El cementiri sociovergent
El passat 22 de gener l’explosió controlada dels mitjans informatius sobre el cas 4F traslladava el debat mediatitzat a un plató de TV3 (.CAT) i allà, conjuntament, Carles Martí (PSC) i Joaquim Forn (CiU) posaven de manifest el consens realment existent entre els dos grans pilars partidistes del sistema principatí sobre la “realitat i allò que ocorre” a la ciutat de Barcelona.
Aquella connexió orgànica entre l’exconseller de districte sota les ordres de Joan Clos i l’actual primer tinent d’alcalde, amb Xavier Trias, és quelcom conegut i reconegut en les empreses públiques SA de transport públic.
A Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), el president és el mateix Joaquim Forn i el vicepresident executiu de l’empresa és Dídac Pestaña, exalcalde del PSC de Gavà durant 20 anys. El càrrec, com a tal, no existia a TMB abans de l’arribada del “socialista”.
De totes maneres, s’ha d’afegir, per no explicar mitges veritats, que l’oasi partidista no acaba amb aquestes dues empreses electorals, sinó que arriba a totes les opcions actualment al consistori. A tall d’exemple: al Consell d’Administració de TMB estan representades totes les formacions polítiques, estiguin governant o siguin a l’oposició. Aquest fet no sempre ha estat així, ja que, com que és una societat anònima mercantil, la normativa no ho estableix. El cert és que Joan Clos, cansat de veure com l’oposició li votava en contra dels pressupostos de l’empresa TMB, va decidir excloure-la’n, per la qual cosa aquesta va deixar de percebre les dietes corresponents.
Un cop Jordi Hereu va heretar l’alcaldia de la ciutat, i amb una situació més complicada en relació amb les majories, va decidir arribar a un acord amb els grups exclosos, perquè tornessin al ramat del Consell d’Administració. La solució va ser senzilla: només haurien d’abstenir-se durant les votacions als pressupostos. Dit i fet: tots tornaven a les “bones praxis” per a la ciutat i, sobretot, per a ells mateixos.
L’opacitat existent, el clientelisme partidista i el malbaratament de diner públic a TMB no és, en cap cas, delicte. No ho diem nosaltres, ho diu l’Audiència de Barcelona, a la seva manera, quan va arxivar la nostra querella criminal contra els dos màxims responsables de l’empresa. És el que té ser una empresa finançada amb diner públic, però gestionada com a empresa privada.
D’ètica, millor no en parlem, perquè, en el model publicoprivat imposat importa entre poc i gens. I, en el cementiri sociovergent, encara menys…
La pau dels vencedors és total. Ningú a l’Ajuntament ha qüestionat mai els 600 membres de l’equip directiu fora de conveni de TMB, les seves retribucions, els seus privilegis, ni tan sols les seves decisions. Tot està tancat i barrat per sempre. O això pretenen tots els que han estat allà dintre fins ara.
Com en la política per a l’habitatge social, s’haurà de rebentar la porta i que corri l’aire a TMB. Com sempre s’ha fet. Tenim dues eines: la mobilització i la municipalització. Dubto que rimin perquè sí.
