Del birret al comandament a distància

El començament de l’any sol servir per mirar els pressuposts públics i analitzar en profunditat on van a parar els nostres doblers. Així, aquests dies ha estat notícia el fet que el Govern de les Illes Balears hagi destinat més doblers (57,3 milions d’euros) a IB3 que a la Universitat de les Illes Balears (54 milions). Consideram necessari, baldament sigui de manera planera, fer una reflexió sobre l’ordre de prioritats que ha dut al fet que la televisió del Govern balear se’n dugui enguany més doblers públics que la Universitat de les Illes Balears.

L’ensenyament públic, universal i gratuït és una conquesta relativament recent que es remunta a menys de cent anys en el cas espanyol. D’aquesta forma, la possibilitat que les classes treballadores accedeixin a un sistema educatiu de qualitat ha estat una de les gran conquestes del darrer segle. Una conquesta aconseguida no gratuïtament sinó fruit de decennis de lluita, una lluita impulsada fonamentalment pels moviments socialista i republicà. Per republicans i socialistes educació representava cultura, i cultura representava democràcia i llibertat. En aquest sentit, m’agradaria recordar públicament el paper de la Institución Libre de Enseñanza, fundada l’any 1876 per catedràtics insignes que patiren les represàlies de la monarquia (Francisco Giner de los Ríos, Nicolás Salmerón, Gumersindo de Azcárate, etc.), en la formació del clima intel·lectual adient que conduí a l’aparició d’una brillant generació de pensadors, artistes i polítics que, gairebé seixanta anys més tard, proclamaria la República a Espanya. Només després de formar gent lliurepensadora era, i és possible, dur a terme avenços polítics i socials. Així, convé recordar les paraules de l’admirat batlle republicà Emili Darder: «només la cultura podrà fer ciutadans lliures».

Analitzar la despesa d’un govern en educació implica molt més que una anàlisi de fredes dades. Implica veure el seu ordre de prioritats, i el model de societat que es vol desenvolupar. En el cas illenc, les mancances en el nostre sistema educatiu són clamoroses. Tenim un índex de fracàs escolar impressionant (l’any 2003 la mitjana de l’Estat era del 23,6 per cent i a les Balears quedava fixada en el 38,6 per cent), la taxa d’estudiants universitaris més baixa de tot Espanya (amb 13.620 estudiants l’any 2004-2005), una llengua pròpia en retrocés i una arribada massiva d’immigració que desborda totes les previsions (segons les dades del Ministeri d’Educació, les Balears som al capdavant de tot l’Estat, amb un 11,1 per cent de població escolar immigrant). Si en qualsevol comunitat autònoma la necessitat d’invertir en educació és necessària, en el nostre cas és primordial, i d’aquesta inversió depèn el nostre futur. Referint-nos exclusivament a l’ensenyament superior, la inversió en la Universitat ha d’implicar molt més que una despesa en «formació», ha de suposar una inversió de futur en un focus de debat, opinió i avantguarda social. Així, la Universitat hauria d’esdevenir l’impuls intel·lectual d’una societat avui letàrgica. Se’m pot rebatre que la Universitat no tan sols s’impulsa amb doblers; hi estic d’acord, però ningú no em negarà que aquest impuls es comença invertint-n’hi. Així, per tenir una bona universitat és imprescindible, a títol d’exemple, implantar-hi programes d’investigació i instituts científics pagats amb doblers públics; un sistema de beques de postgrau ampli, extens i plurianual; plans d’estabilització laboral del professorat; i, que no s’oblidi, uns sous dignes per als professors i investigadors en fase de formació (precisament el contrari del que succeeix ara). La gent vàlida, si no s’adopten aquestes polítiques exposades, inexorablement se n’anirà a l’estranger o al sector privat. Per evitar que això esdevingui (si és que veritablement es vol evitar) es necessiten doblers.

La posada en marxa d’IB3 ha implicat una inversió milionària de doblers públics. Les crítiques a aquesta despesa i, sobretot, a la finalitat d’aquesta despesa han estat contundents. Ara, després de veure les xifres pressupostàries, no em queda més remei que sumar-me obertament i decidida al grup crític d’una televisió descaradament partidista. Que es destinin desenes de milions d’euros illencs a veure el que ja es veia de forma gratuïta i era de millor qualitat (gràcies a una iniciativa ciutadana en forma de «voltor») em sembla una tudada de doblers inacceptable. Aquesta societat necessita més doblers gastats en acadèmies i liceus i menys inversions en «panem et circenses». Encara que, no ho oblidem, ja en la república romana era «el pa i el circ» la via que havia de fer servir un magistrat que aspirava a ser cònsol. El poble sempre ha estat bo de conformar i convèncer.