El Fòrum Social Mundial està en crisi

Carlos Taibo  

Que el Fòrum Social Mundial (FSM) està en crisi és un secret a veus. La principal explicació és òbvia: encara que els diagnòstics que des del FSM s’han formulat respecta al rumb del planeta han demostrat ser detalladament precisos, mentre la corrosió del capitalisme va a més, la capacitat dels moviments per a articular respostes efectives segueix sent reduïda. I això és així malgrat que, per part d’aquests moviments, hi ha una consciència clara pel que fa al fet que la corrosió no afecta només al neoliberalisme, sinó que arriba més aviat al propi capitalisme com un tot.

És veritat, clar, que la crisi del Fòrum Social Mundial té una altra dimensió que afecta a la pròpia condició del projecte. Des de fa bastant temps s’ha subratllat, amb bon criteri, que les reunions que han anat celebrant-se en llocs del sud del planeta –Porto Alegre, Mumbai o Nairobi– a l’hora de la veritat donaven més espai als gurús intel·lectuals i als activistes del nord que a les pròpies xarxes dels països pobres. No només això: aquestes reunions han acabat per oferir un espai molt llaminer perquè forces de l’esquerra tradicional –inclosa la socialdemocràcia més mesquina– trobessin un eco que de ben segur no mereixien. Al final, el panorama ha resultat ser una miqueta lamentable: les mateixes forces que en el treball sòrdid i poc vistós de cada dia són dramàticament absents s’han servit sovint de l’altaveu del FSM per a aparentar, durant unes hores, el contrari.

No és sobrer afegir, per cert, que la multitudinària presència, en successives sessions del FSM, de presidents d’un grapat de països d’Amèrica Llatina no ha deixat de ser, també, un problema, en la mesura que ha facilitat la confusió entre els moviments de base i realitats institucionals diverses, i això per molt respectables que aquestes puguin ser. En un escenari com el que acabem de retratar no és difícil explicar per què del Fòrum Social Mundial –una barreja confusa en la qual es donen cita ONG assistencials, forces polítiques tradicionals i moviments trencadors– no n’ha sortit res que recordi a un programa mínimament unificador de realitats tan extremadament distintes.

Més enllà de tot l’anterior, cal afirmar que el FSM arrossega de sempre una delicada relació amb els moviments de base. Reconeguem, això sí, que la proliferació de fòrums descentralitzats ha servit per a rebaixar una miqueta la intensitat del problema, tot i que no faltin els exemples de com aquests fòrums de rang geogràfic menor han acabat per reproduir els problemes de la matriu d’escala planetària. Sembla clar, de qualsevol manera, que davant els senyals de naufragi d’un projecte massa de les cúpules com al capdavall ha resultat ser el Fòrum Social Mundial, només queda reivindicar el treball, sovint heroic, que en tants llocs segueixen realitzant aquests moviments de base de què parlem. Subratllem, en qualsevol cas, que el futur de la contestació de la globalització capitalista no es dirimeix en Porto Alegre sinó en el dia a dia de la vida de barris i pobles en tot el planeta.

*Carlos Taibo és profesor de ciencia política en la UAM. Aquest article va ser rreproduït el 8 de febrer de 2010 a Sin Permiso.