El camí per a l’amèrica llatina és la integració

Theotonio Dos Santos, que fou un dels precursors de la Teoria de la Dependència, parla de qüestions de l’actualitat econòmica llatinoamericana  i la necessitat d’integració per a encarar reptes com al relació amb Xina, els EUA i Europa, i la possibilitat de desenvolupar-se i no limitar-se a ser proveïdors de matèria primes, i ens dóna també una visió de les posicions de les classes dominants de les economies llatinoamericanes.

– Els últims dies del passat mes de març vas ser a Xina, atenent les invitacions de l’Acadèmia Xinesa de Ciències Socials i de la de Xangai. Què ens pots dir sobre les expectatives d’aquest país respecte a Amèrica Llatina?

Xina té un interès molt gran per Amèrica Llatina perquè és una font de matèries primeres que per a ella és fonamental. En els 90 també van considerar establir acords de cooperació tecnològica, particularment amb Brasil. Entre el 94 i 95 finalment se’n va concretar un en la qüestió espacial, però Brasil no va complir gran part de l’acord. I, bé, Xinesa en aquest camp ha assolit un desenvolupament colossal, mentre que Brasil no ha aconseguit enviar cap coet a l’espai. Llavors, aquesta cooperació no va avançar gaire. Ara ells pensen molt a Amèrica Llatina per a arribar a acords regionals i ja van proposar una reunió regional…

– Amb la Celac (Comunitat d’Estats Llatinoamericans i Caribenys)?

No tant la Celac perquè s’acaba de formar, però segurament ara ho faran. L’interès manifest és respecte a Mercosur i Unasur, particularment. Ells volen arribar a acords més amplis perquè estan treballant amb escales de producció molt gran, però les nostres comitives que van allà duen a empresaris que no coneixen la Xina, que no saben què és el que poden fer, la qual cosa és molta pèrdua de temps per a ells, sent que esperen que es puguin fer acords regionals perquè estan acostumats a operar així. Llavors, el problema és que nosaltres no tenim una articulació regional per a fer bones propostes amb ells, però crec que Unasur ara intentarà crear condicions per a aquest tipus d’acords, i per als xinesos serà més fàcil negociar amb Unasur.

– De fet, si s’estableix una negociació en bloc hi ha millors condicions que si cada país va pel seu compte…

És clar. Podem dir, per exemple, nosaltres no volem exportar més matèria primera pura, volem exportar però amb un valor afegit important. En alguns casos es pot arribar fins i tot a acords amb ells perquè si nosaltres no tenim les condicions tècniques per a fer això, crec que ells estaran disposats a transferir-nos tecnologia. Alguna gent diu que els xinesos ens estan obligant a vendre matèria primera, no és així, no ens estan obligant a vendre matèria primera, doncs els xinesos compren dels EUA bàsicament productes industrials, compren d’Europa i Japó productes industrials, ja que tenen necessitat de productes industrials.

Ara bé, com que nosaltres no tenim productes industrials tenen tot l’interès a comprar matèria primera, però no fan tanta qüestió respecte d’agregar valor perquè ells estan treballant molt en inversions d’alta tecnologia, etc. El tipus de productes que podem oferir-los immediatament són, en comptes de vendre ferro, vendre acer, tal vegada una mica de metal·lúrgia, etc. Brasil podria, per exemple, fer-lo sense gaireproblema. Llavors és aquest tipus de coses que tenim condicions de vendre ara, però amb el temps podem afegir més valor.

Amb Veneçuela van fer un acord per a adquirir petroli i van a lliurar 17 acords, ja van lliurar un hospital complet amb altíssima tecnologia. Aquest va ser un acord de bloc pel qual Veneçuela li va a assegurar una quota de petroli molt important, tal vegada amb una quota d’exportació major que la que va per a Estats Units. De manera que per a Xina va a ser molt important tenir una font definida a llarg termini, en aquest cas el petroli, però si Veneçuela estigués condicions d’exportar petroquímica crec que no seria tan dramàtic per a ells.

Xina està en una etapa d’industrialització prou avançada en la qual competir per aquestes fases inicials d’industrialització no és tan important per a ells. Clar que els importa, però si posem com a condició perquè obtingui una sèrie de productes que la regió li pot oferir i ella necessita, doncs haurà d’acceptar condicions, no veig com pot deixar d’acceptar. A més nosaltres hem de fer això en general, no només amb Xina.

– És això factible amb Estats Units i Europa?

Estats Units té dificultats de fer negociacions tan generals, però se’ls pot imposar també. Els europeus volien treballar amb el Mercosur a un nivell més regional i arribar a acords més generals però en les negociacions Brasil, amb el suport dels altres països, va treure una qüestió difícil: que deixin de subsidiar la seva agricultura. Bé, deixar de subsidiar la seva agricultura significa acabar amb la seva agricultura i aquí hi ha un problema de seguretat alimentària, que nosaltres aquí podem entregar amb certa facilitat, però gent que ha tingut diverses guerres i que sap el que és no tenir aliments en la teva pròpia nació i haver d’importar-los en situació de guerra, sap molt bé que això és una cosa molt greu. Llavors no sé si Europa acceptarà, veig que és molt difícil que deixin de subsidiar la seva producció agrícola.

Amb Estats Units és el mateix. Brasil també vol que abandonin aquest subsidi, i Mercosur va donar una mica aquesta idea, però no crec que ho deixin de fer perquè si ho fan la producció serà zero perquè és molt cara la producció agrícola en aquests països, realment no són competitius. En el cas de Japó fins i tot plantegen que no poden perdre la tecnologia agrícola de tipus camperol, etc. perquè significa perdre tot un coneixement que és molt important; el mateix està passant ara amb la indústria, com han conservat també els artesans, ja que té aquest sistema de tresors nacionals que són els grans artesans, els grans actors de teatre, perquè és una forma de coneixement i una pràctica que si s’elimina totalment es perd tota una connexió històrica molt important, i ara amb la indústria està passant això. En efecte, com que la indústria està saltant a la robòtica i està desapareixent la indústria en molts sectors, ells estan creant sistemes perquè es pugui conservar producció industrial també amb aquest sentit que ‘no podem perdre tota una era econòmica que desaparegui així’. Pel mateix, aquesta gent no crec que accepti aquesta idea de no subsidiar, de lliure comerç, ells volen lliure comerç dels altres no d’ells, els altres no poden subsidiar, però ells si.

– Com avalues els processos d’integració actualment en curs a Amèrica Llatina?

La regió necessita integrar-se. Primer, per una qüestió molt important: a tot nivell compten les escales de producció. Les noves tecnologies que s’estan desenvolupant massivament exigeixen escales de producció molt grans, llavors si no tens un mercat local i regional que garanteixi aquest mercat és molt difícil tenir competitivitat en qualsevol producte. Els xinesos, per exemple, tenen un mercat intern molt gran però malgrat això,  certs productes, per a poder desenvolupar-los, han de ser pensats en termes planetaris, i per a això cal estar al capdavant de tot. De manera que això obliga a la regió a buscar la integració, el camí és la integració, i no hi ha dubte que hem avançat bastant, per exemple, en molt poc temps el comerç de Brasil amb el mercat llatinoamericà va créixer de gairebé 0.2% a més del 20%; es veu que havia un potencial de creixement enorme, paralitzat per falta de polítiques d’integració.

Ara s’està prenent consciència de la necessitat d’invertir en infraestructura, per exemple, en matèria de transports, perquè tot està orientat cap a Estats Units i Europa. Les inversions en infraestructura són relativament grans, però existeix un excedent financer en la regió molt alt que si s’aplica bé es pot desenvolupar això internament sense necessitat d’ajuda internacional.

Des del punt de vista cultural l’avanç ha estat petit, encara que hi ha moltes iniciatives que estan sorgint. Telesur ha aconseguit entrar en gairebé tota la regió, però no a Brasil. En el plànol cultural hi ha senyals importants, hi ha iniciatives de trobades. En el plànol universitari, que hauria de ser molt més ampli, no s’ha assolit prosperar en la regió, com en la qüestió del reconeixement de títols. I el que Unasur està proposant és molt més que això: planteja que arribem a tenir estratègies conjuntes i tant de bo això permeti donar el salt. Seria un error profund no entendre això, encara que desgraciadament la nostra classe dominant històricament no ha demostrat una gran capacitat de buscar solucions dintre de la regió, confiant que el seu paper subordinat en l’economia mundial és el millor que pugui fer. Alguna gent ha guanyat molt amb això, les comissions del deute, per exemple, van ser fantàstiques i es creà aquí una burgesia compradora del sector financer gegantina. Companys que eren professors es van ficar al govern, van entrar en aquests acords, van obtenir les seves comissions, i avui són banquers. I això no apareix com corrupció.

En aquest moment hi ha un intent del que podríem anomenar un nou “progressisme” que accepta que cal permetre que hagi certs avanços i fins i tot promoure’ls eventualment, per a guanyar un espai històric ampli. I és així que governs de dreta parlen de distribució de la renda, de preocupació amb el medi ambient, en fi, amb la idea de fer concessions per a evitar una radicalització molt gran, i per a ells la integració és part d’un procés d’aquest tipus.

– En aquest context, com veus l’Aliança del Pacífic?

Què és el que el govern d’Estats Units pot oferir als països de l’àrea del Pacífic?, comerç amb Estats Units. Part de la crisi d’aquest país és que registra un superàvit comercial perquè importa molt més del que exporta i això té a veure amb la valorització del dòlar, per això està devaluant el dòlar per a augmentar les exportacions i ho està aconseguint. En tals condicions, els països que entren en tal associació no fan acords entre ells, fan acords de cadascun d’ells amb Estats Units, això no és integració. És més, cadascun d’ells en la relació amb Estats Units esdevindrà deficitari.

Mira, Brasil, per exemple, té un superàvit sobretot amb Xina, però té dèficit amb Estats Units que fins i tot està comprometent el superàvit a Brasil. La relació amb Estats Units tendeix a ser deficitària. Sembla que Estats Units està guanyant mercats a Japó, però Japó també està molt preocupat a mantenir un superàvit, no veig que Japó es comprometi en una política que el dugui a una posició deficitària. En tot cas, és evident que és important la relació amb Àsia, però Àsia significa Xina, Índia, que no estan en el projecte; llavors és una proposta perquè es posin al servei d’Estats Units. De manera que considero que es tracta d’una aventura i que els països que s’hi embarquin van en un sentit anti-integració, sense poder fins i tot dir-ho perquè seria el súmmum de l’error polític i els seus pobles no acceptarien perquè la idea d’integració té un suport majoritari. Llavors per aquí no els veig gaire futur.

Entrevista realitzada per Alainet a a Caracas, Veneçuela, per Osvaldo León, el 16 de juny de 2013. Traducció de L’Espai Fàbrica.