Després del 9N: l’independentisme entra en una nova fase. Avenços i retrocessos
* Daniel Escribano i Àngel Ferrero
La consulta del 9-N: resultats i límits
Tot i l’escepticisme que expressàrem des d’aquest mateix web quant a la possibilitat que se celebrés efectivament la consulta sobre el futur polític de Catalunya anunciada pel proppassat 9 de novembre, aquesta, finalment, ha tingut lloc i en la data prevista. Tanmateix, no l’ha convocada ni organitzada el govern de la Generalitat, tal com recollia l’acord inicial i com demanava el moviment popular per la independència. El resultat, pel que fa al nombre de persones que hi han participat, constitueix la mobilització més gran pel dret a l’autodeterminació de Catalunya des que se celebrà la primera consulta sobre la independència, a Arenys de Munt, el 13 de setembre de 2009. I resulta encara més destacable si tenim present que, després que el Tribunal Constitucional espanyol deixés sense efecte el decret de convocatòria de la consulta per la Generalitat, ha estat la mateixa societat civil que n’ha assumit l’organització. L’altra cara de la moneda, però, és que les xifres de participació assolides (33%) fan difícil de legitimar políticament mesures com una declaració d’independència. Pertany a l’àmbit de l’especulació la qüestió de si una consulta organitzada per la Generalitat, amb el preu d’incórrer en un acte de desobediència institucional, hauria permès d’assolir una participació suficient per a superar el llindar del 50%, a partir del qual els dubtes sobre la legitimitat de mesures unilaterals basades en els resultats s’esllangueixen. En canvi, és una mera constatació l’afirmació que, davant l’actitud dels òrgans centrals de l’Estat espanyol, una solució a les reivindicacions expressades per la majoria de la societat catalana exigeix que, en algun moment, les institucions catalanes travessin el Rubicó de la desobediència institucional.
Els partits davant la consulta
Pel que fa a les posicions adoptades pels partits en relació amb el sentit del vot, en canvi, no hi ha hagut sorpreses. Tan sols ERC i la CUP s’han pronunciat a favor de la independència, mentre que tant CiU com ICV han estat incapaces d’adoptar una posició unitària sobre si l’hipotètic “estat” català hauria d’ésser independent. En comptes d’això, han optat pel vell tripijoc del poli bo i el poli dolent per eludir els costos polítics d’adoptar una posició clara. Paga la pena, però, considerar els “arguments” exposats pels partidaris del “no” a la independència. Tant UDC com ni més ni menys que el coordinador general d’ICV han al·legat contra la independència catalana que el seu projecte polític per al Principat passa per algun tipus de vinculació directa amb l’Estat espanyol (adés en format confederal, adés federal). En una mostra més de la carrincloneria afectiva a què sovint s’intenten reduir els conflictes polítics, l’eurodiputat d’ICV brandà contra la independència ni més ni menys que la solidaritat amb els “treballadors de la sanitat madrilenya que van detenir-ne la privatització” i als “activistes canaris i balears contra les prospeccions petrolíferes”. Passarem per alt la negació de catalanitat als illencs balears i pitiüsos (és sabut que hi ha tants o més blavers i gonellistes al Principat que al País Valencià i les illes). Tampoc no ens preguntarem ara per què aquesta entendridora solidaritat no s’estengué, per exemple, als treballadors de l’ensenyament de la seva mateixa regió principatina, amb motiu de les diverses vagues sectorials convocades quan ICV era al govern de la Generalitat. Ara només farem notar que aquesta parroquiana argumentació trenca un principi bàsic de l’esquerra obrera, com és l’internacionalisme proletari, d’acord amb el qual la fraternitat obrera s’estén a tot el planeta, mentre que l’eurodiputat “roig”-i-verd pressuposa com a condició per a la solidaritat el fet de compartir el DNI amb les persones en lluita.
Abans d’entrar a considerar la peculiar idea del “federalisme” d’ICV, voldríem consignar l’estupor que ens produeix el contrast entre el rigorossísim i hipercrític escrutini, des de posicions pretesament d’esquerra, de les coincidències, aparents i puntuals, entre l’esquerra política i la dreta catalanista, amb l’olímpica indiferència davant la coincidència de l’“esquerra” i els sectors més menjaciris d’aquesta mateixa dreta, quan de rebutjar la independència catalana es tracta. I això resulta encara més sorprenent si tenim present que l’entesa entre una certa esquerra catalana i la dreta catalanista no és cap fenomen nou. Ara que és en boca de tothom el primer president electe de la Generalitat restaurada, voldríem demanar, tot i que sigui només com a nota al marge, que els hereus polítics del PSUC fessin memòria sobre qui portà un tal quídam com a representant català a la Comissió dels Nou —a negociar la reforma política amb el govern de la monarquia reinstaurada—, donant-li una visibilitat i projecció polítiques que, l’any 1977, estava a anys llum de tenir.
Però, a parer nostre, tots els fets anteriors no deixen d’ésser anècdotics al costat de la gran mentida que és el pretès “federalisme” i, a fortiori, “confederalisme” dels contraris a la independència catalana. S’ha insistit manta vegades que la dinàmica històrica que ha portat a la constitució dels estats federals radica en processos d’integració política entre antics estats independents o confederacions d’estats, com ara Suïssa o els Estats Units. En canvi, no hi ha precedents històrics d’estats centralitzats transformats federalment. I el cas de Bèlgica és una excepció explicable pel fet que la nació minoritzada, Flandes, era majoritària en termes poblacionals, la qual cosa, gràcies a la implantació del sufragi universal (1919) i a la seva resistència a l’assimilació per la minoria francòfona valona féu de la federalització una solució convenient per a totes dues comunitats, per tal com, amb la democratització de l’Estat, era la mateixa minoria francòfona que quedava en risc d’ésser assimilada per la majoria flamenca. No cal dir que la realitat catalana i espanyola no tenen res a veure amb aquest cas excepcional.
I la mateixa experiència històrica espanyola abunda en aquest sentit. La Segona República espanyola constitueix un bon exemple d’intent de transformació d’Espanya en un Estat federal des de Catalunya. Inicialment, el 14 d’abril de 1931, Francesc Macià proclamà la República catalana dins la confederació ibèrica. Després d’intenses negociacions amb el govern provisional de la República espanyola, el 17 d’abril acceptà la dissolució de la República catalana i que fos substituïda per un règim provisional d’autonomia sota el nom de “Generalitat de Catalunya”. A canvi, la Generalitat elaboraria un Projecte d’Estatut, el qual seria ratificat ulteriorment pel parlament de la República espanyola. Durant els mesos següents, a més del Projecte de l’Estatut de Catalunya, aprovat per la Diputació provisional de la Generalitat, el 14 de juliol, i pel poble masculí del Principat, el 2 d’agost, a les illes Balears i Pitiüses també es presentà un avantprojecte d’Estatut (el 19 de juny) i en tots dos casos es pressuposava que l’organització territorial de l’Estat espanyol respondria a un model federal. En el cas del Projecte català, hom declarava al preàmbul que “Catalunya vol que l’Estat espanyol s’estructuri d’una manera que faci possible la federació entre tots els pobles hispànics” i, en coherència amb això, definia Catalunya com a “Estat autònom dintre la República espanyola” (art. 1) i establia un règim competencial (títol II) i de finançament típicament federal (títol IV). Tot i la relativa influència d’aquest projecte en el procés d’elaboració de la Constitució de la República, el constituent espanyol bandejà de bon començament qualsevol pretensió federal i, al primer article mateix de la llei fonamental espanyola, reduí el model territorial a “l’Estat [espanyol] integral compatible amb l’autonomia dels municipis i les regions”, a la vegada que prohibí “la federació de regions autònomes” (art. 13), interdicció significativament reproduïda a la Constitució de la monarquia reinstaurada (art. 145.1). En la línia que hem avançat adés, el mateix president de la Comissió de Constitució exposà ras i curt el rebuig del federalisme, al discurs de presentació del dictamen a les Corts, el 27 d’agost de 1931: “Deliberadament, no hem volgut declarar a la nostra Constitució que Espanya és una República federal; no ho hem volgut dir, perquè, avui dia, tant l’unitarisme com el federalisme es troben en una veritable crisi teòrica i pràctica. […] S’han federat aquells països que visqueren dispersos i que, més tard, varen voler viure en règim col·lectiu. El cas d’Espanya és invers: Estat unitari fins ara; algunes de les seves regions volen autonomia”.
El projecte polític del zapaterisme s’ha interpretat com un nou intent de reformar l’Estat espanyol en un sentit més o menys criptofederalitzant mitjançant la reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, revifant la pretesa missió històrica de Catalunya de regenerar Espanya. La desfiguració del text aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005 en passar pel Congrés espanyol, en plena campanya antiestatutària del PP i amb l’oposició a aquest projecte de sectors del mateix PSOE, i el cop final del Tribunal Constitucional al recurs interposat pel PP contra l’Estatut finalment aprovat (STC 31/2010, de 28 de juny) són prou eloqüents perquè calgui reblar quina és la viabilitat política de tot projecte federal per a Espanya que no parteixi de la sobirania efectiva dels subjectes federables. En conseqüència, tota possible federalització de l’Estat espanyol requereix la independència prèvia d’aquests subjectes federables, perquè, des d’una posició d’igualtat, puguin negociar el procés d’integració política i dissenyar en igualtat de condicions la composició de les institucions comunes, el marc competencial, el model de finançament i la composició dels òrgans jurisdiccionals. Tal com afirma el col·laborador i amic d’Espai Fàbrica Mikel Aramendi, la posició del govern espanyol es pot resumir en la frase: “el poder és aquí, nosaltres som el poder i no el compartirem”, davant la qual cosa “l’única aposta possible és a ‘tot o res’”.
En conclusió, doncs, en la conjuntura actual, el federalisme és una posició des de la qual se segueix la defensa de la independència de Catalunya. El fet que hi hagi partits que el brandin en contra és una manipulació política que demostra el caràcter especiós del “federalisme” (o “confederalisme”) que es proclama. En el cas d’ICV, això és especialment clar si analitzem la “proposta de resolució sobre la sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya” que presentà aquesta coalició el 13 de gener de 2013, on el precedent històric el Projecte d’Estatut federalista de 1931 aprovat pel poble de Catalunya era del tot omès i, en canvi, s’esmentava la llei aprovada per les Corts espanyoles el 9 de setembre de 1932, la qual, no cal dir-ho, havia eliminat tots els elements federals que contenia el Projecte català, a banda de reduir els 52 articles del Projecte a 18 i una disposició transitòria.
Tanmateix, no volem deixar de consignar que aquesta manipulació del concepte de “federalisme” —entès gairebé com una concessió graciosa de l’estat central— i el fet que s’hagi pogut utilitzar contra la independència ha estat possible perquè el disseny de la pregunta de la consulta ho permetia. Deixant de banda el fet que el que caracteritza tot veritable plebiscit és la formulació d’una única pregunta amb dues úniques respostes possible i que una tal pregunta satisfeia perfectament qualsevol federalista de debò per les raons esmentades (per tal com el procés d’integració federal és lògicament una qüestió posterior, com ho és la possible integració europea), si, malgrat tot, es volia incloure a la consulta la qüestió de la integració federal o confederal amb l’Estat espanyol, l’única via possible era la inversa: una primera pregunta sobre la independència de Catalunya i una segona, a respondre en cas que la resposta anterior fos “sí”, que preguntés sobre la conveniència que l’Estat català independent endegui posteriorment un procés d’integració política (federal o confederal) amb Espanya. Els partits que admeteren la teratològica pregunta sotmesa a votació el proppassat 9 de novembre són responsables del fet que ara hom contraposi federalisme o confederalisme a independència, quan, en realitat, aquesta és la condició de possibilitat d’aquells.
L’esquerra d’àmbit estatal i l’autodeterminació catalana
Una tesi habitual de l’esquerra postula que l’única via perquè les nacions sense Estat exerceixen el dret a l’autodeterminació és la transformació del conjunt de l’Estat mitjançant la col·laboració amb l’esquerra d’aquest Estat. Sense voler negar la desiderabilitat d’un tal escenari, tenim dubtes sobre fins a quin punt aquesta tesi està fonamentada empíricament. Altrament, ens temem que l’experiència històrica apunta més aviat que els procesos d’independència realment existents s’han fet normalment amb la posició contrària de la majoria d’organitzacions d’esquerra de l’Estat de què hom se separava. Una bona mostra la trobem en l’amarga denúncia, mesos abans de l’aixecament de Pasqua de 1916, que feia el sindicalista i líder revolucionari irlandès James Connolly de la insolidaritat de l’esquerra britànica amb la causa nacional irlandesa: “Si hi ha algun sector del poble britànic que pensa que Irlanda està legitimada per acabar amb l’Imperi britànic, si pot, per escapar de la seva esclavitud, aquest sector es pot considerar innocent de qualsevol crim contra Irlanda. Però si existeix, com n’és de petit i insignificant, ja que enlloc no ha donat proves d’existència. De tots els organismes que s’han format per lluitar contra la [Primera] guerra [Mundial] i contra el reclutament obligatori, hi ha alguna organització britànica que demani per a Irlanda (o que simplement li permetria) el mateix dret per a determinar el seu futur nacional que tots els partits pacifistes britànics insisteixen que cal garantir a Bèlgica? No n’hi ha cap.”
També hi ha la tendència a establir un abisme entre les reivindicacions nacionals dels pobles colonials i de les nacions sense Estat del centre capitalista, però la mateixa esquerra estatalista no filava tan prim quan era de la independència dels mateixos pobles colonials que es tractava, tal com palesà l’oposició del Partit Comunista Francès a les reivindicacions nacionals algerianes.
Tornant a Catalunya, s’ha plantejat la hipòtesi que la transformació de l’Estat espanyol que possibilitaria la satisfacció de les reivindicacions nacionals catalanes podria estar dirigida políticament per una força ascendent, Podemos. Fins i tot s’ha arribat a parlar d’una Tercera República precipitada, novament, per unes eleccions municipals. Ja hem vist que la Segona República no suposà precisament l’acompliment de les aspiracions catalanes, sinó que fou precisament Catalunya que renuncià a la seva república (que, al 14 d’abril, ja era un fet consumat) per a consolidar l’espanyola i que, a canvi, ni tan sols rebé l’estatus d’estat federat. Altrament, cal recordar que, juntament amb la localitat guipuscoana d’Eibar, Barcelona fou la primera ciutat en què es proclamà la República i que Catalunya fou un dels puntals més ferms del règim del 14 d’abril, tant el 1931 com el 1934 i el 1936. Amb això volem palesar que la República espanyola no aportà res a Catalunya que les mateixes forces republicanes catalanes no haguessin assolit ja per se i que fou la mateixa força del catalanisme que imposà el reconeixement de la migrada autonomia recollida a l’Estatut exterior de 1932. Per adonar-se’n, n’hi ha prou de contrastar el tracte dispensat pels diversos governs espanyols republicans amb Catalunya amb el que donaren a la resta dels països de llengua catalana, on la força del nacionalisme era molt migrada i on ni tan sols s’aplicà el decret sobre bilingüisme a les escoles, de 29 d’abril de 1931.
Pertany a l’àmbit de l’especulació la hipòtesi de si una tercera república mostraria més generositat amb la plurinacionalitat de l’Estat i, específicament, amb les aspiracions catalanes. Tanmateix, pensem que hi ha motius per a ésser escèptics. Tot i que s’ha tendit a presentar Podemos com la “nova esquerra” destinada a regenerar la vida política espanyola i com una força respectuosa amb els drets col·lectius de les nacions sense Estat de la Península ibèrica, la primera consideració que cal fer és que la defensa programàtica del dret a l’autodeterminació dels pobles no és cap novetat en l’esquerra espanyola, ja que sempre ha figurat al programa del PCE i, fins i tot, del PSOE durant la dècada de 1970. Tanmateix, la política pràctica del PCE/IU ha estat força diferent, com acrediten el vot contrari, durant els debats constituents de 1978, a l’esmena presentada pel diputat d’Euskadiko Ezkerra Francisco Letamendia “Ortzi”perquè s’inclogués el dret a l’autodeterminació dels pobles ibèrics a l’article 2 de la Constitució; el vot contrari a l’acceptació a tràmit al Congrés espanyol del Projecte de nou Estatut per a la Comunitat Autònoma Basca, aprovat pel Parlament basc el 30 de desembre de 2004; o, en l’àmbit del finançament, l’oposició a la proposta de pacte fiscal aprovada pel Parlament de Catalunya, el juliol de 2012. De manera que resulta escassament creïble que aquell qui s’ha pronunciat en contra del reconeixement constitucional del dret a l’autodeterminació, com a principi, i de propostes d’autogovern que no implicaven la formació d’un estat independent hagi de donar suport a l’exercici efectiu del dret a la separació. I, mutatis mutandis, ens temem que el mateix es pot dir de Podemos, amb l’agreujant que els aspirants a dirigir la formació a Catalunya mateix ja ni tan sols veuen la necessitat de proclamar retòricament la defensa d’aquest dret.i
Encara resulta menys creïble la defensa del dret a l’autodeterminació dels pobles ibèrics per aquesta formació si considerem el seu model d’organització interna des del punt de vista territorial o fets com el qüestionament del dret a utilitzar la llengua pròpia en alguns territoris dels Països Catalans.
El conservadorisme d’aquesta formació en la qüestió nacional ens hauria de fer reflexionar sobre la naturalesa global del seu projecte polític. No és aquest el lloc per a analitzar la pobresa del discurs sociològic de Podemos, que, a diferència d’IU, sembla que ha bandejat del seu vocabulari el concepte de “classe social”, en detriment del terme, a les nostres contrades purament metafòric, de “casta”, substitució que, a més, impedeix de copsar la relació fiduciària entre l’elit política i la classe dominant. Tampoc no comentarem la paradoxa que una força que es presenta com a impugnadora de l’statu quo sigui, segons les enquestes, la més ben valorada entre els empresaris. El que aquí volem destacar és la contradicció que suposa el fet que una formació que es presenta com l’enterradora del règim de la monarquia reinstaurada no vulgui veure que la fragmentació territorial és la via més directa per a precipitar-ne la descomposició, especialment quan es tracta del territori que aporta el 18 % del PIB espanyol. Precisament —i aquí l’analogia amb la Segona República espanyola funciona novament en favor de la iniciativa sobiranista catalana— és molt més l’esquerra espanyola qui té a guanyar amb la independència catalana que no la causa nacional catalana amb una hipotètica tercera república espanyola. Evitant la qüestió nacional tant com els és possible, en comptes d’acarar-la directament, Podemos repeteix tots i cadascun dels errors de l’esquerra espanyola. Si la qüestió nacional acaba tancada en fals, romandrà com un llast per al lliure desenvolupament d’Espanya i de Catalunya i, doncs, per a la “regeneració democràtica” que preconitza el partit de Pablo Iglesias. Els seus dirigents han afirmat, fugint d’estudi, que els catalans han de decidir “quina la relació volen amb l’estat espanyol i si volen tenir estructures estatals pròpies”. Ara bé, i si el que volen és un estat independent i separat d’Espanya?
“Social” vs “nacional”
Entre els contraris a la independència catalana des de posicions pretesament d’esquerra no podia faltar la sempiterna contraposició entre reivindicacions “socials” i “nacionals”. D’antuvi, direm que aquest tipus d’esquemes no acostumen a partir precisament de persones amb experiència sindical, sinó més aviat de professionals de departaments de ciències polítiques, sociologia i història, i del periodisme. Segons el relat d’aquesta esquerra acadèmica, el procés sobiranista hauria estat “liderat” pel govern de la Generalitat i les forces d’esquerra hi haurien quedat subordinades, la qual cosa s’hauria expressat en la incapacitat d’aquestes per a capgirar la política antisocial de CiU. Davant això, estaria emergint una altra esquerra que, sense ésser-hi necessàriament contrària, no consideraria l’alliberament nacional com a “prioritat”, la qual, és clar, són les reivindicacions “socials”. Astorats, voldríem preguntar a aquests professionals de l’acadèmia quina és l’arcana fórmula del seu prioritòmetre, per tal com la resta de mortals considerem que, en la política popular, és la mobilització social que determina què és i què no és “prioritari”. I, si això és així, ens agradaria saber quina reivindicació ha estat capaç de produir, a Catalunya, una mobilització més massiva i continuada que la de l’autodeterminació del país.
Pel que fa a l’anàlisi del procés que ha menat a la consulta, resulta una ficció parlar d’acords entre les forces parlamentàries més enllà de la mateixa consulta, per tal com el tacticisme, la manca d’unitat i la improvisació de tots els partits per guanyar temps han estat més que evidents i ha estat la mobilització popular sobiranista que ha precipitat els esdeveniments, obligant els partits a anar molt més enllà d’on volien. CiU ha maldat per allargar tot el possible un procés que no fa més que erosionar-la electoralment (curiós “lideratge” aquest en què “el líder” perd un llençol a cada bugada!), guanyar temps per concretar quina relació mantè amb UDC i, si escau, dissenyar una “llista presidencial”; ERC, conscient de les contradiccions i desgast que el procés provoca a CiU, per forçar eleccions avançades i fer-li l’anhelat ‘sorpasso’; i ICV, com CiU (i, sobretot, UDC), per rebentar des de dintre un procés en què no creu.
Per explicar la dinàmica que ha caracteritzat fins ara la gestió política d’aquest procés potser resultarà d’utilitat la noció gramsciana de “revolució passiva”. Aquest concepte s’acostuma a utilitzar per a designar processos de canvi impulsats per forces externes al règim, però aplicats, a contracor i com a via per a mantenir el poder, pel mateix règim,ii i s’ha emprat per a explicar el procés de canvi de règim polític espanyol arran de la mort de Franco. L’element contraproduent d’aquest tipus de processos, és clar, és que el seu caràcter passiu, el fet que el règim mai acabi de perdre el poder polític, poden permetre una regressió tan bon punt canviï la correlació de forces que ha forçat el canvi. Aquest element passiu del “procés”, en l’extrem més restrictiu, reduït al govern català, en certa mesura ha estat també pretès pels altres partits que hi donen suport. Les raons en serien (a) el desgast que provoca assumir la participació en el govern de la Generalitat en la conjuntura actual de crisi i subfinançament; (b) la desconfiança que aquest govern pugui dur a terme realment i fins al final un procés de secessió de l’Estat espanyol; i (c) la discutible voluntat real d’aquests mateixos partits pel que fa a completar el que el govern actual no s’atrevirà a completar (una cosa és agitar l’estelada per burxar en les contradiccions de la coalició governant, i una altra és comprometre’s a dur a la pràctica un procés d’emancipació nacional del govern estant).
Quant a la contraposició entre reivindicacions “socials” i, en paral·lel i sense punts d’intersecció, reivindicacions “nacionals”, es tracta d’un fals dilema, que negligeix la imbricació entre totes dues fins al punt que és la qüestió “social” que determina la posició en la qüestió “nacional”. Cada marc territorial implica una correlació de forces específiques i és a partir de l’escenari previst en cada marc que cadascuna de les parts adopta la seva posició. Ha estat la qüestió “social”, i no cap sobtada ingesta d’opi patriòtic, que ha decantat cap a la independència sectors molt amplis de les classes populars, atès el creixent consens social a l’entorn de la mitja veritat que el subfinançament de la Generalitat és la causa de les retallades. I no és casualitat que, entre els sectors de l’esquerra que més clarament s’han pronunciat per la independència, hi hagi vells militants sindicals que no procedeixen precisament de l’esquerra independentista. Com tampoc no ho és que les organitzacions econòmiques de la burgesia catalana s’hi hagin pronunciat inequívocament en contra. I és precisament per l’oposició dels seus principals que CiU intenta frenar tant com pot el procés, per bé que l’instint de supervivència com a organització política li impedeix d’oposar-s’hi obertament. A parer nostre, aquest procés és interpretable en el mateix marc interpretatiu global marxià de la determinació de la sobreestructura política per la base econòmica amb una aplicació flexible del principi d’autonomia de la sobreestructura.
Finalment, si el problema és que la lluita contra l’opressió nacional “fa de pantalla” de la lluita contra l’opressió de classe, aleshores és precisament la dreta, nacionalista espanyola o nacionalista catalana, qui més maldarà perquè no es resolgui el conflicte nacional i poder-lo adduir com a pretext permanent per a colgar la lluita de classes. I la pervivència del subfinançament de Catalunya és, al Principat, la millor garantia de l’hegemonia de la dreta catalanista i de la impunitat de la seva política de retallades, sobretot si comparem els resultats de les elecciones principatines del 25 de novembre de 2012 amb els esdevinguts als estats europeus on s’han aplicat polítiques contra els serveis públics (Grècia, Irlanda, Portugal o els mateixos estats espanyol i francès). És precisament per això que, qüestions purament ideològiques a banda, la defensa programàtica de la independència catalana ha d’esdevenir qüestió prioritària i bandera irrenunciable de l’esquerra, “nacionalista” o no.
i Preguntada per si “Podem estaria disposat a acceptar un referèndum d’autodeterminació de Catalunya”, en cas que “es donés un procés constituent en clau estatal”, aquesta és la resposta d’una de les candidates al Consell Ciutadà d’aquesta formació: “Ara com ara, no som en aquest moment. El que cal és crear un context en què sigui possible discutir sobre el futur de l’Estat. El que sorgeixi i el que defensi cada actor ja es veurà”.
ii Tal com afirma el mateix Gramsci, en una revolució estricta “cada membre de l’oposició dialèctica ha d’ésser-ho tot i llançar a la lluita tots els seus ‘recursos’ polítics i morals”, mentre que la revolució passiva es caracteritzaria pel fet que els agents fiduciaris de les classes conservadores són capaços de satisfer “la necessitat de la ‘tesi’ de desenvolupar-se totalment fins a arribar a englobar una part de l’antítesi, per no deixar-se superar per l’oposició dialèctica; només la tesi desenvolupa, en realitat, totes les possibilitats de lluita, fins a fer-se amb els pretesos representants de l’antítesi”. Antonio Gramsci, “La política y el Estado moderno”, Barcelona, Península, 1971, p. 139.
