El conflicte ambiental, nou vector en l’escenari nord-irlandès
Nord d’Irlanda, 2016. A cent anys de l’alçament de Pasqua, que canvià per sempre l’illa, alguns defineixen la situació com de “pau inacabada”. Els acords de Divendres Sant van permetre que una part del sector forçat a una posició subalterna pràcticament des de la partició de l’illa hagi tingut accés a certes quotes de poder econòmic i institucional. Contradicció servida. Ara bé, més enllà de l’anàlisi sociopolítica que es pugui fer de l’escenari posterior als acords de pau, una cosa és clara: els que de debò han trobat pau, si més no el dividend de la pau neoliberal, han estat els inversors. Prova d’això n’és el fet que un dels grans temes de l’agenda política es la reducció de l’Impost de societats per equiparar-lo al del sud.
Doncs bé, una de les contrapartides que té aquesta pau per al negoci-inversió és el fet de posar en risc el medi ambient i els recursos locals. Així és com, inexplicablement per a alguns, s’ha concedit permís a la companyia Infrastrata per perforar, a la recerca de petroli o gas, en uns terrenys adjacents a un embassament que abasteix d’aigua una part important de la ciutat de Belfast i altres localitats ubicades al nord, que comprenen, segons fonts activistes, al voltant d’unes 130.000 persones. La preocupació principal és, doncs, que els productes químics que l’empresa utilitzi en les prospeccions, com per exemple el sulfat de bari, puguin contaminar l’aigua de l’embassament de Woodburn.
Un cop constatat que l’empresa començava a preparar el terreny, s’ha activat la campanya «Stop the Drill» gràcies a l’activitat d’incansables activistes com la Majella McCarron i la Fiona Joyce, que ja estaven treballant el tema amb anterioritat. Visitem l’entrada al bosc on les activistes han establert vigilància; mitjançant un sistema de torns es manté presència al lloc les 24 hores del dia. La presència policial és també permanent.Notem que hi conflueixen perfils diversos: per una banda, les activistes i polititzades, però, per l’altra, el resident local que percep en l’exploració un risc. Així, doncs, mentre un home vingut de Derry (a 100 km) explica que forma part de les campanyes del “Bloody Sunday” i Residu Zero, un resident local que comenta la jugada amb ell admet que no sap massa ben bé de què va el tema de la mobilització contra la petroliera Shell endegada uns anys enrere, mentre que l’home de Derry la recorda com una fita clau en les lluites populars d’Irlanda. Les dues cares de la mateixa moneda, doncs.
A mesura que els dies han passat, ha corregut la veu i es així com han rebut nombroses mostres de suport, entre les quals destaquen les de l’organització Friends of the Earth, la secció local de la qual s’ha implicat considerablement, grups d’estudiants i, en l’àmbit mediàtic, l’actor Mark Ruffalo i periodistes locals que no destaquen per donar suport als moviments socials habitualment. És el cas de Fionola Meredith, qui expressava al Belfast Telegraph (BT) la injustícia d’una burocràcia que posa totes les barreres possibles al ciutadà anònim que vulgui fer una mera reforma però que, en canvi, es deixa de miraments quan es tracta d’una perforació a menys de 400 metres d’una zona de captació per a l’abastament públic d’aigua.
El 25 de febrer, una assemblea oberta atreia unes 200 persones, entre les quals molts polítics de tots els costats; les eleccions s’acosten. S’hi acorda fer pressió amb una concentració el dia del proper ple municipal (a Ballymena), amb una mobilització simultània a Belfast, on s’apleguen diverses desenes de persones, entre les quals candidates de l’esquerra alternativa i els verds pel districte de North Belfast. S’hauria comptat amb la seua presència en cas de no haver-hi eleccions a tocar?
A finals de la tercera setmana el contenciós continuava irresolt. La companyia inicia preparatius sobre el terreny i el ministre de Medi Ambient per a Irlanda del Nord s’hi renta les mans, dient que és competència municipal. L’immobilisme de la corporació municipal és total, amb exasperació inclosa del regidor independent Jim Brown, molt crític en la manera com s’ha aprovat el pla de gestió de residus, que la companyia no va presentar fins l’últim moment. Les darreres noves en escriure aquestes línies indiquen que el front s’ha trasllada als jutjats, on les activistes hauran de respondre davant una petició de l’empresa de desallotjar-les de la zona i on un particular portarà la qüestió perquè es revisi si l’Administració ha comès alguna irregularitat.
Una mirada als voltants
El del bosc de Woodburn no és un cas aïllat. Oest enllà, encara dins el territori dels sis comtats sota Administració britànica, una petita comunitat rural està plantant cara als plans de l’empresa canadenca Dalradian Gold d’establir una mina d’or.
Cormac McAleer, portaveu del grup Save Our Sperrins, en referència al conjunt muntanyós del comtat de Tyrone, destaca que no estan disposats a acceptar, sota cap concepte, que l’empresa destrueixi “la seua salut, aigua, aire i cultura”. El que més preocupa en aquest sentit és la utilització del cianur com a producte per separar l’or de la roca, atesa la seua alta toxicitat. A més, manifesta que els habitants locals són plenament conscients del joc de la companyia i no es deixaran enlluernar pels regals o donatius que aquesta pugui fer als clubs esportius o associacions locals.
L’assumpte ha tingut un cert ressò també als mitjans de comunicació. L’intel·lectual d’esquerres Eamon Mcann, en la seua setmanal columna al BT, subratllava la inexistència del filtre d’avaluació ambiental de projectes. Més important encara, però, és la lliçó que hi ha al darrere, segons comenta: d’una acceptació tàcita generalitzada de l’explotació, s’ha passat al rebuig frontal, i tot mercès a la feina realitzada per un reduït grup activista.
I no és l’única victòria —en cas que es confirmi— contra l’extractivisme al nord d’Irlanda. Uns mesos enrere, l’empresa Rathlin Energy anunciava que cancel·lava els seus plans d’exploració a la costa nord. “Els vam fer fora!”, es felicita la Fiona. Igualment, un any enrere la pressió popular i la mateixa burocràcia van avortar el fracking al comtat de Fermanagh. Una amenaça, la del fracking, compartida a banda i banda de l’illa, on l’episodi per antonomàsia en pro de la justícia ambiental, però, es produí ja fa uns anys, una volta la multinacional Shell obtingué el permís per fer i desfer en una petita localitat costera del comtat de Mayo, tal com recordava l’home de Derry al qual ens referíem abans. Gràcies a l’imprescindible Xavier Montanyà en vam tenir noticia a casa nostra, via Vilaweb. Desprès d’anys de resposta popular, la multinacional es va veure obligada a redissenyar el projecte i introduir-hi importants modificacions.
Una mirada global
Per a qui segueixi conflictes relacionats amb mines, no serà una gran sorpresa descobrir companyies mineres amb capital canadenc en conflicte amb comunitats locals. Amèrica del Sud en va plena, amb casos flagrants al Perú, com el de Yanacocha, a la regió de Cajamarca. Activistes de les dues campanyes descrites van celebrar un acte conjunt a finals de gener al centre social Realta de Belfast, on van utilitzar l’exemple del Perú com a punt de partida, aprofitant que una activista local ha participat en mobilitzacions antimineres en aquest territori andí.
No cal anar tant lluny, tanmateix. A la zona de Transsilvània (Romania) la mobilització popular va aconseguir posar fre al projecte miner de l’empresa Rosia Montana Gold Corporation, controlada majoritàriament per Gabriel Resources (novament capital canadenc). La companyia, però, no es va quedar de braços plegats i va presentar una demanda de dret a compensació davant d’un tribunal d’arbitratge internacional, emparada per un acord bilateral de comerç entre Romania i Regne Unit. Un avís per a navegants del que poden suposar tractats com el TTIP. I Romania no és l’únic lloc d’Europa on respostes populars busquen deturar la febre extractivista: fa uns mesos, Galícia es va salvar d’un projecte similar, a la península grega de Calcídica també es busca un aturador a l’agressió minera. La llista completa seria llarga.
L’increment de la conflictivitat socioambiental és el resultat de l’expansió del que es coneix com fronteres d’extracció. Marta Conde i Mariana Walter, en un capítol del llibre Decreixement. Vocabulari per a una nova era (Icaria), assenyalen com aquestes estan escapant de la seva ubicació habitual de les darreres dècades, el mal anomenat món subdesenvolupat, i piquen a les portes del que es coneix comel nord global.
El nord d’Irlanda no és, doncs, cap excepció en l’emergència d’una consciència contra l’extractivisme i la formació de xarxes “glocals”, que, sens dubte, posen en relleu la voluntat existent d’articular el que Joan Martinez-Alier anomena un moviment global per la justícia ambiental. Caldrà restar amatents, doncs, a la repercussió que poden tenir en el sempre complex escenari nord-irlandès les lluites ecologistes, juntament amb d’altres poc visibilitzades en l’agenda oficial, com les lluites contra les retallades, les feministes i les dels drets de les persones migrants.
