Diàleg entre Cristina Carrasco i Yann Moulier-Boutang

Cristina Carrasco

Professora de Teoria Econòmica de la UB. Ha treballat temes relacionats amb dones, feina i economia. Ha editat diversos llibres col·lectius amb reflexions crítiques de l’economia des d’una perspectiva de gènere (Las mujeres y el trabajo, Icària, 1994; Mujeres, trabajos y políticas sociales, Instituto de la mujer, 1997, en col·laboració). Darrerament, ha publicat Con voz propia. La economía feminista como apuesta teórica y política (La oveja rota, 2014).

L’economista Cristina Carrasco ha obert la conferència inaugural de les VI Jornades Filosòfiques el dimecres 14 d’octubre de 2015 amb una reflexió sobre el treball des de la perspectiva feminista.

Carrasco critica que normalment es té una visió restrictiva del treball, ja que s’equipara únicament a salari, i “això és una mirada androcèntrica”. Aquesta feminista assegura que davant la pregunta “per què treballem?” la majoria de dones diria “per sostenir la vida”.

Des que les persones som persones hem hagut de treballar. Les feines cada cop s’han anat complexitzant, però la cura de les persones s’ha mantingut. Al llarg de la història hi ha hagut diverses feines, la major diferència entre les quals ha estat les condicions del treball: esclau, feudal, capitalista. El tipus de treball que ha existit en tots els sistemes ha estat la cura de la vida, i l’acadèmia l’ha començat a conceptualitzar només des de fa poques dècades, perquè no considerava treball la cura de la vida.

Quan comença a sorgir el treball capitalista, els estudiosos el comencen a estudiar i li donen una gran centralitast. El concepte de plusvàlua de Marx és hereu d’aquesta tradició. Però les feines sense remuneració que es fan a la llar van anar quedant oblidades, fruit de la ideologia patriarcal que ha desvaloritzat tot el que està relacionat amb les dones. A finals del segle XIX amb l’escola neoclàssica veiem com el que no és mercat desapareix de l’interès d’estudi i es produeix la separació definitiva etnres els dos espais: món públic / món privat, el que és economia / el que no ho és… i tot el que hi ha a l’àmbit de la llar perd qualsevol valor o reconeixement social.

Que equiparem salari i treball no és natural, és fruit d’un procés complex de conceptualització vinculat amb les relacions patriarcals del treball. En aquest procés de desvalorització hi han jugat dos tipus de raons: patriarcals i capitalistes.

El valor que té la força de treball en realitat és molt superior que el que el sistema capitalista està pagant. Podríem parlar d’un “espoli de la unitat domèstica”, ja que no és compta el valor del treball de la reproducció de la vida. El treball de la llar està destinat a mantenir unes persones saludables, afectivament equilibrades, amb estabilitat social, que després són capaces de relacionar-se en el món comú. Les cures són necessàries al llarg de tota la vida, són inevitables, són part de la condició humana. Les societats passades i presents serien impossibles sense els milions d’hores de treball que fan milions de dones cada dia.

Quan ens plantegem com funciona la nostra societat no podem tenir una mirada estreta, hem de mirar totes les feines. Això que dic no és nou, però normalment no és té en compte.

Quines decisions prenem? Depèn d’on vulguem arribar. Volem canviar el referent social, que ja no sigui el mercat sinó aquest altre treball, la vida de les persones. Hauríem de canviar la lògica del capital per la lògica de la vida.

Donar valor al treball de cures no ha de significar pagar-lo, però implica un canvi radical, de reorganització total dels temps i les feines, un canvi de consum i producció, un canvi de valors.

El que ens hem de plantejar és com s’hauria d’organitzar el treball er donar una vida digna a tota la població. I per això també cal definir democràticament què és una vida digna per tota la població, com ho convertim en una responsabilitat col·lectiva i quines feines hem de fer perquè sigui possible.