De Michael Brown a Assata Shakur , l’Estat racista d’Amèrica persisteix

Els que resisteixen són tractats com a terroristes – com a Ferguson avui, i com jo i altres activistes negres en els anys 60 i 70.

Tot i que la violència de l’Estat racista ha estat un tema constant en la història dels afrodescendents a Amèrica del Nord, s’ha fet especialment notable durant el govern del primer president afroamericà, l’elecció del qual va ser àmpliament interpretada com l’anunci de l’arribada d’una nova era post – racial. La mera persistència d’assassinats policials de joves negres contradiu la suposició que aquests són aberracions aïllades. Trayvon Martin a Florida i Michael Brown a Ferguson, Missouri, són només les més àmpliament conegudes de les innombrables persones negres assassinades per la policia o guàrdies privats durant el govern d’Obama . I ells, al seu torn, representen un corrent ininterromput de la violència racista , tant oficial com extra-legal , de les patrulles d’esclavistes i el Ku Klux Klan, fins a les pràctiques contemporànies d’actuació policial per perfils i els “vigilantes” d’avui dia.

Fa més de tres dècades Assata Shakur va rebre asil polític a Cuba, on ha viscut des de llavors, ha estudiat i treballat com a membre productiva de la societat. Assata va ser falsament acusada en nombroses ocasions als Estats Units durant la dècada de 1970 i fou criminalitzada pels mitjans de comunicació. Fou presentada en termes sexistes com “la mare lloca” de l’Exèrcit d’Alliberament Negre, que al seu torn va ser retratat com un grup amb comportaments insaciablement violents. Va ser posada a la llista dels deu més buscats per l’FBI, acusada de robatori a mà armada, robatori d’un banc, segrest, assassinat i temptativa d’assassinat d’un policia. Encara que es va enfrontar a 10 procediments judicials separats, i ja havia estat declarada culpable pels mitjans de comunicació, tots excepte un d’aquests judicis -el cas resultant de la seva captura- van concloure en absolució, veredicte suspès, o arxiu del cas. En circumstàncies molt qüestionables, finalment va ser declarada culpable de complicitat en l’assassinat d’un policia estatal de Nova Jersey.

Quatre dècades després d’aquella campanya en contra, l’FBI va decidir demonitzar-la un cop més. L’any passat, amb motiu del 40 aniversari del tiroteig en una cabina de peatges de New Jersey Turnpike durant el qual policia estatal Werner Foerster va ser mort, van afegir amb gran cerimoòia Assata a la llista dels deu terroristes més buscats per l’FBI. Per a molts, aquest moviment per l’FBI era estrany i incomprensible, cosa que porta a una pregunta òbvia: quin interès tindria el FBI en la designació d’una dona negra de 66 anys d’edat, que ha viscut tranquil·lament a Cuba des de fa tres dècades i mitja, com una de les terroristes més perilloses del món -compartint espai en la llista amb individus les accions dels quals presumptament han provocat atacs militars a l’Iraq, Afganistan i Síria?

Un resposta parcial -però potser determinant- a aquesta pregunta es pot trobar en l’ampliació de l’abast de la definició de “terrorisme”, tant espacial com temporal. Després de la designació per part del govern sud-africà de l’apartheid de Nelson Mandela i el Congrés Nacional Africà com “terroristes”, el terme es va aplicar amb abundància a activistes nordamericans de l’alliberament negre durant finals de 1960 i principis dels 70.

La retòrica de la Llei i l’ordre del president Nixon implicava l’etiquetatge de grups com el Partit dels Panteres Negres com a terrorista, i jo mateix vaig ser identificada de manera similar. Però no va ser fins que George W Bush va proclamar una guerra global contra el terrorisme després del 11 de setembre de 2001, que els terroristes van arribar a representar l’enemic universal de la “democràcia” occidental. Implicar retroactivament Assata Shakur en una conspiració terrorista contemporania és també col·locar aquells que han heretat el seu llegat, i que s’identifiquen amb les lluites constants contra el racisme i el capitalisme, sota el dosser de “violència terrorista”. D’altra banda, l’anti-comunisme històric dirigit contra Cuba, on viu Assata, ha estat perillosament lligat amb anti-terrorisme. El cas dels 5 cubans és un exemple d’això.

Aquest ús de la guerra contra el terrorisme com una àmplia designació del projecte de la democràcia occidental del segle XXI ha servit com a justificació del racisme anti-musulmà; ha legitimat encara més l’ocupació israeliana de Palestina; ha redefinit la repressió dels immigrants; i ha portat indirectament a la militarització dels departaments de policia locals a tot el país. Els departaments de policia -incloent-hi els dels campus universitaris- han adquirit excedents militars de les guerres a l’Iraq i l’Afganistan a través del Programa de Propietats Excedents del Departament de Defensa. Així, en la resposta al recent crim policial de Michael Brown, els manifestants que desafien la violència racista de la policia s’enfronten amb policies vestits amb uniformes de camuflatge, armats amb armes de guerra, conduint vehicles blindats.

La resposta mundial a la mort d’un adolescent negre en un petit poble del mig oest per la policia suggereix una consciència creixent sobre la persistència de racisme dels Estats Units en un moment en què se suposa que és en declivi. El llegat d’Assata representa un mandat per ampliar i aprofundir les lluites antiracistes. En la seva autobiografia publicada aquest any, que evoca la tradició de lluita radical negra, se’ns demana “Carry it on. / Pass it down to the children. /Pass it down. Carry it on … / To Freedom!” 

• Angela Davis ha escrit el pròleg d’Assata: una autobiografia. Article publicat l’1 de novembre de 2014 al diari The Guardian, de Londres.