Deute: raons i solucions davant d’una estafa legalitzada

Iolanda Fresnillo

Un mon de deutes

La població catalana, com la de la resta de l’Estat espanyol, la grega o la portuguesa, entre d’altres, està patint les conseqüències criminals de les polítiques d’austeritat que s’imposen darrere la cortina del deute. Un deute que s’ha acumulat durant dècades, especialment a partir de l’esclat de la crisi financera i l’increment del dèficit, fins a fer-se insostenible. Un deute que sovint no ha revertit en el benestar d’una població que després ha hagut d’assumir-ne el pagament. Un deute el pagament del qual ha esdevingut prioritari (prioritat garantida per l’article 135 de la Constitució espanyola). Un deute pel qual s’imposen retallades en sanitat, educació, dependència, habitatge, atenció a les víctimes de la violència masclista i altres drets socials.

 

De quin deute parlem?

A l’Estat espanyol, el mal anomenat període d’«auge econòmic» (1996-2007) es va sostenir amb una dinàmica de creixent endeutament privat, que ja el 2007 equivalia a un 311,3 % del PIB. Amb l’arribada de la crisi, l’aplicació de la recepta clàssica de l’austeritat i les reformes neoliberals ha estabilitzat l’elevat deute privat (de les empreses, bancs i famílies), alhora que s’ha produït un transvasament de deute al sector públic. Així, el deute públic (incloent tots els passius)ⁱ s’ha multiplicat per 2,5 i ha passat del 48 % del PIB, el 2007, al 127,5 %, al final de 2013. 

De la mateixa manera, s’ha disparat el percentatge de recursos públics destinats cada any al pagament d’interessos del deute. El 2014, es preveu pagar 36.590 milions d’euros en interessos, l’11 % del pressupost, la segona partida després de les pensions. Del 2008 al 2013, s’han gastat més de 150.000 milions d’euros només en interessos. Si tenim en compte també el retorn dels diners prestats (és a dir, l’amortització del deute) el total de recursos destinats al pagament del deute serà, el 2014, de 104.923 milions d’euros, que equivalen al 24 % del pressupost.

Aquest augment de recursos destinats al pagament del deute es dóna en un marc en què les retalladesⁱⁱ en polítiques socials superen els 120.000 milions d’euros, si comptem des del 2010 fins al 2013. Així, l’altra cara de la moneda del creixent deute públic és l’increment de la pobresa i les desigualtats. La població en risc de pobresa ha augmentat del 19,6 %, el 2007, al 21,1 %, el 2011 (5 milions de persones). Segons el Baròmetre Social d’Espanya, les polítiques governamentals han generat greus problemes per a un ampli sector, molt especialment per als qui pateixen desnonaments i es troben a l’atur, sobretot si no reben cap prestació d’atur (2,8 milions de persones) i/o si tots els membres del seu grup de convivència es troben sense feina (passa en una de cada deu llars). Mesures com les apujades de l’IVA, de la llum o del transport, juntament amb la congelació de les pensions, augmenten l’empobriment.

Així mateix, les successives reformes laborals i la política de retallades salarials aplicades pels diferents governs des que va començar la crisi, han fet retrocedir el salari real mitjà un 4,8 % en el bienni 2010-2011, en el que sembla el començament d’una tendència per als propers anys. I això, al seu torn, provoca que la desigualtat d’ingressos entre els salaris s’hagi ampliat, així com les desigualtats salarials per sexe i edat. La retribució mitjana de les dones ha estat un 31,5 % inferior al salari mitjà (encara que la seva càrrega de treball domèstic i extradomèstic supera un 20 % la masculina). D’altra banda, la retribució dels joves és un 60,6 % inferior. Entre els grups més afectats destaquen la immigració no comunitària –per a qui la taxa de risc de pobresa supera el 50 %– i els gairebé 4 milions de persones amb diversitat funcional –per a qui l’accés a l’ocupació en l’edat laboral (28 %) està molt per sota de la mitjana del país (66 %), per la qual cosa depenen d’ajudes públiques que porten camí de desaparèixer. La població femenina també ha estat la que ha suportat en major mesura l’impacte de les retallades.

 

El deute català

A 31 de desembre de 2013, les Administracions de la Generalitat de Catalunya devien un total de 57.122 milions d’euros a bancs, a mercats financers i a l’Estat espanyol. Aquest deute públic també creix cada dia que passa. De fet, el deute públic a Catalunya s’ha triplicat des del començament de la crisi. Aquest ha passat de situar-se al voltant del 8 % del PIB, abans del 2007, a créixer fins al 29 %, el 2013. En aquest sentit, a més de donar-se un creixement en termes absoluts del deute públic, també s’ha donat en termes relatius respecte de la riquesa generada a Catalunya.

Al darrer exercici de 2013, el govern català ha batut el rècord de recursos destinats al pagament del deute: 10.744 milions d’euros, incloent amortització del deute (8.983 M€) i interessos (1.761M€). Entre el 2008 i el 2013, s’han destinat més de 33.800 milions d’euros a pagar el deute. Mentre les retallades en salut, educació i protecció i promoció social sumen 3.151 milions d’euros de retallades, de 2010 a 2013, el pagament del deute ha crescut més de 9.000 milions d’euros. 

Als Països Catalans, el País Valencià sustenta el rècord de deute respecte al PIB a tot l’Estat espanyol, per sobre del 30 % (partint de l’11 %, el 2007). Si bé en termes absoluts semblaria que el deute públic a les Illes Balears no és gaire elevat, l’endeutament respecte al PIB es troba també entre els més elevats de l’Estat (ha passat del 6 %, el 2007, al 25 % del PIB, el 2013). 

 

Viure en deutecràcia, viure sense drets 

Les retallades i ajustaments estructurals que s’implementen des del 2010 al nostre país violen els drets humans. Així ho ha ratificat el Centre pels Drets Econòmics, Socials i Culturals en el seu informe del 2012 per a les Nacions Unidesⁱⁱⁱ: «La crisi econòmica i les respostes del govern han posat en perill la capacitat de gran part de la població d’exercir els seus drets, especialment el dret al treball i a unes condicions laborals decents, el dret a un nivell de vida adequat i el dret a un habitatge assequible».

En l’informe del maig de 2012, el Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides també es feia ressò de la situació mostrant preocupació per la reducció dels nivells de protecció efectiva de drets com l’habitatge, la salut, l’educació, el treball, entre d’altres, com a conseqüència de les mesures d’austeritat.^iv I ho corrobora també el comissari pels Drets Humans del Consell d’Europa, Nils Muiznieks, en l’informe de l’octubre de 2013: «A Espanya, l’austeritat té impactes negatius en els drets humans».^v

Com sabem, aquesta situació no és exclusiva de l’Estat espanyol. El relator especial de les Nacions Unides sobre el Deute Extern i els Drets Humans va afirmar en l’informe del maig de 2013^vi que les condicions dels rescats de la troica a Grècia estaven violant els drets humans. L’informe d’Intermón Oxfam, La trampa de l’austeritat, alerta també que «si les mesures d’austeritat continuen, el 2025 entre 15 i 25 milions més d’europeus hauran caigut en la pobresa».^vii L’informe afirma, a més, que «hi ha semblances clares entre aquests programes d’austeritat i les ruïnoses polítiques d’ajustament estructural imposades a Llatinoamèrica, l’est asiàtic i l’Àfrica subsahariana en les dècades de 1980 i 1990».^viii

En efecte, la crisi del deute que està ofegant els països de la perifèria europea s’assembla molt a la que van viure a les dècades dels 80 i els 90 nombrosos països africans, asiàtics i llatinoamericans, i que, de fet, continuen vivint avui dia. De la mateixa manera, les conseqüències de les mesures d’austeritat que vivim les poblacions europees són les que han viscut i continuen vivint milions de persones als països empobrits.^ix

El deute ha estat, i continua sent, un mecanisme de dominació dels creditors sobre els deutors. Un mecanisme que ha servit com a palanca per imposar un model econòmic basat en les premisses del neoliberalisme. A través del que als països empobrits van anomenar «Plans d’Ajustament Estructural», i que a Europa s’ha anomenat «austeritat», s’intenta assegurar que els creditors cobrin sempre els deutes a costa del benestar de les poblacions. Així, el “sistema deute” acaba provocant un major empobriment de les poblacions, un menyscabament dels seus drets econòmics, socials i culturals, així com un augment de les desigualtats. En definitiva, el deute ha suposat, i continua suposant, un atemptat als drets humans de les poblacions d’arreu del món.

 

La crisi del deute als països empobrits no s’ha acabat: un mirall per a Europa

Tot i que en els últims 3 o 4 anys l’epicentre de l’anomenada «crisi del deute» és a Europa, la crisi del deute dels països empobrits és lluny d’estar totalment solucionada. El deute total (públic i privat) dels “països en desenvolupament” ha passat de 2,1 bilions de dòlars, el 2000, a 4,9 bilions de dòlars, el 2011. Malgrat que durant els últims anys alguns països havien aconseguit nivells de deute públic extern una mica més sostenibles,^x aquest deute continua suposant un problema.

El Consell de Drets Humans de les Nacions Unides adoptava el 2012 una resolució en què s’afirmava que «la creixent càrrega del deute que afronten els països en desenvolupament més endeutats, i en particular els països menys desenvolupats, és insostenible i continua sent un dels principals obstacles per aconseguir progressos en el desenvolupament humà i l’eradicació de la pobresa, i [el pagament del deute] ha constret severament la seva capacitat de promoure el desenvolupament social i de proveir els serveis bàsics per crear les condicions per a la satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals».^xi

En el context de la crisi econòmica global, molts països empobrits s’han endeutat encara més per pal·liar els impactes de la crisi en les seves economies. Aquests països han vist reduïts els ingressos per exportacions arran de la crisi, els preus de matèries primeres s’han tornat extremament canviants, els ingressos per remeses de migrants han caigut, i les empreses multinacionals han incrementat la repatriació de beneficis, a més de continuar amb l’evasió fiscal i la fugida de capitals, de manera que cada vegada van deixant menys recursos a disposició d’aquests països. De fet, com a resultat de l’evasió fiscal de les empreses multinacionals, els països empobrits perden fins a 160.000 milions de dòlars l’any en ingressos fiscals. Tot això ha generat increments del deute als països del sud global.

Com afirma un estudi recent publicat per Jubilee Debt Campaignal Regne Unit, per a països com Jamaica, el Pakistan, les Filipines i El Salvador «el pes dels deutes injustos continua sent un obstacle per al desenvolupament». Tots aquests països, juntament amb Irlanda i Grècia, entre d’altres, dediquen més d’una cinquena part dels ingressos a pagar el deute. De fet, segons dades del mateix FMI, una cinquena part dels països de renda baixa afronten problemes de deute o estan en risc d’afrontar-los.^xii Fins i tot països que han rebut cancel·lacions de deute, com Etiòpia, Moçambic i Níger, estan destinant ara més recursos al pagament del deute que abans de rebre aquestes cancel·lacions. La qüestió del deute és especialment greu per a petits països illencs, com Jamaica, St. Kitts i Nevis, o les Seychelles, que afronten elevats nivells de deute (per sobre del 100 % del PIB) i nous “rescats” per part de l’FMI, com sempre condicionats a l’aplicació de programes d’ajustament.

Un altre informe recent, L’Era de l’Austeritat, revela que les mesures d’austeritat no són avui una qüestió exclusiva d’Europa. Entre el 2010 i el 2012, es van eliminar o reduir subsidis sobre el petroli, l’agricultura i l’alimentació en 100 països; en 98 es van retallar salaris públics, incloent sanitat i educació; en 80 es van “racionalitzar” les polítiques socials; en 86 països es van aplicar reformes de pensions; en 37 es van realitzar reformes de la sanitat, i en 32 països es va aplicar més flexibilització laboral. Pel costat dels ingressos, en 94 països s’han aplicat augments dels impostos sobre el valor afegit (IVA) sobre els productes bàsics, cosa que afecta de manera adversa a les poblacions més vulnerables.^xiii

Així mateix, en un estudi publicat anteriorment per la xarxa europea Eurodad sobre els préstecs atorgats a 10 països empobrits per part de l’FMI després de l’esclat de la crisi el 2008, queda clar que aquests préstecs s’han concedit amb la condició d’implementar congelació de salaris, reducció de dèficit i retallades en la despesa social, o traslladar els augments del preu del petroli i els aliments als ciutadans en forma d’impostos indirectes i apujades de preus.^xiv

Malgrat que hi ha hagut cert canvi en la retòrica de l’FMI pel que fa a l’austeritat, aquest continua imposant o donant el seu beneplàcit a les retallades i reformes neoliberals arreu del món. L’FMI afirma que la seva política ha canviat i que segueix –almenys en els països amb menys ingressos– una política de protecció dels més vulnerables i de reducció de la pobresa. Però la veritat és que fins i tot la revisió interna que l’FMI va publicar el 2012 sobre les condicionalitats que imposa a les “ajudes”, admet que es continuen aplicant mesures d’austeritat que tenen impactes socials sobre els més empobrits.

Altrament, cal tenir en compte que la crisi del deute a la perifèria europea es deu principalment a l’acumulació de deutes privats, que a través dels rescats bancaris se socialitzen i es converteixen en deute públic. Aquest procés es va donar ja en alguns països empobrits, i en destaca la crisi dels països del sud-est asiàtic. Per això és especialment preocupant l’increment important del deute privat en els països empobrits.

Les últimes dades publicades pel Banc Mundial mostren que, mentre l’any 2000 el deute públic dels països en desenvolupament era d’1,3 bilions de dòlars i el deute privat, de tan sols 0,5 bilions, al final del 2011 el deute públic havia pujat fins a 1,76 bilions, i el privat, a 1,71 bilions (tenint en compte només el deute a llarg termini). Des del 2011, el deute privat ha continuat augmentant i ha superat, probablement, el deute sobirà als països empobrits. El 2011, mentre els flux net de crèdit a actors privats es va incrementar un 4 %, el flux net de crèdit a actors públics, o públicament garantit, va baixar un 31 %. La situació resulta perillosa, perquè encara que no tot el crèdit privat estigui garantit pels ens públics, l’experiència històrica ens mostra que els creditors i deutors privats són, en última instància, rescatats pels governs, és a dir, per les poblacions.

La història i la situació actual de molts països del sud ens ensenya també que la forma com s’afronti la qüestió del deute marcarà el futur del país. Així, no totes les quitançances o cancel·lacions de deute resulten beneficioses a mitjà i llarg termini per al país deutor. I, de la mateixa manera, una cancel·lació de deute, si no va acompanyada d’una transformació profunda del model econòmic, pot suposar un simple alleujament temporal, de manera que en pocs anys el pes del deute es torna a fer insostenible.

Revisar la forma com els diferents països han afrontat, i continuen afrontant, les crisis del deute no només ens pot ajudar a comprendre quins camins podem seguir per fer front a la nostra pròpia crisi, sinó també unir forces per superar de forma conjunta la dictadura del deute.

 

Aprenent dels altres

Trencar amb l’espiral del deute de forma favorable a la majoria social necessita de respostes que impliquin tant una reducció efectiva del seu muntant com un repartiment equitatiu de les pèrdues. No obstant això, els discursos dominants insisteixen que ambdues condicions són impossibles. D’una banda, tot i la insolvència evident de l’economia espanyola, es repeteix que «els deutes s’han de pagar» i que no fer-ho comportaria «greus conseqüències». De l’altra, s’insisteix en aspectes com que «no hi ha altre remei» que continuar injectant diners públics al sistema financer privat, continuar amb les polítiques d’austeritat, o que seria absurd arbitrar un mecanisme semblant a les fallides empresarials (dació en pagament) per a les famílies arruïnades.

La forma més efectiva de contraargumentar aquestes afirmacions és recórrer a l’evidència històrica, plena de casos que demostren que una gestió alternativa i radicalment diferent de la crisi del deute és perfectament possible. Aquest apartat fa un recorregut sintètic per experiències internacionals útils per redefinir què és possible fer amb els deutes.

 

Reestructuracions que eternitzen el deute

Un dels primers prejudicis que s’esvaeixen és el que manté que els refinançaments i les quitacions són sempre concessions que afavoreixen la part deutora. No obstant això, hi ha constància de reestructuracions de deute que inclouen ambdós elements i que disten d’haver afavorit les economies endeutades.

Cal partir de la idea que quan una crisi de deute esclata i s’explicita la situació d’insolvència, l’única alternativa a la interrupció dels pagaments és algun tipus de reestructuració. La primera qüestió que cal tenir en compte a l’hora de valorar el tipus de reestructuració que s’acabi aplicant és, per tant, quina era l’opció alternativa: l’impagament unilateral.

El terme «reestructuració de deute» es refereix, en general, a qualsevol tipus de reorganització dels compromisos financers pendents. Pot ser de tipus molt diferent, ja que pot incloure elements ben diversos (de forma aïllada o combinada): refinançaments o «rescats», que consisteixen a concedir nous crèdits per pagar l’endeutament antic; modificacions de les condicions de pagament (terminis, tipus d’interès, avals); o quitacions (parcials o totals), que consisteixen a anul·lar la totalitat o una part del deute. La concreció d’aquests elements és fonamental per determinar a qui beneficia una reestructuració.

Com que les reestructuracions, sigui quin sigui l’efecte real que tinguin, solen presentar-se com una concessió cap als deutors, normalment inclouen la imposició de contrapartides. Així, com a condició per accedir al programa de refinançament, s’imposen mesures que persegueixen maximitzar el pagament del deute (retallades de despesa pública) i/o oferir noves oportunitats de negoci als inversors (com privatitzacions), a costa de les condicions de vida de la població. Els programes d’ajustament estructural de l’FMI, o els actuals memoràndums que la troica obliga a signar als governs de països endeutats, són exemples d’aquest mecanisme.

Els exemples de reestructuracions que han empitjorat les condicions econòmiques dels deutors i han generat grans beneficis als creditors són abundants. La gestió de la crisi del deute extern dels països llatinoamericans, gestionada per l’FMI durant els anys 80, és particularment esclaridora. Analitzar amb perspectiva temporal el contingut dels refinançaments, reprogramacions de terminis, pagaments efectivament realitzats, així com les cartes de compromís que es feien signar als governs, evidencia que l’objecte dels programes era maximitzar els pagaments de deute i inserir les economies llatinoamericanes en el mercat global, en una posició que no les afavoria gens. La finalitat no va ser, en cap cas, millorar la situació dels països endeutats.

Quan es constata que els països no poden pagar, els creditors comencen a concedir refinançaments que permeten pagar a canvi d’ampliar el deute. S’afronta la insolvència com una mera qüestió de liquiditat, obviant les causes sistèmiques. Després de noves rondes de refinançaments que es van estendre al llarg de dues dècades, el resultat per als països endeutats va ser desastrós. D’una banda, perquè els creditors (a través de l’FMI) imposen reprogramacions que prioritzen el pagament d’interessos sobre l’amortització de capital, de manera que, tot i els enormes pagaments, el deute es redueix molt poc. De l’altra, perquè els refinançaments suposen un nou endeutament, de manera que mentre es liquida un deute, se’n genera un de nou. A més, tot i que l’allargament dels terminis suposa un alleujament inicial, implica més temps en què rendeixen els interessos i, finalment, més pagaments. En definitiva, es comprova que, a mesura que passen els anys, el problema del deute s’agreuja: es calcula que, a partir de la tercera ronda de refinançaments, el deute resultant ja superava el nivell inicial. I no perquè els països llatinoamericans estiguessin pagant poc, ja que van acabar pagant el doble del que haurien hagut d’abonar si haguessin pogut fer-se càrrec dels pagaments sense acollir-se a cap reestructuració. La pregunta és inevitable: realment els programes de refinançament, similars als «rescats» actuals, van ajudar els deutors? Pagar el doble del que s’havia previst i que el teu deute no disminueixi pot considerar-se una concessió?

En el cas llatinoamericà, no va ser fins el 1989, després d’anys de refinançaments nocius, i una vegada que les amenaces d’impagament unilateral eren ja generalitzades, que els creditors van assumir quitacions d’importància (pla Brady). Però fins i tot quan els bancs van accedir a reduir el valor dels deutes que havien de cobrar, l’operació tampoc no va resultar favorable als països. D’una banda, perquè ja no podien pagar: l’opció alternativa per als bancs era afrontar un impagament total i unilateral sobre el qual ja no tindrien capacitat de negociació. De l’altra, les contrapartides en termes de mesures econòmiques dels programes d’ajustament estructural de l’FMI –privatitzacions, obertura comercial, tracte favorable al capital estranger, etc.–, que ja s’imposaven per accedir als refinançaments, es van fer encara més severes i explícites. I això també beneficia de manera directa els creditors.

Durant la dècada dels 90, es repeteixen esquemes de gestió de deute molt similars, de nou dirigits per l’FMI. Destaca la gestió de les crisis financeres en alguns països del sud-est asiàtic després de les crisis asiàtiques de 1997, o a Equador i l’Argentina, al final dels anys 90. Aquest mateix esquema de refinançament i reestructuració de deutes és imposat ara per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i l’FMI –la troica– en la crisi dels països de l’Europa perifèrica. Els «rescats» no són més que refinançaments “a la llatinoamericana”,que impedeixen un impagament immediat a canvi d’ajornar un deute que es retroalimenta. L’alternativa, no ho oblidem, seria assumir la realitat: que el deute no es pot pagar. I les contrapartides en termes de mesures econòmiques a què obliguen els memoràndums que signen els governs dels països endeutats per accedir als refinançaments, són igual d’explícites i rotundes que els programes de l’FMI. No és possible oferir un balanç sobre un procés que ni tan sols ha conclòs, però sí que tenim ja elements per argumentar que la gestió de la crisi de deute seguida fins ara a Europa imita els trets bàsics de la desastrosa experiència llatinoamericana.

 

El pagament del deute com a qüestió política: la voluntat dels creditors

Potser la manera més clara d’evidenciar que el pagament d’un deute comporta sempre un component polític és aturar-se en casos en què els creditors tenen una actitud favorable a l’impagament. Això es pot deure, per exemple, al fet que la reactivació del creixement al país deutor sigui un objectiu més interessant per a la part creditora que la recuperació del deute en si. També pot passar que es consideri políticament inconvenient sotmetre a la part deutora a l’espoli i/o la humiliació del pagament del deute. Quan es donen aquest tipus de situacions, el discurs oficial utilitza interessadament conceptes com el de «capacitat de pagament» o, en la versió contemporània, «sostenibilitat del deute», que normalment són estigmatitzats en pro de la importància del compliment dels compromisos establerts, la credibilitat i el perill de crear precedents d’impagament perillosos («risc moral»).

La condonació com a iniciativa dels creditors sorgeix als EUA després de la Primera Guerra Mundial a proposta del general Pershing, que proposava perdonar els deutes europeus per rellançar el creixement del continent. El 1929, el govern de Hoover proposa la suspensió de cobraments a canvi que els països europeus deixin també de cobrar les reparacions alemanyes. El conegut com a «any Hoover» entra en vigor el juny de 1931. A la Conferència de Lausana, el 1932, s’acorda que Alemanya suspengui els pagaments de reparació fins a la seva recuperació, i s’aplica així l’habitualment oblidat principi de «capacitat de pagament». Per la seva banda, el deute que mantenien els països europeus aliats amb els EUA es va suspendre i mai no es va pagar.

El que va passar a Alemanya el 1953 és un altre exemple que quan hi ha voluntat política és possible ajudar un país insolvent. Després de la Segona Guerra Mundial, i completament devastada, Alemanya era incapaç de fer-se càrrec del seu deute públic extern. Els creditors van proposar reduccions parcials del deute contret després de la guerra, però els deutes anteriors al conflicte romanien enormes i impagables. Finalment, es va acordar cancel·lar al voltant del 50 % del total de deute públic extern, una quitança molt important. A més, es van reduir els interessos del deute romanent. Interessa recollir algunes de les «directrius per a les recomanacions» establertes per l’acord de reestructuració del deute, que, a més de reconèixer «la necessitat de dispensar un tracte humà al deutor», afirmaven que l’acord havia de «[…] tenir en compte la situació econòmica general de la República Federal i els efectes de les limitacions en la seva jurisdicció territorial; tampoc havia de dislocar l’economia alemanya amb efectes indesitjables en la situació financera interna, ni drenar en excés les divises alemanyes existents o potencials […]», així com «[…] proporcionar una solució global ordenada i assegurar un tracte just i equitatiu de totes les parts afectades […]».

Un altre cas paradigmàtic el brinda la gestió del deute del règim iraquià un cop que els EUA es fa amb el control del país. Va ser el mateix govern nord-americà qui, no tan sols va presentar als governs creditors (Club de París) la necessitat de reestructurar el deute iraquià, sinó que fins i tot va apel·lar al concepte de «deute odiós» per defensar-ne l’anul·lació. The Economistva reivindicar l’anul·lació del deute amb el mateix argument. Mai un país ha rebut una proposta de reestructuració tan avantatjosa per part dels creditors: sobre un deute total de 37.000 milions de dòlars, els governs van proposar anul·lar-ne més del 80 % i reestructurar la resta. Fins i tot es va pressionar creditors com Alemanya i França perquè signessin la cancel·lació condicionant-ne la participació en els negocis de la reconstrucció de l’Iraq.

El cas de l’Iraq, igual que l’alemany i el del deute europeu en els anys 30, mostren fins a quin punt és important que els interessos dels creditors apuntin en una direcció diferent de la de l’exclusiu cobrament del deute, per ampliar el marge de maniobra per cancel·lar o renegociar deutes. En contra del que se sol argumentar, veiem que aquest tipus d’operacions no són tècnicament complicades ni políticament perilloses.

 

Desterrant tabús: el xantatge dels bancs és evitable

Les reestructuracions de deute bancari parteixen de l’axioma que les pèrdues del sector s’han de socialitzar perquè hi ha «risc sistèmic», és a dir, probabilitat que arrosseguin el conjunt de l’economia i generin més costos dels que suposa el rescat. Per això, encara que els beneficis bancaris anteriors no es compartissin, ens asseguren que el «mal menor» és sempre assumir-ne col·lectivament les pèrdues.

Realment, no hi ha escapatòria al «xantatge» del sector bancari? Encara que no se solen difondre àmpliament, hi ha casos que demostren que hi ha marge perquè el sector financer privat carregui amb gran part de la factura del seu propi desastre. Com sempre, la correlació de forces i la pressió social que s’exerceixi en aquesta direcció resultaran determinants.

La gestió del govern suec en la crisi bancària de 1992 és una prova evident d’això que diem. D’una banda, parteix del principi que els bancs han d’assumir pèrdues i que alguns hauran de fer fallida. Es tracta d’evitar un precedent que estimuli l’activitat bancària arriscada en el futur. D’altra banda, s’entén que el cost de la crisi bancària per als contribuents ha de ser el mínim possible. Finalment, es prioritza la protecció dels dipositants –protegir la part més vulnerable és el que justifica l’ús de recursos públics–, entenent que són els creditors i accionistes els qui han d’assumir les pèrdues. Amb aquestes premisses, es dissenya un «banc dolent» que gestiona els actius tòxics i minimitza la despesa pública realitzada. Per a això, s’obliga als bancs privats a «descobrir» els seus actius tòxics, que el banc dolent compra a un preu molt baix. Al cap de quatre anys de funcionament, el «banc dolent» suec havia recuperat tots els recursos públics emprats. A més, l’assumpció real de pèrdues per part del sector bancari, que els obliga a vendre els seus «actius tòxics» (habitatges) als preus vigents, permet que la bombolla immobiliària es reabsorbeixi ràpidament (i facilita de nou l’accés a l’habitatge), a diferència del que està passant al nostre país. El cas suec és una experiència eficaç de resolució de crisi bancària i, alhora, més equitativa respecte del repartiment de les pèrdues, ja que van ser especialment els accionistes i posseïdors de bons dels bancs, i no tan sols la ciutadania, els qui van pagar la factura.

Un altre cas rellevant és l’islandès. L’enorme pressió social va aconseguir que el govern assumís la responsabilitat política que li corresponia en la crisi financera islandesa del 2008, i es va donar una reestructuració del deute bancari alternativa. Davant la seva pèssima situació, l’Estat opta per nacionalitzar les entitats financeres, recorrent a una modalitat de «banc dolent» que agrupa els «actius tòxics» i assumeix un important desemborsament de diners públics. Però en aquest cas, a diferència de l’espanyol, la despesa pública té com a contrapartida la imposició que els antics directius bancaris surtin de les entitats, de manera que l’Estat en passa a prendre el control efectiu. Així, sota control públic, es porta a terme un pla selectiu de pagament a creditors que, juntament amb els accionistes, són els col·lectius obligats a assumir les pèrdues bancàries: s’estima que han carregat amb una quitança d’aproximadament el 70 %, compensada, però, amb l’accés preferencial a la reprivatització posterior de dues de les tres entitats financeres nacionalitzades. L’argument és que cal protegir els interessos dels contribuents, que són els qui suporten el gran cost de la nacionalització. D’altra banda, els dipòsits en moneda local es respecten íntegrament, però no els estrangers. La pressió ciutadana organitzada –seguint l’antecedent de Mississipí, que al segle XIX va decidir en referèndum repudiar el seu deute públic– impedeix dues vegades per referèndum que es destinin recursos públics a rescatar dipositants i bonistes estrangers –bàsicament britànics i holandesos–, decisió que posteriorment és ratificada pel tribunal de l’EFTA. Així, no tan sols es minimitza el cost públic, sinó que s’evita el problema de crear antecedents que encoratgin les pràctiques arriscades («risc moral»). En aquesta ocasió, el comportament irresponsable de la banca genera un cost que recau sobre qui es va embutxacar els beneficis (creditors i accionistes) i també sobre els dipositants estrangers.

 

Rescatar banquers o rescatar famílies?

El discurs oficial assumeix que el mecanisme més eficaç per «rescatar» el sistema financer de la seva pròpia crisi és posar recursos públics a disposició dels mateixos gestors que la van provocar. La ciutadania assisteix atònita a la paradoxa que les mateixes entitats bancàries salvades amb diners públics desnonen les famílies que no poden pagar la seva hipoteca. ¿I si el rescat a la banca es fes facilitant que les famílies amb problemes poguessin pagar les seves hipoteques? Hi ha experiències històriques que demostren que és possible i, de fet, més eficient i equitatiu.

Per exemple, durant la Gran Depressió, el govern Roosevelt posa en marxa un programa per reestructurar deute familiar que parteix de tres premisses: El problema de les famílies hipotecades era de «capacitat de pagament» (realment no podien pagar), de manera que l’única solució eficaç passava per la reducció del deute; atès que el preu de l’actiu (habitatges) es desploma, està justificat determinar reduccions dels deutes vinculats a l’actiu (quitacions sobre les hipoteques); la reestructuració exigeix recursos públics, per la qual cosa calen criteris «socials» per acollir-s’hi.

Seguint aquestes directrius, es posa en marxa un «banc dolent» anomenat Home Owner Loan Corporation (HOLC), que compra les hipoteques als bancs per sota del preu que apareix en els seus balanços, per, posteriorment, tornar a restablir noves condicions amb les famílies: es redueixen el valor del deute i els tipus d’interès, i se n’allarguen els terminis. Només s’hi van poder acollir famílies amb risc imminent d’execució de desnonament del seu primer habitatge, i sempre que el seu valor estigués per sota d’un límit establert. En dos anys, el HOLC va comprar el 20 % de les hipoteques del país, cosa que va suposar un cost fiscal equivalent al 8,4 % del PIB nord-americà de 1933: menys del que s’ha gastat l’Estat espanyol en un rescat bancari que no facilita cap solució a les famílies! El HOLC va gestionar aquests habitatges durant 18 anys, fins el 1953. Quan es va acabar de liquidar, havia obtingut beneficis nets amb l’operació. Mentrestant, gran part del rescat bancari espanyol es fa a fons perdut.

Un altre exemple més recent el trobem a Islàndia, on després del col·lapse financer es va reestructurar el deute hipotecari de milers de famílies que van evitar així el desnonament. També es va aplicar l’anul·lació de part del deute hipotecari, establint condicions per poder acollir-s’hi, com que el deute pendent superés el 110 % del valor del bé hipoteca, que fossin hipoteques vinculades a índexs financers que es van declarar il·legals, o criteris referents a la capacitat de pagament de la família. Es concedeixen moratòries temporals, i/o es renegocien els terminis i els tipus d’interès vigents. En total, el gener de 2012, s’havia registrat una reducció de deute hipotecari equivalent al 13 % del PIB del país, cosa que havia alleujat la situació d’aproximadament un 25 % de la població. Sense l’enorme pressió social, i sense la presa de control efectiva del sistema financer per part de l’Estat, no hauria estat possible dur a terme una operació semblant.

Encara que no és l’únic factor, resulta evident que l’alleujament del deute de famílies que poden reactivar la capacitat de despesa és un element clau per explicar la reactivació econòmica d’Islàndia. Alguns experts de l’FMI han demanat que s’estudiï la possibilitat d’aplicar programes similars de reestructuració de deute familiar a Irlanda, a Espanya i als Estats Units.

 

El poder de la part deutora

Acabem aquest repàs amb algunes experiències de reestructuració en què els deutors fan valer el poder que els correspon en el procés de negociació. Iniciatives com el repudi unilateral de deute per l’Estat de Mississipí, al segle XIX, o el de l’URSS, el 1918, en són una bona prova. El dret a establir una moratòria en el pagament del deute, qüestionar-ne les condicions de pagament, o, fins i tot, no reconèixer-la, es demostra eficaç per restablir una correlació de forces mínimament ponderada entre deutors i creditors. La història demostra que si no és mitjançant aquest tipus de mecanismes, és improbable que la part creditora accedeixi a assumir la seva coresponsabilitat en una crisi de deute.

Això és el que demostra l’experiència argentina del 2002 al 2005. Al límit literal de l’impagament, amb una situació social explosiva i amb els creditors plantejant l’aprofundiment del cercle viciós de refinançaments i ajustos “fonsmonetaristes” com a única alternativa, al començament del 2002 el govern argentí va optar, unilateralment, per suspendre pagaments. L’anunciat impagament va acabar realment en moratòria, ja que els pagaments del deute comercial es restableixen el 2005, però va servir per forçar una renegociació més equitativa, de manera que els pagaments es reprenen en condicions més favorables. D’una banda, els creditors privats (posseïdors de bons) van accedir a la recompra dels seus títols de deute argentí al mercat secundari a un preu que va oscil·lar entre el 30 % i el 60 % del valor original, segons el tipus de bo. De mitjana, l’operació va suposar una quitança parcial d’aproximadament un 55 % d’aquest tipus de deute. Si bé és cert que la major part dels creditors van afavorir el canvi de bons, accedint a la recompra, n’hi va haver una petita proporció que va preferir vendre els seus títols de deute argentí als denominats «fons voltors», que actualment continuen litigant per recuperar el seu valor complet. De l’altra banda, el deute amb l’FMI es paga de cop i per anticipat el gener de 2006, utilitzant reserves del Banc Central acumulades durant el període de moratòria, de manera que s’estalvia així el pagament d’interessos de 3 anys (2006-2009), i el deute en poder de creditors públics bilaterals (governs) també es renegocia.

L’anunci del repudi unilateral per part del parlament de Nigèria, el març de 2005, també va ser crucial per forçar una renegociació. En paraules del llavors president nigerià, Olusegun Obasanjo, «[…] hi ha opcions que podem perseguir en els àmbits bilateral i multilateral, però si fallen totes, llavors podem comptar amb l’acció unilateral». Fins ara, els principals creditors (Club de París) es negaven explícitament a renegociar el seu deute. Cal saber que tot i que Nigèria, que s’havia acollit a quatre reestructuracions –el 1986, el 1989, el 1991 i el 2000–, continuava sent un dels països més endeutats d’Àfrica subsahariana, no complia els criteris imposats per a l’alleugeriment de deute a causa dels seus elevats ingressos petroliers. Només davant l’amenaça d’un impagament total i imminent (l’octubre de 2005), els creditors es van avenir a un acord més o menys favorable: una quitança de 18.000 milions de dòlars (un 60 % del deute), un cop pagats els retards, a canvi de la recompra per part de Nigèria del deute romanent després de la cancel·lació.

Nigèria exemplifica un dels acords més favorables pel que fa a la quantitat de deute renegociada, cancel·lada i reestructurada. De fet, és el millor tracte concedit pel Club de París després de l’iraquià. Confirma, per tant, que una declaració unilateral d’impagament és eficaç com a exercici d’apoderament que millora ostensiblement les condicions de renegociació. Tots els analistes coincideixen que la crida de repudi del Parlament Nigerià va ser un factor clau per forçar els creditors. D’altra banda, no es pot obviar que la reestructuració aconseguida, negociada en el marc del Club de París i liderada per l’FMI, incorpora limitacions importants: va ser parcial, va afectar exclusivament el deute contret amb el Club de París i va obligar a acceptar el seguiment d’un programa de l’FMI, del qual Nigèria ni tan sols era deutora.

Finalment, del cas de renegociació del deute equatorià, a partir del 2007, és segurament del que en podem extreure més ensenyaments positius. A diferència d’altres exemples, aquí el que desencadena el procés no és una situació financera crítica, sinó el compromís del candidat presidencial Rafael Correa amb una reivindicació històrica dels moviments socials del país: dur a terme una auditoria integral del deute públic extern contractat o renegociat entre 1976 i 2006. L’objecte d’aquesta auditoria incloïa «[…] examinar i avaluar el procés de contractació i/o renegociació de l’endeutament públic, la destinació dels recursos i l’execució dels programes i projectes amb finançament extern, per tal de determinar la seva legitimitat, transparència, qualitat, eficàcia i eficiència, considerant els aspectes legals, econòmics, socials, de gènere, regionals, ecològics i de nacionalitats i pobles». El va dur a terme personal funcionari tècnic equatorià en col·laboració amb la societat civil organitzada, local i internacional. La vocació de l’auditoria era evident, segons paraules de Correa: «No excloem en qualsevol moment, a partir de les necessitats del país, una moratòria unilateral i, per descomptat, una renegociació agressiva d’aquest deute contret en condicions bastant perjudicials per al país». L’informe final, presentat el novembre de 2008, conclou que «[…] s’han observat perjudicis en el procés d’endeutament, il·legalitats, il·licituds i pràctiques indegudes per part de funcionaris equatorians, així com dels creditors internacionals».

A partir de la informació obtinguda, el govern equatorià inicia una gestió audaç que aconsegueix reduir significativament el deute extern. Els títols en poder d’entitats privades, que suposaven al voltant del 30 % sobre el deute extern públic del país, però un 44 % del pagament total d’interessos, és el que presenta més irregularitats, segons l’auditoria. En concret, s’identifiquen «[…] processos de “reestructuració” no transparents que van generar el traspàs de deutes privats a l’Estat, canvis i pagaments anticipats injustificats, costos onerosos i operacions directes a l’exterior […]» que incloïen operacions amb Shearson Loeb Rhoades, Lloyds Bank, Citybank, JPMorgan i Chase Manhattan Bank. Basant-se en aquests resultats, el govern anuncia el cessament en el pagament d’interessos dels anomenats Bons Global 2012,un dels trams de deute identificat com a irregular. A partir d’aquesta posició de força, i amb una amenaça vetllada de suspendre el pagament de tot el deute comercial, s’inicia un procés de renegociació que acaba amb la recompra de la major part dels bons de deute comercial (els bons Global 2012 i 2030): així s’aconsegueix una quitança parcial d’entre el 65 % i el 70 %, que va ascendir a uns 3.000 milions de dòlars. Si, d’altra banda, es comptabilitzen els interessos que Equador va deixar de pagar fins al 2012 i 2030, respectivament, l’estalvi de recursos públics aconseguits amb l’operació s’incrementa en 7.000 milions de dòlars addicionals.

El cas equatorià mostra la importància de comptar amb informació suficient per defensar una renegociació justa dels deutes: el procés d’auditoria va ser clau. A més, tot i que els resultats obtinguts són incomplets –limitats a deute comercial i que no qüestionen la legitimitat del deute bilateral i multilateral–, exemplifiquen que és possible abordar la renegociació des de la part deutora sense assumir un paper de víctima.

Aquestes experiències mostren que un govern decidit a defensar els interessos de la majoria de la població té eines per aconseguir reestructuracions, que permeten un estalvi públic de recursos considerable, qüestionant el pagament d’un deute il·legítim i fins i tot il·legal, i permetent que l’economia trenqui amb l’espiral de sobreendeutament i recessió.

Deute il·legítim, una qüestió de justícia

Com hem vist, el deute ha estat durant dècades una eina de dominació que ha transferit de deutors a creditors ingents quantitats de riqueses financeres i naturals. I durant dècades, organitzacions de la societat civil i moviments socials han elaborat diferents estratègies per abordar una sortida social a la tirania del deute. En el marc d’aquestes estratègies, s’ha arribat a la conclusió que la necessitat de cancel·lació del deute no és només una qüestió de reducció de la càrrega que suposa el pagament sobre el pressupost públic per alliberar recursos per a la despesa social. La necessitat d’acabar amb el deute és també, i sobretot, una qüestió de justícia. 

El deute és injust perquè, a través de la priorització del seu pagament o en les condicions de les polítiques d’alleujament i ajustament, s’atempta contra el benestar de la població, però també ho és perquè s’ha construït sobre la base de mecanismes injustos, i serveix els interessos de pocs. Al cor d’aquesta injustícia hi trobem el concepte de «deute il·legítim».

 

Què entenem per «deute il·legítim»?

La definició del que constitueix un deute il·legítim és encara motiu de discussió entre organitzacions socials i acadèmics. Fins i tot alguns governs, com el noruec i l’equatorià, i institucions, com la UNCTAD, han treballat en aquesta qüestió. Tots arriben a una sèrie de definicions no gaire diferents,^xv però cap no és definitiva. Entre aquestes, la Plataforma d’Auditoria Ciutadana del Deuteconsidera que «un deute il·legítim és aquell contret per un govern que no ha destinat els recursos generats per al benefici de la població; aquell que ha propiciat violacions dels drets humans, impactes sobre el medi ambient, o aquell deute derivat d’una política fiscal regressiva o permissiva amb el frau fiscal que redueix els ingressos de l’Estat».^xvi

La major part del debat sobre el deute il·legítim ha girat al voltant de les bases legals d’aquest concepte. En aquest sentit «hi ha molts arguments jurídics en què podem basar el dret a una suspensió dels reemborsaments dels deutes públics que pugui conduir a l’anul·lació pura i simple d’aquests. Per poder jutjar la nul·litat d’un contracte de préstec, no cal només estudiar acuradament les clàusules del contracte, sinó també les circumstàncies que n’envolten la signatura i la destinació real dels fons demanats».^xvii

Però, tot i la importància d’al·legar bases legals sòlides sobre les quals sostenir el concepte de «deute il·legítim» –especialment, pel que fa al seu reconeixement en l’àmbit institucional–, el concepte no es pot restringir a les limitacions del que està reconegut per la jurisprudència internacional. «El dret de vot de les dones o el dret a una jornada laboral de vuit hores són fites socials que han estat aconseguides gràcies a un fèrria lluita contra les normes establertes, reivindicant la legitimitat de certes demandes davant l’evident il·legitimitat de situacions, com la discriminació contra la dona o l’explotació laboral».^xviii

La (il·)legitimitat és, doncs, el graó previ a la (il·)legalitat, una fase en la qual les normes socials evolucionen, basant-se en arguments racionals i en la consonància amb la societat, que pren consciència que certes situacions, comportaments o estructures han de ser modificades per immorals, per arbitràries, per parcials, per abusives, per indesitjables, per pernicioses, per injustificables, o perquè tenen una naturalesa inconsistent: en resum, perquè són injustes. La il·legitimitat, per tant, expressa el consens generalitzat, recolzat per arguments racionals, sobre una realitat particular que és injusta.^xix Encara que alguns processos que condueixen a l’acumulació de deute que anomenaríem «il·legítim» poden ser legals, des del punt de vista de la societat civil disposem d’arguments per mostrar que aquests processos són injustos i que, per tant, el deute ha de ser considerat com a il·legítim. La nostra referència principal és la justícia, no la legalitat.

 

Davant la deutecràcia, l’auditoria ciutadana com a exercici de democràcia real

Davant la dictadura dels mercats i dels creditors, organitzacions i xarxes socials que fa dècades que treballen per a la cancel·lació del deute, plantegen la possibilitat de dur a terme auditories ciutadanes del deute. Vistes no tant com una fi en si mateixes, sinó més aviat com un mitjà per evidenciar la injustícia que s’amaga sota els processos d’endeutament, les auditories ciutadanes poden permetre avançar en el camí cap al reconeixement de la il·legitimitat del deute. Són una eina més per exposar i denunciar les responsabilitats i causes de l’endeutament il·legítim, una forma de «retirar la màscara dels poders financers que realment mouen els fils de les nostres economies i, per tant, de les nostres societats».^xx Es proposen també com a exercici de transparència i de control ciutadà sobre els comptes de l’Estat, com a primer pas vital cap a l’educació i la mobilització de la gent en contra de l’injust sistema financer que beneficia una minoria en detriment de tots els altres.

Les realitzin organismes oficials –com en el cas d’Equador–, o la ciutadania, les auditories es presenten com a eines multidisciplinars que analitzen les condicions dels crèdits, el procés d’endeutament i també variables socials, històriques, polítiques, de gènere i ambientals dels projectes i processos finançats. Es posa especial èmfasi en l’estudi dels impactes derivats de les condicionalitats del crèdit i de les mesures que s’imposen amb els plans de reestructuració i alleugeriment del deute.

En els últims anys, hi han hagut avenços importants en la demanda i promoció d’auditories del deute, que han culminat amb la posada en marxa de la Comissió per a l’Auditoria Integral del Crèdit Públic (CAIC)^xxi per part del govern d’Equador. En aquest país, la CAIC,formada tant per representants de l’administració pública equatoriana com per membres de la societat civil organitzada local i internacional, va analitzar durant més d’un any centenars de contractes de crèdit i els impactes sobre el terreny dels projectes finançats per aquests crèdits. L’informe final, presentat el setembre del 2008, qualifica gran part del deute d’il·legítim, cosa que va servir al govern equatorià com a base per realitzar un procés de reestructuració del deute comercial que va estalviar prop de 2.200 milions de dòlars, més 6.000 milions d’interessos, al poble equatorià.

Al Brasil, l’Argentina, Bolívia, el Nepal o Zimbabwe, entre d’altres, hi ha experiències de campanyes ciutadanes per a l’auditoria del deute que, en major o menor mesura, han obtingut certa resposta per part dels respectius governs. A Europa, el govern noruec ha dut a terme una auditoria dels deutes dels qual és creditor gràcies a la pressió de la campanya del deute a Noruega anomenada Slug. El 2009, Cephas Lumina, expert independent de les Nacions Unides sobre deute i drets humans, va apostar també per la realització d’auditories del deute com a «eines analítiques valuoses per determinar la naturalesa del deute d’un país».^xxii

Finalment, davant la crisi del deute a la perifèria europea, s’estan promovent campanyes i plataformes per a la realització d’auditories ciutadanes del deute a Grècia, a Portugal, a Irlanda, a Itàlia o a l’Estat espanyol, però també a Bèlgica, a França i al Regne Unit. Aquestes iniciatives es coordinen amb d’altres, com les que s’estan desenvolupant al nord d’Àfrica, especialment a Egipte i a Tunísia, on la societat civil reclama el repudi del deute acumulat pels dictadors deposats.

A casa nostra, la Plataforma d’Auditoria Ciutadana del Deute (PACD): «No devem! No paguem!»proposa la realització d’una Auditoria Ciutadana com un procés obert, participatiu i integrat en altres lluites socials. «Entenem que hi ha indicis més que suficients d’il·legitimitat en el deute que el Govern espanyol, juntament amb la UE i els governs autonòmics, estan utilitzant com a motiu per tirar endavant una sagnant política d’austeritat. Per això s’exigeix el dret a saber, a conèixer els detalls del procés que ens ha portat a aquesta situació».^xxiii

Plantejada com un instrument de transparència, educació popular, apoderament i denúncia, l’Auditoria Ciutadana es desplega com a procés col·lectiu per comprendre com es van acumular els diferents deutes, quins efectes han tingut i continuen tenint, què es va finançar, sota quines condicions i qui se’n va beneficiar. Entenem que aquesta és una tasca que no es pot deixar en mans d’un grapat d’experts, ni d’una comissió gestionada des de les Administracions formades pels mateixos partits polítics que ens han portat a aquesta situació. Per ser políticament eficaç, l’auditoria ha de ser un procés generalitzat i popular que contribueixi a la presa de consciència de la ciutadania.

Aquesta iniciativa té entre els seus objectius l’exigència de poder decidir democràticament i sobiranament què fer amb el deute i amb el nostre futur, sense ingerència dels mercats financers, de la Comissió Europea, del BCE o de l’FMI. L’objectiu de la PACD és, principalment, la denúncia i exigència de responsabilitats dels diferents actors responsables en la generació del deute, tant aquí com al sud, a través d’un procés de formació i apoderament que ens ajudi a desmuntar el discurs oficial i fer front a les mesures d’ajustament i reformes, com a falses respostes a la crisi. També té l’objectiu de denunciar el sistema econòmic capitalista i el segrest de la democràcia per part dels mercats i dels especuladors. En última instància, persegueix el no pagament del deute il·legítim, reclamant –com ja va fer Thomas Sankara¹a Burkina Faso als 80– el dret de tot poble a decidir sobiranament el repudi del deute i la restitució als damnificats per aquest, així com el judici i processament dels qui en van ser responsables financers i polítics.

A l’hora de fer front a la deutecràcia no serveix qualsevol forma de reduir el deute. Les experiències dels països que han hagut d’enfrontar crisis de deute a Llatinoamèrica, Àsia, Àfrica i Europa, ens ensenyen que la manera d’enfocar els processos de reestructuració, quitances i impagaments del deute determinen quins grups socials sostenen el seu cost. 

Hem vist com només en aquells casos en què els governs s’han enfrontat motu proprio o empesos per la població als dictats dels mercats i de les institucions financeres internacionals, han imposat les seves pròpies estratègies i han sortit de les línies marcades, s’ha aconseguit que no sigui la població la que pagui els costos de la reestructuració del deute amb austeritat i reformes neoliberals. Les experiències històriques ens mostren que un govern decidit a defensar els interessos de la majoria de la població té eines per qüestionar el pagament dels deutes il·legítims, i permetre així trencar amb l’espiral de sobreendeutament i recessió a la qual es veuen abocats els països que segueixen els dictats de l’FMI, sigui en solitari o acompanyat dels seus partenaires de la troica.

Aquells que neguen la possibilitat de no pagar el deute argumentant que els contractes sempre s’han de complir, obvien que, per sobre del dret comercial, la primera obligació d’un estat és respectar, protegir i promoure els drets humans. Per això, no tan sols s’ha de poder exercir el dret sobirà a repudiar deutes il·legítims, sinó que caldrà acompanyar aquesta decisió amb una bateria de reformes fiscals, financeres, productives i socials que ens ajudin a transformar el sistema econòmic. Només amb una transformació sistèmica profunda podrem fer front de manera efectiva a la deutecràcia.

 

Aquest text ha estat elaborat per Iolanda Fresnillo, amb aportacions de Sònia Farré, a partir d’una investigació de Bibiana Medialdea i de Iolanda Fresnillo.

---

Altra bibliografia consultada

• Banc Mundial. (2013). International Debt Statistics. Washington DC. Disponible en línia a:<http://data.worldbank.org/sites/default/files/ids-2013.pdf>.
• Ellmers, B. (2013). European Network o Debt Developement.«Developing countries’ private debt is on the rise, and the international institutions are ill-prepared». Visiteu:<http://eurodad.org/1544376/>.
• Ezquerra, S. (2011). «Miradas feministas a los efectos de la crisis». Viento Sur, núm 114. Disponible en línia a:<http://www.vientosur.info/articulosabiertos/VS114_Ezquerra_Miradas.pdf>.
• Eurodad. (2011). «Breaking new grounds: Creditor debt audit in Norway». Visiteu: <http://eurodad.org/?p=4577>.
• Fresnillo, I. (2012). «Auditoria, una herramienta para revertir la “deudocracia”». Viento Sur, núm. 123. Disponible en línia a: <http://www.vientosur.info/IMG/pdf/VS123_I_Fresnillo_Herramienta_revertir_deudocracia.pdf>.
• Fresnillo, I. (2012b). «Pressupostos 2013: tot el que amaga la deutecràcia». Directa, núm. 289. Visiteu: <http://directa.cat/noticia/pressupostos-2013-tot-que-amaga-deutecracia>.
• Fresnillo, I. (2012c). Eurodad. «Progress on IMF conditionality?». Visiteu: <http://www.eurodad.org/Entries/view/1544015/2012/11/15/Progress-on-IMF-conditionality>.
• Hulova, D. (2012). Eurodad. «A new Debt crisis in the Global South? Hope for permanent solutions». Visiteu: <http://eurodad.org/1543860/>.
• Jones, T. (2012). Jubilee Debt Campaign. «The state of debt. Putting an end to 30 years of crisis». Visiteu: <http://www.jubileedebtcampaign.org.uk/REPORT373A3720The3720State3720of3720Debt+7628.twl>.
• Marco, I.; Fresnillo, I. (2012). «La ilegitimidad de endeudarse a costa de la naturaleza».Ecología Política, núm. 42: Deudas y Respuestas a la crisis desde la Ecología Política. Barcelona: Icaria Editorial.
• Medialdea, B.; Sanabria, A. Centro de Documentación Hegoa. (2012). «La “crisis de la deuda” en Europa: lecciones y alternativas de la experiencia latinoamericana». Boletín de recursos de información, núm. 32. Disponible en línia a: <http://pdf2.hegoa.efaber.net/entry/content/1196/Bolet_n_Hegoa_n_32.pdf>.
• Medialdea, B.; Álvarez, I.; Fresnillo, I.; Laborda, J.; Ugarteche, O. (2013). ¿Qué hacemos con la deuda?.Madrid: Akal.
• Millet, D.; Toussaint, E. (2011). La deuda o la vida. Barcelona: Icaria Editorial.
• Norwegian Coalition for Debt Cancellation (SLUG). (2013). Exportable – How To Make The Norwegian Debt Audit Transferable To Other Countries. Oslo. Disponible en línia a: <http://slettgjelda.no/filestore/tunisiarapport_web.pdf>.
• Toussaint, E.; Millet, D. CADTM. (2012). Por qué hay que anular la deuda ilegítima. Visiteu: <http://cadtm.org/Por-que-hay-que-anular-la-deuda>.
• UNCTAD. (2012). «Sovereign Debt Crisis: From Relief to Resolution». Policy Brief, núm. 3. Disponible en línia a: <http://unctad.org/en/PublicationsLibrary/uxiiipb2012d3_en.pdf>.
• Diversos autors. Campaña Quién debe a Quién?. (2011). Vivir en Deudocracia. Barcelona: Icaria Editorial. Disponible en línia a: <http://www.icariaeditorial.com/pdf_libros/Vivir%20en%20deudocracia.pdf>.
• Diversos autors. Plataforma Auditoría Ciudadana de la Deuda. (2013). ¿Por qué no debemos pagar la deuda?.Barcelona: Icaria Editorial.

---