Eatherly, un culpable sense culpa

Mikel Arizaleta, traductor (publicat a Gara)

A partir de la postura sobre la violència de Günther Anders, pensador alemany que durant molts anys va tenir un paper notori en el moviment pacifista, l'autor reflexiona i posa en dubte la resposta pacífica a la violència exercida pel poder.

 El 1987 Günther Anders va escriure un llibre als 85 anys titulat “Gewalt: Ja oder Nein. Eine notwendige Diskussion”. La postura que hi plantejava en podria resumir dient: la no-violència és covardia. Durant els anys seixanta, com ens recorda Osvaldo Bayer, “Anders, juntament amb Heinrich Böll, el bisbe Scharf, el teòleg Gollwitzer, el filòsof Ernst Bloch i altres, va encapçalar el gran moviment pacifista alemany contra l’estacionament dels coets atòmics nord-americans en territori germànic. També van participar a les grans accions pacífiques contra les centrals atòmiques”. Aquest filòsof alemany va rebre el 1983 a l’església de Sant Pau de Franckfurt, símbol de la revolució de 1848, el premi Theodor Adorno, el guardó més alt de la filosofia alemanya. Avui que, com ell diria, és “subterrani” i no “supraterrani” –va morir el 1990–, refresco al lector la seva memòria.

Per què aquest home, després d’una llarga vida de predicar la no violència i el pacifisme, després d’una llarga vida compromesa, fa una crida als 85 anys a la violència? Perquè va fer un tomb pel món amb els ulls oberts, perquè va veure que regalar roses i clavells als policies, recollir llistes de signatures per a parlaments o ajuntaments o fer vagues de fam en contra de la guerra, de la tortura o en pro dels drets d’un individu o un poble resulta bastant estúpid avui en dia. La política dels nostres ajuntaments i governs, les sentències dels jutges, l’actuació de les policies davant les reivindicacions justes de la gent i dels col·lectius… és una invitació clara a la violència. Institucions que sense la seva tossuderia no serien res. Recollir el guant és possiblement l’alternativa més seriosa i coherent, ens diu aquest vell pensador i, sens dubte, la més costosa. Però també la més humana i racional. No era desesperació, era honestedat. La no-violència és covardia perquè enfront dels que no tenen escrúpols no hi ha res més indigne que la humilitat. La primera tasca del racionalisme consisteix en no fer-se il·lusions sobre el poder de la raó i la seva força de convicció, contra la violència, la no-violència no serveix. La contraviolència que se’ns imposa és legítima únicament perquè té per objectiu l’estat de no-violència, és a dir, assegurar la pau que està amenaçada, i no som pas nosaltres qui l’amenacem. O, en un frase brillant de Günther Anders, cal aniquilar el perill posant en perill els aniquiladors.

Com s’hauria d’haver actuat contra Hitler? La justícia va justificar i va manar afusellar qui es va gosar aixecar contra ell. Pinochet va terroritzar Xile amb el silenci còmplice de les lleis, els seus ministres i els seus jutges. I qui va gosar aixecar-se va ser torturat i assassinat. Ell va morir al llit. Què va passar amb Franco? Van ser els jutges qui, al procés de Burgos i a molts altres judicis, van condemnar i condemnen a mort i a anys de presó persones que van gosar i gosen alçar-se contra la dictadura i la injustícia. Què van fer els partits? En gran part justificar-ne l’herència o seguir-ne les passes, defensar-lo com fa el PP amb l’assassí Fraga al capdavant o l’Església i tots els seus correligionaris als aparells de l’Estat. Tenen un exemple en la Llei de la Memòria Històrica presentada pel PSOE. Només ETA va ser capaç d’enviar al cel de Madrid un dels sanguinaris col·laboradors de Franco, a Carrero Blanco, amb la condemna dels pusil·lànimes. Els seus col·laboradors i testaferros, jutges, policies i correligionaris avui continuen, si no han mort, cobrant les pensions de col·laboració i silenci. L’Espanya feixista s’ha fet avui llei i repressió en els nostres carrers, mentre que una esquerra còmoda i submisa es manifesta com si fossin monges en processó. El ministre de Justícia de l’Estat espanyol mana construir als seus subordinats “noves proves judicials” –com ja feia Hitler– per condemnar uns bascos dissidents. I jo pregunto amb Anders: quina és la postura honesta davant d’uns jutges que continuen emparant la tortura després de 70 anys de pràctica a l’Estat espanyol? Fer vagues de fam, apel·lar, recollir signatures o anar de happening i tertúlia pel carrer en un dia de manifa? S’ha convertit la revolta en processó, se celebren massa misses per la pau.

Avui en dia, una vegada més, el poder se sustenta en l’exercici de la violència, que és cada cop més la seva. Són ells els violents i criminals, són ells qui espien i porten la inseguretat a les cases, trenquen l’amistat i el suport, roben els diners o surten diàriament als carrers amb passamuntanyes, fatxenderia i pistoles. Som molts els que cridem ‘pau’ mentre ells des de lluny fan la guerra, i sempre moren els altres. El papa Gregori IX, assassí destacat i gran promotor de la Inquisició, lloa ja el segle XII que els homes delatin les seves dones i les dones els seus homes, els pares els fills i els fills els pares, va ser ell qui va ordenar que ningú vacil·lés a denunciar la pròpia família, “uxor propriis liberis, aut marito, vel consortibus ejusdem criminis, in hac parte sibi aliquatenus non parcebant”. Un sistema demoníac que basa la seva seguretat a fer insegur tot el món, que amenaça, que arruïna, que entrampa i compromet fins i tot i sobretot la família, la vida privada més íntima, fins i tot els descendents, en una venjança justiciera bàrbara. Són ells els que trenquen els ossos, tallen els cossos amb pilotes i garrots i declaren la guerra, són ells qui manipulen, menteixen i maten. Per aquesta gent, demanar l’autodeterminació d’un poble és gosadia, reclamar la fi de la tortura és provocació i denunciar la seva mentida i maldat és insult, perill i presó. Només es pot reivindicar amb la seva autoritat i el seu permís. Reclamar de genolls. La democràcia ha passat a significar que els ciutadans actuïn sense que la seva acció tingui cap efecte. Són ells els violents al carrer i als tribunals d’injustícia. “Considero ineludible que a tots els que tenen el poder i ens amenacen, els espantem. No ens queda cap altre camí que contestar a les seves amenaces amb amenaces i fer inefectius els polítics que amb tota irresponsabilitat i per interessos egoistes condueixen el món a la mort”. Günther Anders no creu en la democràcia de partits, no confia més en els mitjans pacífics, i això després de 60 llargs anys d’estar en la lluita i a primera línia del pacifisme. “No hem d’abusar del nostre amor a la pau oferint als que no tenen escrúpols la possibilitat d’aniquilar-nos a nosaltres i als nostres descendents».

A la nostra societat i televisions, curiosament els agressors s’anomenen defensors. N’hi ha prou de seguir una manifa reivindicativa als carrers, veure l’actuació d’uns i altres i després escoltar el telenotícies de torn, sempre amb la mateixa canterella: la Policia es va veure obligada a defensar-se, quan era l’única que duia pistoles, gasos, pilotes, passamuntanyes i venjança. Günther Anders va mantenir una llarga correspondència amb Claude Eatherly, el pilot que el 6 d’agost de 1945 va llançar la bomba atòmica del Govern americà contra Hiroshima, que va matar a diversos milers de persones; també ell era un manat, “un culpable sense culpa”, com tots els que a la nostra societat s’autoanomenen demòcrates, quan en realitat només són col·laboradors submisos i temerosos de quedar-se sense feina. Vils instruments de tortura i menyspreu. Acabo recollint per a la reflexió, veient –entre altres coses– la sentència de la Sala penal de l’Audiència Nacional i la vaga d’Iñaki de Juana, aquella frase de Günther Anders que tant va fer pensar molta gent: “Hem d’amenaçar els que ens estan amenaçant. I no només amenaçar-los, sinó espantar-los, i convertir alguna vegada les nostres amenaces en realitat, perquè comprenguin, perquè canviïn d’actitud. Perquè al final ningú estigui amenaçat, ni nosaltres, ni ells”. Finalment, us recomano un bell llibre d’Anders: “Digueu-li covardia a aquesta esperança”.

 

[Text publicat al diari basc Gara el 7/2/07]

You may also like...