El Centre d’Internament d’Estrangers de Zona Franca: Racisme, opacitat i abusos

Els Centres d’Internament d’Estrangers (CIEs) són espais que formen part del sistema europeu de control de fronteres, on es priva de llibertat a persones pel simple fet de no tenir permís de residència.

A l’Estat Espanyol, els CIEs, que depenen del Ministeri d’Interior, existeixen des de l’any 1985, quan es va aprovar la primera Llei d’Estrangeria. Actualment n’hi ha set, situats a Algeciras, Las Palmas de Gran Canaria, Barcelona, Madrid, Múrcia, Santa Cruz de Tenerife i València, i el Govern de l’Estat planeja obrir un nou CIE a Barajas (Madrid). D’acord amb el Defensor del Poble, l’any 2012, van ser internades 11.325 persones, de les quals en van ser expulsades un 52%.

Segons l’informe del Grup de Recerca i Acció sobre Fronteres i Controls (2013), “els CIEs són institucions intrínsecament discriminatòries, perquè la possibilitat de ser expulsada i internada és una mesura prevista exclusivament per a persones no nacionals”. Un altre informe de Migreurop (2011), explica, després d’una visita a quatre centres de tot l’Estat, que “el caràcter penitenciari excedeix l’arquitectura i la fisonomia dels CIEs, per estendre’s a la privació dels drets de les persones detingudes en aquests centres, que en ocasions és superior a la que s’aplica en centres penitenciaris”.

Cristina Fernández, advocada de la plataforma Tanquem els CIEs, defensa que aquests centres “evidencien que s’està donant un règim de ciutadania diferenciat i discriminatori entre la població autòctona, que mai anirà a un CIE, i les persones amb nacionalitat estrangera que poden ser internades i expulsades”.

Els CIEs vulneren drets, començant pel principal, el de la lliure circulació de les persones, i trenquen projectes de vida de persones que han intentat millorar les seves condicions en un sistema on les desigualtats mundials no paren de créixer i que condemna a la majoria a l’empobriment. A més, en gairebé trenta anys, els CIEs de tot l’Estat han acumulat moltes denúncies per la situació de discriminació que suposa la seva existència, així com pels abusos policials i la vulneració dels drets humans en el seu interior.

El CIE de Barcelona

En un polígon industrial de la Zona Franca es troba el Centre d’Internament d’Estrangers de Barcelona, on, apartat dels ulls de la ciutat, s’amaguen condicions infrahumanes, maltractaments, humiliacions i l’angoixa per la desinformació i les expulsions.

Aquest CIE té una capacitat de 226 persones i es va obrir l’agost de 2006, coincidint amb el tancament del CIE de La Verneda. L’any 2012 hi van passar més de 1000 persones i la meitat van ser deportades.

Aquest centre es va presentar com una millora, però ha accentuat els elements penitenciaris. Segons l’informe El CIE de Barcelona (Zona Franca), situacions de racisme i discriminació, de gener de 2014, de la campanya Tanquem els CIE, l’estructura carcelària del CIE de Zona Franca genera situacions de discriminació: les persones no són informades sobre la seva situació; les comunicacions familiars són molt curtes (10-15 minuts); no hi ha lavabos a l’interior de les cel·les, que estan tancades de 22h a 8h; l’expulsió es comunica sense presència de traductor ni de lletrat, el que vulnera el dret a l’assistència jurídica, i s’executa sense notificació prèvia, el que impedeix acomiadar-se; no hi ha intèrprets, el que dóna lloc a que no es presti l’atenció requerida; no existeixen places per a dones, que són traslladades a altres CIEs de l’Estat, i es dificulta així el seu contacte amb la família i advocats, i hi ha una cel·la d’aïllament, amb només una paret i reixes.

A més, els interns i nombroses organitzacions que han tingut accés al centre alerten d’un tracte racista i de maltractaments físics i psicològics, tot i que no és fàcil denunciar-ho, perquè accelera el procés d’expulsió, i per la falta de càmeres a la biblioteca, a les sales d’espera i a la cel·la d’aïllament, on es produeixen la majoria d’agressions denunciades.

A tot això, se li afegeix tres morts en circumstàncies poc clares. La primera, la de Mohamed Abagui, un jove de 22 anys que va ser trobat mort, el 13 de maig de 2012, a la cel·la on estava tancat en situació d’aïllament. Al desembre del mateix any, l’Idrissa, de Guinea Conakry, va ser agafat per la policia quan saltava la reixa de Melilla i enviat al CIE de Barcelona per poder ser deportat, però l’Idrissa mai va sortir-ne. Una presumpta parada cardio-respiratòria no detectada a temps va acabar amb la seva vida. Els seus companys de cel·la van declarar que el jove va estar patint hores i hores, i va intentar cridar l’atenció dels policies que feien torn aquell dia sense que aquests l’atenguessin. Encara avui l’expedient judicial no està resolt.

Fa poc, el 3 de desembre de 2013, es va produir una tercera mort, la d’Aramis Manukyan (Alik), d’origen armeni, que va morir en la cel·la d’aïllament que es troba a escassos metres del lloc de control de la Policia Nacional. Segons diferents testimonis, va ser agredit prèviament al trasllat a la cel·la, en presència dels seus companys. Dos dels testimonis han estat expulsats, tot i que els advocats de Tanquem els CIE i Migrastudium van presentar un escrit als jutjats on demanaven que es prenguessin mesures cautelars per no expulsar cap testimoni dels fets. La Campanya Tanquem els CIEs s’ha presentat com a acusació particular, conjuntament amb els familiars de l’Alik, i encara avui no s’han aclarit els fets.

Agressions i abusos

Unes setmanes després que es produís aquesta mort, i quan a l’exterior del CIE tenia lloc la tradicional concentració contra les presons, el 31 de desembre, diversos policies van agredir interns que es trobaven nus a la zona de dutxes, un espai que no té videovigilància. Després, policies antiavalots van entrar al CIE i van amenaçar, vexar i agredir a diverses persones, amb el resultat d’una vintena de ferits, alguns d’ells greus. Com a protesta davant dels maltractaments, les condicions d’internament i la intensificació de les deportacions, uns 40 interns van començar una vaga de fam.

El 3 de gener es va negar l’entrada al CIE a les metgesses d’una comissió de Drets Humans. El 10 de gener una delegació formada per diputats i organitzacions de drets humans van aconseguir visitar el CIE, fent-se passar per familiars, i van denunciar les dures condicions a l’interior, després de veure en primera persona les marques dels maltractaments físics, i escoltar els relats de les agressions psicològiques, com la d’un intern al que li havien dit els funcionaris “si vols cordons te’ls donem, així et pots penjar”.

El 30 de gener, 24 càrrecs polítics, entre diputats del Congrés i del Parlament i senadors, van entrar al CIE, en una visita organitzada pel Ministeri d’Interior. Des de la campanya Tanquem els CIEs se la va qualificar com a “rentat d’imatge”, ja que no hi havia intèrprets per poder-se comunicar amb els interns i, a més, les persones que van denunciar les agressions del 31 de desembre i els testimonis que les van presenciar ja no es trobaven al CIE, perquè van ser posades en llibertat per ordre del jutjat que instrueix la causa, excepte les dues persones que van ser expulsades.

Arrel d’aquesta visita, David Fernández, diputat de la CUP, relatava al setmanari La Directa “Cosidó – Director General de la Policia – addueix normalitat democràtica i la introducció d’un protocol en la prevenció de suïcidis, i afirma que només n’hi ha hagut dos en tota la història dels CIE. Ho diu una fracció de segon abans que les altres veus – veus migrants, a punt de ser expulsades d’un paradís que ja els és infern – alcin la queixa des del menjador a través de les reixes: “lo estamos pasando mal aquí, joder (….) Arribats a una infermeria, rajola blanca i antiquada, ens hi trobem estès, rere 31 dies en vaga de fam, en Giorgi. Georgià que vol evitar la seva expulsió judicial. Afeblit i amb un fil de veu, tapat amb una flassada gastada i amb una ampolla d’aigua, narra poc a poc la seva història”.

Intensificació de les deportacions

Aquests darrers mesos han sortit almenys tres vols amb persones deportades al Marroc des de  l’aeroport d’El Prat, el 5 i 27 de desembre, i el 10 de gener. Moltes d’aquestes persones provenien del CIE de Zona Franca, mentre s’estaven produint les agressions policials als interns, i la vaga de fam d’aquests com a protesta per la intensificació de les deportacions i les condicions del seu internament.

Els deportats han denunciat a la Campanya estatal Tanquem els Centres d’Internament d’Estrangers la immobilització amb manilles metàl·liques durant els trasllats, cops, amenaces i llargs trajectes sense menjar ni beure.

De 2008 a 2012, la mitjana anual de deportacions a l’Estat, amb vols especials i deportacions gota a gota en vols comercials, va ser de 11.367. Darrera s’amaguen centenars de redades i operacions policials per endur-se a la força a persones migrants que moltes vegades portaven més d’una dècada a l’Estat, on ja tenien família.

Per dur a terme aquestes deportacions, a banda dels dispositius policials i l’existència dels CIEs, cal la complicitat dels governs dels països d’origen, i destacar també el negoci del grup Globalia i, concretament, de la seva empresa Air Europa, que va firmar un contracte de 12 milions d’euros amb el govern espanyol per realitzar les deportacions als seus avions.

Internament de dones: discriminacions afegides

En el CIE de Zona Franca no hi ha places per a dones, el que implica que les detingudes a Catalunya són traslladades a CIEs de la resta de l’Estat, el que limita les seves possibilitats de contacte amb la família i amb l’advocat o advocada per regularitzar la seva situació i evitar l’expulsió. Segons Cristina Fernández, advocada de Tanquem els CIE, “en el cas que les dones hagin estat detingudes i se’ls hagi iniciat un procediment d’expulsió, han estat trasllades al CIE de València o de Madrid per ser expulsades des d’allà. Això suposa afegir més càrregues a aquest internament, perquè els 60 dies com a màxim que poden ser internades es trobaran allunyades del seu entorn social i xarxes de suport”.

L’informe Dones al CIE, gènere, immigració i internament (2013) denuncia la sobrerepresentació als CIEs de dones que han exercit la prostitució, en molts casos de forma forçada, sense que en els Centres d’Internament es presti cap atenció especial a aquesta situació. També alerten de la gran vulnerabilitat de la migració femenina subsahariana per la duresa del procés migratori que sovint dura anys, i que comporta la violació dels drets més fonamentals i sovint el patiment de violència sexual. La reclusió als CIEs intensifica les vexacions que poden patir i a Samba Martine, de la República Democràtica del Congo, li va suposar la mort al CIE de Aluche (Madrid). Aquest 28 de gener passat, l’Audiència Provincial de Madrid va reobrir la seva causa penal, al considerar la possibilitat d’un delicte d’homicidi imprudent per no haver prestat una atenció mèdica adequada.

Mobilitzacions, denúncies i respostes

Diferents mobilitzacions socials, en el marc de la campanya Tanquem els CIE, han denunciat tots aquests fets i exigit el seu tancament, com la concentració de més de mil persones, el dissabte 11 de gener, davant del CIE de Zona Franca.

Fruït de les mobilitzacions, i de les denúncies presentades, el 14 de gener, els Jutjats 1 i 17, en funcions de control del CIE, van imposar una sèrie de mesures que modificaran les condicions del CIE de Barcelona, com ara l’obligació de comunicar al Jutjat qualsevol part mèdic per contusions; l’eliminació de les mampares en les visites; la regulació de la temperatura de l’aigua; la instal·lació de tassa de wàter a les cel·les i l’obligació d’informar al Jutjat si entren els antiavalots al CIE. A més, no es podrà dur a terme l’expulsió de cap de les persones agredides ni dels testimonis. En aquest sentit, la jutgessa que investiga les agressions del 31 de desembre ja ha prohibit l’expulsió de sis interns testimonis dels fets.

Des de la Campanya Tanquem els CIEs es valora positivament, però es segueix treballant pel tancament d’aquests centres. Com explica Cristina Fernández “l’objectiu de la Campanya és el tancament dels Centres d’Internament, perquè creiem que aquestes institucions no haurien d’existir, ni tampoc aquest règim de fronteres discriminatori i injust. Però també treballem per aconseguir millores en la situació quotidiana dels interns i estem contentes que els jutges hagin posat algunes mesures per solventar aquestes deficiències”.