El dret a la ciutat

David Harvey

La Fàbrica us presentem la traducció que hem fet d’un article de la revista Sin Permiso del geògraf, sociòleg urbà i historiador social marxista David Harvey. Ens sembla especialment pertinent una reflexió sobre el dret a la ciutat en un moment com el que vivim de crisi del neoliberalisme, que ha afectat durament la vida de les ciutats catalanes. A més, aquest mes d’octubre David Harvey serà al nostre país. La lectura del text pot ser un estímul per anar-lo a escoltar divendres dia 10 d’octubre al Pati Llimona de Barcelona.

 

El dret a la ciutat

 La ciutat, va escriure una vegada el reputat sociòleg urbà Robert Park, és un dels intents més consistents, i fet i fet, més reeixits de l’home, de refer el món en el qual viu a partir dels seus anhels més profunds. Si la ciutat, en tot cas, és el món que l’home ha creat, és també el món en el qual està condemnat a viure. Així, de manera indirecta i sense una consciència clara de la naturalesa de la seva tasca, en fer la ciutat, l’home s’ha refet a si mateix.

El dret a la ciutat no és simplement el dret d’accés al que ja existeix, sinó el dret a canviar-la a partir dels nostres anhels més profunds. Necessitem estar segurs que podrem viure amb les nostres creacions (un problema per qualsevol planificador, arquitecte o pensador utòpic). Però el dret a refer-nos a nosaltres mateixos creant un entorn urbà qualitativament diferent és el més preuat de tots els drets humans. El ritme embogit i les caòtiques formes d’urbanització d’una punta a l’altra del món han fet difícil poder reflexionar sobre la naturalesa d’aquesta tasca. Hem estat fets i refets sense saber exactament per què, com, cap on i amb quin objectiu. Com podem, així, exercir millor el dret a la ciutat?

La ciutat no ha estat mai un lloc harmònic, lliure de confusió, conflictes, violència. N’hi ha prou de llegir la història de la Comuna de París de 1871 o de veure el retrat fictici de les Bandes de Nova York de 1850 fet per Scorsese per entendre com de lluny hem arribat. Però podríem pensar, també, en la violència que ha dividit Belfast, que ha destruït Beirut i Sarajevo, que ha sacsejat Bombai i que ha arribat a, fins i tot, a la “ciutat de los ángeles“. La calma i el civisme són l’excepció, i no la regla, en la història urbana. El que de debò interessa és si els resultats són creatius o destructius. Normalment succeeixen les dues coses: la ciutat és l’escenari històric de la destrucció creativa. Tot i això, la ciutat també ha demostrat ser una forma social notablement elàstica, duradora i innovadora.

Però de quins drets parlem? I de la ciutat de qui? Els comuners de 1871 pensaven que tenien dret a recuperar “el seu” París de mans de la burgesia i dels lacais imperials. Els monàrquics que els van matar, per la seva banda, pensaven que tenien dret a recuperar la ciutat en nom de Déu i de la propietat privada. A Belfast, catòlics i protestants pensaven que tenien raó, talment com Shiv Sena a Bombai quan va atacar violentament els musulmans No estaven tots, per ventura, exercint el seu dret a la ciutat? “A drets iguals” -va constatar cèlebrement Marx- “la força decideix”. És a això a què es redueix el dret a la ciutat? Al dret a lluitar pels propis anhels i a liquidar a tot el que s’interposi en el camí? El dret a la ciutat sembla un crit llunyà que evoca la universalitat de la Declaració de Drets Humans de l’ONU, ho és?

Marx, com Park, pensava que ens canviem a nosaltres mateixos canviant el món, i viceversa. Aquesta relació dialèctica està ancorada a l’arrel mateixa del treball humà. La imaginació i el desig ocupen un paper important. El que distingeix el pitjor dels arquitectes de la millor de les abelles -sostenia Marx- és que l’arquitecte erigeix una estructura en la seva imaginació abans de materialitzar-la en la realitat. Tots nosaltres som, en certa manera, arquitectes. Individualment i col·lectiva, fem la ciutat a través de les nostres accions quotidianes i del nostre compromís polític, intel·lectual i econòmic. Però, ahora, la ciutat ens fa a nosaltres. Puc viure a Los Àngeles sense convertir-me en un motorista frustrat?

Podem somiar i interrogar-nos sobre mons urbans alternatius. Amb prou perseverança i poder podem aspirar fins i tot a construir-los. Però les utopies d’avui dia no gaudeixen de bona salut perquè quan es concreten, amb freqüència, és difícil viure-hi. Què és el que no funciona? Ens falta la brúixola moral i ètica adequada per a orientar el nostre pensament? Podria ser que que no poguem construir una ciutat socialment justa?

Però què és la justícia social? Trasímac, a La República de Plató, sosté que “qualsevol forma de govern aprova les lleis que la beneficien”, de manera que “el que és just és el mateix a tot arreu: la llei del més fort”. Plató rebutjava aquesta conclusió apel·lant a la justícia com a ideal. En realitat, hi ha tota una plètora de formulacions ideals de la justícia. Podríem ser igualitaris utilitaris a la manera de Bentham (el major bé possible per a la major part), contractualistes a la manera de Rousseau (amb el seu ideal de drets inalienables) o de John Rawls, cosmopolites a la manera de Kant (el mal contra un és un mal contra tots) o simplement hobbesians, recordant que l’Estat (el Leviatan) imposa la justícia sobre interessos privats per evitar que la vida social es torni violenta, brutal i curta. Alguns fins i tot apel·len a ideals de justícia locals, que siguin sensibles a les diferències culturals. Al final, ens quedem frustrats davant del mirall, interrogant-nos: quina és la millor teoria de la justícia? A la pràctica, sospitem que Trasímac tenia raó: la justícia és simplement el que la classe dominant vol que sigui.

Tot i això, no podem prescindir ni dels plans utòpics ni dels ideals de justícia. Són indispensables per la motivació i l’acció. La indignació davant la injustícia i les idees alternatives han inspirat durant molt temps la recerca del canvi social. No podem desfer-nos cínicament d’elles. Però podem i hem de contextualitzar-les. Tots els ideals en matèria de drets pressuposen una certa concepció dels processos socials. I a l’inrevés: qualsevol procés social incorpora alguna concepció dels drets. Permetin-me un exemple.

Vivim en una societat on els drets inalienables a la propietat privada i als guanys s’imposen sobre qualsevol altra concepció de drets inalienables que es pugui tenir. Això és així perquè la nostra societat està dominada per l’acumulació de capital en el marc d’un mercat d’intercanvis. Aquest procés social depèn d’una determinada construcció jurídica dels drets individuals. Els seus defensors mantenen que això estimula “virtuts burgeses” com la responsabilitat individual, la independència de la interferència estatal o la igualtat d’oportunitats en el mercat i davant la llei; la recompensa de la pròpia iniciativa i un mercat obert que asseguri llibertats per a triar. Aquests drets comprenen la propietat privada d’un mateix (que permet vendre lliurement la força de treball, ser tractat amb dignitat i respecte, i preservar la pròpia integritat física). I hi estan vinculats els drets a la llibertat ideològica i a la llibertat d’expressió. Admetin-m’ho: aquests drets derivats resulten atractius. Molts de nosaltres hi recorrem constantment. Però ho fem com a captaires que viuen de les engrunes que cauen de la taula del ric. Deixin que ho expliqui.

Viure sota el capitalisme suposa acceptar o sotmetre’s a un conjunt de drets necessaris per a l’acumulació il·limitada de capital. “Nosaltres”, explica el president Bush mentre va a la guerra, “busquem una pau justa en la qual la repressió, el ressentiment i la pobresa siguin reemplaçats per l’esperança de democràcia, el desenvolupament, els mercats lliures i el comerç lliure”. Aquests últims, afirma, “han demostrat la seva capacitat per treure poblacions senceres de la pobresa”. Els Estats Units repartiran al món sencer, ho vulgui o no, el regal de la llibertat (de mercat). Tot i això, l’existència de drets inalienables a la propietat privada i als beneficis (també incorporats, a instàncies dels Estats Units, a la Declaració de l’ONU) pot implicar conseqüències negatives, fins i tot mortals.

Els mercats lliures no són necessàriament justos. Com diu una antiga dita: “No hi ha res més desigual que el mateix tracte entre desiguals”. Això és el que fa el mercat. En virtut de l’igualitarisme de l’intercanvi, el ric es torna més ric i el pobre més pobre. S’entén per què els rics i poderosos defensen aquests drets. Gràcies a ells, les divisions de classe creixen. Les ciutats es guetifiquen: els rics es blinden buscant protecció mentre els pobres, per defecte, s’aïllen en guetos. I si a les lluites per adquirir ingressos i una posició de classe se superposen, com acostuma a succeir, les divisions racials, ètniques i religioses, el resultat són ciutats travessades per divisions encara més amargues i prou conegudes. Les llibertats de mercat condueixen inevitablement al monopoli (com pot veure’s en l’àmbit dels mitjans de comunicació o del desenvolupament urbanístic). Trenta anys de neoliberalisme ens ensenyen que com més lliure és el mercat, més grans són les desigualtats i major el poder dels monopolis.

Pitjor encara, els mercats necessiten l’escassedat per a funcionar. I si l’escassedat no existeix, sinó que es crea socialment. Això és el que la propietat privada i la recerca del benefici s’encarreguen de fer. El resultat és una carestia en gran mesura innecessària (atur, falta d’habitatge, etcètera), enmig de l’abundància. Gent sense sostre pels carrers i captaires als metros. Fam que pot perfectament produir-se en un context de superproducció d’aliments.

La liberalització dels mercats financers ha desfermat una tempesta de poders especulatius. Uns quants fons d’inversions, en exercici del seu inalienable dret a obtenir beneficis per qualsevol mitjà, destrueixen a cop d’especulació economies senceres (com les d’Indonèsia o Malàsia). Destrueixen ciutats senceres, les reanimen amb donacions per l’òpera i el ballet mentre els seus delegats executius, com va succeir amb Kenneth Lay o Enron, fan el fatxenda a l’aparador global i acumulen riqueses desorbitades a costa de milions de persones Té sentit conformar-se amb les engrunes dels drets derivats de la propietat privada mentre alguns viuen com Kenneth Lay?

Si és aquí on condueixen els drets inalienables a la propietat privada i al benefici, no els volem. Res d’això produeix ciutats que responguin als nostres anhels més profunds, sinó mons de desigualtat, injustícia i alienació. Estic en contra de l’acumulació il·limitada de capital i de la concepció dels drets que la permet. Un altre dret a la ciutat és necessari.

Naturalment, els qui avui en dia posseeixen aquests drets no els cediran de manera voluntària: “A iguals drets, la força decideix”. Això no suposa necessàriament violència (encara que per desgràcia sovint hi aboqui). Però exigeix mobilitzar el poder necessari per canviar les coses a través de l’organització política o, si cal, al carrer. Dit això, quina estratègia hauríem d’adoptar?

Cap ordre social, deia Saint-Simon, pot canviar si les grans línies del nou no es troben ja latents en el present. Les revolucions no són ruptures totals, però són capaces de donar un gir radical a les coses. Els drets que avui es consideren derivats de la propietat (com el dret a ser tractat amb dignitat) haurien de tornar-se fonamentals; i els drets que avui es consideren fonamentals (com el dret de propietat privada o el dret al benefici) haurien de ser considerats com a drets supeditats a la resta. No era aquest, per ventura, l’objectiu del socialisme democràtic?

Com es pot contemplar, hi ha contradiccions en la concepció capitalista dels drets. Aquestes contradiccions es poden explotar. Què hauria passat amb el capitalisme global i amb la vida urbana si s’haguessin garantit els preceptes de la Declaració de l’ONU relatius als drets laborals derivats (a una ocupació segura, a estàndards raonables de vida, a l’autoorganització)?

Però també poden definir-se nous drets. Com el dret a la ciutat, que no és, com deia al començament, el simple dret a accedir al que els especuladors de la propietat i els funcionaris estatals han decidit, sinó el dret actiu a fer una ciutat diferent, a adequar-la una mica més als nostres anhels i a refer-nos també nosaltres d’acord a una imatge diferent.

La creació de nous espais urbans comuns, d’una esfera pública amb participació democràtica activa, requereix remuntar l’enorme onade de privatització que ha estat el mantra d’un neoliberalisme destructiu. Hem d’imaginar-nos una ciutat més inclusiva, encara que sempre conflictiva, basada no només en una jerarquització diferent dels drets sinó també en diferents pràctiques polítiques i econòmiques. Si el nostre món urbà ha estat primer imaginat i després fet, ara pot ser re-imaginat i re-fet. L’inalienable dret a la ciutat és un objectiu pel que val la pena lluitar. “L’aire de la ciutat ens fa lliures”, s’acostumava a dir. Doncs bé: avui l’aire està una mica contaminat; però es pot netejar.

You may also like...