Distincions de classe
Quan encara no hem aconseguit entendre realment que “ni autòctona ni estrangera, una sola classe obrera”, les normatives o descripcions legals i administratives ens intenten imposar una altra diferenciació desigual per separar-nos encara més.
Aquest article té un inici clar: un fil que obro a twitter arran de la lectura de l’article de n’Anna Bonet a Mèdia.cat. L’article em grinyola força, no tant pel que pugui defensar o no l’autora, sinó sobretot perquè assenyala els que seran els referents estàndards o acceptats a l’hora d’abordar el tema. Però reconec que el tema feia dies que em rondava pel cap arran d’altres comentaris en aquesta xarxa social, com el de Gràcia Viva. I és que en aquest cas, el nom sí que fa la cosa.
L’autora es refereix a l’ACNUR, que diu que “a diferència dels refugiats,que no poden tornar al seu país, els migrants continuen rebent protecció del seu govern d’origen”. Caldria preguntar-nos, però, què entenem per protecció? Que no els persegueixin activament? Que no els massacrin? Si partim del fet que l’absència de guerra no vol dir que hi hagi pau, ni encara menys justícia, no podem assumir que tota migrant vivia tranquil·lament i plàcida a ca seva com, en principi, viuríem naltros en el nostre imaginari -que tampoc és així per tothom, a la nostra terra-.
El text assenyala que potser les migrants que arriben a casa nostra no són les més pobres, ja que aquestes, les més pobres de cada país, ni es plantegen marxar ni poden obtenir els recursos per fer-ho. És ben possible. Fins i tot assumint-ho plenament, però, que moltes migrants arribin sota camions o en condicions extremadament precàries -tant, que en moltes ocasions no arriben perquè moren pel camí-, ens hauria de ser prou cabdal com perquè evitéssim dir que “escullen” migrar: és obvi que es tracta d’una mesura desesperada de supervivència que, tot sovint, acaba sent pitjor que la malaltia.
D’altra banda, la distinció entre refugiades i desplaçades pot crear nivells de “gravetat” de la situació que no tenen perquè correspondre’s. Com si creéssim una macabra competició per veure qui està pitjor, i les refugiades s’enduguessin la pitjor part i mereixessin, per tant, la nostra atenció -en detriment de les altres-. Però la precària i perillosa situació de les poblacions desplaçades a Colòmbia i Palestina, per exemple, res té a “envejar” a la refugiada més perseguida que finalment ha aconseguit establir-se en un tercer país.
Tot plegat em porta a reflexionar que aquesta distinció entre refugiades, desplaçades i migrants seria una diferenciació desigual buscada pels Estats -i l’ONU, clar, que de nacions en té poc i d’estats, molt- per poder-se expulsar les puces amb uns casos i netejar-se la cara amb uns altres. Graduació de riscos vista, això sí, des de la comoditat explotadora occidental, des de les maquinàries que expliquen i narren el món segons el seu interès. I en aquesta línia, l’Europa fortalesa de la UE n’és un agent ben actiu, en tots els sentits.
I és amb aquesta diferenciació desigual que la societat receptora pot veure amb bons ulls que s’ofereixin albergs o cases pròpies a unes, mentre que a les altres els esperin les presons encobertes dels CIEs. Bon tracte mediàtic per a unes; tanques filferrades i tallants, trets a l’aigua, persecució i criminalització per a les altres.
Però naltros, treballadores d’arreu, des d’un punt de vista de classe, no hauríem ni hem de fer distincions a l’hora de tractar unes i altres: migrants, refugiades o desplaçades. Totes elles són població espoliada, en major o menor mesura, que no pot aguantar la situació econòmica, bèl·lica o sociopolítica del seu capitalisme particular, que s’entrellaça indiscutiblement amb el nostre.
Com comenta el company Arnau Carné quan fa les xerrades sobre el TTIP, “la política és la continuació de la guerra per altres mitjans -i viceversa-”, i és en aquest sentit que hem d’acollir i rebre a tothom per igual. No ens hauríem d’esforçar en preguntar-nos si tal persona ha creuat la seva frontera internacional o no, o si ho ha fet per motius aparentment econòmics o bèl·lics. “No, escolta, jo si no estàs fugint perquè et puguin matar al teu país, no em vinguis a plorar; si estàs fugint perquè potser et maten de gana, no és el meu problema”, seria el resum porta’t a l’extrem esperpèntic de “Refugiades sí, migrants no”.
Com a refugiades que vam ser, com a migrants que som, però sobretot, com a treballadores i espoliades que som i serem fins que no acabem amb el sistema patriarcocapitalista i els estats que el sustenten, cal que tinguem els nostres propis criteris a l’hora d’entendre les coses -i especialment els fluxos migratoris poblacionals-, i no pas seguir els criteris de qui vol descriure el món. Fet i fet, el discurs benpensant que encobreix el “Refugiades sí, migrants no” busca marcar un distanciament de responsabilitat en la situació de les migrades en funció, suposadament, de la seva causa d’expulsió del país d’origen.
Així, hi hauria una part d’almoina confrontada a la solidaritat. És a dir: si pateixen la guerra, hi ha qui pensa “pobreta gent, cal fer-hi alguna cosa”, perquè fins i tot algú que vagi una mica enllà pot veure-hi una relació directa d’un Estat propi actuant en aquell altre punt del món -com l’espanyol, per exemple, que ven armes a conflictes bèl·lics que generen morts i refugiades-. Ara bé, si pateixen per un espoli econòmic pacífic, encara que sigui a causa de l’imperialisme nostrat de capital autòcton internacionalitzat -via empreses o via el mateix Estat propi-, no ens genera pas aquesta complicitat.
“Acollim l’immigrant, foragitem l’invasor”, resava un mural a Nou Barris d’anys enrere. Des d’una òptica treballadora i internacionalista, entenc que aquesta hauria de ser l’única divisió, classista, que hauríem de fer: entre qui ve a espoliar-nos i destruir-nos com a poble, cultura i territori -és a dir, estats i capital-, i qui ve a guanyar-se el pa de cada dia amb l’únic que té, la seva força de treball, hagi vingut pel motiu que sigui.
