El capital o la vida: una aportació feminista a l’economia

Marina Sánchez

Dos de les preguntes que s’intentaran respondre en aquest text són «Què és l’economia feminista» i «Què ens pot aportar aquesta perspectiva en el context actual». Per fer-ho, començarem definint, a grans trets, què entenem per «economia» i com ha estat pensada des de l’acadèmia i els moviments socials. En segon lloc, s’explicaran algunes de les aportacions principals de l’economia feminista i, tot seguit, s’analitzaran, grosso modo, les crisis que estem vivint a partir de la contradicció capital-vida. Per acabar, es compartiran algunes reflexions per incitar al moviment i debat polític.

L’economia més enllà dels intercanvis monetaris

L’estudi del que actualment coneixem com a «economia» té una llarga història que es remunta fins als escrits filosòfics de l’antiga Grècia. Aristòtil, per exemple, parlà del terme oikonomosper fer referència a l’estudi de les normes que organitzen i administren la llar. L’estudi de l’oikosincloïa aleshores tres elements: l’espai físic i material de la casa, les propietats i la família, com a àmbit de relació. L’oikonomiapermetia, doncs, analitzar com se satisfeien les necessitats, inclosos els processos de manteniment diari i generacional del benestar de les persones.ⁱ

Malgrat que la reflexió econòmica ha estat una constant al llarg de la història, no fou fins al segle XVIII que sorgí com a disciplina pròpia, amb autors com Adam Smith, David Ricardo i, posteriorment, Karl Marx. Els autors esmentats, amb la voluntat d’entendre el funcionament del mode de producció capitalista, estudiaren l’economia entesa com els processos de producció, circulació i distribució de recursos per a la satisfacció de necessitats humanes. Dit d’una altra manera, estudiaven com ens organitzem per satisfer les nostres necessitats. Malgrat l’àmplia perspectiva econòmica amb què treballaren, els processos analitzats pels autors se centraren en la producció, la circulació i la distribució de mercaderies, establint les fronteres d’allò econòmic en les relacions mercantils.^{ii, iii}

Aquest fet tingué dos conseqüències rellevants per al pensament econòmic que perduren fins a dia d’avui, fins i tot en l’àmbit dels moviments socials: per un costat, l’oblit i invisibilització de la importància dels treballs no remunerats a l’hora d’explicar l’economia i, per l’altre, l’exclusió de les anàlisis de les experiències que ixen del model masculí i occidental de treball.

Pel que fa a la primera idea, la instauració d’una definició d’economia i treball que girava al voltant dels intercanvis monetaris no fou un fet fortuït. Amb el naixement del capitalisme, es produí una separació entre els processos de producció de mercaderies –assignats al mercat– i els de manteniment de la vida –assignats a l’àmbit comunitari o domèstic–, separació que fou possible gràcies als violents processos d´acumulació originària que suposaren l´establiment de noves relacions patriarcals i la instauració d’una cultura masclista i misògina.^iv

Els autors de l’economia política naturalitzaren aquesta separació, reduint l´estudi econòmic als processos de producció de mercaderies i no tenint en compte els processos de manteniment del benestar vinculats als treballs no remunerats. A més a més, estigueren influits pels discursos de domesticació de la dona i la imposició, a l´Europa del segle XIX, del model familiar basat en l’home “guanyador de pa” i la dona cuidadora. Aquest model de família, no obstant, més que una realitat generalitzada fou un mite cultural que serví per invisibilitzar els treballs de les dones, tant els assalariats com els no remunerats.^v Així, no és gens estrany que els autors de l’economia política que parlaren de la importància de la subsistència, o la (re)producció de la mercaderia a força de treball, entengueren que aquesta es donava gràcies a l’adquisició en el mercat d’un conjunt de béns i serveis salarials, sense tindre en compte el treball domèstic com una realitat important a l’hora de determinar el nivell i la qualitat de la subsistència.

En segon lloc, l’anàlisi del mercat de treball es feia a partir de les experiències masculines de treball assalariat. Per exemple, els autors de l’economia política, quan parlaven de «salari» l’entenien com a salari suficient per mantindre el treballador i la seva família, sense tindre en compte, per exemple, que les dones –així com altres subjectes amb salaris molt més baixos– en tot cas cobraven un salari de subsistència individual.^vi Així, es van concebre el salari, el treball i la subsistència analitzant la situació del treballador masculí, però es generalitzà com si aquesta fora una situació universal, sense tindre en compte que les experiències econòmiques prenien altres formes. Si bé al començament l’economia feminista criticà l’exclusió de les experiències femenines dels estudis esmentats –per androcèntrics–, actualment es planteja també que aquests estudis exclouen les persones migrades, les que tenen diversitat funcional, les treballadores sexuals, les persones trans… És a dir, s´aposta per tindre en compte una multiplicitat de subjectes i experiències econòmiques.

Quan recuperem els clàssics de l’economia política i justifiquem que l’oblit dels treballs no remunerats i l’enfocament androcèntric es deu al context en què van viure –com si fora causa d’una manca de progrés en termes d’igualtat–, estem cometent un doble error. El primer és el d’invisibilitzar la història del pensament i el moviment feminista, que, des del naixement de l’economia política, ha criticat els coneixements elaborats pels grans autors, parlant de la pobresa femenina i del treball de les dones.^vii En segon lloc, cometem l’error de no tindre en compte què implica el pensament androcèntric en una societat patriarcal, oblidant la responsabilitat d’autors com Adam Smith, David Ricardo o Karl Marx en la invisibilització i naturalització de la divisió sexual del treball en la disciplina econòmica. Els motius que van portar els autors a no analitzar l´economia tenint en compte els treballs no remunerats són els mateixos que actualment porten els economistes a continuar sense fer-ho. Quins són aquests motius? La naturalització de la divisió sexual del treball que s’instaurà amb l’economia capitalista, així com de les relacions de poder patriarcals.

L’economia feminista, no obstant, va néixer de la crítica a aquests marcs d’anàlisi, ja que partien d’una mirada fèrtil que permetia entendre el funcionament de l’economia. Per contra, l’enfocament neoclàssic que actualment envaeix els mitjans, les acadèmies i els despatxos, i que s’utilitza per justificar les retallades en drets socials, laborals i la precarització de les condicions de vida, no possibiliten aquesta crítica, perquè, directament, no creen un marc que permeti entendre el funcionament del capitalisme.

En definitiva, entenent que l’economia és la forma com ens organitzem per satisfer les nostres necessitats, l´economia feminista aposta per treballar amb una definició que visibilitzi totes les pobreses, les experiències i les relacions de poder que genera. Els discursos econòmics tenen la capacitat de dir què és economia i què no, què és treball i què no, i de marcar els objectius polítics desitjables i els indesitjables, fet que té conseqüències importants sobre les nostres vides. Desbaratar aquests discursos per incloure nous subjectes i experiències econòmiques és fonamental per no perpetuar les relacions de poder que existeixen entre nosaltres. Tot seguit, explicarem algunes de les aportacions que ha fet l’economia feminista en aquest camí.

 

L’apropiació feminista dels discursos econòmics

Malgrat que des del segle XIX hi ha hagut persones que han qüestionat la posició econòmica diferenciada entre homes i dones, no fou fins als anys 70 que es va criticar d’una manera massiva l’androcentrisme a l’economia. En un context de mobilització social a Occident, les feministes, sota el lema «Allò personal és polític», denunciaren l’existència de relacions de poder patriarcals en l’àmbit de la llar i de la vida quotidiana, i reivindicaren la importància de lluitar per superar-les.

 

Davant d’un àmbit que socialment es considerava privat o personal, defensaren que allò personal era també un problema col·lectiu. Aquest fet possibilità que les feministes començaren a analitzar les relacions econòmiques existents en l’esfera “privada” i el paper dels treballs no remunerats a l’economia, cosa que permetria el naixement de l’economia feminista. Dècades després, el desenvolupament i l’ampliació d’aquesta perspectiva permet fer aportacions importants a l’hora d’entendre l’economia. A continuació explicaré tres que considere especialment rellevants; les reflexions fetes al voltant del treball, les relacions econòmiques patriarcals i la contradicció entre el capital i la vida.

 

Més que treball assalariat, més que treball domèstic

Una de les primeres aportacions fetes als anys 70 va ser la d’analitzar i reivindicar les activitats domèstiques com a treball. Aquest fet ha permès desenvolupar, fins a dia d’avui, tot un seguit de reflexions de gran rellevància al voltant dels treballs domèstics i de l’economia en conjunt. De totes les reflexions, en destacarem quatre:

En primer lloc, cal tindre en compte que els treballs domèstics són alguna cosa més que cuinar, netejar la casa o tirar la brossa, activitats que sovint s’associen a aquest àmbit. Al començament, les feministes reivindicaren les activitats més tangibles i mercantilitzables dels treballs domèstics per tal de mostrar-ne les similituds amb les assalariades. Aquesta reivindicació permetia revaloritzar-les, però també suposà la invisibilització de la vessant més intangible dels treballs. A poc a poc, es va anar fent palès com els afectes, l’atenció i la cura també en formaven part, però no com a activitats separables de la resta, sinó com a elements intrínsecs a cada activitat. Es reflectí, doncs, que els afectes i la cura no es podien separar de les activitats més tangibles; tot formava part d’un procés de manteniment del benestar. Algunes autores van començar a parlar de «treball domèstic i de cura» per visibilitzar aquest últim fet, mentre d’altres prefereixen continuar parlant de «treball domèstic» per no crear un imaginari que separi allò més tangible i allò afectiu.^viii

En segon lloc, es va fer palès que s´estava analitzant el treball domèstic partint de l´imaginari de les famílies occidentals heteropatriarcals i que aquest treball no sempre prenia la mateixa forma. El tipus de nucli de convivència, la capacitat adquisitiva o el context geogràfic, per exemple, feien que els treballs no remunerats es donessin sota relacions i condicions diferents. Així, s’evidencià que quan s´estava parlant de treball domèstic no es parlava de totes, i es va començar a treballar per incloure les experiències de les treballadores domèstiques assalariades, les de les persones amb diversitat funcional, les lesbianes, les migrades…^ix

En tercer lloc, la reflexió al voltant dels afectes i la cura ha permès analitzar els treballs domèstics, més per l´objectiu que persegueixen que pel lloc on es realitzen. Així, nasqué una important reflexió sobre el paper que tenen aquests treballs en el manteniment de la vida i el benestar de les persones, reflexions que permeteren analitzar aquests treballs més enllà de les fronteres de la llar. A més, aquest fet va permetre vore com, malgrat la majoria prenien forma no remunerada, alguns treballs dirigits al benestar es donaven sota formes d’assalarització.

En quart lloc, i seguint el fil anterior, les feministes van proposar parlar de treball de cura per fer referència al conjunt d’activitats –remunerades o no– que tenen com a fi últim el manteniment del benestar. Així, es proposà un concepte que permet incloure les treballadores assalariades de la llar, les iniciatives cooperatives amb vocació social o, fins i tot, els drets socials garantits per l’administració pública, a més dels treballs no remunerats que es donen a la llar i a la comunitat. El concepte de «treball de cura» permet ampliar la perspectiva amb què parlem de treball, proposant un concepte dirigit a la comprensió del benestar a les nostres societats.

En definitiva, les feministes han qûestionat i ampliat la idea hegemònica de treball, incloent les activitats no remunerades, però també la idea inicial de treball doméstic per acabar posant al centre tots els treballs que van dirigits a mantindre el benestar. A més a més, han plantejat que, més que els treballs no remunerats en si, el que s’ha invisibilitzat és la relació que tenen amb l’economia capitalista.^x Paral·lelament, doncs, als debats sobre les característiques dels treballs no remunerats s´ha reflexionat sobre el paper que juguen aquests a l´economia, fet que ha permès identificar els processos de manteniment de la vida, com analitzarem tot seguit.

 

Els processos de manteniment de la vida

Amb les reflexions sobre el treball s’han anat desenvolupat diferents idees sobre el paper que juguen les activitats no remunerades en el capitalisme patriarcal.^xi

Al començament, en visibilitzar el treball domèstic, es va parlar del paper que tenia dins les unitats familiars. Aquest permetia mantindre el benestar de les persones que formaven la família, espai on es reproduïa una divisió sexual del treball, és a dir, un repartiment desigual de les feines domèstiques entre els diferents membres, que en feia les principals encarregades les dones. El rol de les dones de mares i cuidadores derivava d’aquest fet, així com la posició de poder dels homes dins les famílies. Amb aquestes reflexions es va considerar el treball domèstic com la base de les opressions i pobreses econòmiques de les dones.

L’anàlisi de la relació entre el treball domèstic i la producció de mercaderies va permetre desenvolupar, posteriorment, reflexions que anaven més enllà del nivell microsocial de les unitats domèstiques. A poc a poc, es reivindicà que el treball domèstic tenia una relació fonamental amb el mercat: permetia la reproducció de la força de treball. Aquest fet permeté visibilitzar, en primer lloc, que la no remuneració i invisibilització dels treballs domèstics no es deu a un fet casual, sinó que deriva de la pròpia estructura del capitalisme patriarcal, sistema que necessita de l’apropiació gratuïta del fruit dels treballs domèstics per mantindre una mercaderia fonamental per al capitalisme: la força de treball.^xii

Així, s’entengué que quan parlàvem de divisió sexual del treball no ens referíem únicament a aquella que es dóna en el si de les famílies heterosexuals, sinó que es feia referència a un procés social propi de l’estructura capitalista patriarcal en conjunt. La divisió sexual del treball es reflectia en la separació entre l’àmbit del treball assalariat dirigit a produir mercaderies –amb intercanvi monetari– i l’àmbit dels treballs domèstics dirigit a reproduir la població –sense intercanvi monetari. S’analitzà que la divisió sexual del treball tal com la coneixem avui en dia es va instaurar amb el naixement de l’economia capitalista, que identificà una esfera amb la població masculina i l’altra, amb la femenina.

Les autores consideraren que els treballs domèstics eren la materialització quotidiana de tres cares de la reproducció: la reproducció biològica, la de la força de treball i la social. Per «reproducció biològica» entenien la gestació i el part que permetia la perpetuació quantitativa de l’espècie humana, i que estava també organitzada mitjançant la demografia i el control sobre el cos de les dones. La «reproducció de la força de treball» era entesa com la recuperació de forces i energies diàries i generacionals de la població treballadora. I, finalment, amb «reproducció social» feien referència a la perpetuació en el temps dels sistemes socials en conjunt. Les autores reivindicaren que els treballs no remunerats incidien en els tres processos, però analitzaren especialment la reproducció de la força de treball.^xiii

A poc a poc, això sí, es desenvolupà l’anàlisi sobre la divisió sexual del treball a nivell macrosocial, partint de l’estudi de les relacions existents entre els treballs no remunerats i els processos d’acumulació capitalista. A partir d´ací es parlà de la divisió existent entre els treballs que van dirigits a produir mercaderies i obtindre un benefici màxim i els treballs dirigits directament a mantindre el benestar de les persones. S’analitzà, en conseqüència, que a l’economia existeixen dos processos diferenciats; els d’acumulació capitalista i els processos de manteniment de la vida.^xiv.Aquest fet, però, no vol dir que els treballs que es donen directament sota produccions capitalistes no satisfacin necessitats, sinó que aquesta satisfacció és un mitjà per obtindre beneficis, no un fi en si mateix per al procés.

La perspectiva aporta una nova idea fonamental: les persones són fins per als processos de manteniment de la vida. Fins aleshores, s’havien analitzat les persones únicament com a mitjans de producció per als processos d’acumulació capitalista. A partir d’aquest moment, es visibilitza una relació més. Aquest fet no elimina que les persones siguin mitjans de producció, sinó que incorpora aquest fet en un procés més ampli i complex. ^{xv, xvi}

Analitzar les persones com a fins ha permès mostrar una característica bàsica de totes nosaltres: la vulnerabilitat. Som éssers vius vulnerables, que emmalaltim, perdem energies, sentim, morim… En definitiva, som éssers que necessitem els altres. Així, d’aquesta vulnerabilitat en deriven dos dependències: l’ecodependència –la dependència amb el medi ambient i la resta d’animals com a fet imprescindible per a la nostra existència– i la interdependència –la dependència amb la resta de persones de la comunitat. Trencant amb el mite de l’autosuficiència a través del mercat, l’economia feminista proposa tindre això ben present com a fet imprescindible per entendre els processos de manteniment de la vida.^{xvii, xviii}

En definitiva, es planteja l´existència d´una repartició sexuada dels treballs a tres nivells; en relació al repartiment dins les unitats domèstiques, en relació al repartiment entre les diferents institucions económiques (unitats doméstiques, mercats, estat) i en relació als repartiment en funció dels objectius que persegueixen les activitats.

La contradicció entre el capital i la vida

En un inici, l´anàlisi micro de la divisió sexual del treball va permetre identificar tensions i violències existents a les unitats domèstiques. Més tard, l´anàlisi de la relació entre els treballs domèstics i la reproducció de la força de treball va ser de vital importància per reivindicar que no tan sols els treballs assalariats són explotats pel capital, sinó que també ho són els treballs no remunerats que van dirigits a reproduir la mercaderia treball. Així les economistes feministes, van ampliar el concepte de «contradicció capital-treball» marxista, incloen l´esfera domèstica. Amb l’ampliació es volia fer referència a l’existència d’una explotació complementària a la del treball assalariat, que era la del treball no assalariat a les unitats domèstiques.

Les darreres aportacions, a més a més, han permès visibilitzar el que les feministes anomenen «contradicció entre el capital i la vida», que és la contradicció que es dóna entre els processos d’acumulació capitalista i els processos de manteniment de la vida.^xix Quan es parla de «contradicció capital-vida» es fa referència, doncs, a un conflicte existent entre l’obtenció de màxim benefici i les condicions de vida de la població, entre els ritmes de treball assalariat i els ritmes de treball de cura, entre els éssers humans entesos com a persones vulnerables o com a mercaderies…

La «contradicció capital-vida» va més enllà de la relació entre les unitats domèstiques i el mercat laboral, és una contradicció que es materialitza en l´àmbit macro de la reproducció social. Quan parlem de «reproducció social» fem referència a la perpetuació en el temps de les organitzacions socials en conjunt, on s’inclou la reproducció de la vida de les persones, les relacions i els mitjans de producció i consum en un context natural determinat.^xx La reproducció social, però, no tan sols suposa la perpetuació en el temps de les societats, també suposa la reproducció de les relacions de poder, conflictes i pobreses.

Que s’evidencie la contradicció entre els processos d’acumulació capitalista i les condicions de vida de la població és conseqüència d’una certesa: la reproducció social sota el capitalisme patriarcal no és un procés que suposi per si mateix una millora de les condicions de vida de la població.

En suma, es parla del model econòmic capitalista patriarcal com un sistema desvinculat de les bases materials que permeten la vida, on els treballs no remunerats, majoritàriament realitzats per les dones, i les condicions ambientals –recursos naturals, energies, etc.–, malgrat que són a la base de la satisfacció de necessitats, també són invisibilitzats i menyspreats pel mode de producció capitalista i les teories econòmiques. És a dir, el model econòmic capitalista patriarcal ignora els vincles que existeixen entre els mercats i les esferes no monetaritzades.^xxi De fet, s´assenyala que els discursos econòmics són androcèntrics i antropocèntrics, en la mesura que no tenen en compte –o els tracten com una cosa marginal, secundària– els vincles que el capitalisme va establir, ja des del seu naixement, amb els treballs no remunerats i el medi ambient.

Així, els processos de manteniment de la vida vinculats als treballs de cura i al medi ambient estan contínuament amençats pels processos d´acumulació capitalista, fet que fa d´aquestes esferes, espais marcats per la precarietat, les pobreses i les violències patriarcals. En definitiva, amb la «contradicció capital-vida» es vol evidenciar com sota el capitalisme patriarcal les bases sobre les quals es donen les nostres vides estan en continu risc, i es vol fer una defensa de la «sostenibilitat de la vida» com a nou horitzó polític en què les societats es perpetuen en el temps garantint unes condicions de vida adequades per a la població, i també relacions d’equilibri amb el medi ambient.^xxii Posar la vida –i, per tant, els treballs que la permeten– al centre és urgent i imprescidible en aquest camí.

 

Les nostres crisis i les seues

Quan parlem del model familiar basat en l’home “guanyador de pa” i la dona mestressa de casa ens ve al cap un model cultural relacionat amb el conservadorisme i la tradició patriarcal. Pocs de nosaltres sentim que a casa nostra es reproduïsquen algunes d’aquestes relacions, i pensem que la divisió sexual del treball és quelcom fortament superat.

Malgrat que moltes famílies no segueixen aquest model, això no vol dir que no es done una reproducció de la divisió sexual del treball. Com hem dit anteriorment, el treball domèstic és alguna cosa més que un seguit de treballs tangibles; també està format per molts treballs intangibles, com ara els afectes, la cura, l’atenció, l’educació, la higiene… Quan pensem com es reprodueix a les nostres llars la divisió sexual/racial del treball hem de qüestionar-nos: qui fa la llista de la compra? Qui està pendent de què es cuina? Com s’organitzen els afectes? L’Institut d’Estadística de Catalunya mostra com la divisió sexual del treball és un fet a l’economia.

Segons les dades de l’Enquesta de l’ús del temps (EUT), el temps mitjà diari dedicat per les dones a treballs de “llar i família” a Catalunya era, els anys 2010-2011, de 4,14 hores, mentre que el dels homes era de 2,35 hores. Així, doncs, la diferència diària és una hora i mitja. Si, a més, a aquest temps hi sumem les hores de treball assalariat, les dades assenyalen que les dones, durant aquells anys, treballaren un total d’11,04 hores diàries, i els homes, 10,26 hores de mitjana.^xxiii

Aquestes dades ens permeten comprovar com la divisió sexual del treball és un fet en dos sentits: en el sentit que són les dones les primeres responsables dels treballs esmentats, a escala global, i en el de mostrar la quantitat d’hores diàries que suposen els treballs no remunerats dirigits a mantindre el benestar. Això evidencia la importància d’aquest treball en l’economia.

Fins abans de la crisi, la manera de cobrir les necessitats de benestar tenia tres característiques: familiarització, feminització i invisibilització. És a dir, en general, es considerava un problema privat o personal, era una tasca realitzada majoritàriament per dones i no era tinguda en compte ni analitzada per l’economia.

En analitzar l’impacte de la crisi en les condicions de vida, és vital tindre en compte aquest fet, perquè tota transformació econòmica suposa una reorganització de la manera de cobrir les necessitats de benestar, i a la inversa.^xxiv Així, és imprescindible analitzar com es transforma el model de cobertura de les necessitats de benestar per entendre les transformacions que es donen en l’economia i sobre les nostres condicions de vida. Quan parlem de «reorganització de la cura» fem referència a un procés de transformació de la manera com organitzem les responsabilitats de benestar, de cura de la vida.

L’anàlisi d’aquest últim fet va portar a evidenciar, molt abans de la crisi d´acumulació capitalista que començà l’any 2008, l’existència de dos grans crisis vinculades als processos de manteniment de la vida.

En primer lloc es va parla de les crisis de cura que es vivien i viuen al nord i al sud global. Quan parlem de «crisi de cura», al nostre context geogràfic, es vol fer referència a una situació en què la satisfacció de necessitats s’ha vist dificultada o impedida per la fi del model anterior de repartiment de les responsabilitats de cura. Aquest model es caracteritzava per la responsabilització femenina i familiar dels treballs domèstics i de cura, amb escassa participació col·lectiva. La flexibilitat laboral, l’augment de la participació laboral de les dones de classe mitjana, el desmantellament de l’estat del benestar i el creixement urbà, entre d’altres, han provocat una situació en què les dones, com a sector de la població que realitza la major part dels treballs domèstics i de cura, no han pogut continuar responsabilitzant-se d’aquests treballs o, si més no, no han pogut fer-ho al mateix nivell que ho feien. Això ha provocat que part de la població hagi quedat desatesa. Així, abans de la crisi ja existia un problema social greu pel que fa a l’organització de les necessitats de benestar, la solució del qual no tan sols no es va donar, sinó que s’ha agreujat.

Davant d’aquesta situació, mentre un sector de la població ha vist com empitjoraven les seves condicions de vida, l’altre ha pogut contractar altres dones –de classe més baixa, sovint migrades– perquè realitzin la cura que elles no poden fer ni l’Estat o les comunitats estan organitzant. Però la contractació d’altres dones com a mètode individual per pal·liar la crisi de la cura ha originat les anomenades «cadenes globals de cura». És a dir, cadenes originades per les migracions que han provocat que moltes dones deixen de cuidar als seus països i les seves famílies d’origen per cuidar-ne d’altres. Com diu Pérez Orozco aquest fet també és a l’arrel d’una situació viscuda als països amb d´emigració abans de l’esclat de la crisi capitalista on “el conjunto de expectativas de reproducción material y emocional de las personas resulta inalcanzable”.^xxv L’emigració de part de les dones crea una manca de treball de cura als seus països d’origen, malgrat que de vegades es creen noves maneres de cuidar que superen les fronteres nacionals, gràcies a l’ús de les telecomunicacions.

Com a segona crisi, que s’ha donat coetàniament a les altres, hi ha una crisi ecològica: els ritmes d’extracció de recursos i d’abandonament de residus establerts pel capitalisme supera els temposde reproducció i d’absorció biològica del medi ambient, fet que té grans repercussions pel que fa a l’esgotament de recursos, la pèrdua de biodiversitat o el canvi climàtic, entre d’altres. Yayo Herrero ha anomenat aquest fet «cop d’estat a la biosfera», fent referència a com el capital posa el medi ambient al servei de l’obtenció de beneficis. L’ecodependència s’evidencia, per exemple, en la pèrdua de diversitat cultural que suposa la pèrdua de biodiversitat.^xxvi

Des de l’enfocament de la sostenibilitat de la vida es planteja que abans del 2008 ja existien crisis importants que incidien en les condicions de vida de la majoria de la població. Les nostres crisis.

A partir del 2008, el que al començament era una crisi d’acumulació capitalista s’acaba socialitzant mitjançant la privatització de serveis públics, l’atac contra els drets socials i laborals i la privatització d’espais i relacions comunitaris. Aquests processos –anomenats «d’acumulació per despossessió»– suposen una reorganització de les responsabilitats de cura que estan aprofundint en les crisis socials ja esmentades.^xxvii

Aquest fet ha portat a parlar de l’existència d’una gran crisi civilitzadora i multidimensional.^xxviii La conseqüència és una reorganització del model de cobertura del benestar que suposa un major atac i una pressió sobre els processos de manteniment de la vida. D’aquesta reorganització, de moment, en podem apuntar tres direccions.

Per començar, la destrucció del ja petit estat del benestar està suposant que molt del treball de cura que abans es garantia en forma d’hospitals, escoles, escolarització de 0 a 3 anys, centres d’atenció de dia o centres cívics, estigui tornant a l’àmbit de les comunitats i de la llar. Així, s’individualitzen i es feminitzen encara més aquests treballs, i augmenta la càrrega de feina no remunerada en un context en què la crisi de cura ja ho complicava o impossibilitava, com hem explicat anteriorment. A més, la reducció del poder adquisitiu fa que molts dels treballs que es satisfeien gràcies al mercat ara no siguin assequibles per part de la població. És a dir, es poden reduir les possibilitats de contractar cangur, d´adquirir bens i serveis al mercat, de dinar fora de casa, etc. Sota la divisió sexual del treball, això suposa una intensificació del treball per part de les dones, però també una reducció del benestar de la població, per la incapacitat d’absorbir individualment tant treball. Per aquest fet, doncs, podem esperar un augment de la càrrega total de treballs per les dones, que pot suposar per algunes la tornada a la llar i per altres un augment de la presència al mercat laboral en condicions de gran precarietat.^xxix

L’augment de la pobresa està sent evident, però no únicament per la dificultat d’obtindre un salari, sinó per la dificultat de realitzar tot el treball de cura necessari per mantindre el benestar. Les llars s’estan convertint en un espai d’ajustament de totes les privatitzacions i retallades, fet que té uns límits evidents i que suposa un augment de les tensions en els espais de vida quotidiana.

Per últim, la destrucció de l’estat del benestar està suposant l’entrada i inversió de les empreses privades a sectors que fins ara eren majoritàriament de domini públic, especialment en el sector hospitalari i en l’educatiu. Això fa que apareguin un seguit d’empreses que ofereixen els serveis, així com bancs que es lucren a partir de l’endeutament i la creació de noves assegurances vitals. Aquest fet, però, no sols suposa més endeutament (i complica i genera crisis futures), sinó també una polarització de la població –atès que bona part d’aquesta no podrà accedir-hi– i una possible reducció del benestar –per l’entrada a les lògiques d’acumulació capitalista de la salut i l’educació. Així, algunes necessitats bàsiques es resoldran, però no amb criteris de justícia, sinó amb criteris de mercat.

En definitiva, la perspectiva feminista a l’hora d’analitzar la crisi ens permet col·locar en el centre de les anàlisis les crisis en els processos de manteniment de la vida, i no únicament els processos d’acumulació capitalista. Això ens permet observar que, com hem explicat, s’està produint una reorganització de la responsabilitat de la cura, en què els processos de manteniment de la vida s’estan subordinant encara més als processos d´acumulació de capital, provocant un empitjorament de les condicions de vida pel conjunt de la població, especialment la població responsable dels treballs no remunerats.

 

Descentrar els mercats per centrar la vida: els reptes polítics

Amb relació a algunes de les idees plantejades al llarg d’aquest text, vull acabar amb quatre aportacions que considerem rellevants per a la pràctica política.

En primer lloc, i seguint les reflexions fetes fins ara, un gran repte polític que tenim entre mans és com ens organitzem per garantir unes bones condicions de vida a tota la població. Aquest repte suposa pensar i proposar nous models d’organització que trenquin amb la responsabilització individual i femenina dels treballs de cura, així com pensar alternatives que tinguin en compte i permetin caminar des d’avui cap a la responsabilització col·lectiva del benestar.

Per anar a l’arrel del problema, doncs, hem de pensar nous models d’organització en què aquests treballs siguin organitzats pel conjunt de la societat, que mai no siguin font de discriminació per raó de classe, sexe o raça/ètnia. Per fer-ho, cal revaloritzar el treball de cura que fem diàriament: i no només quan fem anàlisis econòmiques, sinó que també és imprescindible fer-ho quan ens relacionem o convivim amb les altres. La revalorització d’aquests treballs és un procés polític que suposa un qüestionament profund de la manera de treballar i de relacionar-nos. Ens hem de cuidar.

En el context actual, a més, tenim la necessitat i la urgència de reapropiar-nos dels nostres mitjans de subsistència. Aquest fet té un gran potencial polític com a fórmula d’apoderament de cara a satisfer les necessitats actuals i estar preparades en futures crisis. Crear models autogestionats i comunitaris per satisfer les necessitats de cura és, al meu parer, imprescindible.

En segon lloc, un possible camí per reapropiar-nos de les nostres vides és apostar per pràctiques polítiques enraonades des de les necessitats no cobertes, polítiques que ens ajudin a posar la cura al centre tot apostant per models de relacions cooperatives. Alguns exemples poden ser l’ocupació o lloguer comunitari d’edificis i solars per al reallotjament de persones que ho necessiten, com ja s’està fent: afectats per la hipoteca, persones grans que vulguin viure i cuidar-se en comunitat davant l’aïllament de la llar, horts urbans, col·lectius d’educació en temps lliure, menjadors veïnals, i un sens fi d’idees. La nostra imaginació pot ser infinita. Això no sols permetria garantir socialment el benestar de les persones, sinó també l’alliberament de les primeres encarregades d’aquestes feines. Així, plantejar el canvi polític a partir de la recuperació dels comuns, reapropiar-nos dels processos de manteniment de la vida per establir nosaltres les relacions sota les quals es dóna, i viure bé, és imprescindible per transformar les relacions de poder capitalistes i per enfortir-nos de cara als atacs del capitalisme patriarcal.

Aquest fet passa per pensar models de participació política que estiguin adaptats als temps de vida. En l’activisme, sovint es reprodueixen lògiques basades en el sacrifici i l’èxit masculí del mercat de treball, fet que suposa treballar amb uns temps d’activisme incompatibles amb les necessitats de benestar i de cura de la població. Això no sols impossibilita que determinats sectors de la població puguin participar en política en aquestes condicions –persones malaltes, amb responsabilitats de cura, gent gran, etc.–, sinó que crea models insostenibles a llarg termini que acaben cremant les persones que hi participen i limitant-ne la capacitat creativa.

En tercer lloc, considere important assumir els conflictes, els que existeixen entre nosaltres. Assumir-los no com una realitat devastadora que impossibilita qualsevol treball conjunt, sinó com una nova manera de treballar basada en el respecte a les diferències i el qüestionament continu de la posició política de cadascú. Per sort, aquest conflicte farà tremolar contínuament les pràctiques i els coneixements establerts, i ens ajudarà a entendre la complexitat del món on vivim. Així, doncs, el respecte a l’autonomia i escoltar els diferents subjectes polítics és bàsic per no reproduir models de política reaccionaris que, sota la cantarella de la unitat, invisibilitzen violències i jerarquitzen lluites. Aleshores, sí, que escoltarem què poden dir les dones feministes, però també escoltarem el que puguin dir les persones trans, les persones amb diversitat funcional, les persones migrades, els infants i un llarg etcètera. Cal combatre l’imaginari que redueix les aportacions d’aquests col·lectius com una sectorial, com una qüestió concreta que afecta un grup petit de la població. Com hem dit abans, quan parlem de feminicidi, CIES, dret al propi cos, racisme, transfòbia, o de treball de cura, parlem de tots i totes, parlem de relacions. Són relacions que impregnen cada racó de la societat –sense excepció–, relacions que influeixen en la nostra manera d’entendre el món, d’analitzar-lo i de combatre les injustícies. Així, el racisme, les persones amb diversitat funcional, les trans, les feministes, etc., estan parlant de tots i totes nosaltres, de tota la societat.

Plantejar la política des de la complexitat de les diferències pot ser un gran enriquiment per a totes. Per sort, que siguem moltes i molt diferents no implica que no puguem trobar-nos, aprendre i qüestionar-nos, al contrari: el potencial transformador és infinit, quan construïm des de les diferències i la no jerarquització de lluites.

Per últim, la normalitat que acompanya els assassinats de dones a mans de les seves parelles o exparelles és esgarrifant, i indica que aquest treball des de les diferències no s’està fent. És la normalitat de qui no contempla aquests assassinats com un fet polític, de qui no veu les històries vitals que s’amaguen rere cada recompte anual, de qui no entén que aquests assassinats són la punta de l’iceberg de tot un seguit de violències patriarcals institucionals i quotidianes que es donen al voltant nostre. La normalitat de qui tolera, de qui mira les notícies i pensa «quin món!», però després infravalora les aportacions de les companyes de vida, de col·lectiu o de carrer. I què podem dir de les violències que no ixen als mitjans? Quan som assassinades per tindre un sexe, un cos o una sexualitat fora del que les lleis contra la violència de gènere estableixen que és una violència específica. Invisibilitat i ostracisme. Pensar una resposta política davant les violències patriarcals és urgent. Denunciar una agressió masclista pot convertir-se en un malson a dia d´avui, quan no s’ha fet un treball col·lectiu d’elaboració de protocols, conscienciació i denúncia. La impunitat i la fraternitat que reben els agressors és un dels problemes principals a què ens enfrontem en els moviments socials. És imprescindible la mirada feminista si volem construir una vida que mereixi la pena ser viscuda, si volem lluitar contra les violències i relacions de poder, si volem establir noves formes de relacionar-nos més sanes, si volem decidir lliurement com ser, viure i sentir…

Per sort, enguany, mentre algunes han complert deu anys de lluita feminista, moltes d’altres s’han presentat per primera vegada amb moltes ganes de lluitar. Mentre unes comparteixen les experiències viscudes durant el franquisme i la gens modèlica transició, d’altres prenen els carrers per primera vegada amb noves idees i vivències. Mentre unes fan autodefensa, d’altres creen un babyblockper poder anar a les manifestacions amb seguretat. Mentre unes ocupen nous centres socials, d’altres ocupen llars. Les feministes ho tenim clar, “Volem que la vida estiga al centre i no els mercats”.

 

---