classe treballadora van posar tot el seu interès a acabar amb les vagues en els sectors crucials. El desencant provocat per la desmobilització va portar la major part dels treballadors a la seva situació anterior, molts van tornar a creure en l’impossibilitat d’un canvi revolucionari i es van conformar amb les tímides reformes que prometia la dreta.
L’herència de Maig del 68
Hi ha una creença molt estesa que suposa que en les societats econòmicament avançades, on el capitalisme ha arribat a un nivell de desenvolupament molt elevat, el sistema no pot canviar. Els esdeveniments que van tenir lloc al maig de 1968 a França constitueixen un exemple perfecte de la falsedat d’aquest mite. En qüestió d’unes setmanes, tota la societat francesa es va involucrar en un procés que, si hagués continuat, podria haver acabat desembocant en una situació realment revolucionària.
L’abast del poder que tenen les i els treballadors per transformar la societat va molt més enllà del que ara ens podem imaginar, com va quedar ben patent en les vagues de Maig del 68. Els estudiants poden jugar un paper clau en el qüestionament de l’ordre establert i, com va ocórrer llavors, ser el detonant per a l’inici d’un procés de canvi. En un moment de baixa intensitat en la lluita de classes, sol ser més fàcil prendre contacte amb idees revolucionàries a l’àmbit universitari, on es mantenen més debats sobre el funcionament de la societat. Això fa que moltes vegades els i les estudiants vagin per davant en la contestació social. No obstant això, si alguna cosa podem aprendre del Maig del 68 és precisament que aquells que tenen a les seves mans la capacitat per acabar amb el sistema capitalista són els treballadors i treballadores. Els estudiants van jugar un paper fonamental trencant el gel i posant el govern i les bases del capitalisme francès en qüestió, però fins que no van començar les vagues, el poder polític i econòmic no va començar a veure’s realment amenaçat.
Una altra qüestió clau que podem comprovar en aquest i altres exemples històrics és com, en un context d’expansió de lluites, la ideologia i la cultura dominants ràpidament entren en crisi. Idees profundament assentades a la societat comencen a caure pel seu propi pes quan les contradiccions del capitalisme comencen a ser destapades i les bases materials que les mantenien es converteixen en quelcom a combatre. Així és com va succeir al Maig del 68. Prejudicis que fins al moment havien funcionat per dividir la classe treballadora es van anar desplomant en el transcurs de les lluites i en l’àmbit de la cultura; en trencar-se les constriccions que imposaven el conservadorisme i l’autoritarisme imperants, van començar a sorgir creacions totalment innovadores.
Aquests són només alguns exemples dels elements positius que podem rescatar de Maig del 68. No obstant això, la derrota final en què va culminar el cicle de lluites no hauria ocorregut si tot hagués anat bé. La revolta també és una mostra molt clara de com, en absència d’una organització revolucionària ben assentada i amb influència dins la classe treballadora, el reformisme pot prendre el control del moviment i acabar emmarcant-lo dins les vies institucionals.
En el moment clau, quan De Gaulle va amenaçar d’utilitzar tots els mitjans que tenia disponibles per celebrar unes eleccions i acabar amb el moviment de treballadors i estudiants, a les fàbriques ocupades es van desenvolupar intensos debats. Els líders sindicals de la CGT van aconseguir convèncer una part important dels treballadors, provocant divisions entre ells que van culminar amb la tornada al treball de la majoria. En tractar-se d’una minoria els que van resistir, el govern no va dubtar a utilitzar la repressió i acabar amb la vaga més important que havia tingut lloc al país, així com amb qualsevol escletxa de mobilització estudiantil. En cas d’haver existit una organització els membres de la qual compartissin una estratègia clarament revolucionària i tinguessin una presència suficientment important als centres de treball, probablement les coses haurien succeït d’una altra forma. En l’ambient tan radicalitzat que existia, segurament molts treballadors s’haurien posat del costat de les i els revolucionaris. Si hagués resistit una majoria de treballadors a les pressions del Govern, aquest no hauria pogut recórrer a la violència com ho va fer. Com a mínim, els treballadors haurien aconseguit obtenir millors resultats.
Molts membres de la generació que va participar activament en els fets ocorreguts al Maig del 68 han acabat interpretant la derrota del moviment de treballadors i estudiants com una mostra de la impossibilitat de transformar la societat, caient en el més profund pessimisme i, en molts casos, passant-se al costat contrari de la barricada. Però el més important que podem treure en clar d’aquella experiència és just tot el contrari: la demostració d’una possibilitat real de transformar la societat. Recordar el Maig del 68 hauria de ser un exercici que combinés, d’una banda, l’esperança en la possibilitat del canvi i, per l’altra, la reflexió sobre quins van ser els errors comesos llavors per no tornar a repetir-los quan es doni una situació similar.
—
* Article publicat a L’HEURA
