Després de la mort del dictador
Txente Rekondo 
Un altre dictador ha mort al llit, envoltat dels seus i de les riqueses de les quals es va apropiar sense pagar pels crims contra la humanitat que va comentre ni per les seves polítiques genocides. Aji Mohamed Suharto ha seguit els passos de Franco o Pinochet, tots ells amics de Washington.
L’arxipèlag indonesi ha estat sacsejat aquests deu últims anys per esdeveniments trascendentals. El 1997-98 va veure com cremaven els seus boscos, com s’enfonsava la seva moneda i com dimitia el dictador. Entre 1999 i 2000 es van celebrar les primeres eleccions democràtiques, el referèndum pel qual Timor Lorosa rebutjava l’ocupació indonèsia, i la presidència del país tornava a canviar de mans. Els dos anys següents, el president era acusat de corrupció, i els atacs islamistes a Bali es cobraven la vida de més de dues-centes persones. Entre 2003 i 2004 hi va haver nous atacs islamistes a Djakarta, mentre que la població acudia a les urnes tres vegades, i al desembre del 2004, després d’un terratrèmol, un tsunami arrasava el nord-oest de Sumatra. Més recentment la febre aviar també ha afectat l’arxipèlag.
Indonèsia ha travessat un període durant el qual el capital ha fugit, l’economia continua endarrerida i la corrupció és generalitzada. S’hi sumen contínues protestes polítiques, violència comunal, moviments secessionistes, i tot això al costat de canvis constitucionals, intents de descentralització i cinc presidents en set anys, a més d’inacabables maquinacions polítiques entre les elits.
De cara a les presidencials de 2009, els reptes són rellevants: la necessitat d’una major inversió estrangera, el desenvolupament de les infraestructures, una reforma del sistema burocràtic i acabar amb els alts índexs de corrupció. Sense això, Indonèsia veurà limitat el seu progrés.
Un dels aspectes claus en aquestes reformes, i emmarcat en l’anomenada «transició política», és l’estament militar. La institució més influent del país ha jugat en les ultimes dècades un paper clau preservant «la unitat territorial de l’Estat». Unes forces armades que van ser creades i s’han mantingut per garantir la seguretat interna i enfrontar-se als moviments separatistes, i no per defensar-se d’un atac exterior. El seu paper sociopolític es va incrementar amb l’anomenat Nou Ordre de Suharto, que va permetre que els militars ocupessin llocs polítics, diplomàtics i altres àmbits de la burocràcia estatal. Alhora, es col·locaven en llocs importants en empreses dels diversos sectors econòmics. Es calcula que durant els anys noranta, més de catorze mil militars ocupaven càrrecs aliens a l’estructura militar.
L’objectiu de la transició és acabar amb la dwifungsi, aquesta funció dual dels militars. I per fer-ho proposen augmentar considerablement la despesa militar per crear «un exèrcit modern i professionalitzat». O «per a mantenir-los contents».
Després de la independència de Timor Lorosa, Aceh vol seguir els seus passos. Unes negociacions entre el moviment guerriller del GAM i el govern central van donar pas a un procés que obre les portes al poble d’Aceh a decidir el seu futur en llibertat. Una situació semblant és la que es podria viure a Papua, tot i que en aquest cas la postura de Djakarta no permet de moment entreveure un procés similar. Per això el moviment independentista, amb l’OPM al capdavant, continua defensant el dret a exercir la seva lliure determinació. Per a un país altament centralitzat, les opcions independentistes sempre han estat objectiu de la repressió d’un exèrcit disposat a cometre atrocitats i crims contra la humanitat en defensa de la «sacrosanta unitat de la pàtria».
Un altre aspecte que cal destacar és la utilització d’elements de l’exèrcit en els conflictes comunals i interètnics (entre cristians i musulmans a Poso o a Moluques; entre Dyaks i Madureses a Kalimantan), a través de potenciar l’aparició de grups paramilitars. És similar al que succeeix en alguns casos amb l’islamisme més radicalitzat.
Indonèsia és un país musulmà, tot i que la majoria de la població practica un Islam de perfil moderat. Un exemple el tenim en el PKS -Partit de la Justícia-, que va augmentar la representació a les eleccions parlamentàries de 2004 (va passar de 7 a 45 escons). Malgrat això, la radicalització d’alguns grups minoritaris islamistes ha centrat l’atenció informativa occidental, que ha confós el PKS amb altres grups com Lashkar Jihad (actiu en els conflictes comunals) o Jemaaah Islamiya (amb una agenda local emparada en el paraigua ideològic d’Al Qaeda). Alguns militars que s’oposen a les reformes no han dubtat d’utilitzar aquests grups per augmentar la desestabilització, cosa que justificaria una posterior intervenció de l’exèrcit, «garant de l’estabilitat del país».
Aquestes organitzacions fan pressió des de diversos fronts. Per exemple, actuen contra institucions o empreses acusades de col·laborar o representar els valors occidentals. També pressionen per establir la Sharia i obtenen ressò a través de les escoles islàmiques, que propaguen ideologies islamistes radicalitzades que estan arribant a la universitat.
Finalment, si històricament els Estats Units han tingut a Indonèsia com un fidel aliat a través dels sagnants anys de Suharto, més recentment, Washington valora Indonèsia pel paper que pot tenir tant en la «guerra contra el terror» com per la importància «geopolítica i estratègica» d’aquest país asiàtic.
Amb la seva mort, Suharto ha escapat a un judici per les massacres de 1965-68 (centenars de milers de morts), per l’ocupació de Timor (va acabar amb un quart de la població), per la creació d’esquadrons de la mort (només en sis mesos de 1983, més de 300 morts), per les operacions militars a Aceh i Papua (milers de morts), per la corrupció i l’apropiació de les riqueses del país…
Quan va dimitir, el maig de 1998, algunes persones es van afanyar a presentar-ho com un triomf de les protestes populars i una aposta per «la democratització» del país. Però la renúncia podria respondre a un acord tàcit gràcies al qual els seus béns i els de la seva família no serien «tocats» i l’imperi familiar dels Suharto continuaria. Els seguidors del dictador, després que dimitís, han continuat dins del Govern, del Parlament, de la judicatura i dels negocis. No són tan poderosos com en el passat, però encara hi són presents.
El cas del seu fill, Tommy, n’és un exemple. Condemnat a quinze anys de presó per ordenar la mort d’un jutge de la Cort Suprema, només n’ha complert un terç. La família Suharto continua controlant hotels, els peatges de les carreteres, companyies aèries i cadenes de televisió. Deu anys després de la dimissió, els associats a Suharto sl món empresarial i polític continuen en posicions influents, i l’ombra allargada del seu poder segueix viva en forma de fundacions caritatives que ha creat.
L’exemple indonesi ens mostra una vegada més com els dictadors més sagnants del món poden gaudir d’una jubiliació d’or si han estat durant el seu mandat «un fidel aliat dels Estats Units» o d’alguna altra potència colonial aliada.
—–
Article publicat al diari Gara
Txente REKONDO. Gabinet Basc d’Anàlisi Internacional (GAIN)
