El 25 d’abril, la diada del nostre país

>> MONOGRÀFIC: 25 D’ABRIL (article publicat a la Directa)

Quan escric aquestes línies queden tretze dies per arribar-hi. Ser-hi, significa ser-hi sempre. I ser-hi sempre és la nostra veritat. El barri neix cada dia amb noves paraules escrites a les parets.

I sembla que cada cop més gent vulgui dibuixar estels vermells de llibertat. No fem volar il·lusions perquè ja fa temps que coneixem el seu significat. Ara, parlem i trobem mil motius per dir Països Catalans; mires el cel, observes el temps i m’expliques que les noves estructures d’opressió encara es mouen amb cavalls. Si no els veig, em dius que em fixi en els grans focs d’artifici que surten de les seves creus. Els diners, mouen el món. I les porres, els diners. Els seus diners, que mouen el seu món. Les seves porres, que mouen els seus diners. I així s’explica el nostre desastre, que no és res més que no hi hagi ni rastre de nosaltres. El proper 25 d’abril, cal sortir al carrer.

Construïm el present a còpia de recordar d’on venim i reafirmar què volem ser. Els drets de conquesta van esborrar fa més de tres-cents anys la nostra llibertat col·lectiva. No som res més que les deixalles d’una guerra passada, hereus indeterminats d’un poble covard, que ha perdut els referents i s’alimenta d’aquest odi submís i sobrealimentat que els burgesos van plantar darrere de cada casa, al mig de l’hort, ja fa molts anys. Van aconseguir assimilar-nos per la força de les armes. I continuem dins la seva legalitat per la mateixa força. Que ningú s’ho miri des de lluny i de reüll; la violència és la garantia de la seva unitat. Els estats capitalistes occidentals ho tenen clar. I nosaltres; ho tenim clar, això?

Recordem d’on venim com un acte de justícia històrica. No podem renunciar a la nostra realitat troncada perquè no renunciem a la veritat. No podem renunciar a cap trosset del nostre país. Renunciant a tot això, donaríem la raó a l’invent més gran que s’ha instal·lat damunt de casa nostra. La presó de pobles, la gàbia on ens han col·locat. Ens serveixen el cafè cada quatre anys, ens acaricien amb guants de ferro, i quan se’ls hi escapa la bufetada, demanen perdó i fem que sí amb el cap. El pitjor de tot és que hi ha massa gent que s’ho ha empassat. La desgràcia de la fe, de tenir-ne o de creure-hi, és igual. La desgràcia de la fe és que hi ha massa gent adormida.

Projectem què volem ser com un acte de dignitat. Renunciar al capitalisme és apostar per la humanitat i pel cooperativisme, apostar per la reivindicació de l’essència crítica de l’ésser humà, i per omplir de nous significats totes les paraules que ens han segrestat. Els interessos econòmics s’han apoderat del nostre país, de nosaltres mateixos, fent-nos esclaus d’un Estat que no dubta en fer servir la violència com a mitjà de persuasió, contra aquells que en qüestionem la seva existència. Canviar l’educació per crear subjectes actius de la societat. Sobreviure a la seva precarietat significa enfrontar-s’hi. Organitzar-se per combatre-la. És imprescindible.

Per tots els treballadors i treballadores. Pels i les estudiants que es mobilitzen per un ensenyament públic, de qualitat, antipatriarcal i català. Per les persones que lluiten contra l’opressió de gènere. Contra l’imperialisme espanyol i francès. Per la unitat territorial i lingüística, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Per això, i per tot el que em deixo, ens trobem el dissabte 25 d’abril, a les sis de la tarda, a la Plaça de Sant Agustí de València. Prenem els carrers per la llibertat del nostre poble; per la independència, pel socialisme, pels Països Catalans.

El 25 d’abril, la diada del nostre país.