El Conflicte Colombià (Part I): Conflicte armat o amenaça terrorista

 Aris Calderón. La Fàbrica

Parlar del conflicte colombià en un sol article resultaria dens i pràcticament impossible, per això, és precís fer ús d’una sèrie d’articles que puguin donar als lectors elements d’anàlisi més profunds que li seran útils per tenir una posició o almenys opinió més encertada a la realitat colombiana. Per tant, és precís recórrer a una sèrie d’articles que pretenen recollir sintèticament els elements més destacables del conflicte colombià, els seus orígens, els seus propòsits i la complexitat que representa en l’anàlisi actual.

L’ estratègia de seguretat nacional dels estats units va ser modificada després de 2001, però estava sent dissenyada des dels canvis globals després de la caiguda del camp socialista. De la política de contenció que es va desenvolupar durant la guerra freda, que contemplava espionatge, maneig intern de conflictes per aturar l’avanç comunista, estats del benestar, accions encobertes, finançament a governs titelles, entre altres accions, s’han passat a l’estratègia ja coneguda per tot el món com a “lluita mundial contra el terrorisme”.

En aquest marc es desenvolupa en l’actualitat el conflicte colombià, i el seu anàlisi resulta difícil. És un conflicte que va sorgir en mig de la guerra freda, es va desenvolupar acompanyat dels vaivens de la confrontació internacional, primer com a “enemic intern” dins l’estratègia de contenció i ara com a “amenaça terrorista” segons la doctrina de l’actual pentàgon.

Per a la societat catalana, i en general pels habitants del vell continent, el conflicte colombià es redueix al tema del tràfic de drogues i en l’actualitat, gràcies a la matriu d’informació dels medis, a una lluita contra el terrorisme. Però, aquests són només variables que s’han sumat a la complexitat del conflicte colombià, que és un conflicte netament polític, produït per la desigualtat social i la supèrbia de l’Estat colombià.

Fa més de 40 anys que pagesos, estudiants y obrers colombians es val alçar en armes, en projectes polítics que en aquella època s’emmarcaven en l’escenari de la confrontació ideològica i política entre el capitalisme i el comunisme. Van sorgir tres grans guerrilles, una de pensament pro-soviètic (FARC-EP) una altra d’origen maoista (ELP) i una altra de pensament castrista-guevarista (ELN). Cadascuna amb un pensament diferent i amb una estratègia política-militar pròpia, es van llançar a confrontar a un Estat que en aquella època acabava de sortir d’una dictadura i que estava governat per un pacte bipartidista signat a l’empara del franquisme a Benidorm (Països Catalans) el 1956.

Com és evident, aquell pacte bipartidista contenia un projecte de dreta en l’àmbit social, polític i econòmic. A pesar que estaven en auge els estats del benestar, a Colòmbia es desenvolupa un pla econòmic que va castigar durament a la pagesia i als obrers, els va mantenir en la pobresa extrema en la que es trobaven després de dues dècades de guerra bipartidista i dictadura (1948-1968). Des d’aquella època es va disposar d’un “estatut de seguretat nacional” que contemplava la il·legalització de l’activitat política per a l’esquerra i impedia a opcions diferents al Partit Conservador i al Partit Lliberal ocupar càrrecs públics i d’elecció popular. Només al 1970 partits opositors van aconseguir guanyar el dret a participar lliurement en eleccions, encara que es mantenia per llei el Front Nacional pactat a Benidorm a mitjans de 1956, que garantia fins al 1974 la rotació del poder entre el bipartidisme de dretes.

Aquestes situacions van facilitar l’ascens de la lluita armada com alternativa a la manca de vida democràtica en el país, molts dirigents socials, pagesos, religiosos, estudiants reconeguts per les seves posicions democràtiques van decidir ingressar a aquestes organitzacions insurgents, Jacobo Arenas qui era líder del sindicat de càrrega del Magdalena Medio Colombià i destacat membre del Partit Comunista va ingressar a les FARC, el sacerdot Camilo Torres Restrepo va ingressar al ELN i membres de les classes mitges i baixes de tendències democràtiques no van trigar en ingressar a les files d’aquestes guerrilles.

Fins la dècada dels vuitanta aquestes guerrilles van estar en períodes d’organització i consolidació, fins que el 1983 es va conformar la Coordinadora Guerrillera Simón Bolivar que va donar pas a un enfortiment nacional de la posició política i militar d’aquestes organitzacions, sumant-se a les guerrilles ja anomenades anteriorment, el M-19 i altres petits grups guerrillers que representaven les classes mitges i a sectors polítics com el trotskisme i el maoisme van irrompre a l’escenari polític i van enfortir la lluita armada.

 Va ser tal l’auge de totes aquestes organitzacions, que el govern el 1984 va obrir les possibilitats per a un acord nacional de treva, alto el foc i pau. A aquesta crida es va acollir en principi la Coordinadora Guerrillera SB, però posteriorment només les FARC van decidir mantenir-se i firmar els acords de la Uribe, anomenats així pel lloc on es van subscriure. La resta d’organitzacions es van mantenir escèptiques per l’abast de l’acord.

D’aquest acord va sorgir un partit anomenat Unió Patriòtica que era el mitjà pel que les FARC i les organitzacions socials i polítiques que donaven suport als acords i no pertanyien al bipartidisme pretenien participar a l’espectre democràtic que s’albirava gràcies als acords. És així com la UP es converteix en la tercera força política del país amb centenars de regidors, alcaldes municipals i parlamentaris.

Aquest intent d’acabar la guerra va finalitzar quan l’exèrcit nacional i el narcotràfic van decidir organitzar els esquadrons de la mort, denominats posteriorment paramilitars, pel paper que complien com agents paral·lels a l’Estat, encara que representaven els seus mateixos interessos. Es va iniciar el genocidi contra aquest grup polític, més de 4500 membres destacats d’aquell partit, entre ells dos candidats presidencials, van ser assassinats. En l’actualitat l’ Organització d’Estats Americans a través de la seva oficina de Drets Humans, ha acceptat que a Colòmbia es va cometre un genocidi i que l’Estat colombià és el responsable.

Fins aquell moment, en mig encara de la guerra freda, el conflicte colombià es presentava com un conflicte producte del debat internacional entre comunisme i capitalisme, encara a aquestes organitzacions guerrilleres no se les imputava el rivet de terroristes, i menys de narcotraficants. Per aquells anys Pablo Escobar, era cap del càrtel de Medellín i era el financer dels Contras a Nicaragua, Guatemala i per suposat a Colòmbia, a través dels seus sicaris massacraven dirigents de la Unió Patriòtica, sindicalistes i líders socials a tot el país, el narcotràfic sempre ha estat fent el paper brut en la guerra contrainsurgent i sempre ha estat reaccionari a la reforma agrària (principal bandera de la guerrilla) que és contrària als seus interessos en el monocultiu de la coca.

Els principals líders dels paramilitars en l’actualitat eres els caps de sicaris de Pablo Escobar i van ser els actors materials dels més cruents crims contra els sindicalistes (més de 5000 sindicalistes assassinats entre el 1991 i 2006) i contra la Unió Patriòtica. Encara que també s’ha demostrat que agents de l’estat van participar en quasi totes aquelles accions entregant la informació d’intel·ligència pels assassinats, com suport logístic als sicaris i com determinadors i executors com en el cas de Manuel Cepeda, l’últim senador de la Unió Patriòtica assassinat el 1994.

Ja en la dècada dels noranta, finalitzada la guerra freda i la política de contenció, la línia dels Estats Units i dels governs colombians va ser la de relacionar el narcotràfic (vell enemic de l’oposició i de les guerrilles) amb la insurrecció amb la finalitat de desprestigiar-la a nivell internacional i generar contra ella la desconfiança dels habitants de les grans concentracions urbanes. Fins el 2001 aquestes guerrilles (FARC i ELN) van estar reconegudes per tot el món com a grups insurrectes amb principis polítics i finalitats socials.

Arrel del que va succeir amb les torres bessones i amb l’aprofundiment de la “nova doctrina de seguretat nacional nord-americana”, el govern colombià, aliat fonamental en l’àrea andina dels Estats Units, va decidir emprendre la tan esbombada lluita antiterrorista contra les guerrilles colombianes. L’actual govern ha negat que existeixi un conflicte i ha dit insistentment que a Colòmbia el que existeix és una amenaça terrorista.

La Unió Europea també va donar suport a aquest plantejament i es va llençar com a sòcia de la creuada de la Casa Blanca contra el món islàmic i contra tots aquells que estiguessin per fora dels alineaments nord-americans. Però, l’anunci de que a Colòmbia ja no existeix conflicte és només un anunci publicitari i propagandístic, 40 anys de confrontació són suficients per argumentar l’existència d’un conflicte armat, les xifres de pobresa i misèria argumenten una situació social lamentable (de 42 milions d’habitants a Colòmbia, 11,5 milions de persones estan per sota la línia de la misèria i 22,5 milions de persones estan per sota la línia de pobresa, segons l’últim informe de desenvolupament humà de la ONU), situació de misèria i pobresa que alimenten el conflicte diàriament.

El plantejament de l’ “amenaça  terrorista” és encara més perillós i la seva influència en l’espiral de violència que es viu a l’actualitat és evident. Si existeix una amenaça terrorista l’única forma d’acabar-la és a través de la força, com ho ha anat pregonant el govern de Bush a l’Afganistan i a Iraq, amb les conseqüències lamentables que tot el món coneix. La doctrina de l’ “amenaça terrorista” no només és una fal·làcia tramposa, sinó que impedeix als pobles superar els seus conflictes a través de la negociació política, la propaganda que implica la lluita antiterrorista és posar més llenya al foc de la confrontació armada i no ajuda a apaivagar la lamentable situació dels conflictes interns.

A Colòmbia existeix un conflicte intern, de caràcter polític amb arrels en l’àmbit social i econòmic que s’expressa en la confrontació militar. Com conseqüències té per a 2,5 milions de refugiats interns segons ACNUR, milers de desapareguts, segrestats, i una espiral de violència que sembla no tenir final. El reconeixement del conflicte intern és el primer pas per obrir la possibilitat d’una negociació política, l’existència de la comunitat internacional per a que això es faci efectiu és fonamental i ajudarà al debat internacional contra la doctrina nord-americana de l’amenaça terrorista que ha tornat enemics potencials a tots aquells que dissenteixin de la seva doctrina i dels seus plans de dominació econòmica global.

En conclusió, la guerra a Colòmbia és producte de múltiples conflictes socials i polítics i la causa el model econòmic neoliberal i els governs titelles que han aplicat la doctrina de seguretat dels Estats Units i han impedit que s’aconsegueixin acords de pau que beneficiïn a la població en general i donin per acabades 4 dècades de confrontació armada que tenen fracturada la societat colombiana. A Colòmbia no hi ha una “amenaça terrorista” existeix un conflicte intern que ha de ser vist i resolt el més aviat possible.

Aris Calderón.
Investigador Independent. La Fàbrica

Bibliografia

• Arias López Jaime. Partidos Políticos y Oposicón. Asamblea Constituyente, Secretaría General. Bogotà 1991

• Echeverri Uruburu. Álvaro. Elites y Proceso Político en Colombia (1950-1978). fondo de Publicaciones Fundación Universidad Autónoma de Colombia. Bogotà 1987.

• Leal Buitrago Francisco. El sistema Político del Clientelismo. Tercer mundo, FESCOL, IEPRI. Bogotà 1989.

• Estrategia de seguridad Nacional de los Estados Unidos. Revista Análisis Político. No.55 Universidad Nacional de Colombia. IEPRI 2004.

• Revista Semana-Colombiana. www.semana.com