Economia política del subdesenvolupament

  Paul A. Baran*  

Aquest text, Publicat  a The Manchester School, el gener de 1952. posà potser per primera vegada sobre la taula algunes de les qüestions que avui dia l’esquerra dels països de la perifèria se segueix plantejant –o es torna a plantejar. Creiem que conserva prou interès per què La Fàbrica l’haguem traduït i el publiquem, coincidint enguany amb el centenari del naixement de l’autor. 

 

El mode capitalista de producció i l’ordre polític i social inherent al mateix van produir, durant l’última part del segle XVIII i, encara més durant tot el segle XIX, una estructura per a una expansió continua i, malgrat els disturbis cíclics i les reculades, transcendental, tant de la productivitat com del benestar material. Els fets rellevants són ben coneguts i no requereixen cap elaboració. Però aquest progrés material (i cultural) no només va ser desigual en el temps, sinó que es va distribuir amb molta irregularitat en l’espai. Va quedar confinat al món occidental i ni tan sols va afectar a tot aquest sector relativament petit, territorialment i demogràfica, del planeta habitat. Alemanya i Àustria, Gran Bretanya i França, alguns països petits d’Europa occidental i els Estats Units i Canadà van ocupar llocs molt prop del sol. Les bastes extensions i la multitud d’habitants d’Europa oriental, Espanya i Portugal, Itàlia i els Balcans, Amèrica Llatina i Àsia, per no parlar d’Àfrica, van romandre en l’ombra profunda de l’endarreriment i l’esquifidesa, de l’estancament i la misèria.

Per molt tardans i gasius que hagin pogut ser els beneficis del capitalisme pel que fa a les classes inferiors en la majoria dels principals països industrials, van ser totalment inapreciables en les parts menys privilegiades del món. En aquestes la productivitat va seguir sent baixa i els ràpids augments de població van dur cada vegada a pitjor els nivells de vida. Els somnis dels profetes de l’harmonia capitalista van quedar sobre el paper. El capital, o no es va traslladar dels països que la seva productivitat marginal era baixa a aquells que podia esperar-se que fos alta, o, si ho va fer, va ser, principalment, per a extreure beneficis dels països endarrerits que, freqüentment, representaven la part del lleó dels increments del producte total originats per les inversions primitives. Quan va tenir lloc un augment en el producte nacional total d’un país subdesenvolupat, la distribució de la renda existent va evitar que aquest increment augmentés el nivell de vida de les àmplies masses de població. Com tots els judicis generals, aquest està subjecte, òbviament, a la crítica basada en casos particulars. Hi va haver, sens dubte algunes, colònies i dependències en les poblacions que es van aprofitar de l’entrada del capital estranger. No obstant això, aquests beneficis van ser escassos i poc repetits, mentre que la regla dominant va ser l’explotació i l’estancament.

Però si el capitalisme occidental no va aconseguir millorar materialment la sort dels pobles que habitaven en les zones mes endarrerides, aconseguí quelcom que va afectar profundament a les condicions polítiques i socials dels països subdesenvolupats. Va introduir en aquests, amb rapidesa sorprenent, totes les tensions socials i econòmiques inherents a l’ordre capitalista. Va trencar, efectivament, tot el que quedava de coherència “feudal” en les societats endarrerides.

Va substituir amb els contractes de mercat les relacions paternalistes que seguien sobrevivint segle rera segle. Va reorientar a les economies parcial o totalment autosuficients dels països agrícoles cap a la producció de mercaderies per al mercat. Va lligar la seva sort econòmica a les vicissituds del mercat mundial i la va relacionar amb la corba febril dels moviments dels preus internacionals.

Una substitució completa de les rigideses de la servitud feudal o semifeudal amb la racionalitat del mercat capitalista hauria representat, malgrat tots els dolors de la transició, un pas important en la direcció del progrés. Però tot el que va ocórrer va ser que l’explotació secular de la població dels països subdesenvolupats pels seus senyors naturals es va veure alliberada de les restriccions mitigadores heretades de la tradició feudal. Aquesta superposició dels negocis i de l’antiga opressió de la noblesa terratinent va donar com resultat una explotació conjunta, una corrupció més ultratjant i una injustícia més clara. 

I aquest no és, en absolut, el final de la història. L’exportació de capital i de capitalisme que ha tingut lloc no només tenia implicacions de llarg abast de naturalesa social, sinó que anava acompanyada de processos tècnics i físics de gran importància. Les màquines i els productes moderns de les indústries més avançades van arribar a tot els racons, atacats per la pobresa, d’arreu del món. La majoria, per no dir totes aquestes màquines, treballaven per als seus propietaris estrangers —o, almenys, la població del país creia que no treballaven per a ningú més— i els nous i refinats atributs de la bona vida pertanyien als homes de negocis estrangers i a les seves comparses nacionals. La bonança que era el capitalisme, la plenitud de coses que era la moderna civilització industrial, estaven omplint els aparadors, però aquests estaven protegits per filats de les urpades ansioses del famolenc i desesperat home del carrer.

La conseqüència ha estat que ha canviat dràsticament la vida d’aquest l’home del carrer. Ampliant i aprofundint el seu horitzó econòmic van fer sorgir aspiracions, enveges i esperances. joves intel·lectuals, plens de zel i de devoció patriòtica, es van traslladar des dels països subdesenvolupats a Berlín i a Londres, a París i a Nova York, i van tornar a la seva pàtria amb “el missatge d’allò possible”.

Fascinats pels avenços i assoliments observats en els centres de la indústria moderna van desenvolupar i van propagar la imatge del que podria assolir-se en els seus països natals sota un ordre social i econòmic més racional. La insatisfacció per l’estancament (o, en el millor dels casos, pel creixement tot just perceptible) que madurava gradualment sota la superfície social i política, encara en calma, va trobar una expressió articulada. Aquesta insatisfacció no es va alimentar amb una comparança de la realitat amb la visió d’una societat socialista. Va trobar prou combustible en la contraposició del que estava ocorrent en realitat amb el que podria assolir-se amb unes institucions capitalistes de tipus occidental.

No obstant això, l’establiment d’aquestes institucions quedava fora de l’abast de l’escassa classe mitja de la majoria de les zones subdesenvolupades. L’endarreriment i la pobresa heretats dels seus països mai els van donar l’oportunitat de reunir la força econòmica, la visió ni la confiança pròpia necessàries per a assumir un paper directiu en la societat. Després de molts segles sota el domini feudal havien acabat per assimilar els valors polítics, morals i culturals de la classe dominant. 

Mentre que en els països avançats, com França o Gran Bretanya, les classes mitges, econòmicament ascendents, van desenvolupar, en una fase primerenca, una nova visió racional del món, que van oposar amb orgull a l’obscurantisme medieval de l’Era feudal, la burgesia pobra i nounada dels països subdesenvolupats no va buscar més que l’acomodació a l’ordre predominant. Vivint en societats que es basaven en el privilegi, els seus components van lluitar per participar en les sinecures existents. Van fer tractes econòmics i polítics amb els seus senyors feudals o amb potents inversionistes estrangers, i tota la indústria i el comerç desenvolupats en les zones endarrerides en el curs dels últims cent anys es van veure ràpidament modelats en la camisa de força del monopoli: el soci plutocràtic dels governants aristòcrates. El resultat va ser una amalgama política i econòmica que combinava els pitjors trets dels dos móns —els del feudalisme i els del capitalisme— i que bloquejava, efectivament, totes les possibilitats de creixement econòmic.

És molt concebible la possibilitat que amb el transcurs del temps s’hauria trobat una sortida “conservadora” a aquest carreró. Una generació més jove d’homes de negocis, emprenedors i il·lustrats, i d’intel·lectuals aliats amb els líders moderats dels treballadors i camperols —un moviment de “Joves Turcs” d’alguna espècie—, podria haver assolit sortir de l’atzucac, relaxar la rígida estructura social i política dels seus països i crear els arranjaments institucionals indispensables per a una certa mesura de progrés social i econòmic. 

Però en la nostra veloç era la Història no va concedir temps per a aquesta transició gradual. Les pressions populars per una millora de les condicions econòmiques i socials, o, almenys, per algun moviment perceptible en aquest sentit, van guanyar gran intensitat. En realitat, la creixent inquietud dels subprivilegiats no es dirigiria contra els principis efímers d’un ordre capitalista que amb prou feines existia encara. Els seus objectius van ser els senyors feudals parasitaris que es van apropiar de grans parts del producte nacional i les malgastaven en una vida extravagant; la maquinària governamental que protegia i fomentava els interessos dominants, els acabalats homes de negocis que amassaven immensos beneficis i no els utilitzaven amb finalitats productives; i, finalment, encara que no sigui el menys important, els colonitzadors estrangers que extreien o es creien que extreien amplis guanys de les seves operacions de “desenvolupament”.

Aquest moviment popular va tenir, per tant, un credo essencialment burgès, democràtic, antifeudal i antiimperialista. Va Trobar sortida en l’igualitarisme agrari; va incorporar elements “de deixalla” denunciant al monopoli i va lluitar per la independència i la llibertat nacionals de l’explotació exterior.

Perquè les classes mitges capitalistes del país assumissin la direcció d’aquestes forces populars i les empenyessin pels canals de la democràcia burgesa —com havia ocorregut en l’Europa occidental— havien d’identificar-se amb l’home corrent. Havien de trencar amb la direcció política, econòmica i ideològica de la crosta feudal i dels seus aliats monopolistes; i havien de demostrar a la nació com un tot, que posseïen la consciència, el valor i la determinació d’emprendre i dur a un terme victoriós la lluita per la millora econòmica i social.

En gairebé cap país subdesenvolupat van ser capaces les classes mitges de respondre a aquest repte històric. Algunes de les raons d’aquest fracàs portentós, relacionades amb la constitució interior de la classe comerciant, ja s’han esmentat breument. No obstant això, va tenir igual importància un factor “exterior”. Va ser el desenvolupament espectacular del moviment internacional obrer d’Europa que va oferir a les forces populars de les zones endarrerides la direcció ideològica i política que els era negada per la burgesia nacional. Va empènyer a les metes i objectius dels moviments populars molt més allà dels seus propòsits originals de caràcter limitat.

Aquesta connexió del radicalisme obrer i de la rebel·lia populista va pintar per les parets el perill imminent d’una revolució social. Importa molt poc que aquest perill fos real o imaginari. El que va ser essencial és el fet que la consciència d’aquesta amenaça va determinar, efectivament, l’acció social i política. Va destruir totes les possibilitats que existien que les classes capitalistes s’unissin i dirigissin el moviment popular antifeudal i antimonopolista. Instai·lant una por mortal de l’expropiació i de l’extinció en el pensament de tots els grups propietaris, l’augment del radicalisme socialista i, especialment, la revolució bolxevic russa van tendir a dur a tots els elements de la societat més o menys privilegiats, més o menys d’ordre, a una coalició “contrarevolucionària”. Qualssevol que fossin les diferències i antagonismes existents entre els grans i petits terratinents, entre el món dels negocis monopolista i el competitiu, entre el burgès liberal i els senyors feudals reaccionaris, entre els interessos nacionals i estrangers, en totes les ocasions importants es van veure àmpliament submergits en l’interès exclusiu comú de rebutjar al socialisme.

D’aquesta manera va desaparèixer del tot la possibilitat de resoldre l’atzucac econòmic i polític, existent en els països subdesenvolupats, seguint la línia d’un capitalisme progressista. En entrar en aliança amb tots els altres sectors de la classe governant, les classes mitges capitalistes van anar lliurant una posició estratègica rera l’altra. Temeroses que la disputa amb la noblesa territorial pogués ser explotada pel moviment populista radical, les classes mitges van abandonar totes les seves actituds progressistes en qüestions agràries. Temeroses que un conflicte amb l’Església i amb l’exèrcit pogués afeblir l’autoritat política del Govern, les classes mitges es van apartar de tots els corrents liberals i pacifistes. Temerosos que l’hostilitat cap als interessos exteriors pogués privar-los d’ajuda exterior en cas d’una emergència revolucionària, els capitalistes nacionals van desertar de les seves anteriors plataformes antiimperialistes i patriòtiques.

Els mecanismes especials de la interacció política característics de tots els països subdesenvolupats (i per ventura no només dels subdesenvolupats) van actuar d’aquesta manera a tota marxa. El fracàs primitiu de les classes mitges en proporcionar inspiració i direcció a les masses populars va empènyer a aquestes al camp del radicalisme socialista. L’augment del radicalisme va empènyer a les classes mitges a l’aliança amb la reacció aristocràtica i monopolista. Aquesta aliança, cimentada en l’interès comú i en la por comuna, va empènyer a les forces populistes encara més lluny en la via del radicalisme i de la revolució. El resultat va ser la polarització de la societat, quedant molt poc entre els dos pols. Permetent que es desenvolupés aquesta polarització, abandonant a l’home corrent i renunciant a la tasca d’organitzar de nou a la societat seguint directrius progressistes, les classes mitges capitalistes van perdre la seva possibilitat històrica d’assumir un control efectiu sobre les destinacions de les seves nacions i de dirigir la creixent tempesta popular contra la fortaleses del feudalisme i de la reacció. L’esclat de la tempesta es va dirigir d’aquesta manera contra la totalitat de les institucions econòmiques i socials existents.

L’ordre econòmic i polític mantingut per la coalició de Governs de les classes propietàries es troba, inevitablement, en oposició amb totes les necessitats urgents dels països subdesenvolupats. Ni el teixit social que crea ni les institucions que descansen sobre el mateix condueixen al desenvolupament econòmic progressiu. L’única manera d’assegurar el creixement econòmic i d’evitar el continu empitjorament dels nivells de vida (deixant de costat l’emigració en massa, inacceptable per a altres països) consisteix en l’augment sostingut del producte total, almenys, prou gran com per a equilibrar el creixement ràpid de la població.

Una font òbvia d’aquest augment és la utilització dels recursos desocupats o que s’empren escassament. Una gran part d’aquest dipòsit de potencialitats productives dorments és la vasta multitud de mà d’obra completament desocupada o ineficaçment ocupada. No existeix manera d’emprar-la amb utilitat en l’agricultura, en la qual la productivitat marginal del treball tendeix a zero. Només se li pot subministrar oportunitats de treball productiu transferint-la a finalitats industrials. Perquè això sigui factible cal emprendre grans inversions en plantes industrials i en facilitats a la indústria. En les condicions existents aquestes inversions no són previsibles per un gran nombre de raons importants i relacionades entre si.

Quan es dóna una distribució molt desigual de la renda (i de la riquesa) total molt petita, les rendes individuals elevades que excedeixen del que podria considerar-se com necessitats “raonables” per al consum corrent, en general, a un grup relativament petit de perceptors de rendes elevades. Molts d’ells són grans terratinents que mantenen un estil de vida feudal amb àmplies despeses en habitatge, servents, viatges i altres luxes. Les seves “necessitats de consum” són tan elevades que queda molt poc per a l’estalvi. Només es deixen quantitats relativament insignificants per a emprar-les en les millores de les finques agrícoles.

Altres membres de la “capa superior” que reben rendes que superen clarament els nivells “raonables” de consum són els homes de negocis acabalats. Per raons, socials, que ja s’han esmentat breument, també el seu consum és molt major del que hauria estat si s’haguessin educat en la tradició puritana d’una civilització burgesa. El seu impuls per a acumular i ampliar les seves empreses es veu contrarestat contínuament pel desig urgent d’imitar en els seus hàbits de vida a les “velles famílies” dominants socialment, per a demostrar, amb les seves despeses conspícues en les superfluïtats de la vida dels rics, que no són socialment (i, per tant, políticament) inferiors als seus companys aristocràtics de la coalició de govern.

Però a més de que aquesta tendència redueix el volum d’estalvi que podria haver-se realitzat pels perceptors urbans de rendes elevades, la seva voluntat de reinvertir els seus fons en empreses productives es veu frenada, efectivament, per una forta remissió a causar dany a les seves posicions de mercat monopolistes, aconseguides curosament, per mitjà de la creació de capacitat productiva addicional i per l’absència d’oportunitats d’inversió adequades per molt paradoxal que pugui semblar en relació amb els països subdesenvolupats.

La deficiència d’oportunitats d’inversió deriva, en gran mesura, de l’estructura i de les limitacions de la demanda efectiva existent. Quan el nivell de vida és molt baix, el gruix de la renda monetària total de la població es gasta en aliments i en articles relativament primitius de vestir i de la llar. Aquests es poden aconseguir a baixos preus, i la inversió de grans fons en plantes i equipaments, que podrien produir aquest tipus de mercaderies més barates, rares vegades promet rendiments atractius. Tampoc sembla profitós el desenvolupament de grans empreses els productes de les quals podrien satisfer les necessitats dels rics. Per molt grans que puguin ser les seves compres individuals dels diferents articles de luxe, la seva despesa global en cadascun d’ells no és suficient per a mantenir el desenvolupament d’una indústria elaborada d’articles de luxe, especialment, ja que el caràcter esnobista dels gustos predominants fa que només els articles de luxe d’importació siguin els veritables signes de distinció social.

Finalment, la demanda limitada de béns d’inversió impedeix la creació d’indústries de maquinària o d’equip. Els béns de consum massiu que falten i les quantitats d’articles de luxe que compren els acomodats, així com les quantitats comparativament petites de béns d’inversió requerits per la indústria, s’importen, per tant, de l’estranger en canvi de productes agrícoles i primeres matèries nacionals.

Això deixa a l’expansió del producte de matèries primeres exportables com a sortida molt important per a les activitats d’inversió. No obstant això en aquest cas, les possibilitats es troben molt influïdes per la tecnologia de la producció de la majoria de les matèries primeres, així com per naturalesa dels mercats en els quals es ven. Moltes matèries primeres, especialment el petroli, els metalls i alguns cultius industrials, han de produir-se a gran escala si es vol que els costos es mantinguin baixos i si vol assegurar un rendiment satisfactori. Però la producció a gran escala exigeix àmplies inversions, tan àmplies, de fet, que excedeixen de les possibilitats dels capitalistes nacionals dels països endarrerits. A més la producció de matèries primeres per a un mercat llunyà imposa riscos molt majors dels que es troben en el comerç interior. La dificultat de preveure amb precisió qüestions com la receptivitat del mercat mundial, els preus obtenibles en concurrència amb altres països, el volum de producte en altres parts del món, etc., redueix fortament l’interès dels capitalistes nacionals en aquest tipus de negoci. Es converteixen en una mesura gairebé exclusiva en el domini d’estrangers que, al ser financerament més forts, compten, al mateix temps, amb contactes molt més íntims amb les sortides exteriors dels seus productes. 

L’escassetat de fons invertibles i la manca d’oportunitats d’inversió representen dos aspectes del mateix problema. Un gran nombre de projectes d’inversió, que no són profitosos en les condicions existents podria ser més prometedor en un ambient general d’expansió econòmica.

En les zones endarrerides, les aventures industrials noves han de llaurar freqüentment, per no dir sempre, terrenys verges. No compten amb un sistema econòmic en marxa sobre el qual descansar. Han d’organitzar amb els seus propis esforços no només el procés productiu dintre dels seus propis límits, sinó que, a més, han de proporcionar tots els arranjaments exteriors necessaris que són essencials per a les seves operacions. No gaudeixen dels beneficis de les “economies externes”.

No hi ha dubte que l’absència d’economies externes i la inadequació del mitjà econòmic en els països subdesenvolupats van constituir a tot arreu un motiu de dissuasió important per a la inversió en projectes industrials. No hi ha manera de satisfer el buit amb rapidesa. La inversió a gran escala es basa en la inversió a gran escala. Cal construir carreteres, centrals elèctriques i ferrocarrils abans que els homes de negocis trobin profitós construir fàbriques, invertir els seus fons en noves empreses industrials.

Però la inversió en la construcció de carreteres, el finançament de la creació de centrals elèctriques i de canals, l’organització d’amplis projectes d’habitatge, etc., transcendeixen de bon tros de l’horitzó mental i financer dels capitalistes dels països subdesenvolupats. No només són els seus recursos financers massa escassos per a projectes tan ambiciosos, sinó que la seva educació i hàbits militen contra els compromisos d’aquest tipus Educats en la tradició de vendre i fabricar béns de consum —segons és característic de la primera fase de desenvolupament capitalista—, els homes de negocis dels països subdesenvolupats estan acostumats al reemborsament ràpid, als riscos amplis, però a curt termini i a taxes corresponents de beneficis molt elevades. Enterrar fons d’empreses en les quals la rendibilitat només podria manifestar-se en el curs de molts anys és un punt de partida poc atractiu i molt ignorat.

La diferència entre la racionalitat privada i social que existeix en tot mercat i en tota economia basada en el lucre és doncs, especialment xocant en els països subdesenvolupats. Encara que la construcció de carreteres, de centrals elèctriques, o l’organització de projectes de construcció d’habitatges, poden facilitar el creixement industrial i contribuir així a una major productivitat a escala nacional, les empreses aïllades ocupades en aquestes activitats poden sofrir pèrdues i ser incapaces de recuperar les seves inversions. La naturalesa del problema implicat pot exemplificar-se fàcilment: la creació d’una nova empresa industrial es basa, entre altres coses, en la disponibilitat de mà d’obra adequadament qualificada. El reclutament d’obrers, i la seva preparació per al treball en qüestió, duu temps i és car. És possible que resultin improductius, ruïnosos i descurats en el tracte d’eines i equips molt costosos. L’acceptació de les pèrdues eventuals pot ser justificable des del punt de vista de l’empresa individual en el cas que aquesta empresa pugui comptar, amb certesa raonable, amb la retenció dels serveis d’aquests obrers després que han acabat la seva formació i adquirit l’habilitat necessària. En cas que abandonessin l’empresa que els va subministrar la preparació i se n’anessin a treballar en altra empresa, el nou patró colliria els fruits de les despeses de la primera empresa. En una societat industrial aquesta consideració té, relativament, poca importància. Les pèrdues i guanys de les empreses aïllades generals per la transferència del treball se solen equilibrar entre si. En un país subdesenvolupat les possibilitats d’un equilibri d’aquest tipus són molt petites, per no dir nul·les. Encara que la societat com un tot es beneficiaria clarament amb l’augment d’habilitat de, si més no, alguns dels seus membres, els homes de negocis no poden exposar-se a proporcionar la preparació que exigeix aquest augment.

No podria assolir-se l’increment necessari del producte total mitjançant una millor utilització de la terra, altre factor productiu sense emprar o inadequadament emprat?

Generalment, no existeix terra que sigui al mateix temps útil per a finalitats agrícoles i accessible immediatament. Els terrenys que podrien conrear-se, però que no es llauren en realitat, exigeixen, generalment, una inversió considerable abans que es trobin a punt per a la colonització. En els països subdesenvolupats aquestes despeses amb finalitats agrícoles són exactament igual d’ inatractives, per als interessos privats, que les despeses amb finalitat industrials.

Per altra banda, una ocupació més adequada de la terra que s’està conreant duu en si mateixa dificultats considerables. Molt poques millores de les que serien necessàries per a incrementar la productivitat poden efectuar-se dintre dels límits estrets de les possessions dels petits camperols. Els camperols dels països pobres subdesenvolupats no només són no capaços de pagar aquestes innovacions, sinó que la grandària de les seves finques no dóna cap justificació per a la seva improducció.

Els propietaris de finques majors es troben, en cert sentit, en una posició que no és millor. Amb estalvis limitats a la seva disposició no compten amb els fons per a finançar millores cares de les seves empreses, i aquests projectes tampoc semblen profitosos a la vista dels preus elevats de l’equipament importat en relació amb els preus del producte agrícola i dels salaris del treball en el camp.

Plantejat el problema a través de l’agricultura, l’expansió del producte total sembla ser assolible únicament per mitjà de l’augment de la productivitat industrial, podria posar-se a l’abast del productor agrícola la maquinària adequada, els fertilitzants, la força elèctrica, etc., Únicament per mitjà d’una major demanda de treball podrien augmentar-se els salaris agrícoles i podria proveir-se l’estímul per a la modernització de l’economia agrària. Únicament per mitjà de l’augment de la producció industrial el treball agrícola desplaçat per la maquinària podria absorbir-se en ocupacions productives. 

En tot cas, les estructures monopolistes del mercat, l’escassetat d’estalvi, la falta d’economies externes i la divergència de les racionalitats privades i socials no esgoten la llista d’obstacles que bloquegen la marxa de l’expansió de la indústria privada en els països subdesenvolupats. Aquests obstacles han de considerar-se al costat del rerefons del sentiment general d’incertesa que preval en totes les zones subdesenvolupades. La coalició de les classes propietàries, formada sota la coalició de la por i mantinguda pel perill real o imaginari d’aixecaments socials, provoca contínuament avalots més o menys amenaçadors sota la superfície política exteriorment en calma. Les tensions polítiques i socials a les quals respon políticament la coalició no es liquiden pel sistema predominant; només es reprimeixen. Per molt normal i tranquil·la que solgui aparèixer la rutina quotidiana, els membres més il·lustrats i intel·ligents dels grups governants dels països subdesenvolupats senten la inestabilitat intrínseca de l’ordre polític i social. Algunes explosions ocasionals d’insatisfacció popular, que adopten la forma de revoltes camperoles, vagues violentes o escamots locals, serveixen de temps en temps de recordatori tossut de la crisi latent.

En un clima com aquest no hi ha voluntat d’invertir per part dels adinerats; en un clima així no hi ha entusiasme per als projectes a llarg termini; en un clima semblant la divisa de tots els participants dels privilegis oferts per la societat és carpe diem.

Per ventura no podria canviar el clima polític i facilitar el creixement econòmic una política apropiada per part dels Governs implicats? En el nostre temps, en el qual la fe en la omnipotència manipuladora de l’Estat ha acabat per desplaçar l’anàlisi de la seva estructura social i la comprensió de les seves funcions polítiques i econòmiques, la tendència és òbviament la de respondre a aquestes qüestions d’una manera afirmativa.

Considerant la qüestió d’una manera purament mecànica, semblaria, en efecte, que es pot fer molt, per part un règim ben assessorat d’un país subdesenvolupat, per a donar lloc a un augment relativament ràpid del producte total, acompanyat d’una millora del nivell de vida de la població. Existeix un cert nombre de mesures que el Govern podria prendre en un esforç per a superar l’endarreriment. Podria adoptar-se una política fiscal que, mitjançant lleves de capital i un sistema impositiu altament progressiu, aspirés tot l’excedent de poder de compra i eliminés d’aquesta manera tot consum no essencial. Aquest estalvi forçós podria canalitzar-se pel govern cap a la inversió productiva. L’Estat podria organitzar centrals elèctriques, ferrocarrils, autopistes, sistemes de reg i millores del sòl amb la idea de crear un ambient econòmic conduent a l’augment de la productivitat. Podrien constituir-se, per part de l’autoritat pública, escoles tècniques de diversos nivells per a subministrar preparació industrial als joves, així com als obrers adults i als desocupats. Podria introduir-se un sistema de beques que fes accessible l’adquisició d’habilitats als estrats de renda més baixa.

En els casos que el capital privat no es decidís a emprendre certs projectes industrials, o en els casos que els controls monopolistes bloquegessin l’expansió necessària de plantes i instal·lacions en determinades indústries, el Govern podria entrar en acció realitzant les inversions necessàries.

En els casos que les possibilitats de desenvolupament que són  remuneratives a llarg termini no semblen rendibles durant el període inicial de gestació i d’ensenyament, trobant-se, per tant, més enllà de l’horitzó dels homes de negocis privats, el Govern podria decidir-se a carregar amb les pèrdues a curt termini.

A més, es troba a la disposició de les autoritats un arsenal sencer d’artificis “preventius”. Les pressions inflacionistes resultants de les activitats de desenvolupament (privades i públiques) podrien reduir-se, o fins i tot eliminar-se, si les despeses en els projectes d’inversió poguessin contrarestar-se mitjançant una contracció simultània i corresponent de les despeses en qualsevol altre lloc del sistema econòmic. Això exigiria una política fiscal que eliminés, efectivament, del corrent de renda quantitats suficients per a neutralitzar l’expansió causada per la inversió de la renda monetària total.

Mentrestant, i d’una manera suplementària, podrien suprimir-se l’especulació de béns escassos i els guanys excessius en les mercaderies essencials per mitjà de controls de preus rigorosos. Podria assegurar-se per mitjà del racionament una distribució equitativa dels béns de consum massiu d’oferta escassa. Podria evitar-se la distracció de recursos deguda a l’elevada demanda d’articles de luxe per mitjà d’esquemes d’assignació i prioritat.

La supervisió estricta de les transaccions que impliquin divises podria fer impossible l’evasió de capital, les despeses dels limitats fons exteriors en importacions de luxe, els viatges de plaure per l’estranger i altres coses semblants.

La combinació d’aquestes mesures assoliria un canvi radical en l’estructura de la demanda efectiva del país subdesenvolupat i una redistribució dels recursos reproductius per a satisfer la necessitat de la societat de desenvolupament econòmic. Reduint el consum dels grups de renda més elevada podrien augmentar-se notablement les quantitats d’estalvi disponibles per a finalitats inversores. Podria evitar-se el balafiament de les provisions limitades de divises en evasions de capital o en importació de béns i serveis estrangers redundants, i els fons exteriors estalviats d’aquesta manera podrien utilitzar-se per a l’Adquisició de maquinària estrangera necessària per al desenvolupament econòmic. S’evitaria que la remissió dels interessos privats per a comprometre’s en empreses que són necessàries socialment, però que no prometen fabulosos rendiments a curt termini, determinés la vida econòmica del país endarrerit.

La simple enumeració de les mesures que caldria emprendre, amb la finalitat d’assegurar una expansió del producte i de la renda d’un país subdesenvolupat, revela la clara implausabilitat de la idea que podrien ser dutes a terme pels Governs que hi ha en la majoria dels països subdesenvolupats. La raó d’aquesta incapacitat és només, en inapreciable mesura la inexistència de l’administració civil competent i honrada necessària per al programa. Encara que sigui àdhuc símptoma del marasme social i polític que preval en els països subdesenvolupats, aquesta falta no pot remeiar-se sense atacar a les causes subjacents. Tampoc s’acosta a les arrels de la qüestió el lamentar-se de la manca d’una política fiscal satisfactòria en els països endarrerits o el deplorar l’absència de “moral” i “disciplina” fiscals entre les virtuts cíviques de la seva població.

El fet crucial que fa il·lusòria la realització d’un programa de desenvolupament és l’estructura social i política dels Governs que es troben en el Poder. L’aliança de les classes propietàries que controlen les destinacions de la majoria dels països subdesenvolupats no projectarà ni executarà, segons és d’esperar, un conjunt de mesures que van contra tots i cadascun dels seus interessos adquirits i immediats. Si s’anuncien oficialment, per a apaivagar al públic impacient, alguns models de mesures progressives, tals com una reforma agrària, una legislació fiscal equitativa, etc., la seva entrada en vigor se saboteja amb totes les forces. El Govern que representa un compromís polític entre els interessos terratinents i els del món dels negocis no pot suprimir l’administració ruïnosa dels latifundis ni el consum conspicu per part de les aristòcrates; tampoc pot suprimir els abusos monopolistes, el contraban, les evasions de capital i la vida extravagant per part dels homes de negocis. No pot reduir ni abandonar les seves assignacions pròdigues a la institució militar i policial, que proporcionen carreres atractives als plançons de les famílies acabalades i una sortida avantatjosa per als armaments produïts pels seus pares deixant de costat el fet que aquestes institucions serveixen com protecció principal contra una possible revolta popular. Establertes per a guardar i garantir els drets de propietat i els privilegis existents, aquestes institucions no poden convertir-se en arquitectes d’una política calculada per a destituir els privilegis que obstruïxen la via del progrés econòmic i per a posar a la propietat i a les rendes derivades de la mateixa al servei de la societat com un tot.

Tampoc hi ha gaire a dir quant a la posició “intermèdia”. que, acceptant la incompatibilitat essencial d’un programa de desenvolupament ben concebut i executat vigorosament amb les institucions socials i polítiques que prevalen en la majoria dels països subdesenvolupats, insisteix que, almenys, podrien dur-se a efecte algunes de les mesures necessàries per part de les autoritats polítiques existents. Aquesta escola de pensament no observa, en absolut, la debilitat, per no dir l’absència total de forces polítiques i socials que poguessin induir a les concessions necessàries per part de la coalició de govern. Per la seva educació social i política, massa miop i interessada per a permetre la més lleugera usurpació de les seves posicions heretades i dels seus benvolguts privilegis, les classes superiors dels països subdesenvolupats resisteixen acarnissadament a totes les pressions en aquest sentit. Cada vegada que aquestes pressions cobren força aconsegueixen cimentar de nou l’aliança de tots els elements conservadors, desacreditant totes les temptatives de reforma com assalts als fonaments mateixos de la societat.

Encara que els corromputs funcionaris, que actuen en les comunitats del món dels negocis, desproveïdes de moral, dels països subdesenvolupats, poguessin fan complir mesures com la imposició progressiva, les lleves de capital i els controls de canvi exterior, aquest compliment s’oposaria, en gran mesura, al seu propòsit original. On els homes de negocis no inverteixen, tret que s’esperin beneficis pròdigs, un sistema fiscal que assoleixi confiscar una bona part d’aquests beneficis, està cridat a matar a la inversió privada. On la indústria, el comerç o la possessió de finques són atractius principalment perquè permeten una vida luxosa, els controls del canvi exterior que evitin la importació d’articles de luxe estan cridats a marcir a l’esperit d’empresa. On l’únic estímul per a un treball ferm per part dels intel·lectuals, tècnics i funcionaris civils consisteix en la possibilitat de participar en els privilegis de la classe dominant, una política que apunta a la reducció de la desigualtat d’estatus social i de renda està destinada a reduir els esforços.

La injecció de planificació en una societat, que viu en el crepuscle entre feudalisme i capitalisme, no pot donar com resultat més que una major corrupció, evasions més àmplies i més astutels de la llei i abusos d’autoritat més desvergonyits.

Pot semblar que no hi ha sortida d’aquest carreró. La coalició dominant d’interessos no abdica per la seva pròpia voluntat ni canvia el seu caràcter en resposta a un conjur. Encara que els seus membres individuals puguin abandonar física o financerament (o de les dues maneres) el vaixell que s’enfonsa, les classes propietàries, com un tot, estan determinades generalment a mantenir-se costi el que costi en les seves trinxeres polítiques i econòmiques.

Si l’amenaça de convulsió social adquireix proporcions perilloses estrenyen la seva mà sobre la vida política i avancen ràpidament en la direcció d’una reacció desenfrenada i de la dictadura militar. Utilitzant les oportunitats internacionals favorables i les afinitats ideològiques i socials amb els grups dominants en altres països, sol·liciten ajuda exterior econòmica i, de vegades, militar, en un esforç per rebutjar el desastre que s’acosta amenaçador.

És probable que aquesta ajuda els sigui concedida per Governs estrangers que els consideren com un mal al que cal témer menys que a la revolució social que els expulsaria del Poder. Aquesta actitud dels seus amics i protectors de l’estranger no és menys curta de vista que la seva pròpia.

L’ajustament de les condicions polítiques i socials dels països subdesenvolupats a les necessitats urgents del desenvolupament econòmic pot ajornar-se, però no pot evitar-se indefinidament. En el passat podia posposar-se durant dècades o fins i tot segles. En el nostre temps és qüestió d’anys. L’ajuda al sistema de poder polític existent en els països endarrerits, proporcionant-li suport militar, pot bloquejar temporalment l’erupció del volcà, però no pot detenir la formació subterrània de forces cada vegada més explosives.

L’ajuda econòmica en forma de préstecs i donatius concedits als Governs dels països endarrerits, per a permetre’ls promoure una certa mesura de progrés econòmic.

De fet, aquesta ajuda pot en realitat, fer més mal que bé. En permetre possiblement la importació d’una mica de maquinària i equip estranger per a projectes d’inversió governamentals o patrocinats per la indústria local, però sense que els acompanyi cap de les mesures que són necessàries per a assegurar un creixement econòmic saludable, l’ajuda exterior subministrada d’aquesta manera pot engegar una espiral inflacionista que augmenti i agreugi les tensions socials i econòmiques existents en els països subdesenvolupats.

Si aquests préstecs o donatius de l’estranger, com sol ocórrer amb freqüència, estan subjectes al compliment de certes condicions per part del país que ho rep en relació amb la seva ocupació, la inversió resultant pot estar dirigida de tal manera que concordi més amb els interessos del país prestador que amb els del que rep el préstec. Quan es proporciona assessoria econòmica com forma d’ajuda “tècnica” al país subdesenvolupat, i quan la seva acceptació es considera com requisit previ per a la possibilitat d’ajuda financera, aquesta assessoria empeny sovint als Governs dels països subdesenvolupats cap a polítiques atractives, ideològicament o d’una altra manera, per als experts estrangers que donen els consells econòmics, però que no són conduents necessàriament al desenvolupament econòmic dels països “beneficiats”. D’aquesta manera s’enforteixen el nacionalisme i la xenofòbia en les zones endarrerides, amb el que s’obté un combustible addicional per a la inquietud política. Perquè els països endarrerits entrin en la via del creixement econòmic i del progrés social ha de canviar-se dràsticament l’estructura política de la seva existència. Ha de trencar-se l’aliança entre senyors feudals realistes, industrials i les classes mitges capitalistes. Els conservadors del passat no poden ser els constructors del futur. Els elements progressistes i emprenedors que existeixen en les societats endarrerides han d’obtenir la possibilitat de dirigir als seus països cap al progrés econòmic i social. 

Allò que França, Gran Bretanya i Amèrica van assolir per mitjà de les seves pròpies revolucions ha d’assolir-se en els països endarrerits per un esforç conjunt de les forces populars, del Govern il·lustrat i de l’ajuda exterior desinteressada. Aquest esforç conjunt ha d’escombrar les institucions d’una edat difunta, ha de canviar el clima polític i social dels països subdesenvolupats i ha d’imbuir a les seves nacions un esperit nou d’empresa i llibertat.

Si resulta massa tard en el procés històric perquè la burgesia planti cara a les seves responsabilitats en les zones endarrerides, si la perllongada experiència de servitud i acomodació al passat feudal han reduït a les forces del capitalisme progressiu a la impotència, els països endarrerits del món es tornaran, inevitablement, cap a la planificació econòmica i el colectivisme social. Si la visió del món capitalista de progrés econòmic i social, impulsada per l’interès propi il·lustrat, es demostra incapaç de triomfar sobre el conservadorisme de posicions heretades i de privilegis tradicionals; si la promesa capitalista d’ascens i remuneració a l’eficient, a l’industriós i al capaç no desplaça a l’assegurança feudal de tranquil·litat i poder per als ben nascuts, els ben relacionats i els conformistes, un nou ethos social es convertirà en l’esperit i guia de la nova edat. Serà l’ethos d’esforç col·lectiu, el credo del predomini dels interessos de la societat sobre els interessos d’uns quants escollits.

La transició pot ser abrupta i dolorosa. La terra que no s’ha donat als camperols legalment pot ser arrencada per ells per la força. Les rendes elevades que no han estat confiscades per mitjà d’impostos poden quedar eliminades per l’expropiació pura i simple. Els funcionaris corromputs que no han estat expulsats d’una manera ordenada poden ser eliminats per l’acció violenta.

Cap a on marxarà la roda històrica i de quina manera trobaran la seva solució final les crisis dels països subdesenvolupats, és quelcom que dependrà, principalment, de les classes mitges capitalistes de les zones endarrerides i els governants de les nacions avançades i industrials sàpiguen superar els seus temors i la seva miopia. O estan tan ofuscats pels seus interessos egoistes, concebuts estretament, tan cecs pel seu odi al progrés, tan senils en aquests últims dies de l’era capitalista, com per a suïcidar-se per por de la mort?

 

*Paul Alexander Baran (Nicolaiv, Ucraïna 1910, Stanford, EUA, 1964) va ser un destacat economista marxista del S. XX. Estudià amb profunditat el problema del desenvolupament econòmic, i se’l considera precursor de les posteriors Teories de la Dependència. Algunes de les seves obres destacades són “Economia Política dei Creixement” (1957), “El Capital Monopolista” amb Paul Swezzy (publicat per aquest el 1966) o “Economia Política del Neo-Colonialisme” (publicat pòstumament el 1975), entre altres.  Traducció: La Fàbrica

You may also like...