Delegar i renunciar, per fer com si no fossis

Un dia qualsevol, en un lloc qualsevol, no molt llunyà, en una feina qualsevol:

– En aquesta feina fem reunions de coordinació setmanals a les 19 hores.

– Ostres! Però jo sóc mare i aquesta hora…

– No passa res, dona, pots venir amb la teva filla, ja li donarem un paper i quatre colors… segur que la pots deixar amb algú.

Un altre dia qualsevol, en un altre lloc qualsevol, no molt llunyà, en una feina qualsevol:

– El més que ve, dissabte, hi ha una formació obligatòria de tot el dia.

– Ostres! I els infants?

– No pateixis, hem preparat un espai infantil perquè s’estiguin allí.

Un altre dia qualsevol en un altre lloc qualsevol, no molt llunyà… no en una feina, sinó en els nostres espais de militància. És allí on això passa. És allí on m’han dit o he escoltat aquests i molts altres comentaris. He volgut exemplificar amb l’entorn laboral, perquè allí si que ens semblen una «aberració», però en el nostre entorn més proper, davant d’això, tot sovint sembla que no hi passi res.

Un infant estarà bé en una assemblea amb adults on s’ha de parlar de coses importants? És un espai adequat per a ell? L’assemblea podrà funcionar igualment? Un full de paper i quatre colors serveixen per a alguna cosa? A les 19 hores un infant ha de ser allí? Així es cobreixen les seves necessitats? Amb els espais infantils a les assemblees o formacions, les famílies ja podem militar tranquil·lament? De veritat que algú creu que quan una dona esdevé mare res no canvia a la seva vida i pot o ha de continuar fent com abans?

Per mi, totes aquestes propostes són el mateix que ens planteja el sistema. És creure que, en esdevenir mare, tot es resol amb reduccions horàries, excedències, adaptacions de jornada, escoles bressol, cangurs, escoles, activitats extraescolars, avis i un llarg etcètera que només serveix per delegar i delegar o renunciar… és a dir, per fer com si no fossis mare.

Fa molt de temps que li dono voltes al tema i no havia trobat la manera d’expressar-ho. Algunes vegades he intentat parlar-ne amb companys i companyes, en directe, però el que em trobo, en alguns casos, és judici i incomprensió.

De sobte, quan esdevenim mares tot canvia, a tot arreu i, fins i tot, en aquells llocs on les coses haurien de ser diferents. Les dones fortes hem de tenir fills o filles, treballar i seguir duent la vida que portàvem. Els nostres fills han d’anar a llocs que no estan adaptats per a ells o ser delegats a altres persones per poder fer allò que estàvem fent. I d’això en diem la doble jornada. Però és que sembla que les dones militants i lluitadores hauríem de parlar de latriple jornada. Hem de continuar al peu del canó, relegant de nou les nostres necessitats, les dels nostres fills i les de la nostra família perquè així puguem continuar essent qui som.

Doncs perdoneu si no sóc políticament correcta, però això és un problema, i greu. Un problema greu del qual no busco culpables ni responsables; segurament, ho és el mateix capitalisme. Ja que els horaris de treball són els que són i, per tant, els de militància són també els que ens deixen que siguin. Així, tenim una militància o molt jove o molt més gran… quan les anomenades «càrregues» familiars (terme que hauríem d’enterrar per sempre més) ens permeten tenir espai de nou.

Però dic que és un problema greu per la gran quantitat de persones i de «coneixement» que hem perdut i que estem perdent pel camí. Per la gran quantitat de dones, de mares, i d’homes, de pares, que, a poc a poc, van desapareixent dels espais i que tarden a tornar a trobar el seu lloc, o que ja no tornen més. I estic segura que tots i totes en coneixem molts.

Aquesta gent que no es perd, sinó que, per desgràcia, la perdem nosaltres. La perd el «moviment».

Perquè qui per si mateix és crític, lluitador/a… ho segueix sent. I, aleshores, fa la seva revolució a casa, personal i/o familiar, o busca altres entorns associatius que tenen altres maneres de fer més adaptables a les seves noves necessitats personals i familiars.

I si aquesta gent va a altres entorns, per què nosaltres no som capaces de treballar i pensar maneres de no perdre-les?

Obrim el debat ara mateix. Sense judicis. Amb sinceritat. Però un debat en el qual no haguem de delegar ni renunciar a allò que esdevenim quan tenim un fill o filla. Un debat en què les propostes no siguin que fem com si no fóssim allò que som.

Publicat originalment a xarxapenedès.cat